Un fragment d'El Príncep de Maquiavel per Pere Coromines

Abstract

Tot just a començament del segle XX, el 1902, Pere Coromines, amb motiu de les seves noces, va viatjar a Itàlia on visità les ciutats de Pisa, Florència, Venècia, Milà i Torí. De retorn del viatge, va concebre un llibre de tema amorós a partir del model dantesc de La vida nova, és a dir un llibre autobiogràfic que intercalava poemes i prosa: Les hores d'amor serenes. Publicat el 1912, però gestat a partir del 1905, segons els testimonis recollits per Joan Coromines, el llibre és ric de reminiscències i cites petrarquesques i dantesques. Alhora, també s'hi aboca l'experiència viscuda del viatge a les ciutats italianes, amb tota la càrrega d'emocions culturals i literàries que això havia representat. Concretament, hi ha un capítol sencer, el XIV, destinat a resseguir les etapes d'aquest viatge que esdevé, per a l'escriptor, d'immersió i d'abeuratge en l'humanisme: «En aquelles dolces hores d'amor passades a Pisa i a Florència, tot el meu ser espiritual va badar-se com una flor a les belles manifestacions de l'humanisme. Entrava en una nova germandat, sentia eixamplar-se fins a llunyanes terres els límits de la pàtria. Quan em parlaven dels Medicis, davant de l'estàtua de Dante, al contemplar l'obra meravellosa de Santa Maria del Fiore, l'ànima meva defallia amb desmais de dona enamorada. L'urt rancuniós i inquiet de Benvenuto Cellini, la calma majestat de Lleonard de Vinci, la fúria creadora de Miquel Àngel, la potenta magnificència de Llorenç de Medicis, la flama austera del Savonarola, la passió política del Maquiavel, foren les aures renovadores que humanitzaren, per les vies de la gentil Florència, les nostres converses d'amor».