Els Papers del Pavelló de la República (Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB))
URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/182580
Examinar
Enviaments recents
Mostrant 1 - 15 de 15
LlibreHerois anònims: La història d'en Romuald Grané Vilaseca(Editorial Afers, 2016) Grané i Vilaseca, Romuald, 1923-2012; Segura Insa, Núria; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsEl número 15 de la col·lecció «Els Papers del Pavelló de la República», editada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals i l’Editorial Afers, titulat Herois anònims, ens acosta a la vida de Romuald Grané Vilaseca (Artés, 1923-Mataró, 2012), un dels molts militants antifranquistes, republicans i comunistes, allunyats dels focus mediàtics però que van posar cara i ulls a la lluita per la democràcia i per la millora de les condicions de vida de la gent. El llibre, compost d’entrevistes i escrits i documentació personals, s’estructura en dues parts. La part principal consisteix en una aproximació a la seva trajectòria vital mitjançant una biografia novel·lada d’en Romuald i un apèndix documental. Hi trobarem, a més de les seves vivències personals, referències a processos i esdeveniments històrics que van marcar la seva militància política i el seu compromís social. És precisament per contextualitzar aquesta mena de situacions amb rerefons històric que hem considerat oportú introduir un altre apartat al llibre. Es tracta d’una introducció històrica, on mirarem de caracteritzar i donar claus explicatives a algunes de les referències generals més significatives incloses al relat biogràfic d’en Romuald...- LlibreFons Albert Pérez i Baró (1902-1989): Col·lectivitzacions i autogestió obrera durant la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939): Cartes, conferències i documents Pérez Baró, Albert, 1902-1989(Editorial Afers, 2015) Pérez Baró, Albert, 1902-1989; Rúa Fernández, Carolina; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsAlbert Pérez i Baró neix el 1902 al barri de Gràcia, a Barcelona. De tarannà autodidacta durant tota la seva vida, cursa l’educació primària i assisteix a l’Escola de Comerç en horari nocturn, així com també als cursos de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. A l’adolescència, des dels 14 anys, compagina els estudis amb la seva feina a l’empresa d’importacions i exportacions Palau i Llúria. Sensible a les qüestions polítiques, fou membre de les Joventuts Socialistes i amb només 16 anys secretari del Grup Socialista de Gràcia. Dos anys després, fou empresonat per la seva militància política i sindical, una vivència que deixà reflectida al llibre Els feliços anys vint. En 1920, fou un dels fundadors del Partit Comunista d’Espanya, però l’abandonà el 1926, tot i que continuà al Sindicat Mercantil fins al 1933. Aquest any decidí deixar la Confederació Nacional del Treball, la CNT, en veure l’expulsió del col·lectiu del Sindicat Mercantil. Llavors, malgrat les seves adhesions anteriors, es reivindicà com a socialista sense la necessitat de militar enlloc més. Com ell mateix es definia, era un «socialista sense carnet»...
- LlibreFons José del Barrio: 1936-1976(Editorial Afers, 2014) Velasco, Miquel Àngel; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsJosé del Barrio Navarro neix a Valladolid el 23 de setembre del 1907 al si d’una família obrera d’idees republicanes i socialistes. El seu pare, ferroviari, mor en 1915 tot deixant vídua i cinc orfes, tots ells homes. Un any després, la seva mare l’envia temporalment a casa d’una germana a Barcelona, on viu l’experiència de les vagues de 1917. El 1923, de retorn a Valladolid, s’afilia al sindicat d’aprenents metal·lúrgics de la CNT i s’adhereix al PCE. El 1924, marxa de nou a Barcelona, on es trobava el seu germà Francisco, gran activista comunista que moriria en accident de motocicleta als Brucs el 25 d’octubre del 1933 —presumptament un atemptat—, juntament amb Ramon Casanellas. Del Barrio participa en l’estructuració de la Federació Catalano-Balear, com a regional del PCE: n’és secretari d’organització i de la joventut i arriba a fer-se càrrec de la secretaria general de la Joventut Comunista d’Espanya, per la qual cosa es trasllada a viure a Bilbao. Captat llavors per al Comitè Central del PCE, és nomenat membre suplent del Comitè Executiu. En 1928, a 21 anys, viatja a la Unió Soviètica per assistir al V Congrés de la Internacional Juvenil Comunista i, com a delegat del PCE, al VI Congrés de la Internacional Comunista (IC). Quan en torna, compleix el servei militar com a caporal d’artilleria, i actua en activitats antimilitaristes contra la dictadura de Primo de Rivera. Acabada la mili, torna a Barcelona i treballa com a mecànic en «Lámparas Z», on coneix qui serà la seva esposa, Amadora (Dora) Giménez. En 1933 naixeria Lena, la filla d’ambdós...
