La pintura gòtica als països de parla catalana entre els segles XIV i XV

Abstract

La pintura gòtica als països de parla catalana va evolucionar sobre el dens teixit deixat per l'art del segle xiii, que havia anat fonent les seves herències bizantines. Arribats al 1300, la superació del model bizantí és un fet, el mural continua essent la tècnica primordial i lapintura sobre taula i la miniatura comencen a guanyar terreny. Sobre la magnífica base dels temps de Jaume II, el segon quart del seglexiv esdevé una època daurada per al gòtic català i un període de fonamentació de la tradició pictòrica posterior. El taller de Ferrer Bassa, coneixedor de la cultura de Giotto i dels seus companys toscans, rep els encàrrecs de la cort, mentre que al regne de Mallorca l'art conreat a Pisa i Siena és interpretat per diversos tallers de gran interès. El perfil italianitzant de la pintura es manté després de la Pesta Negra (1348), per més que pintors com Destorrents, els germans Serra, Valldebriga o Llorenç Saragossa, se'n replantegin nombrosos aspectes. Ja dins les darreres dècades del segle xiv creixen les expectatives dels tallers locals i es multipliquen els centres que poden generar una pintura de qualitat. Barcelona, amb Lluís Borrassà, Guerau Gener, Joan Mates o Jaume Cabrera, continuarà destacant, però perdrà l'hegemonia, mentre que València congrega una sèrie indiscutible de primeres figures: Pere Nicolau, Gherardo Starnina, Marçal de Sax, els Gonçal Peris, Miquel Alcanyís o Jaume Mateu, que donen rellevància al gòtic internacional, sostingut també per les escoles i tallers de Castelló, Morella, Tortosa, Tarragona, Lleida, Girona, Perpinyà o Mallorca. A partir de les darreres i més significatives aportacions al tema, aquest article revisa la pintura més notòria d'un període molt creatiu, que ens durà del 1300 a les primeres dècades del segle xv.