El CRAI romandrà tancat del 24 de desembre de 2025 al 6 de gener de 2026. La validació de documents es reprendrà a partir del 7 de gener de 2026.
El CRAI permanecerá cerrado del 24 de diciembre de 2025 al 6 de enero de 2026. La validación de documentos se reanudará a partir del 7 de enero de 2026.
From 2025-12-24 to 2026-01-06, the CRAI remain closed and the documents will be validated from 2026-01-07.
 

Tesis Doctorals - Facultat - Medicina i Ciències de la Salut

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/112022

Estadístiques

Examinar

Enviaments recents

Mostrant 1 - 20 de 690
  • logoOpenAccessTesi
    Anàlisi d’eficàcia i seguretat del drenatge biliar guiat per ecoendoscòpia en patologia obstructiva biliopancreàtica
    (Universitat de Barcelona, 2025-10-03) Sumalla Garcia, Albert; Gornals Soler, Joan B.; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [cat] ANTECEDENTS: El drenatge biliar guiat per ecoendoscòpia (USE-DB) és una tècnica innovadora que permet l’accés als ductes biliopancreàtics des d’un abordatge mínimament invasiu. Estudis recents han reportat excel·lents resultats d’eficàcia i seguretat, postulant-la com l’alternativa d’elecció com a tècnica de rescat en casos de CPRE fallida. No obstant això, la seva aplicació continua estant limitada per l’exigència tècnica, la manca d'estandardització de la tècnica i la necessitat de més evidència sobre la seva seguretat i eficàcia a llarg termini en diferents escenaris clínics. HIPÒTESIS: L’USE-DB és una tècnica efectiva i segura com a mètode de rescat en casos de CPRE fallida. L’accés biliar guiat per ecoendoscòpia amb la tècnica de Rendez-Vous (USE-RV) és una variant d’USE-DB altament exigent, sobretot en patologia maligna distal. En patologia maligna, el drenatge transmural guiat per ecoendoscòpia (USE-DTM) aporta major benefici en termes d’eficàcia i seguretat que l’USE-RV. L’addició profilàctica d’una pròtesi plàstica doble pigtail coaxial (PPDP) a una pròtesi d’aposició luminal (PAL) aporta beneficis potencials en termes de seguretat en el drenatge biliar guiat per ecoendoscòpia tipus coledocoduodenostomia (CDS), en disminuir la taxa de disfunció protèsica en termes de reobstrucció biliar (ROB) i la necessitat de reintervenció biliar (RIB). OBJECTIUS: Estudi I: Avaluar el benefici de la inserció d’una PPDP coaxial a la pròtesi PAL en CDS realitzades en pacient amb indicació de drenatge biliar per obstrucció biliar d’etiologia oncològica. De forma secundària, avaluar l’eficàcia i seguretat de CDS com a rescat de CPRE fallida i cercar elements clínics i tècnics associats al fracàs tècnic, clínic i esdeveniment adversos. Estudi II: Avaluar l’eficàcia de l’USE-RV en diferents escenaris clínics i avaluar de forma comparativa els resultats clínics i de seguretat de la tècnica de l’USE-RV amb l’USE- DTM. Estudi III: Avaluar la taxa disfunció de les pròtesis d’aposició luminal en termes de ROB, en el drenatge biliar tipus CDS per indicació oncològica entre l’estratègia PAL vs. PAL- PPDP. De forma secundària, avaluar de forma comparativa la necessitat de RIB, temps fins la disfunció de la pròtesi, temps de procediment, mortalitat i supervivència de forma global i de forma comparativa entre l’estratègia amb o sense PPDP coaxial.
  • logoOpenAccessTesi
    Noma in Mozambique. Epidemiological efforts to uncover a neglected disease
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-23) Ribes Agost, Marta; Chaccour, Carlos; Moncunill Piñas, Gemma; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] INTRODUCTION: Noma, or cancrum oris, is a rapidly progressing necrotising orofacial infection that primarily affects children living in poverty, although it can also occur in immunocompromised adults. Noma begins as a necrotising gingivitis which, if left untreated, rapidly evolves into necrosis of the soft and hard tissues of the face. Despite being preventable and easily treatable with first-line antibiotics, nutritional support and wound debridement, the lack of awareness among healthcare workers and the impoverished circumstances of patients often result in delayed treatment, with a mortality rate of approximately 90%. The 10% surviving are left with facial disfigurement,, often leading to functional and psychosocial sequelae that are rarely manegeable in the settings where noma occurs. Noma is classified as a Neglected Tropical Disease. Indeed, since its disappearance from Europe and North America—where it was common until the 18th century—the disease has largely ceased to be studied or researched. To date, its causal agent has not been definitively established. It is known that noma is not transmissible, and that affected individuals present with dysbiosis of the oral microbiome. It is therefore considered an aggravated stage of necrotising gingivitis and stomatitis, which progress to noma in the context of malnutrition, poor oral hygiene, and immune suppression. The incidence and prevalence of noma remain unknown, as does its geographical distribution. In recent decades, cases have been reported mainly in Africa, but also in Asia and Latin America. Prior to this project, no primary data existed regarding the presence of noma in Mozambique. HYPOTHESES: The principal hypothesis of this thesis is that noma is endemic in Mozambique, despite the lack of official reports. The secondary hypothesis is that healthcare workers in Zambezia Province have a limited level of knowledge about the disease. OBJECTIVES: The primary objective of this study was to gather, for the first time, empirical evidence of the continued presence of noma in Zambezia Province, Mozambique. As a secondary objective—acknowledging the critical role of early diagnosis and treatment in preventing mortality and sequelae—the study aimed to assess the knowledge, attitudes and practices regarding noma among healthcare workers in primary, secondary and referral health centres.
