Happiness before Aristotle: a comprehensive analysis of the evolution of happiness-related words from the Archaic and Classical periods

Abstract

Aristòtil considera εὐδαιμονία com el bé suprem de la vida humana i com un benestar que prové de l’assoliment del potencial d’un mateix. La definició d’Aristòtil d’εὐδαιμονία a l’Ètica a Nicòmac va aportar una comprensió concreta d’un concepte que, abans, no tenia una definició uniforme. Per compensar aquesta absència, aquest treball pretén descobrir què significava la felicitat abans que Aristòtil seleccionés i definís el mot εὐδαιμονία. La recerca consisteix en una anàlisi profunda dels principals adjectius relacionats amb la felicitat utilitzats en l’època arcaica i clàssica com ara εὐδαίμων, μάκαρ, ὄλβιος i εὐτυχής i els seus derivats, εὐδαιμονίζω, εὐδαιμονέω, εὐδαιμονία, μακαρίζω, μακάριος, εὐτυχέω, εὐτυχία, ὄλβος, ὀλβίζω. L’anàlisi engloba diferents autors i gèneres de l’època arcaica i clàssica. Cada secció ofereix una anàlisi de l’ús que fa cada autor de les paraules relacionades amb la felicitat, així com un estudi de la seva evolució, per tal de comprendre quins significats tenien aquestes paraules i com es desenvolupen al llarg del temps. En examinar els matisos semàntics d’εὐδαίμων, μάκαρ, εὐτυχής i ὄλβιος, l’objectiu és acostar-se a entendre per què Aristòtil va escollir específicament el terme εὐδαιμονία a l’hora de determinar què era la felicitat i per què no va utilitzar μάκαρ, ὄλβιος o εὐτυχής, que també eren paraules relacionades amb la felicitat usades recurrentment a la Grècia antiga. Aquesta recerca també té l’objectiu d’ampliar la recerca existent sobre els mots relacionats amb la felicitat, ja que l’estudi més rellevant d’aquest tema continua sent Μάκαρ, εὐδαίμων, ὄλβιος, εὐτυχής de Cornelis De Heer (1969), el qual necessita una actualització i ampliació.