Tesis Doctorals - Facultat - Medicina i Ciències de la Salut

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/112022

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 674

Caracterización Clínica, Molecular y Pronóstica de la Leucemia Mielomonocítica Crónica
(Universitat de Barcelona, 2025-07-04) Castaño Díez, Sandra; Díaz Beyà, Marina; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] INTRODUCCIÓN: La leucemia mielomonocítica crónica (LMMC) es una neoplasia hematológica que combina características de los síndromes mielodisplásicos y de las neoplasias mieloproliferativas. Se caracteriza por monocitosis persistente y una gran heterogeneidad clínica y molecular, lo que dificulta su estratificación pronóstica y su tratamiento. HIPÓTESIS: Se plantea que la caracterización molecular de la LMMC permita identificar subgrupos de pacientes con diferente comportamiento biológico, pronóstico y respuesta al tratamiento, permitiendo una mejor estratificación del riesgo y la optimización de las estrategias terapéuticas. OBJETIVOS: 1. Analizar los tratamientos administrados en pacientes con LMMC, incluyendo agentes hipometilantes, el trasplante y las terapias dirigidas, así como la respuesta y evolución de los pacientes. 2. Caracterizar el perfil molecular completo de la LMMC y su impacto pronóstico. 3. Estudiar la evolución clonal en la progresión de la enfermedad. 4. Evaluar el significado pronóstico y clínico de las mutaciones CEBPA, FLT3, IDH1/2 y NPM1 y su influencia en la selección del tratamiento. 5. Describir la incidencia, características y valor pronóstico de la LMMC con monocitosis entre 0,5×10⁹/L y 1,0×10⁹/L.
Estudi mecanístic d’MP-AzeFlu en models in vitro d’inflamació nasal
(Universitat de Barcelona, 2025-02-11) Vicens Artés, Sònia; Mullol i Miret, Joaquim; Roca i Ferrer, Jordi; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[cat] HIPÒTESI: Estudis previs realitzats en pacients amb rinitis al·lèrgica moderada-greu mostren una eficàcia clínica superior i un millor control dels símptomes per part de la formulació intranasal MP-AzeFlu en comparació amb els seus components en monoteràpia, propionat de fluticasona i clorhidrat d’azelastina. No obstant, encara no es coneixen completament els mecanismes d’acció responsables d’aquesta superior eficàcia clínica en la simptomatologia i qualitat de vida. D’altra banda, l’MP-AzeFlu no disposa d’indicació per al tractament de la rinosinusitis crònica amb o sense pòlips nasals. Donat que la RSC i la RA comparteixen part de la fisiopatologia, presentant ambdues inflamació tipus 2; podria existir la possibilitat que l’MP-AzeFlu també fos capaç d’actuar sobre els mecanismes involucrats en la patogènia de la RSC, predominantment en la RSCaPN. Degut a que estudiar mecanismes d’acció de fàrmacs en pacients sol tenir limitacions importants tant per la quantitat de la mostra com per les condicions experimentals, aquesta tesi analitza alguns dels potencials mecanismes d’acció responsables d’aquesta eficàcia clínica superior de l’MP-AzeFlu en models in vitro d’inflamació de vies respiratòries superiors. La hipòtesi d’aquesta tesi és que, en models humans in vitro d’inflamació eosinofílica i d’inflamació en fibroblasts de vies respiratòries superiors, l’MP-AzeFlu presenta uns efectes antiinflamatoris superiors sobre la inflamació eosinofílica, les citocines proinflamatòries, els gens antiinflamatoris i els eicosanoides en comparació als fàrmacs de la formulació emprats en monoteràpia. OBJECTIUS: 1. Determinar l’efecte antiinflamatori de l’MP-AzeFlu, en comparació amb els fàrmacs en monoteràpia, en un model in vitro d’inflamació eosinofílica sobre: • La secreció d’interleucina 6, interleucina-8 i factor estimulador de colònies de granulòcits i macròfags per part de les cèl·lules epitelials. • La supervivència dels eosinòfils induïda per secrecions epitelials. 2. Estudiar l’efecte inhibidor de l’MP-AzeFlu sobre els mediadors proinflamatoris, en comparació amb els fàrmacs en monoteràpia, en un model in vitro de fibroblasts de mucosa nasal i de pòlips nasals sobre: • L’expressió gènica i la secreció d’interleucina 6, interleucina-8 i factor estimulador de colònies de granulòcits i macròfags. • L’expressió gènica i la secreció d’altres citocines proinflamatòries. 3. Valorar l’efecte inductor de l’MP-AzeFlu sobre l'expressió de gens antiinflamatoris, en comparació amb els fàrmacs en monoteràpia, en un model in vitro de fibroblasts de mucosa nasal i de pòlips nasals sobre: • L’expressió gènica i proteica del glucocorticoid-induced leucine-zipper. • L’expressió gènica i proteica de la proteïna quinasa fosfatasa activada per mitògens 1. • Expressió gènica i proteica de tristetraprolina. 4. Establir l'efecte de l’MP-AzeFlu en el metabolisme de l’àcid araquidònic en un model in vitro de fibroblasts de mucosa nasal i de pòlips nasals sobre: • Expressió gènica i proteica de les isoformes de ciclooxigenasa, 1 i 2. • Secreció de prostaglandines, D2 i E2. • Expressió gènica i proteica dels receptors de PGE2, 2 i 3.
Eficàcia de noves pautes de tractament antibiòtic de l’endocarditis enterocòcica avaluades in vitro i al model d’endocarditis experimental
(Universitat de Barcelona, 2025-07-04) García González, Javier; Miró Meda, José M. (José María), 1956-; García de la Mària, Cristina; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[cat] INTRODUCCIÓ: L’endocarditis enterocòcica ha incrementat de manera progressiva la seva incidència als darrers quaranta anys fins a convertir-se a la tercera causa d’endocarditis. Entorn a un 90% dels episodis són causats per Enterococcus faecalis, un 5% per Enterococcus faecium i un 5% per altres espècies d’enterococ. L’endocarditis enterocòcica és molt difícil de tractar. Per la seva erradicació requereix de tractaments antibiòtics intravenosos perllongats i de combinacions sinèrgiques i bactericides. Les combinacions d’ampicil·lina més ceftriaxona o gentamicina són les recomanades. Buscar noves opcions de tractament per casos que no poden rebre aquestes combinacions o són resistents és un gran repte. La daptomicina podria ser una nova alternativa terapèutica, però els enterococs tenen una capacitat elevada de perdre-hi la sensibilitat i per aquest motiu es recomana administrar-la combinada amb beta-lactàmics o fosfomicina, tot i que hi ha pocs estudis preclínics o clínics amb aquestes combinacions. D’altra banda, hi ha estudis com el POET que proposen una desescalada al tractament antibiòtic intravenós, i completar-ho amb teràpia oral. Una limitació d’aquest estudi va ser la selecció dels antibiòtics, que no es va basar en criteris microbiològics. Finalment, existeix molt poca informació de l’eficàcia d’ampicil·lina més ceftriaxona per a les endocarditis enterocòciques per espècies diferents a E. faecalis i E. faecium. HIPÒTESIS: 1.1.-1.2. La combinació d’ampicil·lina i ceftriaxona serà sinèrgica in vitro i serà eficaç al tractament davant d’espècies d’enterococ diferents a E. faecalis i E. faecium. 1.3.-1.6. La combinació in vitro de daptomicina i fosfomicina o beta-lactàmics serà sinèrgica davant d’espècies d’E. faecalis i d‘E. faecium amb o sense alts nivells de resistència a aminoglicòsids (HLAR), i sensibles o no a vancomicina i daptomicina. Les combinacions de daptomicina i fosfomicina o ceftarolina seran efectives in vivo pel tractament de l’endocarditis experimental per aquestes espècies. 1.7. Les combinacions d’amoxicil·lina i moxifloxacina, linezolid o rifampicina i les de linezolid i rifampicina o moxifloxacina seran sinèrgiques in vitro davant de soques d’E. faecalis sensibles als antibiòtics estudiats. OBJECTIUS: 2.1.-2.2. Estudiar la combinació d’ampicil·lina i ceftriaxona in vitro i a pacients amb endocarditis davant d’espècies d’enterococ diferents a E. faecalis i E. faecium. 2.3.-2.6. Estudiar la combinació de daptomicina i fosfomicina o beta-lactàmics in vitro davant d’espècies d’E. faecalis i d‘E. faecium HLAR o no-HLAR, i sensibles o no a vancomicina i daptomicina; i, estudiar les combinacions de daptomicina i fosfomicina o ceftarolina al model in vivo pel tractament de l’endocarditis experimental per aquestes especies. 2.7. Estudiar les combinacions d’amoxicil·lina amb moxifloxacina, linezolid o rifampicina i les de linezolid amb rifampicina o moxifloxacina in vitro davant a soques d’E. faecalis sensibles als antibiòtics estudiats.