  • logoOpenAccessTesi
    Expansion of the neocortex and protection from neurodegeneration by in vivo transient reprogramming
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-22) Zaballa Larrinaga, Sofía; Del Toro Ruiz, Daniel; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] Yamanaka factors (Oct4, Sox2, Klf4 and c-Myc) are known for their ability to transform somatic cells into induced pluripotent stem cells, in a process called reprogramming. Recent advances in cellular reprogramming have demonstrated that a transient induction of Yamanaka factors in vivo can induced proliferation and regeneration in mammalian tissues and even reverse some aging features. However, their effects on the brain are still largely unexplored. Therefore, this thesis focuses on the effects of Yamanaka factors induction in the brain in a controlled spatio-temporal manner, in two different scenarios: during brain development and at adult stages in the context of neurodegeneration. The first objective of this thesis is to explore the effects of partial reprogramming on neural progenitor cells and neurons during brain development in mice. High levels of Yamanaka factors induction caused cell identity perturbation in both neurons and progenitors, inducing complete dedifferentiation and pluripotency in these cells. However, lower levels of these factors were tolerated and resulted in cortical expansion. Immunohistochemistry, pulse labelling, and single cell RNA-sequencing experiments confirmed increased proliferation and an expansion of both apical progenitors and neurons following low induction of Yamanaka factors. We observed that this cortical expansion, along with the increased number of neurons and glia cells, was maintained until adulthood. Importantly, transient reprogramming during development did not produce any detrimental effects at adult stages and even led to improved behavioural performance, specifically enhanced motor and social behaviour. The second objective of this thesis is to evaluate whether transient in vivo reprogramming could confer protection against neurodegenerative diseases in the context of Alzheimer’s disease. We found that hippocampal principal neurons tolerate intermittent Yamanaka Factors induction for several months. In 5xFAD mice, a mouse model of Alzheimer’s disease, partial reprogramming for five months rescued the spine density of granular neurons in the dentate gyrus and ameliorated both the number and size of Aβ-plaques in the hippocampus. These protective effects were associated with the prevention of several hallmarks of Alzheimer’s disease, including altered molecular signatures and accelerated aging in the 5xFAD mouse model. Furthermore, mice that underwent transient reprogramming showed an amelioration of Alzheimer’s disease related cognitive deficits. Yamanaka Factors ability to transform differentiated cells into pluripotent states revolutionized the field and opened the door for regenerative medicine techniques. However, the uncontrolled activation of these factors often leads to oncogenic transformation, limiting their clinical applicability. By fine-tuning the temporal window of expression, we harnessed the regenerative potential of reprogramming while mitigating adverse effects. Our findings suggest that transient in vivo reprogramming may represent a viable strategy for promoting neural plasticity and resilience against neurodegenerative diseases. While further research is needed to optimize delivery methods and assess long-term safety, this approach offers a promising avenue for brain repair. Understanding the precise mechanisms underlying cortical expansion and neuroprotection through transient reprogramming will pave the way for translating these insights into therapeutic interventions.
  • logoOpenAccessTesi
    Análisis de nuevos biomarcadores moleculares en muestras obtenidas por ecoendoscopia para el diagnóstico y tipificación de lesiones neoplásicas de páncreas
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-18) Araujo Acuña, Isis K.; Vaquero Raya, Eva Cristina; Ginès i Gibert, M. Àngels; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] INTRODUCCIÓN: La patología maligna y premaligna del páncreas es uno de los grandes retos a los que se enfrenta la patología digestiva en la última década. La incidencia del adenocarcinoma ductal de páncreas (ACDP) está aumentando progresivamente (1) sin acompañarse de un aumento de las tasas de supervivencia. Así, se espera que el ACDP que se convierta en la 2ª causa de muerte por cáncer en 2030 en los países desarrollados (2). Por otra parte, estamos asistiendo a un aumento de la prevalencia de las neoplasias quísticas pancreáticas de estirpe mucinosa (mLQP), en muchos casos aún en fase no maligna. La mejora y generalización de las técnicas radiológicas, así como la concienciación de radiólogos, gastroenterólogos y cirujanos tienen que ver con este aumento, pues la mayoría se detectan incidentalmente durante la realización de pruebas indicadas por cualquier motivo. Dichas lesiones requieren seguimiento estrecho para detectar cambios que indiquen la resección quirúrgica antes de que se desarrolle un carcinoma invasivo (3). En la actualidad, los esfuerzos de la investigación en cáncer de páncreas y lesiones precursoras se centran en el diseño de terapias personalizadas, vigilancia de las poblaciones de riesgo, y búsqueda de biomarcadores pronósticos para terapias diana-específicas en tumores no resecables. La presente tesis doctoral incide en uno de estos aspectos al investigar la viabilidad e impacto de la determinación de biomarcadores en muestras obtenidas por punción guiada por ecoendoscopia (USE-PAAF) de lesiones neoplásicas sólidas y quísticas del páncreas. HIPÓTESIS: Las muestras de lesiones neoplásicas del páncreas obtenidas mediante ecoendoscopia por punción con aguja fina permiten la determinación de biomarcadores moleculares que mejoran el diagnóstico y/o tipificación de las mismas. OBJETIVOS: 1.- Objetivo general: Evaluar la viabilidad de la determinación y el impacto de nuevos biomarcadores moleculares en muestras obtenidas mediante ecoendoscopia por punción con aguja fina, en el diagnóstico y tipificación de lesiones neoplásicas del páncreas. 2.- Objetivos específicos: 2.1 Estudio transcriptómico en el adenocarcinoma ductal de páncreas (Estudio I - Estudio publicado). 2.1.1 Evaluar la capacidad de obtener muestras del adenocarcinoma ductal de páncreas mediante ecoendoscopia por punción con aguja fina, adecuadas para el análisis transcriptómico mediante tecnología Nanostring. 2.1.2 Comparar el perfil transcriptómico de las muestras de adenocarcinoma ductal de páncreas obtenidas mediante ecoendoscopia por punción con aguja fina con las muestras de los especímenes quirúrgicos. 2.2 Estudio de mutaciones en GNAS en lesiones quísticas pancreáticas (Estudio II - Estudio en vías de publicación). 2.2.1 Valorar la viabilidad para el diagnóstico de lesiones mucinosas quísticas del páncreas, del análisis de mutaciones en GNAS mediante reacción en cadena de la polimerasa digital por gotas en el fluido de lesiones quísticas pancreáticas obtenido mediante ecoendoscopia por punción con aguja fina. 2.2.2 Evaluar la capacidad para el diagnóstico de lesiones mucinosas quísticas pancreáticas, del análisis de mutaciones de GNAS mediante reacción en cadena de la polimerasa digital por gotas en el fluido lesiones quísticas pancreáticas obtenido mediante ecoendoscopia por punción con aguja fina y compararla con otros métodos diagnósticos utilizados en la práctica clínica.
  • logoOpenAccessTesi
    Nuevos modelos murinos para investigar la desregulación molecular por pérdida de Tet2 en la hematopoyesis y el envejecimiento
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-18) Obiols Hurtado, Mireia; Sardina Ortega, José Luis; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] Las células madre hematopoyéticas (HSCs) poseen la capacidad de autorrenovarse y diferenciarse, garantizando así el mantenimiento del sistema hematopoyético a lo largo de la vida del individuo. Sin embargo, con el envejecimiento, la acumulación de mutaciones somáticas puede conferir a las HSCs mutadas una ventaja proliferativa, dando lugar a su expansión clonal, un fenómeno conocido como hematopoyesis clonal (CH). Entre los genes recurrentemente mutados en la CH y en las neoplasias hematológicas, TET2 destaca como uno de los más relevantes. No obstante, los mecanismos moleculares que impulsan la CH asociada a TET2 aún no se comprenden completamente. En este estudio, hemos generado y caracterizado dos nuevos modelos murinos con una deleción inducible de Tet2: Tet2f/f:Lyz2-CreERT2, dirigido a células mieloides maduras, y Tet2f/f:Scl-CreERT2, enfocado en las HSCs. El primero mostró una pérdida eficiente de Tet2 en las células mieloides del bazo, acompañada de alteraciones epigenéticas relevantes relacionadas con la inflamación. El segundo modelo permitió analizar con mayor precisión las consecuencias de la deleción de Tet2 en etapas tempranas de la hematopoyesis, detectándose alteraciones transcripcionales y epigenéticas en genes asociados con la autorrenovación y la transformación maligna, sin observarse cambios fenotípicos evidentes a corto plazo. Además, se realizó una caracterización exhaustiva del sistema Mx1-Cre, ampliamente utilizado para estudiar la pérdida de Tet2 en ratones. Tanto en animales jóvenes como envejecidos, la pérdida de Tet2 provocó un aumento en la autorrenovación de las células madre y progenitoras hematopoyéticas (HSPCs), así como una expansión del linaje mieloide. Estas alteraciones se acompañaron de cambios generalizados en la metilación del ADN y en la expresión de genes relacionados con la respuesta inmune en las HSPCs. Sin embargo, este modelo presenta importantes limitaciones, como la deleción de Tet2 en múltiples tipos celulares, la activación inflamatoria y la recombinación espontánea, que dificultan la interpretación del papel específico de Tet2.