- LlibreLa CNT: papers d'exili i clandestinitat(Editorial Afers, 2013) Abelló i Güell, Teresa; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsDurant dècades l’anarcosindicalisme fou sinònim d’obrerisme organitzat i batallador i a Catalunya, amb maneres i formes organitzatives diverses, liderà amb autoritat l’associacionisme obrer entre 1868 i 1939. La Segona República, de manera sincrònica amb els canvis politicosocials que es van anar produint, representa el període àlgid de la història de la Confederació Nacional del Treball (la CNT), l’expressió més acurada de l’anarcosindicalisme; però, al final de la guerra, i de manera més clara durant el franquisme, aquell complex entramat anarquista i anarcosindicalista entrà irreversiblement en fase d’anorreament. La CNT féu un paper predominant durant tota l’etapa republicana, però amb el transcurs de la guerra l’anarquisme patí una derrota política i, alhora, veié com el seu model sindical es desintegrava. Posteriorment, els anys del franquisme, sobrevisqué en la clandestinitat, sempre marcat per la repressió política però també pels enfrontament interns, que foren demolidors. Finalment, quan a les acaballes del franquisme es produeixi la reorganització del sindicalisme de classe, l’anarcosindicalisme no pogué ressorgir sinó com una força minoritària. La CNT reaparegué com a organització sindical, però havia cedit definitivament l’antiga posició predominant en favor de formacions sindicals noves...
- LlibreL'Oportunisme de Franco: un informe sobre la qüestió jueva (1949)(Editorial Afers, 2013) Casali, Luciano; Harana i Torrejón, Lola; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsEl món occidental, de mica en mica, va acceptar tàcitament el règim de Franco. Els primers senyals van ser evidents quan, l’abril de 1947, els EUA no es van comprometre a imposar noves sancions a Espanya, i al desembre següent l’ONU no va renovar la condemna que havia portat a l’aïllament diplomàtic que se li havia imposat l’any anterior. En el moment en què s’iniciava la Guerra Freda i es configuraven de manera evident els blocs contraposats relacionats amb les dues grans potències, «la diplomacia norteamericana empezaba a apreciar el valor estratégico de España (...) [y] la diplomacia francesa pudo entonces proclamar enfáticamente que ‘España tenía razón’, puesto que había sido pionera en la denuncia del peligro comunista»1. El 10 de febrer de 1948 va tornar a obrir-se la frontera als Pirineus i, al juny d’aquell any, Espanya va signar els primers acords comercials i financers amb França i el Regne Unit; al febrer de 1949, el Chase National Bank va concedir un crèdit de 25 milions de dòlars a Madrid. Començaven a canviar les condicions internes dels espanyols: a l’abril de 1948 es deroga finalment, després de dotze anys, l’«estat de guerra» que havia estat proclamat el juliol de 1936...
- LlibreFons Josep Maria Trias Peitx (1900-1979)(Editorial Afers, 2013) Trias i Peitx, Josep Maria, 1900-1979; Caballer Albareda, Gemma; Solé, Queralt; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsJosep Maria Trias Peitx va néixer a Barcelona el 22 d’agost de 1900, al si d’una família burgesa i carlina, i va ser el gran de tretze germans. El seu pare procedia d’una família de drapers de Terrassa i pertanyia al Cercle Tradicionalista de Barcelona. De jove, va militar a la Comunió Tradicionalista de Barcelona (a la qual va intentar donar un to més català i més social) i va estudiar al col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes, que influïren decididament en la seva formació humanística. L’any 1914 va caure greument malalt i, un cop recuperat, a causa de la situació econòmica de la família, va haver d’abandonar els estudis. Així, amb catorze anys, va entrar a treballar a la fàbrica del seu avi matern, una feina que va compaginar durant uns anys amb el seguiment de la Borsa de Barcelona per al diari El Correo Catalán —on treballava el seu pare— i amb una feina de caixer al Banc de Barcelona, on va coincidir amb Pere Gual Villalbí...
