Arendt i Sòcrates: deturar-nos, pensar. La puixança de l’«Zwei-in-Eins» contra la matança fàctica i existencial

Abstract

Com recuperar la unitat de la consciència quan ha estat abolida per una realitat inescrutable? Quan la incapacitat de viure amb els altres prové de la incapacitat de viure amb un mateix? Partint de la caracterització establerta per Hannah Arendt a Eichmann en Jerusalén sobre la banalitat del mal, presentem dos termes cabdals —“pensar” (dianoia, Zwei-in-Eins), “parlar” (dialegesthai) —com a antídots contra l’incompromís d’Eichmann amb el món que habità, un món, al cap i a la fi, comú (koinom) i plural. Seguint aquest interès per la recuperació del patrimoni de la humanitat, ens aferrarem a les empremtes arendtianes i socràtiques, advocant així per la pluralitat, el desenvolupament personal, la sublimació de la veu interior, la vida col·lectiva, l’acció i l’intercanvi viu de paraules, car que minar aquests fonaments estimula la desconnexió del món, la caiguda d’aquest. En l’isolament del pensament lògic podem esdevenir còmplices o, àdhuc, creadors, de les més grans barbàries.