  • logoOpenAccessTesi
    Utilidad del dimero-D en el algoritmo diagnóstico de la trombosis venosa profunda de miembros inferiores en situaciones especiales
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-18) Jiménez Guiu, Xavier; Romera Villegas, Antonio
    [spa] El diagnóstico de la trombosis venosa profunda (TVP) supone un reto tanto en el paciente ambulatorio como en el paciente hospitalizado debido a la heterogeneidad de los síntomas con que se presenta. En los últimos tiempos han surgido situaciones especiales, como la enfermedad por coronavirus (COVID-19), que añaden una dificultad extra al alterar los valores de las principales pruebas que se disponen para la exclusión de la TVP. Nuestros estudios intentan mejorar estas herramientas diagnósticas en el paciente ambulatorio; y entender mejor el comportamiento de la patología en el paciente no crítico hospitalizado por COVID-19. Nuestro primer estudio se titula “Role of an age-adjusted D-dimer cutoff level in the diagnosis algorithm of lower limb deep venous thrombosis in outpatients”. En éste evaluamos la utilidad de ajustar el punto de corte del dímero-D (DD) según la edad, en pacientes ambulatorios con sospecha clínica de TVP en los miembros inferiores (MMII). El DD es un marcador de degradación de fibrina cuyo nivel elevado puede indicar la presencia de un trombo. Sin embargo, los niveles de DD supuestamente aumentan con la edad, lo que puede generar falsos positivos en pacientes mayores. Se incluyeron 606 pacientes mayores de 18 años, atendidos en urgencias con sospecha clínica baja o moderada de TVP de MMII, evaluada mediante la escala de Wells. Se midieron los niveles de DD y se realizó una ecoDoppler venosa del sector femoropoplíteo y infragenicular bilateral. Los pacientes mayores de 50 años se dividieron en grupos separados por intervalos de edad de 10 años para construir curvas ROC y determinar el umbral óptimo de DD en cada grupo. Encontramos una menor sensibilidad para el punto de corte de DD ajustado por la edad en comparación con el umbral normal, en pacientes con sospecha clínica de TVP de MMII. Por tanto, concluimos que el punto de corte del DD ajustado por la edad no es útil en el algoritmo diagnóstico de la TVP en pacientes ambulatorios. Nuestro segundo estudio lleva por título “Deep Vein Thrombosis in Non-Critically Ill Patients with Coronavirus Disease 2019 Pneumonia: Deep Vein Thrombosis in Non-intensive Care Unit Patients”. Se engloba en el contexto de la pandemia de COVID-19, durante la cual se ha observado que los pacientes afectados por esta enfermedad presentan una alta incidencia de TVP, incluso en aquellos que no requieren de ingreso en una unidad de cuidados intensivos (UCI). El objetivo era describir la prevalencia de TVP de MMII en pacientes con COVID-19 que no estaban en estado crítico, correlacionar estas observaciones con la tromboprofilaxis recibida, y objetivar si el DD podía ser útil para la exclusión de la patología. Para ello, nos centramos en estudiar la prevalencia y características de TVP de MMII en 67 pacientes hospitalizados por COVID-19 ingresados en una planta de hospitalización convencional. Los pacientes se dividieron en dos grupos para el análisis estadístico: aquellos que recibieron profilaxis con heparina de bajo peso molecular y aquellos que recibieron tratamiento anticoagulante a dosis intermedias o completas. Así mismo analizamos los valores de DD de los pacientes con TVP y los pacientes sin TVP. Los resultados revelaron que estos pacientes tienen un riesgo significativo de desarrollar TVP, subrayando la importancia de la vigilancia y prevención activa de la TVP en este grupo. Así mismo se objetivó una disminución del riesgo de TVP dependiendo del régimen de anticoagulación administrado. Al analizar el DD no se observaron diferencias entre los dos grupos de estudio. El estudio también puso de manifiesto la necesidad de establecer protocolos específicos para la prevención de TVP en pacientes con COVID-19, considerando factores de riesgo adicionales y comorbilidades asociadas con la infección por coronavirus de tipo 2 causante del síndrome respiratorio agudo severo (SARS-CoV2).
  • Tesi
    PRC1.1 Role in Rhabdomyosarcoma Tumorigenesis
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-18) Táboas Outón, Pablo; Mora Graupera, Jaume; Sánchez Molina, Sara; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] Rhabdomyosarcoma (RMS) is the most common soft tissue sarcoma in the pediatric age. RMS arises from a cell located in the skeletal muscle differentiation process, around the myoblast stage, and has two major subtypes, classified according to the presence or absence of a fusion oncoprotein, mainly PAX3::FOXO1 and less frequently PAX7::FOXO1. Both subtypes are highly dependent on epigenetic deregulations that define the biology and behavour of tumor cells. In the last decades, little improvement in the survival of patients have been achieved. To that aim, in this work we propose to explore the epigenetic dependencies of RMS for the Polycomb Repressive Complex 1.1 (PRC1.1). We observed that two of the main proteins of PRC1.1, RING1B and USP7, are present in the super-enhancers (SEs) of the main tumorigenic genes of RMS. Moreover, RING1B knock-out (KO) and USP7 knock-down (KD) or pharmacological inhibition showed a down-regulation in these tumorigenic genes expression and compromised RMS viability and induced skeletal muscle differentiation in vitro and in vivo. Finally, we proposed a potential combination of USP7 inhibitor P22077 with PLK1 inhibitors Volasertib and Rigosertib.
