La CNT: papers d'exili i clandestinitat

Abstract

Durant dècades l’anarcosindicalisme fou sinònim d’obrerisme organitzat i batallador i a Catalunya, amb maneres i formes organitzatives diverses, liderà amb autoritat l’associacionisme obrer entre 1868 i 1939. La Segona República, de manera sincrònica amb els canvis politicosocials que es van anar produint, representa el període àlgid de la història de la Confederació Nacional del Treball (la CNT), l’expressió més acurada de l’anarcosindicalisme; però, al final de la guerra, i de manera més clara durant el franquisme, aquell complex entramat anarquista i anarcosindicalista entrà irreversiblement en fase d’anorreament. La CNT féu un paper predominant durant tota l’etapa republicana, però amb el transcurs de la guerra l’anarquisme patí una derrota política i, alhora, veié com el seu model sindical es desintegrava. Posteriorment, els anys del franquisme, sobrevisqué en la clandestinitat, sempre marcat per la repressió política però també pels enfrontament interns, que foren demolidors. Finalment, quan a les acaballes del franquisme es produeixi la reorganització del sindicalisme de classe, l’anarcosindicalisme no pogué ressorgir sinó com una força minoritària. La CNT reaparegué com a organització sindical, però havia cedit definitivament l’antiga posició predominant en favor de formacions sindicals noves...