Interference-Based Forgetting in Spatial Navigation: Latent Behavioral Signatures and the Impact of Synaptic Plasticity Disruption
(Universitat de Barcelona, 2025-11-27) Peixoto Moledo, Paula; Jercog, Pablo E.; Dalmau Obrador, Josep; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] Memory is a core adaptive function that enables animals to anticipate outcomes and guide behavior beyond immediate sensory cues. In this thesis, we use the 8-port maze (Morales et al., 2020) as a paradigm to disentangle learning from memory, to track the coexistence of multiple temporal traces, and to dissect the mechanisms of memory interference and strategy dynamics in recall. In Chapter 1, we demonstrate that learning performance during training does not predict recall strength. Using the Memory Index (MI), we establish a robust and training-independent measure of memory, showing that animals recall memories from both 2h and 24h delays within the same session, thus providing behavioral evidence that multiple temporal traces coexist rather than overwrite one another. In Chapter 2, we uncover a spatial distance-dependent pattern of interference: memories from nearby rewarded locations reinforce one another, whereas distant ones interfere and weaken recall. A generative model partially reproduced this effect, suggesting that spatial relationships between memories contribute to, but do not fully account for, their stability. In Chapter 3, we apply a GLM-HMM to identify the latent strategies underlying recall. Four distinct strategies emerge—goal-directed recall (2h), outdated recall (24h), memory-avoidance, and lapses/disengagement. These strategies are expressed dynamically within and across sessions, explaining variability in behavior beyond average performance. Importantly, the spatial patterns of latent strategies show that interference is not a single, uniform effect, but becomes evident through the use of particular states, especially those guided by memory. In Chapter 4, we show that anti-NMDAR antibody infusion produces a reorganization of strategy dynamics: recall behavior becomes more dominated by 2h strategies at the expense of flexibility, and the spatial interference pattern of memory-based strategies is inverted. In Chapter 5, we find that anti-LGI1 antibodies also disrupt recall dynamics but in a qualitatively different manner: increases in 2h recall are more modest, while 24h recall and avoidance strategies persist in altered proportions, and interference spatial modulation shows non-monotonic patterns. These results reveal distinct disruptions of memory organization across autoimmune encephalitis models. Taken together, this thesis supports—based on behavioral, computational, and experimental evidence—that memory recall is not a fixed process, but can emerge from the flexible combination of multiple latent strategies. The 8-port maze, combined with latent-state modeling, offers a useful framework to bridge synaptic dysfunction and behavioral memory organization, while also opening the door to correlating behavior with neuronal imaging data.
Biomarcadors clínics en Atròfia Òptica Dominant. Estudi multimodal de correlació estructura - funció a nivell de la via visual
(Universitat de Barcelona, 2025-07-31) Camós Carreras, Anna; Figueras-Roca, Marc; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[cat] INTRODUCCIÓ: L’Atròfia Òptica Dominant (AOD) és una malaltia genètica que afecta principalment el nervi òptic, resultant en una pèrdua progressiva de la visió central. Aquesta condició es caracteritza per la degeneració de les cèl·lules ganglionars de la retina, que són responsables de transmetre informació visual des de l’ull fins al cervell a través del nervi òptic. La causa principal de l’AOD es troba en mutacions del gen OPA1, que codifica una proteïna implicada en el manteniment de la funció mitocondrial i l’homeòstasi cel·lular. Les mutacions en aquest gen alteren el funcionament del nervi òptic, i això condueix a una progressiva pèrdua de fibres nervioses. L’AOD és una de les causes més freqüents d’atròfia òptica hereditària i es manifesta generalment durant la infància o l’adolescència, amb símptomes com la pèrdua d’agudesa visual, dèficits en la visió cromàtica i alteracions del camp visual central. La investigació de nous tractaments com la idebenona o la teràpia gènica accentua la importància de l’estudi de la dinàmica de lesió neuroaxonal del nervi òptic per seleccionar eficaçment aquells subjectes que poden obtenir-ne benefici. HIPÒTESI: Els determinants estructurals anatòmics i funcionals oculars dels pacients amb diagnòstic genètic d’AOD es correlacionen amb la seva caracterització clínica i visual. OBJECTIUS: Caracteritzar la lesió neuroaxonal en pacients amb diagnòstic genètic d’AOD des del punt de vista estructural i la seva relació amb el fenotip clínic del pacient. Així mateix estudiar la qualitat de vida relacionada amb la visió dels pacients amb aquesta malaltia.