  • logoOpenAccessTesi
    Molecular mechanisms underlying liver sinusoidal endothelial dedifferentiation in cirrhosis: role of microRNAs
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-17) Abad Jordà, Laia; Gracia-Sancho, Jordi; Fernández-Iglesias, Anabel; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] INTRODUCTION: Advanced chronic liver disease (CHD), or cirrhosis, is one of the main causes of mortality worldwide, with an estimated prevalence of 1.4%. Among its main etiologies are chronic alcohol consumption, chronic hepatitis virus infections and steatohepatitis associated with an inadequate diet and lifestyle habits. As CHD progresses, hepatic sinusoidal endothelial cells (LSECs) undergo a process of dedifferentiation that contributes to the development of hepatic microvascular dysfunction. This process results in increased hepatic vascular resistance to portal discharge, leading to the development of portal hypertension (PH). On the other hand, microRNAs (miRNAs) have been identified as biological regulators involved in several pathological processes. Although some studies associate them with the progression of CHD, evidence on their specific role in the hepatic sinusoidal endothelium remains limited. In addition, paracrine communication between liver cells, mediated by extracellular vesicles (EVs), is critical to maintaining hepatic homeostasis. In pathological conditions, however, the content of these EVs, including miRNAs, is altered, favoring the progression of CHD. HYPOTHESIS: In the present doctoral thesis it is hypothesized that miRNAs present in LSECs or derivatives of EVs from hepatocytes (hepEVs) are capable of inducing pathological alterations in the hepatic sinusoidal endothelium, playing a key role in vascular remodeling and progression of EHC. Therapies targeting miRNAs THESIS ABSTRACTS Specific or associated signaling pathways could offer new therapeutic strategies to improve endothelial dysfunction in cirrhosis, with the aim of reducing the clinical complications derived and preventing its progression to more advanced stages. OBJECTIVE: The main objective of this doctoral thesis was to investigate the role of miRNAs in the progression of CHD from an endothelial perspective. Specifically, it was proposed, on the one hand, to identify the role of dysregulated miRNAs in LSECs and, on the other hand, to analyze the role of hepVEs and their miRNA content in the modulation of dedifferentiation and endothelial dysfunction in CHD. In addition, the thesis aims to evaluate the potential of new therapeutic strategies targeting dysregulated miRNAs or associated mechanisms in cirrhosis.
  • logoOpenAccessTesi
    Rol de los marcadores fecales en la fisiopatología y diagnóstico de la colitis microscópica
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-11) Batista Pérez, Lissette Altagracia; Zabana Abdo, Yamile; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] La colitis microscópica es una enfermedad inflamatoria crónica caracterizada por la presencia de diarrea acuosa crónica sin lesiones macroscópicas visibles en la mucosa del colon durante una colonoscopia. Esta patología incluye dos formas principales: la colitis colágena y la colitis linfocítica. Actualmente, no se dispone de biomarcadores específicos para esta enfermedad, y a menudo permanece infradiagnosticada. Existe poca evidencia científica sobre el uso o la aplicabilidad de la calprotectina fecal en la colitis microscópica, así como de otros biomarcadores no invasivos. Su fisiopatología no está claramente establecida; tiene un origen multifactorial basado en la interacción entre factores luminales y la inmunidad innata y adaptativa de la mucosa colónica. Esta tesis doctoral está dividida en dos partes principales. En primer lugar, hemos investigado el papel de la calprotectina fecal como marcador diagnóstico de la colitis microscópica. Nuestros resultados han demostrado que los pacientes con colitis microscópica activa presentan niveles significativamente más altos de calprotectina fecal en comparación con aquellos con diarrea crónica funcional, una condición que a menudo se confunde con la colitis microscópica. Esto sugiere que la calprotectina fecal puede ser un biomarcador valioso, ya que los niveles elevados de calprotectina fecal son frecuentes en pacientes con colitis microscópica. Aunque no tiene una alta precisión diagnóstica , puede resultar útil en el diagnóstico, especialmente en mujeres mayores de 60 años con diarrea acuosa crónica. En la segunda parte de la tesis, nos hemos centrado en el papel de la microbiota intestinal en la fisiopatología de la colitis microscópica. Hemos observado un estado de disbiosis intestinal en pacientes con colitis microscópica, caracterizado por alteraciones en la composición y diversidad de la microbiota. Sin embargo, la pérdida de diversidad microbiana fue similar en los diferentes grupos con diarrea (colitis microscópica, diarrea funcional, malabsorción de sales biliares) en comparación con los controles sanos. Este desequilibrio podría desempeñar un papel fundamental en la patogénesis de la enfermedad. Nuestros estudios han sido pioneros en la evaluación de la microbiota antes de la realización de un lavado colónico, lo que ha permitido analizar el impacto de este procedimiento en la composición microbiana. Un número considerable de pacientes con colitis microscópica lograron la remisión clínica sin necesidad de tratamiento tras la colonoscopia, lo que sugiere que los cambios inducidos por el polietilenglicol en la microbiota intestinal podrían desempeñar un papel relevante. En conclusión, esta tesis doctoral aporta nuevas evidencias sobre la importancia de la calprotectina fecal como herramienta diagnóstica en la colitis microscópica y destaca el papel clave de la microbiota intestinal en su fisiopatología. Estos hallazgos contribuyen a una mejor comprensión de esta enfermedad y refuerzan la necesidad de un abordaje multidisciplinar para su diagnóstico y tratamiento.
  • logoOpenAccessTesi
    SMAD6 and ERK Signaling in Vascular Homeostasis: Diagnostic and Therapeutic Implications for Hereditary Hemorrhagic Telangiectasia
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-16) Rocamora Navarro, José Luis; Viñals Canals, Francesc; Riera Mestre, Antoni; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] Hereditary Hemorrhagic Telangiectasia (HHT) is a rare genetic disorder characterized by vascular malformations, including visceral arteriovenous malformations and mucocutaneous telangiectasia. It is typically caused by autosomal dominant mutations leading to haploinsufficiency of the ALK1 signaling pathway, which plays a critical role in angiogenesis. As no curative treatment for HHT currently exists, this doctoral thesis aims to investigate ERK signaling as a potential molecular therapeutic target. Preliminary data suggest significant crosstalk between the ALK1 and ERK pathways; however, the molecular mechanisms involved remain largely unexplored. In parallel, recent genetic studies have identified SMAD6 as a novel candidate gene in patients lacking mutations in the classical HHT-associated genes. Supporting this, in vivo studies have shown that SMAD6 deficiency can result in vascular malformations. As SMAD6 functions as an inhibitor of the ALK1 pathway, these findings introduce a new hypothesis: both upregulation and downregulation of ALK1 signaling can disrupt vascular function, leading to an HHT-like phenotype. Thus, a secondary aim of this thesis is to provide further insights into HHT diagnosis by evaluating vascular function in the context of SMAD6 loss. Using HHT mouse models, this work demonstrates that ERK signaling is overactivated in the setting of ALK1 haploinsufficiency, and that MEK inhibitors can significantly ameliorate disease symptoms. In vitro studies in HUVECs revealed that RAF1 acts as the upstream target of ALK1 in regulating the ERK pathway, and that the phosphatase PP1 is involved in this mechanism. Furthermore, SMAD6-deficient endothelial cells exhibit ALK1 pathway overactivation, resulting in impaired migration due to enhanced AKT inhibition via PHLPP1 overexpression. SMAD6 loss also impairs NOTCH signaling, leading to reduced expression of arterial specification genes such as EFNB2, increased endothelial proliferation via ERK upregulation, and heightened sensitivity to fluid shear stress through KLF2 and KLF4 overexpression. These changes collectively contribute to defective arterialization. In conclusion, this doctoral thesis demonstrates that ALK1 signaling homeostasis is essential for proper vascular function. Both positive and negative dysregulation of this pathway can result in HHT-like vascular abnormalities, with ERK overactivation emerging as a shared pathological feature. Therefore, ERK signaling represents a promising new therapeutic target for the treatment of HHT.