- LlibreFons Miquel Ferrer i Sanxis (1939-1989)(Editorial Afers, 2012) Ferrer, Miquel (Ferrer i Sanchis), 1899-1990; Velasco, Miquel Àngel; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsMiquel Ferrer i Sanxis va néixer el 7 de setembre de 1899 a Castelldefels (Barcelona). Als dos anys d’edat quedà orfe de pare, quan aquest, Jaume Farré, ferroviari, patí un accident mortal. La seva mare, Maria Sánchez, es traslladà a viure amb ell a la Colònia Güell i més tard a Vilanova i la Geltrú. Començà a treballar a les oficines dels tallers gràfics dels germans Oliva i, quan l’empresa s’instal·là a Barcelona, formà part del grup de treballadors de confiança que acceptaren el trasllat. Estudià peritatge mercantil a l’Escola de Comerç i ajudà un gestor especialitzat en suspensions de pagaments i fallides al servei dels tribunals de justícia. Ferrer inicià la seva tasca d’activista en el camp de la cultura catalana popular, en què fou un dels promotors de la Llibreria Italiana de Barcelona juntament amb l’advocat i pintor Magí P. Sandiumenge, soci capitalista. Aquesta llibreria, durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, esdevingué la principal distribuïdora d’obres catalanes i un centre d’activitats catalanistes de tota mena. En produir-se el cop d’estat el setembre del 1923, figurava adherit al partit Acció Catalana i col·laborà en l’organització de la Societat d’Estudis Militars (SEM)...
- LlibrePSSST... PASSA-HO: La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975)(Editorial Afers, 2011) Pellegrini, Alberto; Rúa Fernández, José Manuel, 1976-; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsDins de la col·lecció «Papers del Pavelló» que edita Afers juntament amb el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB), volem donar a conèixer el valuós fons documental del CEHI dipositat a l’Arxiu Biblioteca Pavelló de la República. Un fons especialitzat en la II República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició política, del qual ara volem oferir un nova mostra a través del número 8 de la citada col·lecció. El present exemplar, Pssst... passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975), fa un repàs —de manera sintètica però acurada— de la història de l’oposició democràtica durant la dictadura del general Franco, recolzat per documents originals produïts per tota mena de militants (anònims o amb projecció pública) i organitzacions antifranquistes com ara partits polítics, sindicats, plataformes unitàries i moviments socials. Els documents seleccionats corresponen al Fons FV, Sèrie Fulls Volants, de la Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona (amb seixanta-vuit caixes del període 1939-1975), inventariat per Olga Giralt i consultable a http://www.bib.ub.edu/biblioteques/pavello-republica/fons-arxiu/inventaris-cehi/.
- LlibreFons José María Valverde: 1942-1996: fragments d'una biografia intel·lectual(Editorial Afers, 2010) Amat, Jordi, 1978-; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsJosé María Valverde Pacheco (Valencia de Alcántara, Càceres, 1926-Barcelona, 1996) és una figura destacada de la vida literària espanyola de la segona meitat del segle XX, uns dels divulgadors d’alta cultura més originals i reconeguts de la postguerra i probablement un dels poetes catòlics més interessants d’aquest període. Treballador infatigable, professor universitari brillant i home de lletres integral (amb major o menor fortuna, va tocar tots els gèneres i la seva tasca de traductor va ser immensa), la seva vocació d’escriptor es va forjar en el marc d’un model cultural determinat —el franquisme o, més ben dit, el nacionalcatolicisme— i durant els primers anys de la seva trajectòria va ser un valor precoç i cotitzat de la societat intel·lectual controlada pels omnipresents tentacles de la dictadura. Al llarg de la dècada dels cinquanta, però, sense deixar de ser fidel a les seves arrels (la fe cristiana i la vinculació a una tradició hispànica que sumava Hispanoamèrica), les va transcendir en un procés que el portaria a esdevenir una de les veus de referència de la dissidència intel·lectual contra el règim. L’any 1965 es va convertir en un referent de l’antifranquisme quan va renunciar a la càtedra com a mostra de solidaritat amb un grup de col·legues expulsats de la Universitat de Madrid. El gest el forçaria a marxar del país per a guanyar-se la vida. Seria a partir d’aquest moment que el seu compromís cívic, indestriable d’un catolicisme integral, l’aproximaria al comunisme i a militar en propostes de radicalitat ideològica tant polítiques com teològiques.
- LlibreXavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís(Editorial Afers, 2009) Vinader, Xavier, 1947-2015; Busqué i Barceló, Jaume; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsEn suma, l’obra d’en Xavier Vinader ha estat —i és— un gran crit d’alerta per obrir els ulls i mirar el món que ens envolta tal com és. Per això, quan a través d’uns amics comuns (Antoni Batista, Jaume Busqué, Mario Romeo), en Rafel Aracil i jo mateix vàrem tenir coneixement de la decisió d’en Xavier de dipositar el seu enorme fons documental —base i fruit de la seva obra d’investigació periodística— en un arxiu universitari no vàrem dubtar ni un moment a oferir-li la possibilitat de dipositar-lo a casa nostra: el Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI)-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Ho va acceptar amb il·lusió i sense contrapartides. I, com podrà comprovar el lector en les pàgines que segueixen, crec que fou una decisió encertada de la qual tots estem més que satisfets. Avui, amb les limitacions que imposa una documentació referida a moments encara molt recents, aquest ric fons està a la disposició dels investigadors. Gràcies Xavier per la teva generositat.
- LlibreJaume Miravitlles: informes sobre l'economia franquista de postguerra(Editorial Afers, 2008) Roca, Francesc, 1945-; Miravitlles, Jaume, 1906-1988; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsEls arxius, com ara el del CEHI-Pavelló de la República de la UB, situat a la Vall d’Hebron, al nord del Pla de Barcelona, donen sorpreses, ja ho sabem. Molt sovint, agradables. Però el que no sabíem és que els arxius ens poden il·luminar sobre els grans trets, o la definició, de realitats històriques de grans dimensions, com per exemple l’Espanya de 1949 i el context internacional en què es movia. Les documentalistes del Pavelló de la República han aconseguit localitzar-hi dos informes sobre l’Espanya de 1948 d’un gran interès, com veurem absolutament desconeguts pels nombrosos estudiosos de l’Espanya de la dictadura politicomilitar de 1939. El primer és: «The Marshall Plan and Franco» (Nova York, 1948), també en versió francesa: «Franco et le Plan Marshall» (París, 1948); i el segon és: «A report on the economic and financial situation of Franco Spain» (Nova York, 1950). Ambdós són obra de Jaume Miravitlles...
- LlibreFons la Revista Blanca : Federica Montseny i la dona nova (1923-1931)(Editorial Afers, 2007) Montseny, Federica, 1905-1994; Tavera, Susanna, 1945-; Barbé Pou, Elisenda; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsFederica Montseny i els feminismes dels «feliços anys vint»: les paradoxes de l’humanisme individualista i anarquista Quan el juny del 1923 Federico Urales i Soledad Gustavo iniciaren a Barcelona la segona etapa de La Revista Blanca, la seva filla Federica sols tenia 18 anys. La joventut de «la nena» (així acostumaven a anomenar-la, i la fórmula familiar sovint acompanyà Federica Montseny en cercles militants) no impedí que des d’aquell estiu les seves col·laboracions fossin habituals a tots els números de la publicació. Ella mateixa havia destruït uns primers escrits el 1920 sense arribar a publicar-los; però els immediatament posteriors sí que havien arribat a la impremta: una novel·leta curta havia estat publicada per «La Novela Roja», una col·lecció popular que veia la llum a Madrid, i l’abril del 1923 el portaveu de la CNT catalana havia publicat el seu primer article periodístic. Si hem de creure el testimoni de la mateixa Federica, el segon fou el que publicà el juny a La Revista Blanca sobre el futurisme italià o sobre el que ella entenia per avantguardisme cultural futurista i, el que potser és més important, anunciava una explícita predilecció per la temàtica cultural i literària2. Des d’aleshores i fins a la proclamació de la Segona República espanyola, també escrigué de manera sistemàtica sobre els feminismes coetanis i sobre l’alliberament individual i col·lectiu de les dones...