Estudi de la patogènia i dels tractaments antiparasitaris en la infecció intestinal per Dientamoeba fragilis
(Universitat de Barcelona, 2025-09-18) Burgaña Agoües, Ander; Abellana Sangrà, Rosa Mari; Pérez-Porcuna, Tomàs M.; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[cat] Introducció i objectius de l’estudi Dientamoeba fragilis (DF) és un protozou intestinal amb una prevalença significativa, detectat amb una freqüència creixent en anàlisis microbiològiques de les mostres fecals als laboratoris clínics i en la pràctica mèdica rutinària. Tot i la seva alta presència, encara hi ha nombroses incerteses pel que fa a la seva capacitat patogènica i al significat clínic de la seva troballa en pacients amb simptomatologia gastrointestinal (G-I). Aquestes incerteses plantegen reptes significatius per als professionals mèdics, que han de decidir com abordar-ne la detecció, com interpretar les proves i quin maneig terapèutic adoptar en els casos que es consideri necessari. Els estudis disponibles mostren resultats variats i sovint contradictoris sobre la relació entre DF i la simptomatologia clínica, així com pel que fa a l’eficàcia dels tractaments antiparasitaris. Així mateix, la manca de consens en les recomanacions sobre l’ús d’antiparasitaris per al tractament de DF complica l’establiment de pautes terapèutiques estandarditzades. En resposta a aquestes necessitats, aquesta tesi explora la relació entre la càrrega parasitària i la presència de símptomes G-I i investiga l’eficàcia dels principals antiparasitaris en el tractament de DF, amb l’objectiu de millorar el maneig clínic i les directrius de tractament en pacients amb infecció per DF. Les hipòtesis i objectius de la tesi es divideixen en dues línies d’estudi: 1. Estudi I: la hipòtesi general proposa que els pacients simptomàtics amb DF presenten una major càrrega parasitària i/o nivells més alts de calprotectina fecal (CPF) en comparació amb els asimptomàtics. Els objectius són estudiar la relació entre la simptomatologia, la càrrega parasitària i els nivells de CPF en pacients amb DF. 2. Estudi II: es planteja la hipòtesi que el tractament antiparasitari és efectiu per a l’erradicació de DF, amb una hipòtesi específica que suggereix que la paromomicina (PMM) és superior al metronidazol (MTZ). També s’investiga si el tractament antiparasitari millora l’erradicació parasitològica. Els objectius són estimar els factors associats a la persistència de la infecció i calcular les taxes d’erradicació dels diferents antiparasitaris. Mètodes 1. Estudi I: es va dur a terme un estudi prospectiu de casos i controls en atenció primària, seleccionant durant un any com a casos els individus incidents amb símptomes G-I i DF en femta, i com a controls, els seus convivents asimptomàtics també amb DF en femta. Es van descartar altres causes de símptomes G-I i es va mesurar la càrrega parasitària per MO i la CPF. L’estudi va incloure també biologia molecular per a la confirmació diagnòstica. 2. Estudi II: aquest estudi de cohort retrospectiu es va dur a terme amb dades recollides durant un període de tres anys en pacients amb simptomatologia G-I. A cada pacient se li van recollir tres mostres fecals en dies alterns abans i després del tractament, que van ser analitzades mitjançant MO, considerant-se positiu l’episodi d’infecció quan es detectava el paràsit en almenys una mostra. Es van recollir les dades dels tractaments utilitzats per cada episodi i es va realitzar una anàlisi estadística per identificar els factors associats a la persistència de la infecció posttractament. Resultats principals 1. Estudi I: es van reclutar 218 individus, incloent 74 casos simptomàtics i 144 convivents, dels quals 57 (39,6%) eren controls. Finalment es van analitzar 32 unitats de convivència en les quals es van poder aparellar almenys un control per cada cas. Els resultats van mostrar que la presència de símptomes estava positivament associada amb la càrrega parasitària amb una OR=31,57; IC 95% [3,12; 319,2]; p=0,001 per a 1-2 trofozoïts per camp i una OR=15,13; IC 95% [1,27; 180,9]; p=0,016 per a >2 trofozoïts per camp; i inversament amb l’edat (OR=0,94; IC 95% [0,90; 0,98]; p<0,011), indicant que com més jove era el pacient, major era la probabilitat de presentar símptomes. Aquestes troballes donen suport a la patogenicitat de DF en funció de la càrrega parasitària. 2. Estudi II: de les 13.983 mostres coproparasitològiques analitzades, 1.150 (8,2%) van donar positiu per DF. Es van seguir 739 episodis de 589 pacients, dels quals 53% dels pacients eren menors de 15 anys. Un 33,6% dels pacients tenia coinfecció amb Blastocystis hominis (BH). El MTZ va ser l’opció terapèutica en el 65,4% dels casos, mentre que la PMM es va utilitzar en el 17,5% dels casos. Els resultats van mostrar que la PMM era més efectiva per a l’erradicació de la infecció parasitària que el MTZ (81,8% vs 65,4%; p=0,007), amb l’excepció dels nens menors de sis anys, on no es van trobar diferències significatives (p=0,538). A mesura que augmentava el temps entre el diagnòstic inicial i la prova de control posttractament, també augmentava la proporció de pacients positius per DF: 27,4% en el primer mes, 34,2% en el segon mes i 40,4% en el tercer mes (p=0,012). Conclusions Les conclusions d’aquesta tesi posen de manifest l’elevada prevalença de DF en el nostre entorn i la seva associació amb simptomatologia clínica quan la càrrega parasitària es mesura amb MO. La PMM ha demostrat una eficàcia superior en comparació amb el MTZ per a l’erradicació de DF, tot i que una part dels pacients va aconseguir l’erradicació espontània sense necessitat de tractament. La presència de convivents asimptomàtics portadors de DF suggereix que poden actuar com a reservori, fet que indica la necessitat d’establir pautes clíniques per a la seva gestió. D’aquesta manera, es conclou que, malgrat la gran prevalença de DF, la majoria dels infectats són portadors asimptomàtics. Els pacients amb una càrrega parasitària detectable per MO semblen tenir més probabilitat de presentar simptomatologia associada. En aquests casos, és recomanable considerar el tractament antiparasitari per assolir una curació clínica i l’erradicació parasitològica. Per aconseguir aquest objectiu, és fonamental disposar d’un algoritme que estableixi pautes clares de diagnòstic i tractament, basades en la millor evidència disponible, per tal de guiar els professionals sanitaris en el maneig de les infeccions per DF.
CircRNA and piRNAs as Biomarkers in Non-Small Cell Lung Cancer: Their Role in Tumor Progression and Patient Outcome
(Universitat de Barcelona, 2025-07-04) He, Yangyi; Sanchez Lorente, David; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] Introduction: Non-small cell lung cancer (NSCLC) is the most common lung cancer, accounting for 85% of cases. It is divided into pulmonary adenocarcinoma (LUAD) and squamous cell carcinoma (LUSC), which differ in their origin, progression, and response to treatment. Despite advances in surgery and therapies, postoperative recurrence remains a challenge that limits long-term survival. Non-coding RNAs (ncRNAs) have emerged as key regulators in tumor biology, affecting cell proliferation, apoptosis, and epigenetic remodeling. Within these, circular RNAs (circRNAs) and piwi-interacting RNAs (piRNAs) have been shown to play an important role in the regulation of cancer. Although they have been studied in NSCLC, the role of circRNAs and piRNAs in postoperative recurrence is still unclear. Given that NSCLC subtypes present molecular differences and respond heterogeneously to treatments, it is essential to identify new biomarkers that allow the risk of recurrence to be stratified and personalized therapeutic strategies to be designed. Hypothesis: ncRNAs, specifically circRNAs and piRNAs, specifically regulate tumor progression in the different subtypes of NSCLC, influencing postoperative recurrence through epigenetic mechanisms and interaction with the PIWI/piRNA pathway. Their study can establish new prognostic biomarkers and contribute to the development of personalized models for predicting recurrence. Main objective: To evaluate the role of circRNA-10720 and piRNAs hsa_piR_004530, hsa_piR_022710, hsa_piR_019822 and hsa_piR_020840 in NSCLC recurrence, exploring their potential as prognostic biomarkers and their involvement in tumor progression. In addition, the function of these piRNAs in different subtypes of NSCLC will be specifically analyzed, considering their molecular and clinical differences. Specific objectives • To determine the differential expression of circRNA-10720 and selected piRNAs in tumor and normal tissues of patients with resected NSCLC, correlating it with clinical and pathological characteristics. • To evaluate its prognostic value in predicting postoperative recurrence and its impact on disease-free survival and overall survival. • To explore the molecular and epigenetic mechanisms by which these ncRNAs regulate tumor progression and the possible application of these in the stratification of the risk of recurrence in different subtypes of NSCLC. • To investigate their functional roles in cell models of NSCLC, analysing their impact on proliferation, migration, invasion and regulation of epithelial-mesenchymal transition (EMT). Methods: To evaluate the expression and functional impact of circRNA-10720 and piRNAs hsa_piR_004530, hsa_piR_022710, hsa_piR_019822 and hsa_piR_020840 on NSCLC recurrence, paired tumor and normal tissue samples were collected from patients with resected NSCLC, and the expression of these ncRNAs was quantified by RT-qPCR in an independent cohort. Subsequently, the relationship between expression levels and clinical-pathological parameters, including tumor stage, histological grade and postoperative recurrence, was analyzed, evaluating their association with recurrence, disease-free survival and overall survival through statistical analysis. In the part corresponding to piRNAs, expression levels between LUAD and LUSC were compared to identify potential differences between subtypes, applying multivariate statistical models to determine their involvement in the stratification of recurrence risk. In addition, in cell models of NSCLC, the role of circRNA-10720 and piRNAs in the proliferation, migration, invasion and regulation of EMT was evaluated. MTS and clonogenesis assays were performed to measure proliferative capacity, as well as wound healing and transwell assays to assess cell migration and invasion. A three-dimensional model of 3D organoids was also used to validate their biological effects, allowing a more physiological approach to their function in tumor progression. Main results: Expression analysis revealed that circRNA-10720 and selected piRNAs showed significant differences between tumor and normal tissues in patients with resectable NSCLC. Functional assays in cell lines indicated that circRNA-10720 and hsa_piR_004530 promote cell proliferation, migration and invasion, and that circRNA-10720 also plays a regulatory role in the epithelial-mesenchymal transition. Conclusions: The results of this study indicate that circRNA-10720 and the piRNAs analyzed are associated with the postoperative prognosis of NSCLC, especially in LUSC, suggesting their potential as prognostic biomarkers and therapeutic targets for personalized strategies.