  • logoOpenAccessTesi
    Daño endotelial y desregulación del sistema del complemento en la preeclampsia
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-11) Ramos López, Alex; Palomo de Udaeta, Marta; Diaz Ricart, M. Isabel; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] La preeclampsia (PE) es una de las principales complicaciones del embarazo y una causa importante de morbimortalidad materna y perinatal. Se caracteriza por hipertensión arterial y proteinuria a partir de la semana 20 de gestación, pudiendo evolucionar hacia daño multiorgánico en casos graves. Aunque su etiología no se conoce completamente, se sabe que implica una invasión trofoblástica defectuosa, disfunción placentaria, desequilibrio de factores angiogénicos y activación excesiva de los sistemas inflamatorio, inmunitario y del complemento. Estos factores provocan una disfunción endotelial generalizada, característica central de la enfermedad. Dado que no existen tratamientos curativos, la inducción del parto es la única opción terapéutica, con los riesgos que conlleva la prematuridad. La pandemia de COVID-19 introdujo un nuevo reto, ya que muchas embarazadas con infección grave por SARS-CoV-2 presentaron síntomas similares a los de la PE, como hipertensión, disfunción renal, trombocitopenia y alteraciones hepáticas. Sin embargo, los mecanismos fisiopatológicos difieren: en la COVID-19, el daño endotelial resulta de una inflamación sistémica descontrolada, mientras que en la PE deriva de alteraciones placentarias y un entorno antiangiogénico. La hipótesis de la presente tesis plantea que la PE se asocia a un fenotipo de disfunción endotelial y activación del sistema del complemento diferente al de la COVID- 19. Además, propone que ciertos elementos como las vesículas extracelulares (EVs) placentarias y las trampas extracelulares de neutrófilos (NETs) actúan como mediadores clave del daño endotelial en la PE. También se considera la posibilidad de que los fetos de madres con PE presenten disfunción endotelial y alteraciones del complemento. Los objetivos del estudio fueron: 1) caracterizar el daño endotelial y la activación del sistema del complemento en embarazadas con PE o COVID-19; 2) estudiar el papel de las EVs en la disfunción endotelial y activación del complemento en PE; 3) evaluar la contribución de las NETs a la disfunción vascular; 4) analizar alteraciones endoteliales y del complemento en neonatos de madres con PE.
  • logoOpenAccessTesi
    Biophysical biomarkers and machine learning for a proof of concept on a panel of drugs to inhibit tumor fibroblast activation in lung cancer
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-11) Martínez Blanco, África; Gavara i Casas, Núria; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] The cytoskeleton is a hierarchical network of biopolymers involved in several key pathophysiological and cellular functions, as well as in cellular adaptation to different stimuli. Furthermore, distinct cytoskeleton phenotypes are associated with a plethora of pathological states and can change upon application of drugs against these pathologies, underlying the potential use of cytoskeleton phenotypes as biomarkers. Specifically in fibroblasts, this is clearly shown as the change from fibroblast to myofibroblast features a complete and transient cytoskeleton reorganization that allows the acquisition of a well-developed contractile cytoskeleton and the formation of robust actin stress fibers. This allows it to acquire new functions such as extracellular matrix (ECM) remodeling, which is crucial for lesion resolution. However, in the context of cancer, tumor-associated fibroblasts (TAF) present an irreversible activated phenotype exerting their functions in an aberrant manner and representing the tumor as a non-repairing wound, whose consequences have a serious implication in the resistance to drug therapies. In this doctoral thesis, we hypothesized that cytoskeleton quantification can be used as a potential source of biomarkers capable of responding efficiently in pharmacological screening aimed at identifying drugs that inhibit fibroblast activation at physiological levels. To carry out this study, a detailed cytoskeleton quantification was performed with the CSKmorphometrics pipeline using fluorescence images of physiological fibroblasts (CF) and TAF stimulated with transforming growth factor β1 (TGF-β1) and labeled with phalloidin, α-smooth muscle actin (α-SMA) and DAPI. Subsequently, filter-based feature selection algorithms were applied for the identification of physical biomarkers highly related to fibroblast activation. 9 descriptors were identified that can be used as biomarkers with high accuracy (91.7%) to robustly predict fibroblast activation. Furthermore, this biomarker signature was applied in the identification of subpopulations revealing the existence of two groups of fibroblasts with different responses to TGF-β1: one with strong activation and one with a limited response. Next, we focused on the creation of pharmacological drug screening by incorporating mimetic substrates that simulated the mechanical properties of lung carcinoma. A novel genipin cross-linked lung decellularized hydrogel (L-dECM) cryosectioning procedure was developed to obtain thin sections of slide-attached hydrogels that exhibit a wide range and tunable mechanical properties as characterized by atomic force microscopy (AFM), while preserving the biochemical stimuli of native ECM. The mechanical properties of the cryosections were optimized for the development of 2D biomimetic culture substrates that simulated the mechanics of ECM-enriched areas of tumor stroma. Our signature of biomarkers and mimetic substrates allowed us to analyze the pharmacological impact on the cytoskeleton by principal component analysis (PCA). This approach positions the effect of the drug on the fibroblast activation trajectory and identifies not only its success or failure, but also variations other than the fibroblast-myofibroblast phenotype. Among our results we highlight that the use of PDGF, VEGF and FGF receptor inhibitory strategies was successful against single targets. In addition, we report for the first time the effective use of leflunomide for myofibroblastic phenotype inhibition in vitro. In conclusion, our study highlights the potential of cytoskeleton quantification as a method to provide relevant biomarkers that can improve diagnosis, disease stratification and drug discovery, as well as to understand and identify cell subpopulations displaying different pathophysiological states.