- LlibreFons Manuel Serra i Moret: 1939-1963: cartes, articles de premsa i documents(Editorial Afers, 2006) Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics Internacionals; Serra i Moret, Manuel, 1884-1963; Mayayo i Artal, Andreu; Velasco, Miquel ÀngelManuel Serra i Moret (Vic, 1884-Perpinyà, 1963) era fill d’una família benestant i d’orientació religiosa. El seu pare, Josep Serra i Campdelacreu, fou un dels impulsors de la vida cultural osonenca. L’any 1899 s’establí a Barcelona per acabar el batxillerat i iniciar els estudis universitaris. Freqüentà l’Ateneu Barcelonès i el 1900 s’afilià a la Lliga. Va conèixer Sara Llorens (Lobos, Argentina, 1881-Perpinyà, França 1954), amb qui es comprometé i es mantingué unit sentimentalment tota la vida. Jove conferenciant i articulista, col·laborà en La Renaixença, El pensament català i Joventut (1901), com també en diverses revistes comarcals. Després de la mort del seu pare el 1901, marxà als Estats Units i hi estudià economia i ciències socials a les universitats de Chicago i Columbia (Nova York). El 1902 es traslladà a Mèxic i féu un periple per diversos estats de l’Amèrica Central i dels EUA, després del qual tornà a Nova York per a prosseguir els seus estudis. El 1906 retornà precipitadament a Catalunya per a visitar la seva promesa, desnonada pels metges. El 1907 cursà economia a la Universitat de Cambridge, i el 1908 contragué matrimoni civil amb Sara Llorens a l’Argentina. Tots dos es traslladaren a Canàries i finalment, el 1910, s’establiren a Pineda de Mar...
- LlibreEl Fons MIL: entre el record i la història(Editorial Afers, 2006) Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics Internacionals; Segura, Antoni, 1952-; Solé, Jordi (Solé i Sugranyes)El Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) és, sens dubte, proporcionalment a la seva entitat militant, el grup d'oposició antifranquista al qual se li han dedicat més treballs, llibres, articles, documentals i difusió mediàtica. Això té a veure, indubtablement, amb algunes de les característiques del grup, però sobretot amb el pòsit de mala consciència que deixà entre l'oposició majoritària l'execució a garrot vil de Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974, el darrer pres polític català assassinat per la Dictadura en vida del dictador, i la mort a mans de la Guàrdia Civil d'Oriol Solé Sugranyes a Burguete el 6 d’abril de 1976, a escassos metres de la frontera de França quan, com la resta de fugits de la presó de Segòvia, intentava creuar la ratlla; i amb la revulsió que, sense ésser un grup d’estricta obediència llibertària, suposà el MIL i la reconstitució de la CNT de Catalunya (sala d’actes de l’Església de Sant Medir de Barcelona, el 29 de febrer de 1976) en el revifament del moviment llibertari català que, en certa manera, culminà amb les Jornades Llibertàries de Barcelona i el míting de Federica Montseny a Montjuïc el 1977 i amb els moderadament alts nivells d’afiliació a la central anarcosindicalista de la segona meitat dels setanta, si més no fins que es produí l’atemptat contra la sala de festes Scala (el 15 de gener de 1978) i la posterior divisió de la CNT durant el Vè Congrés (el desembre de 1979).
- LlibreFons Jordi Arquer: correspondència (1939-1985)(Editorial Afers, 2004) Arquer, Jordi, 1907-1981; Termes, Josep, 1936-2011; Universitat de Barcelona. Centre d'Estudis Històrics InternacionalsA l’arxiu del Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República, entre els centenars de caixes de materials de la col·lecció que Jordi Arquer va arreplegar al llarg de la seva vida, hi destaquen més de trenta caixes que contenen la correspondència sostinguda per ell des del 1939 fins al 1976, encara que va morir el 1981. Són milers de cartes i centenars de corresponsals els que s’hi guarden. Els temes són sempre els mateixos: la guerra, l’exili, el moviment obrer, el socialisme i el comunisme, i el futur de Catalunya. N’he fet una breu selecció d’un centenar (104 exactament, incloses les quatre de George Orwell) per donar a conèixer l’interès del personatge i del fons arxivístic. Jordi Arquer i Saltor és una figura poc i mal coneguda. Va ser un home cantellut i hiperactiu: fundador del comunisme català, independentista, organitzador frustrat de l’exili, esdevingut ferotge anticomunista arran de les persecucions contra el POUM (del qual era dirigent destacat) el 1937 durant la guerra i, per evolució personal, socialista moderat contrari a tota mena de dictadures. Sempre, però, va ser un catalanista radical: introductor els anys trenta del mot «nacionalitari » per evitar l’equívoc de la paraula «nacionalista», sobiranista sense defallences i partidari de l’emancipació dels Països Catalans. A més, va ser un bibliòfil, investigador dels fets i dels homes de la guerra i el comunisme...