Cancer epidemiology in the kidney failure population
(Universitat de Barcelona, 2025-07-03) Oliveras Pagès, Laia; Cruzado, Josep Ma.; Montero Pérez, Núria; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] Introduction: People with kidney failure have a higher risk of cancer compared to age- and sex-matched individuals in the general population, especially after kidney transplantation. Moreover, mortality after a cancer diagnosis is also higher than expected in the general population. Few studies have focused on the epidemiology of cancer in the kidney failure population in Southern Europe. The risks described in other regions might not be entirely generalizable to our population, due to differences in the management of chronic kidney disease, access to medical care, or environmental exposures. Current evidence describing cancer-related mortality in people with kidney failure provides an incomplete understanding of the drivers of mortality in this population. Competing risk mortality estimates in people with kidney failure use deaths where cancer is the primary cause, and do not account for cases when cancer may be an underlying cause of death, potentially underestimating cancer-related mortality. Relative survival can provide insight into the excess mortality, directly or indirectly, attributed to cancer in the kidney failure population. Hypothesis: Understanding the risks and outcomes in this population, along with the factors contributing to excess cancer risk and mortality, will provide valuable insights into the epidemiology of cancer in the population with kidney failure and help design strategies to improve its prevention and detection in this population. Objectives: • To describe the incidence of cancer in people on dialysis and kidney transplant recipients compared to the general population in Catalonia. • To identify individuals with the highest excess risk of cancer among the Catalan kidney failure population. • To estimate and compare all-site and site-specific relative survival in the kidney failure population with cancer. • To evaluate relative survival trends over time and by patient factors in the kidney failure population with cancer. • To identify factors contributing to excess mortality in people with kidney failure and cancer compared to the general population with cancer.
Minimally Invasive Chevron-Akin osteotomy for Correction of Moderate and Severe Hallux Valgus Deformities: An Anatomical, Clinical and Radiological Study
(Universitat de Barcelona, 2025-07-02) Alencar Mendes de Carvalho, Kepler; Dalmau-Pastor, Miki; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] INTRODUCTION: Minimally invasive surgical (MIS) treatment of hallux valgus (HV) deformities has experienced exponential growth in the last decade. Many studies on this technique have been published, including clinical series, comparative studies, technical reports, radiologic validations, and systematic reviews. Vernois and Redfern described the minimally invasive chevron-Akin (MICA). This technique combines percutaneous osteotomies with the benefits of modern rigid internal fixation. In addition, it minimizes soft tissue and vascular disruption while allowing a lateral translation of the metatarsal head to nearly 100%. This is possible by maintaining only the medial cortical contact of the head with the lateral cortex of the metadiaphyseal region. This procedure can be indicated for symptomatic mild to moderate HV deformity, and with experience, severe deformity corrections can be corrected using nearly 100% displacement of osteotomy. Because this surgical procedure has a significant learning curve and is performed under fluoroscopy without direct visualization of the anatomical structures, there is a theoretically increased risk of injury to blood vessels, tendons, and nerves close to the osteotomy compared with open surgery. HYPOTHESIS: The MICA technique would maintain clinical and radiographic improvement in a minimum follow-up of 2 years, while the minimally invasive chevron osteotomy would be able to preserve the soft tissue envelope and vascular supply of the first metatarsal head complex and minimize iatrogenic injury. OBJECTIVES: First, the main objective of our project is to comprehensively evaluate the clinical efficacy and radiographic outcomes of the MICA technique in the surgical correction of moderate to severe hallux valgus. Second, through detailed cadaveric analysis, the research aims to assess the incidence of injury to the soft tissue envelope (tendons and nerves) surrounding the first metatarsal head complex and the blood supply to the first metatarsal head, as well as to establish a safe position near the first metatarsal head to perform MIS chevron osteotomy.
Avances en el Trastorno Obsesivo-Compulsivo infantil y adolescente: el papel de Terapia Cognitivo-Conductual concentrada y la acomodación familiar
(Universitat de Barcelona, 2025-07-01) Hermida Barros, Laura; Lázaro García, Luisa; Fullana Rivas, Miguel Àngel; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] INTRODUCCIÓN: El Trastorno Obsesivo-Compulsivo afecta aproximadamente al 1% de la población infantil y adolescente y, si no se trata adecuadamente, puede seguir un curso crónico, impactando significativamente en la vida de las personas afectadas y sus familiares. La Terapia Cognitivo-Conductual que incluye Exposición con Prevención de Respuesta, se considera el tratamiento psicológico de primera elección. Sin embargo, su aplicación estándar requiere una considerable inversión de tiempo y recursos. Además, factores como las conductas de acomodación familiar (participación de la familia en los síntomas y modificación de la rutina familiar), deben ser identificadas y abordadas ya que pueden interferir en los objetivos de la Terapia Cognitivo-Conductual. HIPÓTESIS: 1) Formatos más breves de tratamiento, como la Terapia Cognitivo-Conductual concentrada, pueden ser eficaces para reducir la gravedad del Trastorno Obsesivo-Compulsivo en niños y adolescentes; 2) La acomodación familiar está relacionada con la gravedad del trastorno y los resultados del tratamiento en niños y adolescentes. OBJETIVOS: 1) Evaluar la eficacia de la Terapia Cognitivo-Conductual concentrada en comparación con una lista de espera en niños y adolescentes; 2) Realizar una revisión sistemática de la literatura sobre acomodación familiar.