  • logoOpenAccessTesi
    Avances en el conocimiento de la espondiloartritis axial: estudio de la afectación radiográfica cervical y de la prevalencia de sarcopenia y malnutrición
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-10) Berbel Arcobé, Laura; Juanola, Xavier; Nolla Solé, Joan Miquel; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] INTRODUCCIÓN: La espondiloartritis axial (EspAax) es una enfermedad inflamatoria crónica que afecta principalmente la columna vertebral y las articulaciones sacroilíacas. Los pacientes pueden desarrollar un daño estructural significativo, lo que impacta negativamente en su calidad de vida. Además, pueden coexistir comorbilidades como la sarcopenia, que se define por la pérdida de masa muscular, la disminución de la fuerza y de la funcionalidad; la presarcopenia, que consiste en una disminución aislada de la masa muscular; y la malnutrición. Todas ellas perpetúan el ciclo inflamatorio y pueden empeorar significativamente la evolución de la enfermedad. La presente tesis doctoral aborda aspectos clave que producen discapacidad en los pacientes con EspAax y empeoran la evolución de la enfermedad. Se han realizado dos estudios, por una parte, evaluando la afectación radiográfica de la columna cervical, y por otra, la sarcopenia, la presarcopenia y la malnutrición. Ambos estudios pretenden aportar evidencia sobre condiciones poco exploradas en pacientes con EspAax, subrayando la importancia de su evaluación sistemática en la práctica clínica. HIPÓTESIS: • En los pacientes con EspAax, la afectación radiográfica cervical podría asociarse a una peor movilidad, mayor daño estructural global y mayor duración de la enfermedad. • La prevalencia de sarcopenia y malnutrición en pacientes con EspAax podría ser elevada y relacionarse con mayor actividad de la enfermedad, peor funcionalidad y calidad de vida. OBJETIVOS: • Analizar la asociación entre la afectación radiográfica de la columna cervical y las limitaciones funcionales, el daño estructural global y la duración de la enfermedad en pacientes con espondiloartritis axial. • Determinar la prevalencia de sarcopenia y malnutrición en pacientes con espondiloartritis axial, así como su posible relación con la actividad inflamatoria, la funcionalidad y la calidad de vida.
  • logoOpenAccessTesi
    A gendered approach to cancer control: Leveraging implementation science and systems thinking for health equity
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-10) Mallafré-Larrosa, Meritxell; Trilla García, Antoni; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [eng] INTRODUCTION: Cancer is a leading global health and development challenge, responsible for nearly 10 million deaths annually. Despite advancements in prevention, early detection, and treatment, cancer-related health inequities persist worldwide, disproportionately affecting vulnerable populations, particularly women in low- and middle-income countries (LMICs). Structural, economic, and systemic barriers limit access to timely and high-quality cancer care, exacerbating disparities in incidence, survival, and mortality rates. While significant global initiatives—such as the WHO Cervical Cancer Elimination Strategy and the WHO Global Breast Cancer Initiative (GBCI)—aim to reduce the burden of disease, the translation of evidence-based interventions (EBIs) into practice remains inadequate, particularly in resource-constrained settings. Many national cancer control strategies lack mechanisms to address social determinants of health, gendered power imbalances, and the unique challenges faced by structurally disadvantaged women. Implementation Science (IS) and Systems Thinking (ST) offer structured, evidence-informed approaches to bridge the gap between research, policy, and practice, ensuring that interventions are effectively adapted, scaled, and sustained within diverse health system contexts. This thesis explores the intersection of these disciplines through a multi-level, multi-stakeholder approach to cancer control, focusing on evidence-based policymaking, health system strengthening (HSS), digital health interventions, and gender-responsive monitoring and evaluation (M&E). HYPOTHESES: An intersectional, multi-level approach, addressing levers within the Socioecological Model (SEM) through interdependent, complex interventions along the Cancer Control Continuum (CCC), is necessary to advance global cancer control while reducing inequities in outcomes, particularly among structurally disadvantaged women. More specifically, it is hypothesized that: • Study 1: Evidence-informed policymaking improves cervical cancer screening (CCS) coverage and adoption among vulnerable women. • Study 2: Health system capacity assessment tools are critical to guiding health systems strengthening (HSS) for cancer control. • Study 3: Health promotion and digital health interventions can enhance cancer awareness and behavior change. • Study 4: Gender-responsive monitoring and evaluation (M&E) frameworks are essential for advancing gender equity in cancer control. OBJECTIVES: This thesis investigates a multi-stakeholder, intersectional, and multi-level approach to cancer control among vulnerable populations, notably women, through four complementary studies: 1. To assess CCS implementation across European countries, evaluating policies aimed at increasing screening coverage among vulnerable subgroups. 2. To develop, test, and validate a health system assessment (HSA) tool to evaluate the capacity and readiness for cancer services in LMICs, with a focus on rural populations. 3. To evaluate the development, piloting, and dissemination of a digital health intervention based on the European Code Against Cancer (ECAC) for adolescent cancer prevention. 4. To evaluate the implementation status of the Lancet Commission on Women, Power, and Cancer recommendations and its related targets globally, through a gender-responsive monitoring and evaluation (M&E) approach.
  • logoOpenAccessTesi
    Mètodes de diagnòstic complementaris al diagnòstic histopatològic
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-09) López Prades, Sandra; Cuatrecasas Freixas, Miriam; Diaz Lorca, Maria Alba; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [cat] Aquesta tesi doctoral, presentada en format de compendi de publicacions, explora l'ús de dues tècniques innovadores com a mètodes de diagnòstic complementaris al diagnòstic histopatològic convencional: la microscòpia confocal ex-vivo de fusió i l’espectroscòpia dielèctrica (ED). L’objectiu principal és demostrar que aquestes metodologies poden proporcionar informació diagnòstica en temps real sense desgastar la mostra, fet que suposaria una gran millora per al flux de treball i la gestió de mostres als serveis d’Anatomia Patològica. En un context de demanda creixent de diagnòstics ràpids i precisos, especialment en casos clínics urgents com biòpsies hepàtiques o avaluacions intraoperatòries, aquestes dues tècniques ofereixen una alternativa viable i eficient. La tesi es basa en dos estudis principals. El primer treball avalua l’ús del microscopi confocal ex-vivo de fusió per a la identificació de patrons histològics en biòpsies hepàtiques en fresc. La microscòpia confocal ex-vivo de fusió permet obtenir imatges digitals d’alta resolució amb una tinció virtual similar a la Hematoxilina-Eosina (H&E), sense necessitat de seccionar ni processar el teixit. Els resultats mostren una bona visualització de l’arquitectura hepàtica, així com una concordança acceptable amb la histologia convencional en la detecció de lesions com la cirrosi, l’esteatosi i la inflamació portal. Es posa en evidència l’existència d’una corba d’aprenentatge en la interpretació de les imatges, amb una millor precisió diagnòstica en patòlegs amb experiència prèvia en l’ús del microscopi confocal ex-vivo de fusió. Cal destacar també que el processament convencional del teixit, realitzat a posteriori, no es veu afectat, mantenint la viabilitat de les tincions histoquímiques, immunohistoquímiques i estudis moleculars. El segon estudi es centra en el desenvolupament i validació d’una estació d’espectroscòpia dielèctrica per a la mesura de la permitivitat dielèctrica de teixits humans en fresc. Es van recollir i analitzar a 51 freqüències diferents d’entre els 200MHz i els 20GHz, 148 mostres de teixit humà de diversos orígens anatòmics, mitjançant una sonda coaxial de punta oberta. La mostra era posteriorment processada de forma convencional fixant-la en formol i imbibint-la en parafina, per a l’anàlisi histològic convencional. L’estudi histològic de les mostres mesurades es va utilitzar com a patró de referència per validar els resultats de l’espectroscòpia dielèctrica. Es va observar una clara correlació entre els valors de permitivitat i diverses característiques histològiques com la necrosi, la fibrosi o el contingut en greix en els teixits. Aquestes troballes obren la porta a la creació de bases de dades de referència per a la caracterització tissular en serveis d’anatomia patològica. A més, la possibilitat de la combinació d’ambdues tècniques podria representar un canvi de paradigma, permetent una doble aproximació —física i morfològica— a l’anàlisi del teixit. Tot i això, es destaca la necessitat de capacitació específica dels professionals en l’ús i interpretació de les dades obtingudes, així com el desenvolupament d’algoritmes d’intel·ligència artificial que facilitin l’anàlisi automatitzada i la integració de resultats. En conclusió, aquesta tesi aporta evidència del potencial d’aquestes tecnologies per millorar la pràctica diagnòstica en anatomia patològica, fent-la més ràpida, eficient i menys invasiva. Amb una validació clínica adequada i la formació dels professionals, aquestes metodologies podrien transformar l'abordatge diagnòstic convencional i optimitzar l’ús de mostres biològiques, especialment en contextos on el teixit disponible és limitat o el temps és un factor crític.
