Carregant...
Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Llicència de publicació
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/224616
Estudi de la patogènia i dels tractaments antiparasitaris en la infecció intestinal per Dientamoeba fragilis
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
ISSN de la revista
Títol del volum
Resum
[cat] Introducció i objectius de l’estudi Dientamoeba fragilis (DF) és un protozou intestinal amb una prevalença significativa, detectat amb una freqüència creixent en anàlisis microbiològiques de les mostres fecals als laboratoris clínics i en la pràctica mèdica rutinària. Tot i la seva alta presència, encara hi ha nombroses incerteses pel que fa a la seva capacitat patogènica i al significat clínic de la seva troballa en pacients amb simptomatologia gastrointestinal (G-I). Aquestes incerteses plantegen reptes significatius per als professionals mèdics, que han de decidir com abordar-ne la detecció, com interpretar les proves i quin maneig terapèutic adoptar en els casos que es consideri necessari. Els estudis disponibles mostren resultats variats i sovint contradictoris sobre la relació entre DF i la simptomatologia clínica, així com pel que fa a l’eficàcia dels tractaments antiparasitaris. Així mateix, la manca de consens en les recomanacions sobre l’ús d’antiparasitaris per al tractament de DF complica l’establiment de pautes terapèutiques estandarditzades. En resposta a aquestes necessitats, aquesta tesi explora la relació entre la càrrega parasitària i la presència de símptomes G-I i investiga l’eficàcia dels principals antiparasitaris en el tractament de DF, amb l’objectiu de millorar el maneig clínic i les directrius de tractament en pacients amb infecció per DF. Les hipòtesis i objectius de la tesi es divideixen en dues línies d’estudi: 1. Estudi I: la hipòtesi general proposa que els pacients simptomàtics amb DF presenten una major càrrega parasitària i/o nivells més alts de calprotectina fecal (CPF) en comparació amb els asimptomàtics. Els objectius són estudiar la relació entre la simptomatologia, la càrrega parasitària i els nivells de CPF en pacients amb DF. 2. Estudi II: es planteja la hipòtesi que el tractament antiparasitari és efectiu per a l’erradicació de DF, amb una hipòtesi específica que suggereix que la paromomicina (PMM) és superior al metronidazol (MTZ). També s’investiga si el tractament antiparasitari millora l’erradicació parasitològica. Els objectius són estimar els factors associats a la persistència de la infecció i calcular les taxes d’erradicació dels diferents antiparasitaris. Mètodes 1. Estudi I: es va dur a terme un estudi prospectiu de casos i controls en atenció primària, seleccionant durant un any com a casos els individus incidents amb símptomes G-I i DF en femta, i com a controls, els seus convivents asimptomàtics també amb DF en femta. Es van descartar altres causes de símptomes G-I i es va mesurar la càrrega parasitària per MO i la CPF. L’estudi va incloure també biologia molecular per a la confirmació diagnòstica. 2. Estudi II: aquest estudi de cohort retrospectiu es va dur a terme amb dades recollides durant un període de tres anys en pacients amb simptomatologia G-I. A cada pacient se li van recollir tres mostres fecals en dies alterns abans i després del tractament, que van ser analitzades mitjançant MO, considerant-se positiu l’episodi d’infecció quan es detectava el paràsit en almenys una mostra. Es van recollir les dades dels tractaments utilitzats per cada episodi i es va realitzar una anàlisi estadística per identificar els factors associats a la persistència de la infecció posttractament. Resultats principals 1. Estudi I: es van reclutar 218 individus, incloent 74 casos simptomàtics i 144 convivents, dels quals 57 (39,6%) eren controls. Finalment es van analitzar 32 unitats de convivència en les quals es van poder aparellar almenys un control per cada cas. Els resultats van mostrar que la presència de símptomes estava positivament associada amb la càrrega parasitària amb una OR=31,57; IC 95% [3,12; 319,2]; p=0,001 per a 1-2 trofozoïts per camp i una OR=15,13; IC 95% [1,27; 180,9]; p=0,016 per a >2 trofozoïts per camp; i inversament amb l’edat (OR=0,94; IC 95% [0,90; 0,98]; p<0,011), indicant que com més jove era el pacient, major era la probabilitat de presentar símptomes. Aquestes troballes donen suport a la patogenicitat de DF en funció de la càrrega parasitària. 2. Estudi II: de les 13.983 mostres coproparasitològiques analitzades, 1.150 (8,2%) van donar positiu per DF. Es van seguir 739 episodis de 589 pacients, dels quals 53% dels pacients eren menors de 15 anys. Un 33,6% dels pacients tenia coinfecció amb Blastocystis hominis (BH). El MTZ va ser l’opció terapèutica en el 65,4% dels casos, mentre que la PMM es va utilitzar en el 17,5% dels casos. Els resultats van mostrar que la PMM era més efectiva per a l’erradicació de la infecció parasitària que el MTZ (81,8% vs 65,4%; p=0,007), amb l’excepció dels nens menors de sis anys, on no es van trobar diferències significatives (p=0,538). A mesura que augmentava el temps entre el diagnòstic inicial i la prova de control posttractament, també augmentava la proporció de pacients positius per DF: 27,4% en el primer mes, 34,2% en el segon mes i 40,4% en el tercer mes (p=0,012). Conclusions Les conclusions d’aquesta tesi posen de manifest l’elevada prevalença de DF en el nostre entorn i la seva associació amb simptomatologia clínica quan la càrrega parasitària es mesura amb MO. La PMM ha demostrat una eficàcia superior en comparació amb el MTZ per a l’erradicació de DF, tot i que una part dels pacients va aconseguir l’erradicació espontània sense necessitat de tractament. La presència de convivents asimptomàtics portadors de DF suggereix que poden actuar com a reservori, fet que indica la necessitat d’establir pautes clíniques per a la seva gestió. D’aquesta manera, es conclou que, malgrat la gran prevalença de DF, la majoria dels infectats són portadors asimptomàtics. Els pacients amb una càrrega parasitària detectable per MO semblen tenir més probabilitat de presentar simptomatologia associada. En aquests casos, és recomanable considerar el tractament antiparasitari per assolir una curació clínica i l’erradicació parasitològica. Per aconseguir aquest objectiu, és fonamental disposar d’un algoritme que estableixi pautes clares de diagnòstic i tractament, basades en la millor evidència disponible, per tal de guiar els professionals sanitaris en el maneig de les infeccions per DF.
Descripció
Matèries (anglès)
Citació
Citació
BURGAÑA AGOÜES, Ander. Estudi de la patogènia i dels tractaments antiparasitaris en la infecció intestinal per Dientamoeba fragilis. [consulta: 5 de desembre de 2025]. [Disponible a: https://hdl.handle.net/2445/224616]