Individualització de la profilaxi de la malaltia tromboembòlica venosa en pacients pediàtrics afectes de leucèmia limfoblàstica aguda: ús del test de generació de trombina
(Universitat de Barcelona, 2025-07-01) Ruiz Llobet, Anna; Berrueco Moreno, Rubén; Gassiot-Riu, Susanna; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[cat] INTRODUCCIÓ El tromboembolisme venós (TEV) és una complicació freqüent en pacients pediàtrics amb leucèmia limfoblàstica aguda (LLA), amb una incidència de fins al 50%, associada a una major morbiditat i mortalitat. S’han identificat factors de risc com l’ús de corticoides, asparaginasa, catèters venosos centrals (CVC) i l’edat superior als 10 anys. No obstant, el paper de la trombofília hereditària roman controvertit. Les estratègies preventives i terapèutiques actuals són heterogènies i sovint extrapolades d’estudis en adults, mancant escales de risc validades en població pediàtrica. HIPÒTESIS L’ús del test de generació de trombina (TGT) durant el tractament de la LLA pediàtrica, combinat amb altres factors de risc, permetrà identificar pacients amb alt risc de TEV que podrien beneficiar-se de tromboprofilaxi. La presència de trombofília hereditària augmenta significativament el risc de TEV en pacients pediàtrics amb LLA sotmesos a quimioteràpia. La tromboprofilaxi amb heparina de baix pes molecular (HBPM) és segura i efectiva en la prevenció del TEV en nens amb LLA que presenten factors de risc específics. OBJECTIUS Aquest estudi pretén identificar biomarcadors i factors clínics associats a un major risc de TEV en nens amb LLA, utilitzant el TGT com a eina per avaluar la predisposició trombòtica i millorar les estratègies profilàctiques en aquests pacients. MATERIAL, MÈTODES I RESULTATS Primer Article - Estudi observacional retrospectiu multicèntric. Cohort de 652 pacients pediàtrics amb LLA tractats segons la guia SEHOP-PETHEMA 2013 entre 2013 i 2021. - Objectius: descriure la incidència i característiques del TEV, avaluar factors de risc associats, i analitzar la seguretat i eficàcia de l’HBPM com a tromboprofilaxi primària i secundària. - Resultats: Incidència de TEV: 8,7%, amb el 74,1% dels casos durant la fase d’inducció IA. 72,4% dels TEV estaven associats a catèters venosos centrals (CVC). Factors de risc significatius: antecedents familiars de trombosi, LLA-T, grup de tractament d’alt risc, massa mediastínica al debut i trombofília hereditària. La mutació del factor V Leiden i la mutació G20210A del gen de la protrombina van ser factors de risc independents. L’ús d’HBPM com a profilaxi primària es va associar amb una menor incidència de TEV (5,6% vs. 9,2%), tot i que sense significació estadística. La profilaxi secundària amb HBPM es va administrar en el 47% dels pacients amb antecedents de TEV, sense recurrència ni efectes adversos greus. Segon Article - Estudi prospectiu de cohorts. 67 pacients pediàtrics amb LLA tractats als hospitals Sant Joan de Déu i Niño Jesús entre 2018 i 2022. - Objectiu: avaluar la utilitat d’un test automatitzat de generació de trombina (TGT) per estimar el risc de TEV durant el tractament de la LLA. - Metodologia: es va analitzar el perfil de coagulació mitjançant l’ST Genesia-ThromboScreen® en diferents fases del tractament. Es van recollir dades sobre marcadors procoagulants i anticoagulants i es van comparar amb controls sans. - Resultats: Cap pacient va desenvolupar TEV durant l’estudi. En el diagnòstic, el TGT va mostrar un perfil protrombòtic en pacients amb LLA en comparació amb controls. L’administració de PEG-asparaginasa va augmentar significativament el perfil trombòtic, especialment en pacients de més de 10 anys, amb grup sanguini no-O o amb trombofília hereditària. El TGT es va correlacionar amb nivells baixos de proteïna C i proteïna S, factors que podrien predisposar a un major risc de TEV. CONCLUSIONS - En la sèrie de pacients pediàtrics amb LLA, la majoria dels casos de TEV es van produir en pacients sense trombofília hereditària. - En pacients amb trombofília hereditària, el risc de TEV era superior, i l’administració d’HBPM va ser útil per reduir la incidència de trombosi venosa. - La profilaxi amb HBPM és segura, sense complicacions hemorràgiques rellevants. - El test de generació de trombina (TGT) amb ST-Genesia pot oferir informació útil per predir un risc elevat de TEV en pacients pediàtrics amb LLA. - Un grup sanguini no-O i la presència de trombofília hereditària es van associar a un perfil trombòtic significativament més alt amb el TGT. - Es va observar un increment en el perfil trombòtic després de l’administració de PEG-asparaginasa, especialment en pacients amb factors de risc addicionals.
Cribado de hipofosfatasia en individuos con niveles de fosfatasa alcalina disminuida mediante la definición de percentiles de fosfatasa alcalina en una selección de centros sanitarios nacionales
(Universitat de Barcelona, 2025-06-30) Castells Vilella, Laura; Antón López, Jordi; Couce Pico, María Luz; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] INTRODUCCIÓN: La hipofosfatasia (HPP) es una enfermedad rara hereditaria progresiva y sistémica del metabolismo calcio-fósforo, caracterizada por un déficit de actividad de la fosfatasa alcalina (FA) debida a variantes en el gen ALPL que la codifica. La expresión de la enfermedad es muy variada, pero con una característica común, el déficit de mineralización ósea y/o dental. Existen diferentes formas de presentación según la edad del paciente, siendo peor el pronóstico en las de inicio más precoz. El diagnóstico se basa en la demostración de unos niveles bajos de FA junto con la sospecha clínico-radiológica, y se confirma mediante la secuenciación del gen responsable. HIPÓTESIS: La definición de unos percentiles adecuados de FA para nuestra población, de acuerdo con la edad y sexo, puede permitir reconocer individuos con cifras bajas de FA e identificar a pacientes con HPP. OBJETIVOS: El objetivo principal es definir los percentiles de la FA, correlacionados según edad y sexo, en nuestra población española. Los objetivos secundarios son facilitar la identificación de individuos con niveles bajos de FA con el fin de detectar pacientes con afecciones no diagnosticadas previamente como la HPP, así como revisar los casos de HPP graves descritos en la literatura.
Combinatorial Gene Editing in Human Cells to Model Deficiencies of DNA Repair in Cancer
(Universitat de Barcelona, 2025-06-30) McCullough Figueras, Marcel; Supek, Fran; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] DNA repair mechanisms are essential for maintaining genome stability, yet the intricate interactions between various repair pathways remain incompletely understood. Despite the growing recognition of genetic interactions in shaping cellular phenotypes, current combinatorial knockout strategies remain constrained by robustness, scalability, and flexibility, limiting their utility in high-throughput functional genomics. In this doctoral thesis we introduce two highly flexible and cost-efficient approaches for combinatorial knockout generation utilizing CRISPR/Cas12a technology as well as a modular approach for constructing pairwise combinatorial libraries that enable large-scale screening of gene interactions. We applied our method to generate isogenic cell line panels with combinatorial knockouts to systematically interrogate DNA repair genes related to MMR, BER and DR in a pairwise manner. Our results demonstrate high specificity after library cloning, with sequencing validation showing an average of 89% of reads aligning to expected combinations among several library constructions. Despite some challenges in maintaining balanced representation of modules within the libraries, our strategy provides a scalable and efficient solution for multiplexed gene editing. Furthermore, the implementation of dual gene targeting (two distinct crRNAs targeting the same gene) significantly improved editing outcomes with single-gene knockouts achieving 89.87% efficiency and double knockouts reaching 79.08%. Applying our double knockout CRISPR array with dual gene targeting to a human cancer cell line, we characterized the mutational signature profiles accumulated by the knockout clones over the course of two years. With the recovery of the over 1,000,000 mutations accumulated, we observed distinct mutational burdens that clarified the contributions of individual repair genes. Core MMR knockouts (MSH2, MSH6, MLH1, and PMS2) exhibited high mutation accumulation and microsatellite instability (MSI) signatures, consistent with known repair deficiencies. Interestingly, MSH6-deficient cells accrued fewer indels than other MMR knockouts, reinforcing findings that MSH6 loss can be partially compensated by MSH3-mediated repair. Furthermore, we identified a unique mutational signature (SigC) specifically associated with MLH1 deficiency, suggesting potential clinical applications in distinguishing MLH1- and MSH2-deficient tumors. The loss of PMS2 resulted in a distinct mutational profile, which was further exacerbated by the combined loss of MLH3, suggesting compensatory roles of MutLβ (MLH1-MLH3) in MMR-deficient backgrounds. Additionally, we uncovered a potential role for MSH5 in somatic mutagenesis, as the MSH6-MSH5 double knockout displayed an increased mutation burden distinct from either single-gene knockout. These findings challenge the traditional view of MSH5 as meiosis-specific and highlight its possible contribution to somatic DNA repair. Our analysis of small insertions and deletions (indels) in microsatellite regions provides new insights into MSI stratification. We demonstrated that different MMR deficiencies result in distinct MSI profiles, with MSH6 knockouts displaying mononucleotide deletions, while PMS2 knockouts showed a bias toward insertions. Additionally, our results support the association of MSH3 deficiency with Elevated Mutagenic Alterations at Specific Tetranucleotide Repeats (EMAST), resolving an ongoing debate about the genomic presence of EMAST in human cells. The study also revealed a strong interaction between MutSα (MSH2-MSH6) and oxidative damage repair pathways. Our OGG1 knockout data demonstrated a mutational pattern distinct from the known oxidative damage signature (COSMIC SBS18), suggesting that OGG1 deficiency produces a unique mutational footprint. Interestingly, MSH6-OGG1 double knockouts exhibited increased mutagenesis, indicating that MutSα may recognize oxidative damage in vivo, a hypothesis supported by previous in vitro studies, but lacking prior genomic validation. This finding has significant implications for understanding the interplay between mismatch repair and oxidative damage processing. Our statistical framework identified significant epistasis between PMS2 and MLH1, reinforcing the hypothesis that loss of either gene does not completely abrogate MMR activity. Similarly, our model detected a functional interaction between MMR genes and the BER enzyme MUTYH, supporting the idea that MMR contributes to the repair of oxidative lesions, possibly through recruitment of translesion synthesis (TLS) polymerases. This work provides an effective strategy to screen genetic interactions through the use of a flexible, high-throughput dual gene targeting CRISPR array. With this, we have uncovered novel insights into DNA repair pathways, their redundancies, and their mutational consequences. This not only advances our fundamental understanding of DNA repair but also establishes a robust methodological framework for future combinatorial screens.
