El viatge d'Emil Nolde als Mars del Sud, 1913/14

Abstract

A començament del segle passat, viatjar esdevingué un fet natural pels artistes. La modernització dels mitjans de transport possibilità el desplaçament a qualsevol racó de la terra en només qüestió de setmanes i l'aparició d'infraestructures cada vegada més sofisticades permeté al gran nombre de viatgers avançar cap al seu destí sense obstacles. Entre 1900 i 1914, molts artistes joves emprengueren viatges a terres llunyanes, després d'haver visitat els importants centres d'art europeus sense trobar-hi el que buscaven. La perspectiva d'un viatge s'obria davant seu com un camí, no només per superar les velles convencions acadèmiques de l'art, sinó també per superar estils d'avantguarda recent, com el realisme, l'impressionisme i el neoimpressionisme, que consideraven massa preocupats per la modernitat. Destinacions com l'Orient, el Nord d'Àfrica, Tunísia o l'Índia es convertiren aviat en perfectes alternatives a la tradicional estada a Roma o París. Alguns d'aquests artistes abandonaren Europa atrets per l'art i la cultura dels pobles indígenes, llavors anomenats “pobles primitius”, en els que trobaven una autenticitat que els semblava mancar tant en l'art com en l'estil de vida del seu temps. Emil Nolde (1867-1956) fou un d'ells. En el curs de la seva vida, passà llargues temporades a Suïssa, Dinamarca, França i Itàlia, a més de visitar Suècia, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, els Països Baixos i el sud d'Espanya, on freqüentà els assentaments gitanos.3 A finals de 1913, a l'edat de quaranta-sis anys, la seva voluntat de cercar els orígens de l'home, de l'art i de la vida, el portà a prendre part en una expedició medico-demogràfica a les colònies alemanyes de Nova Guinea, on esperava trobar la naturalesa en el seu estat primordial. Aquest viatge, que s'estengué al llarg d'un any, fou una de les experiències centrals de la seva vida...