  • logoOpenAccessTesi
    Utilidad de la cromoendoscopia virtual y dispositivo de inteligencia artificial para la detección endoscópica de lesiones colorrectales
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-09) Ortiz Zúñiga, Oswaldo; Pellisé Urquiza, Maria; Balaguer Prunés, Francesc; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] La tesis doctoral de Oswaldo Ortiz Zúñiga, titulada "Utilidad de la cromoendoscopia virtual y dispositivo de inteligencia artificial para la detección endoscópica de lesiones colorrectales", se centra en la evaluación y validación de nuevas tecnologías diagnósticas que mejoren la detección precoz de lesiones precancerosas del cáncer colorectal (CCR), especialmente en pacientes con alto riesgo, como aquellos con síndrome de Lynch o con lesiones previamente resecadas. Hipótesis y objetivos 1. Hipótesis 1: La aplicación de un sistema CADe de inteligencia artificial durante la colonoscopia puede aumentar la tasa de detección de adenomas en pacientes con síndrome de Lynch. o Objetivo: Comparar la colonoscopia con luz blanca de alta definición versus una colonoscopia asistida por-IA para la detección de adenomas en esta población. 2. Hipótesis 2: La tecnología LCI (Linked Color Imaging) incrementa la sensibilidad diagnóstica para la detección de recurrencia en cicatrices post-resección de lesiones colorrectales no pediculadas. o Objetivo: Comparar LCI con luz blanca en la evaluación endoscópica de cicatrices post-polipectomía. 3. Hipótesis 3: Los sistemas de IA pueden ofrecer una mejor caracterización de cicatrices post-mucosectomía en comparación con los endoscopistas. o Objetivo: Analizar el rendimiento diagnóstico de la IA en la detección de recurrencia en cicatrices comparado con endoscopistas.
  • logoOpenAccessTesi
    Estudi mecanístic d’MP-AzeFlu en models in vitro d’inflamació nasal
    (Universitat de Barcelona, 2025-02-11) Vicens Artés, Sònia; Mullol i Miret, Joaquim; Roca i Ferrer, Jordi; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [cat] HIPÒTESI: Estudis previs realitzats en pacients amb rinitis al·lèrgica moderada-greu mostren una eficàcia clínica superior i un millor control dels símptomes per part de la formulació intranasal MP-AzeFlu en comparació amb els seus components en monoteràpia, propionat de fluticasona i clorhidrat d’azelastina. No obstant, encara no es coneixen completament els mecanismes d’acció responsables d’aquesta superior eficàcia clínica en la simptomatologia i qualitat de vida. D’altra banda, l’MP-AzeFlu no disposa d’indicació per al tractament de la rinosinusitis crònica amb o sense pòlips nasals. Donat que la RSC i la RA comparteixen part de la fisiopatologia, presentant ambdues inflamació tipus 2; podria existir la possibilitat que l’MP-AzeFlu també fos capaç d’actuar sobre els mecanismes involucrats en la patogènia de la RSC, predominantment en la RSCaPN. Degut a que estudiar mecanismes d’acció de fàrmacs en pacients sol tenir limitacions importants tant per la quantitat de la mostra com per les condicions experimentals, aquesta tesi analitza alguns dels potencials mecanismes d’acció responsables d’aquesta eficàcia clínica superior de l’MP-AzeFlu en models in vitro d’inflamació de vies respiratòries superiors. La hipòtesi d’aquesta tesi és que, en models humans in vitro d’inflamació eosinofílica i d’inflamació en fibroblasts de vies respiratòries superiors, l’MP-AzeFlu presenta uns efectes antiinflamatoris superiors sobre la inflamació eosinofílica, les citocines proinflamatòries, els gens antiinflamatoris i els eicosanoides en comparació als fàrmacs de la formulació emprats en monoteràpia. OBJECTIUS: 1. Determinar l’efecte antiinflamatori de l’MP-AzeFlu, en comparació amb els fàrmacs en monoteràpia, en un model in vitro d’inflamació eosinofílica sobre: • La secreció d’interleucina 6, interleucina-8 i factor estimulador de colònies de granulòcits i macròfags per part de les cèl·lules epitelials. • La supervivència dels eosinòfils induïda per secrecions epitelials. 2. Estudiar l’efecte inhibidor de l’MP-AzeFlu sobre els mediadors proinflamatoris, en comparació amb els fàrmacs en monoteràpia, en un model in vitro de fibroblasts de mucosa nasal i de pòlips nasals sobre: • L’expressió gènica i la secreció d’interleucina 6, interleucina-8 i factor estimulador de colònies de granulòcits i macròfags. • L’expressió gènica i la secreció d’altres citocines proinflamatòries. 3. Valorar l’efecte inductor de l’MP-AzeFlu sobre l'expressió de gens antiinflamatoris, en comparació amb els fàrmacs en monoteràpia, en un model in vitro de fibroblasts de mucosa nasal i de pòlips nasals sobre: • L’expressió gènica i proteica del glucocorticoid-induced leucine-zipper. • L’expressió gènica i proteica de la proteïna quinasa fosfatasa activada per mitògens 1. • Expressió gènica i proteica de tristetraprolina. 4. Establir l'efecte de l’MP-AzeFlu en el metabolisme de l’àcid araquidònic en un model in vitro de fibroblasts de mucosa nasal i de pòlips nasals sobre: • Expressió gènica i proteica de les isoformes de ciclooxigenasa, 1 i 2. • Secreció de prostaglandines, D2 i E2. • Expressió gènica i proteica dels receptors de PGE2, 2 i 3.