SARS-CoV-2 en la población pediátrica: Transmisión y dinámica de anticuerpos
(Universitat de Barcelona, 2025-06-26) Pons Tomàs, Gemma; García García, Juan José; Fumadó Pérez, Victoria; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] La infección por SARS-CoV-2 ha representado un reto global con importantes repercusiones sanitarias y socioeconómicas. Comprender la transmisión y la respuesta inmunitaria ha sido clave para la vigilancia epidemiológica y el desarrollo de estrategias de control, incluidas las vacunas. Sin embargo, el papel de los niños en la pandemia y sus particularidades inmunológicas han sido menos estudiados. El inicio del presente trabajo de investigación se sitúa en el contexto de la variante Wuhan, momento en el que el rol de la población pediátrica en la transmisión de la infección era incierto. Aunque se observó que los niños presentaban formas más leves de la enfermedad, el desconocimiento sobre las dinámicas de transmisión y la creencia de que podrían ser los principales responsables de la transmisión de la infección, llevaron a la aplicación de medidas restrictivas estrictas dirigidas a esta población. Una de las medidas aplicadas fue el cierre de las escuelas durante largos periodos de tiempo en muchos países, lo que no sólo dificultó el aprendizaje académico sino que también tuvo con-ecuencias importantes secundarias a la imposibilidad de socializar con otros niños. En el primer artículo de este trabajo, se analizó la transmisión del SARS-CoV-2 en entornos parecidos a las escuelas. Se observó que, bajo medidas preventivas estrictas, las tasas de transmisión en estos entornos eran bajas, y por lo tanto se concluyó que los entornos escolares (o aquellos parecidos a las escuelas) no actuaban como amplificadores de la infección en la población. Además se observó que medidas como la higiene de manos contribuyen a la disminución de la transmisión del SARS-CoV-2. Tras la infección, la relación del virus con el sistema inmunitario será uno de los puntos clave que determinará la evolución clínica del paciente. Así pues, si la respuesta inmune es eficaz, disminuirá la replicación viral, lo que implicará una menor carga viral en las secreciones respiratorias. Se ha descrito una correlación entre la carga viral y la transmisión (una mayor carga viral puede asociarse a mayor transmisión), aunque hay muchos factores que también influyen. El estado inmunitario de la población influye en la posibilidad de reinfección y, por tanto, también en la transmisión, ya que ésta depende, entre otros factores, del número de individuos susceptibles a infectarse. Así pues, la inmunidad individual puede tener un papel relevante en la propagación del virus. Dada su importancia, en el segundo artículo de este trabajo, se estudió la respuesta inmune humoral después de un año de la infección por SARS-CoV-2, cuando la variante Wuhan era la predominante y no se había iniciado la vacunación en la población pe-diátrica. Se observó que prácticamente todos los niños (de diferentes edades y diferente gravedad) presentaban anticuerpos IgG anti-Spike contra SARS-CoV-2. Además, se identificó que los niños menores de 2 años y aquellos con enfermedad más grave (neumonía) presentaban títulos más elevados. Más allá de la respuesta inmune adquirida después de la infección, en la población pediátrica cabe destacar la importancia de la inmunidad pasiva transferida de madre a hijo durante el embarazo. En este sentido, en el tercer artículo de este trabajo, se realizó un seguimiento clínico y serológico a hijos de madres con antecedente de infección por SARS-CoV-2 durante el embarazo o el parto. La mitad de las serologías realizadas en los lactantes durante los primeros 3 meses de vida resultaron positivas. Por lo tanto, la transferencia de anticuerpos podría representar un mecanismo clave de protección en las primeras eta-peso de la vida. Además, se observó que, tanto la gravedad de la infección materna como la vacunación se relacionaban con una transferencia transplacentaria de anticuerpos más elevada. Finalmente, los hallazgos de la primera parte del trabajo contribuyeron a apoyar la reapertura de las escuelas con medidas preventivas, mientras que la segunda permitió caracterizar la respuesta inmunitaria a la población pediátrica, aportando información relevante para comprender mejor su papel en la epidemiología de las enfermedades infecciosas.
Novel molecular mechanisms involved in neuronal migration during cortical development
(Universitat de Barcelona, 2025-06-20) Peregrina Cabredo, Claudia; Del Toro Ruiz, Daniel; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] The cerebral cortex is an evolutionarily advanced brain structure that processes sensory, motor and cognitive information. Its complex organization reflects the differentiation patterns and cell migration that take place during embryogenesis. During embryonic development, newly formed neurons travel from their place of origin in the ventricular zone, where neuronal stem cells are located, to their final positions in the cortical plate, where they form synaptic connections with other neurons. This process is essential for establishing the laminar and functional organization of the cortex, and any alteration in it can have a significant impact in the proper function of the brain. Cortical migration relies on the delicate balance of intercellular adhesive and repulsive signaling that takes place between neurons interacting with different substrates and guidance cues. Here, we attempt to provide a comprehensive understanding of some novel molecular interactions of guidance receptors that act in early development to regulate cortical migration. For this purpose, we used well-established migration assays and microfluidic systems, as well as profiling experiments (transcriptomic and proteomic) and gain- and loss-of-function experiments to study the role of some synaptic proteins that act as guidance receptors at these early developmental stages. We also coupled structure-based protein engineering to in vivo gene editing and fluorescence shadow imaging to probe the importance of these interactions in cortical migration. First, we have defined the role of GPC3-Unc5 receptor complex in cell migration. The results demonstrate a conserved structural mechanism of cell guidance in different biological contexts. Second, we have described the impact of LRRTM4 and GPC4 on cortical migration by a contact repulsion-dependent mechanism. Moreover, by taking advantage of artificial intelligence systems we were able to predict the 3D structures and the interaction model. Third, we have shown how Teneurin directs neuronal migration switching between homophilic and Latrophilin binding. Our results showcase how a single receptor employs mutually exclusive structural mechanisms to finely tune neuronal migration. In summary, these findings can now lead to a better understanding of the molecular mechanisms controlling neural migration. Studying how cortex is formed and expanded during development can help to understand the pathophysiology of several neurological diseases associated with alterations in this process, such as schizophrenia, epilepsy, autism, and bipolar disorders.
SARS-CoV-2 vaccination at a High-Complexity Reference Hospital: Implementation and results of an active pharmacovigilance program
(Universitat de Barcelona, 2025-06-20) Sáez Peñataro, Joaquín; Calvo Rojas, Gonzalo; Torres Benítez, Ferran; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] INTRODUCTION: The severe acute respiratory syndrome coronavirus-2 virus (SARS-CoV-2) is the causative agent of the COVID-19 pandemic, which has infected hundreds of millions of people and caused millions of deaths worldwide. This emergency triggered an intense and rapid response on a large scale, with an immense unprecedented international effort that resulted in accelerated vaccine development, a success never seen in the history of medicine. The first vaccines approved in December 2020 were BNT162b2 and mRNA-1273, two mRNA vaccines. Although the mRNA platform had not previously been used in an authorized vaccine, it was considered a promising technology that offered many advantages, such as the adaptability of vaccines and the rapid scalability of their manufacturing. In addition, both BNT162b2 and mRNA-1273 had shown good efficacy and safety results in previous phase III clinical trials. However, longer post-authorisation safety monitoring was needed to better characterise the safety profile of these vaccines, especially with regard to rare and long-term adverse reactions. This monitoring was of great importance, since, for the first time in history, millions of people would be vaccinated in a very short period of time. HYPOTHESIS: 1. Main hypothesis: The VigilVacCOVID study will allow to evaluate differences between the BNT162b2 and mRNA-1273 vaccines, as well as between healthcare professionals and transplant patients, in terms of reactogenicity and immunogenicity in the short term. 2. Specific hypotheses: o The reactogenicity will be mainly mild and comparable to that described in previous clinical trials. o The mRNA-1273 vaccine will show a higher reactogenicity than BNT162b2. o Health professionals will have a higher reactogenicity than transplant patients. o Factors such as age, sex, and comorbidities will influence reactogenicity, especially after the second dose. o There will be an association between reactogenicity and immunogenicity. o Transplant patients vaccinated with mRNA-1273 will have lower immunogenicity and reactogenicity than healthcare professionals vaccinated with the same vaccine. OBJECTIVES: 1. To comparatively evaluate the BNT162b2 and mRNA-1273 vaccines in healthcare professionals and transplant patients during the vaccination campaign in a tertiary hospital, in terms of reactogenicity and tolerability. o To compare the safety profile observed in a real environment with clinical trials. o To assess the incidence and type of adverse reactions according to dose and demographic factors. 2. To analyse the relationship between reactogenicity and immunogenicity. 3. To compare the immunogenicity and reactogenicity responses between the vaccines and the populations studied.
Macrophage iron metabolism dysregulation in psoriasis
(Universitat de Barcelona, 2025-06-19) Brischetto, Agnese; Postigo, Antonio; Cortés Hinojosa, Marlies; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] Macrophages are the most plastic immune cells, representing the first line of defence after the physical barriers and acting as antigen-presenting cells to activate the adaptive immunity. They are present in the tissues at homeostatic conditions and, in case of infection or injury, their number increases by extravasation of circulating monocytes. Macrophage infiltration is a common feature of both acute and chronic inflammatory conditions. Psoriasis is a chronic autoimmune disease characterized by skin lesions and systemic manifestations. ZEB1 is a transcription factor and a key regulator of cell plasticity with roles from embryonic development to cancer progression. The role of ZEB1 in macrophages is now being characterized. It regulates the switch from a pro-inflammatory and immunogenic to an anti-inflammatory and tolerogenic phenotype. Our analysis of a published transcriptomics study indicates that ZEB1 expression is reduced in psoriasis-affected skin areas compared to unaffected regions and healthy controls skin. These precedents led us to investigate the role of ZEB1 in macrophages in psoriasis. We found that mice lacking ZEB1 in their macrophages (𝑍𝑒𝑏1∆") exposed to a chemical model of psoriasis (imiquimod) exhibited worsening of skin (increased skin thickness and skin oxidative damage levels) and systemic (e.g., splenomegaly) inflammation. To characterize ZEB1 regulated transcriptome in this model, we conducted skin scRNA-seq and macrophage ATAC-seq of control and 𝑍𝑒𝑏1∆" mice, which revealed the upregulation of iron-related genes in 𝑍𝑒𝑏1∆" macrophages, subsequently supported by histological analysis. We also found that ZEB1 interacts with BACH1, a master transcriptional repressor of iron-related genes, and that this interaction is weakened in the context of the imiquimod treatment. The link between increased iron levels and macrophages function in skin microenvironment was supported by in vivo experiments, where skin macrophages and iron were depleted. Our results in mice were supported by data in psoriatic patients that exhibited increased iron and iron-related damage levels in the monocytes from peripheral blood compared to healthy controls. Altogether, our data show a role for ZEB1 in skin macrophages protecting against local and systemic inflammation in psoriasis through the repression of iron metabolism genes.
Efecto de la suplementación parenteral con aceite de pescado al soporte nutricional estándar de pacientes esofagectomizados
(Universitat de Barcelona, 2025-06-19) Suárez-Lledó Grande, Ana; Badía Tahull, María B.; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] INTRODUCCIÓN: La hepatopatía asociada a la nutrición parenteral (NP) (HAP) es una de las principales complicaciones derivadas de la infusión de emulsiones lipídicas (EL) en la NP, y se ha asociado a la presencia de fitoesteroles. De hecho, a lo largo de la evolución de los componentes de la NP, se ha optado como estrategia la reducción en aporte calórico restringiendo el uso de lípidos. La elección de EL es clínicamente relevante debido a sus efectos metabólicos e inmunomoduladores. La utilización de EL de aceite de pescado (AP), por su efecto inmunomodulador, por estar libres de fitoesteroles y por su mejor control de la hipertrigliceridemia, las hace especialmente útiles en pacientes con altos requerimientos nutricionales y/o con respuesta inflamatoria asociada a estrés metabólico. Cirugías mayores como la esofagectomía implican un elevado catabolismo y respuesta inflamatoria postquirúrgica, asociada a una alta morbilidad y mortalidad. Los ácidos grasos (AG) omega-3 (ω3) administrados vía enteral, aún su baja tolerancia, han demostrado eficacia antiinflamatoria e inmunomoduladora. Existen escasos ensayos clínicos con AG ω3 administrados vía endovenosa, y en todos ellos su administración es como componente de NP. No hay experiencia clínica en la administración de EL por vía parenteral de manera complementaria al soporte nutricional enteral (NE) estándar. En esta tesis se presenta el primer estudio que administra AG ω3 por vía endovenosa como farmaconutriente único, sin ser formulado como NP asociado a glúcidos ni proteínas, a dosis superiores y combinado junto a la NE estándar. HIPÓTESIS: El daño hepático causado por la administración de NP deriva no sólo de la presencia de fitoesteroles, sino también de la presencia de una respuesta inflamatoria que puede actuar de manera sinérgica maximizando entre ambos la HAP. El uso de EL de AP puede resultar beneficioso en el control de la respuesta inflamatoria temprana, en las alteraciones de la función hepática asociado a NP y en la reducción de la hipertrigliceridemia, en comparación con EL de AG combinados de cadena larga (LCT) y media (MCT). La administración endovenosa de AG ω3 permite la incorporación rápida de lípidos en las membranas celulares y en la cascada inflamatoria. El uso de AP por vía endovenosa de manera complementaria a la NE puede asociarse a una mejor evolución nutricional y clínica del paciente, reduciendo la morbimortalidad asociada. OBJETIVOS: 1. Determinar si el daño hepático, medido como alteración en los test de funcionalidad hepática (TFH), asociado a la administración de la NP se debe exclusivamente a la presencia de fitoesteroles, o si existe un efecto sinérgico relacionado con una respuesta inflamatoria hepática postestrés que contribuye también a esta HAP. 2. Determinar si la administración endovenosa de EL de AP en pacientes esofagectomizados es efectiva en la normalización de interleucina 6 (IL-6) comparados con EL de AG LCT/MCT, y si dosis de 0,8g/kg/día son más efectivas que 0,4g/kg/día. Objetivos secundarios: evaluar el comportamiento de otros marcadores de inflamación (proteína C reactiva -PCR-, factor de necrosis tumoral alfa -TNFα-, IL-10, IL-8 y el receptor soluble de CD25 -CD25-), trigliceridemia, morbilidad, seguridad, seguimiento nutricional y mortalidad.