  • logoOpenAccessTesi
    Eficàcia de noves pautes de tractament antibiòtic de l’endocarditis enterocòcica avaluades in vitro i al model d’endocarditis experimental
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-04) García González, Javier; Miró Meda, José M. (José María), 1956-; García de la Mària, Cristina; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [cat] INTRODUCCIÓ: L’endocarditis enterocòcica ha incrementat de manera progressiva la seva incidència als darrers quaranta anys fins a convertir-se a la tercera causa d’endocarditis. Entorn a un 90% dels episodis són causats per Enterococcus faecalis, un 5% per Enterococcus faecium i un 5% per altres espècies d’enterococ. L’endocarditis enterocòcica és molt difícil de tractar. Per la seva erradicació requereix de tractaments antibiòtics intravenosos perllongats i de combinacions sinèrgiques i bactericides. Les combinacions d’ampicil·lina més ceftriaxona o gentamicina són les recomanades. Buscar noves opcions de tractament per casos que no poden rebre aquestes combinacions o són resistents és un gran repte. La daptomicina podria ser una nova alternativa terapèutica, però els enterococs tenen una capacitat elevada de perdre-hi la sensibilitat i per aquest motiu es recomana administrar-la combinada amb beta-lactàmics o fosfomicina, tot i que hi ha pocs estudis preclínics o clínics amb aquestes combinacions. D’altra banda, hi ha estudis com el POET que proposen una desescalada al tractament antibiòtic intravenós, i completar-ho amb teràpia oral. Una limitació d’aquest estudi va ser la selecció dels antibiòtics, que no es va basar en criteris microbiològics. Finalment, existeix molt poca informació de l’eficàcia d’ampicil·lina més ceftriaxona per a les endocarditis enterocòciques per espècies diferents a E. faecalis i E. faecium. HIPÒTESIS: 1.1.-1.2. La combinació d’ampicil·lina i ceftriaxona serà sinèrgica in vitro i serà eficaç al tractament davant d’espècies d’enterococ diferents a E. faecalis i E. faecium. 1.3.-1.6. La combinació in vitro de daptomicina i fosfomicina o beta-lactàmics serà sinèrgica davant d’espècies d’E. faecalis i d‘E. faecium amb o sense alts nivells de resistència a aminoglicòsids (HLAR), i sensibles o no a vancomicina i daptomicina. Les combinacions de daptomicina i fosfomicina o ceftarolina seran efectives in vivo pel tractament de l’endocarditis experimental per aquestes espècies. 1.7. Les combinacions d’amoxicil·lina i moxifloxacina, linezolid o rifampicina i les de linezolid i rifampicina o moxifloxacina seran sinèrgiques in vitro davant de soques d’E. faecalis sensibles als antibiòtics estudiats. OBJECTIUS: 2.1.-2.2. Estudiar la combinació d’ampicil·lina i ceftriaxona in vitro i a pacients amb endocarditis davant d’espècies d’enterococ diferents a E. faecalis i E. faecium. 2.3.-2.6. Estudiar la combinació de daptomicina i fosfomicina o beta-lactàmics in vitro davant d’espècies d’E. faecalis i d‘E. faecium HLAR o no-HLAR, i sensibles o no a vancomicina i daptomicina; i, estudiar les combinacions de daptomicina i fosfomicina o ceftarolina al model in vivo pel tractament de l’endocarditis experimental per aquestes especies. 2.7. Estudiar les combinacions d’amoxicil·lina amb moxifloxacina, linezolid o rifampicina i les de linezolid amb rifampicina o moxifloxacina in vitro davant a soques d’E. faecalis sensibles als antibiòtics estudiats.
  • logoOpenAccessTesi
    Caracterización Clínica, Molecular y Pronóstica de la Leucemia Mielomonocítica Crónica
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-04) Castaño Díez, Sandra; Díaz Beyà, Marina; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [spa] INTRODUCCIÓN: La leucemia mielomonocítica crónica (LMMC) es una neoplasia hematológica que combina características de los síndromes mielodisplásicos y de las neoplasias mieloproliferativas. Se caracteriza por monocitosis persistente y una gran heterogeneidad clínica y molecular, lo que dificulta su estratificación pronóstica y su tratamiento. HIPÓTESIS: Se plantea que la caracterización molecular de la LMMC permita identificar subgrupos de pacientes con diferente comportamiento biológico, pronóstico y respuesta al tratamiento, permitiendo una mejor estratificación del riesgo y la optimización de las estrategias terapéuticas. OBJETIVOS: 1. Analizar los tratamientos administrados en pacientes con LMMC, incluyendo agentes hipometilantes, el trasplante y las terapias dirigidas, así como la respuesta y evolución de los pacientes. 2. Caracterizar el perfil molecular completo de la LMMC y su impacto pronóstico. 3. Estudiar la evolución clonal en la progresión de la enfermedad. 4. Evaluar el significado pronóstico y clínico de las mutaciones CEBPA, FLT3, IDH1/2 y NPM1 y su influencia en la selección del tratamiento. 5. Describir la incidencia, características y valor pronóstico de la LMMC con monocitosis entre 0,5×10⁹/L y 1,0×10⁹/L.
  • logoOpenAccessTesi
    Biomarcadors clínics en Atròfia Òptica Dominant. Estudi multimodal de correlació estructura - funció a nivell de la via visual
    (Universitat de Barcelona, 2025-07-31) Camós Carreras, Anna; Figueras-Roca, Marc; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
    [cat] INTRODUCCIÓ: L’Atròfia Òptica Dominant (AOD) és una malaltia genètica que afecta principalment el nervi òptic, resultant en una pèrdua progressiva de la visió central. Aquesta condició es caracteritza per la degeneració de les cèl·lules ganglionars de la retina, que són responsables de transmetre informació visual des de l’ull fins al cervell a través del nervi òptic. La causa principal de l’AOD es troba en mutacions del gen OPA1, que codifica una proteïna implicada en el manteniment de la funció mitocondrial i l’homeòstasi cel·lular. Les mutacions en aquest gen alteren el funcionament del nervi òptic, i això condueix a una progressiva pèrdua de fibres nervioses. L’AOD és una de les causes més freqüents d’atròfia òptica hereditària i es manifesta generalment durant la infància o l’adolescència, amb símptomes com la pèrdua d’agudesa visual, dèficits en la visió cromàtica i alteracions del camp visual central. La investigació de nous tractaments com la idebenona o la teràpia gènica accentua la importància de l’estudi de la dinàmica de lesió neuroaxonal del nervi òptic per seleccionar eficaçment aquells subjectes que poden obtenir-ne benefici. HIPÒTESI: Els determinants estructurals anatòmics i funcionals oculars dels pacients amb diagnòstic genètic d’AOD es correlacionen amb la seva caracterització clínica i visual. OBJECTIUS: Caracteritzar la lesió neuroaxonal en pacients amb diagnòstic genètic d’AOD des del punt de vista estructural i la seva relació amb el fenotip clínic del pacient. Així mateix estudiar la qualitat de vida relacionada amb la visió dels pacients amb aquesta malaltia.