Evaluación cuantitativa de los cambios vasculares inducidos por la terapia anti-VEGF mediante angiografía por tomografía de coherencia óptica (OCTA) en pacientes con edema macular diabético
(Universitat de Barcelona, 2025-06-19) Santamaría Álvarez, Juan Francisco; Cobos Martin, Estefania; Caminal Mitjana, Josep Maria; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] Propósito: Determinar la presencia de cambios sectoriales en los patrones de densidad de vasos (VD) inducidos por inhibidores del factor de crecimiento endotelial vascular (anti-VEGF) en pacientes con edema macular diabético (DME) utilizando angiografía por tomografía de coherencia óptica (OCTA) y correlacionarlos con cambios en el grosor retiniano y otros biomarcadores estructurales de OCT. Métodos: Estudio prospectivo, intervencionista. Un total de 43 pacientes (63 ojos) fueron inicialmente inscritos en el estudio. Realizamos OCT de fuente barrida (SS) y medición sectorial de OCTA para determinar la VD parafoveal al inicio y después de seis meses de tratamiento con anti-VEGF. En las ubicaciones con diferencias estadísticamente significativas en VD entre el inicio y el mes 6, realizamos análisis univariado y multivariados para determinar cuáles, si acaso, de las variables iniciales estaban asociadas con los cambios observados. Resultados: Un total de 34 pacientes (48 ojos) fueron incluidos en el análisis final. La VD media disminuyó desde el inicio hasta el mes 6 (de 45.2 (± 3.5) a 44.6 (± 3.2) % en el SCP y de 50 (± 3.3) a 49 (± 3.9) % en el DCP). Se observaron reducciones estadísticamente significativas en RT en todos los sectores ETDRS (p < 0.0001). Los únicos cambios significativos en VD se observaron en el sector nasal del plexo capilar profundo, con una disminución del 2.9% (p = 0.001). En los análisis univariado y multivariados, la única variable significativamente asociada con los cambios en VD en el sector nasal después de 6 meses de tratamiento fue la VD inicial en el mismo sector. No se encontró una asociación significativa entre RT y VD, incluso al analizar a los respondedores y no respondedores por separado. Conclusiones: La terapia anti-VEGF tiene un pequeño impacto en los valores de VD a lo largo del tiempo. Estas variaciones observadas después del tratamiento parecen estar relacionadas con cambios en áreas de anomalías vasculares y vasos desplazados adyacentes a áreas quísticas, sin cambios significativos en áreas isquémicas. No se observó una correlación significativa entre los valores topográficos de VD y RT. Estos hallazgos sugieren que las reducciones en los valores de VD pueden no deberse únicamente a una reducción en los microaneurismas, también estando afectadas por el reposicionamiento de vasos desplazados debido al edema y una reducción en su calibre. Por lo tanto, los cambios en VD pueden no ser un biomarcador indirecto adecuado de OCTA para valorar la respuesta al tratamiento.
Influencia del IMC y estado inflamatorio en los resultados postoperatorios del Carcinoma de Pulmón: Análisis de la Cirugía Robótica como contribución al tratamiento
(Universitat de Barcelona, 2025-06-19) Moreno Mayorga, Camilo Andrés; Ramos Izquierdo, Ricard; Ureña Lluveras, Anna; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[spa] El cáncer de pulmón de célula no pequeña (CPNCP) es una de las neoplasias más prevalentes y mortales a nivel mundial. A pesar de los avances en el diagnóstico y el tratamiento, las tasas de supervivencia a cinco años siguen siendo bajas, lo que evidencia la complejidad de su abordaje. En estadios iniciales, la resección pulmonar radical y la linfadenectomía mediastínica sistemática representan el estándar terapéutico, ya que ofrecen los mejores resultados oncológicos y tasas de supervivencia más altas a largo plazo. Diversos factores preoperatorios, como el índice de masa corporal (IMC) y el estado inflamatorio, así como la técnica quirúrgica utilizada, pueden influir de manera significativa en los resultados perioperatorios. En este contexto, la cirugía asistida por robot (RATS) ha emergido como una alternativa avanzada y prometedora dentro de las técnicas quirúrgicas mínimamente invasivas. Esta tesis tiene como objetivo explorar y analizar dos aspectos fundamentales en la gestión quirúrgica del CPNCP mediante RATS: la influencia de factores preoperatorios como el IMC y el estado inflamatorio en los resultados quirúrgicos, y la eficacia de la linfadenectomía mediastínica comparada con la toracoscopia pura (TT). En el primer estudio, se evaluó el impacto del IMC en los resultados quirúrgicos y postoperatorios. Los resultados mostraron que un IMC elevado no se asoció con un mayor riesgo de complicaciones postoperatorias ni con diferencias significativas en parámetros intraoperatorios como el sangrado o el tiempo quirúrgico, ni en resultados postoperatorios como los días de drenaje o la estancia hospitalaria. Estos resultados ponen de relieve que las ventajas técnicas de la RATS, como la maniobrabilidad avanzada y la visión tridimensional, podrían mitigar las dificultades técnicas asociadas a pacientes con obesidad, contribuyendo a optimizar los resultados quirúrgicos en esta población cada vez más prevalente. En cuanto al estado inflamatorio, el estudio identificó que una relación neutrófilos/linfocitos (NLR) preoperatoria elevada podría ser un marcador relevante para predecir complicaciones postoperatorias en pacientes sometidos a RATS. Aunque esta asociación perdió significancia en el análisis multivariante, los resultados destacan la importancia del estado inflamatorio como un factor a tener en cuenta en la evaluación preoperatoria. El segundo estudio abordó la linfadenectomía mediastínica, comparando la efectividad de la RATS con la TT. Los resultados demostraron que la linfadenectomía realizada mediante RATS permite una disección más exhaustiva, con mayor número de ganglios y estaciones ganglionares disecadas, sin un aumento en las complicaciones postoperatorias. Este resultado resalta la capacidad de la RATS para proporcionar una estadificación más precisa y completa. Sin embargo, no se encontraron diferencias significativas en el upstaging ganglionar entre ambas técnicas. Este hecho refuerza la necesidad de realizar estudios adicionales con un seguimiento más prolongado para determinar si la superioridad técnica de la linfadenectomía robótica se traduce en beneficios clínicos tangibles para los pacientes, como una supervivencia más larga o un intervalo libre de enfermedad más prolongado. En conclusión, esta tesis aporta evidencia relevante sobre el impacto de factores preoperatorios y la eficacia de la linfadenectomía mediastínica en el contexto de la cirugía robótica, consolidándola como una técnica segura, eficaz y en notable crecimiento para el tratamiento quirúrgico del CPNCP. Los resultados presentados ponen las bases para futuras investigaciones orientadas a optimizar los resultados quirúrgicos y la gestión integral de esta enfermedad.

Examinar

Enviaments recents