Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Tots els drets reservats
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/232397
Histoire d’un objet méconnu. Les lipsanothèques du Nord-Est de la péninsule Ibérique du Xe au début du XIIIe siècle
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
Contribució addicional
ISSN de la revista
Títol del volum
Resum
[fra] Dans les autels du Nord-Est de la péninsule Ibérique, on retrouve depuis plus d’un siècle de curieux contenants à reliques. Ils renferment non seulement les corps saints, mais aussi des petits parchemins, appelés cartæ, des morceaux d’encens, des inscriptions identifiant des fidèles et des sceaux marqués de l’anneau sigillaire des évêques consécrateurs. Ces reliquaires d’autel, datant généralement des Xe-XIIIe siècles, ont été appelés des « lipsanothèques » par les historiens catalans. Ces lipsanothèques se distinguent de celles conservées ailleurs en Europe par leur abondance, mais surtout par les éléments qu’elles contiennent, qui sont la trace de pratiques liturgiques particulières. Ces contenants et leur contenu ont été liés au rite de consécration de l’église de l’ordo catalano-narbonnais, connu grâce à trois manuscrits liturgiques provenant de Roda de Isábena, Narbonne et Vic.
Le présent travail reprend l’étude des lipsanothèques en créant un corpus comprenant tous les exemplaires connus provenant du Nord-Est de la péninsule Ibérique du Xe au début du XIIIe siècle. Outre la création même du corpus, son objectif principal est d’expliquer la fonction et le sens de ces curieux objets, par leur analyse matérielle, mais aussi par l’étude de la liturgie et du contexte social. Ce travail établit quels types d’objets étaient utilisés pour contenir les reliques de l’autel et quels critères, relationnels et esthétiques, guidaient leur sélection. Il révise la chronologie des différentes phases de développement de l’ordo catalano-narbonnais grâce à la comparaison des manuscrits liturgiques et des vestiges archéologiques des dépôts de reliques. Il analyse en profondeur la pratique du scellement des lipsanothèques, qui révèle les relations d’amitié et de pouvoir entre les évêques et les comtes du XIe siècle. Il révise finalement l’ensemble des écrits qui se trouvent à l’intérieur de l’autel : les étiquettes de reliques, les cartæ et les inscriptions nominales. Ces documents écrits se révèlent être, dans leur ensemble une forme de matérialisation du symbolisme de l’autel chrétien, successeur de l’Arche et signe du Christ ; une incarnation du Verbe divin et du sceau de l’Esprit. Dans l’autel s’unissent les noms des saints et ceux des fidèles, de la même manière que les élus unis dans le livre de l’Apocalypse rendent tangible la communion de toute la communauté chrétienne. Dans cette « histoire d’un objet méconnu », le lecteur est invité à suivre le parcours des lipsanothèques, de leur dépôt dans l’autel jusqu’à leur arrivée dans les musées, parcours qui, nous l’espérons, changera la manière de percevoir et traiter ces objets.
[cat] Als altars del nord-est de la península Ibèrica es troben, des de fa més d’un segle, curiosos recipients de relíquies. Contenen no només els cossos sants, sinó també petits pergamins, anomenats cartæ, trossos d’encens, inscripcions que identifiquen fidels i segells marcats de l’anell sigil·lar dels bisbes consagradors. Aquests reliquiaris d’altar, que daten generalment dels segles X-XIII, han estat anomenats “lipsanoteques” pels historiadors catalans. Es distingeixen de lipsanoteques que es conserven en altres llocs d’Europa per la seva abundància, però sobretot pels elements que contenen, que són el rastre de pràctiques litúrgiques particulars. Aquests recipients i el seu contingut s’han relacionat amb el ritual de consagració de l’església de l’ordo catalano-narbonès, conegut gràcies a tres manuscrits litúrgics procedents de Roda d’Isàbena, Narbona i Vic. El present treball reprèn l’estudi de les lipsanoteques, creant un corpus que comprèn tots els exemplars coneguts procedents del nord-est de la península Ibèrica des del segle X al començament del segle XIII. A més de la creació del corpus, l’objectiu principal és explicar la funció i el sentit d’aquests curiosos objectes, tant per la seva anàlisi material com per l’estudi de la litúrgia i del context social. Aquest treball estableix quins tipus de capses s’utilitzaven per contenir les relíquies de l’altar i quins criteris relacionals i estètics guiaven la seva selecció. També s’hi revisa la cronologia de les diferents fases de desenvolupament de l’ordo catalano-narbonès gràcies a la comparació dels manuscrits litúrgics i dels vestigis arqueològics dels dipòsits de relíquies. La recerca analitza en profunditat la pràctica de segellar les lipsanoteques, que revela les relacions d’amistat i de poder entre els bisbes i els comtes del segle XI. Finalment s’hi revisa el conjunt dels escrits que es troben dins l’altar: les etiquetes de relíquies, les cartæ i les inscripcions nominals. Aquests documents escrits revelen, en el seu conjunt, una forma de materialització del simbolisme de l’altar cristià, successor de l’Arca i signe de Crist; una encarnació del Verb diví en la forma de les Lleis. Dins de l’altar, s’uneixen els noms dels sants i dels fidels, tal com s’uneixen els elegits al llibre de l’Apocalipsi, fent tangible la comunió de tota la comunitat cristiana. En aquesta “història d’un objecte desconegut”, el lector és convidat a seguir el recorregut de les lipsanoteques, des del seu dipòsit dins l’altar fins a l’arribada als museus, recorregut que esperem que canviï la manera de percebre i tractar aquests objectes.
[cat] Als altars del nord-est de la península Ibèrica es troben, des de fa més d’un segle, curiosos recipients de relíquies. Contenen no només els cossos sants, sinó també petits pergamins, anomenats cartæ, trossos d’encens, inscripcions que identifiquen fidels i segells marcats de l’anell sigil·lar dels bisbes consagradors. Aquests reliquiaris d’altar, que daten generalment dels segles X-XIII, han estat anomenats “lipsanoteques” pels historiadors catalans. Es distingeixen de lipsanoteques que es conserven en altres llocs d’Europa per la seva abundància, però sobretot pels elements que contenen, que són el rastre de pràctiques litúrgiques particulars. Aquests recipients i el seu contingut s’han relacionat amb el ritual de consagració de l’església de l’ordo catalano-narbonès, conegut gràcies a tres manuscrits litúrgics procedents de Roda d’Isàbena, Narbona i Vic. El present treball reprèn l’estudi de les lipsanoteques, creant un corpus que comprèn tots els exemplars coneguts procedents del nord-est de la península Ibèrica des del segle X al començament del segle XIII. A més de la creació del corpus, l’objectiu principal és explicar la funció i el sentit d’aquests curiosos objectes, tant per la seva anàlisi material com per l’estudi de la litúrgia i del context social. Aquest treball estableix quins tipus de capses s’utilitzaven per contenir les relíquies de l’altar i quins criteris relacionals i estètics guiaven la seva selecció. També s’hi revisa la cronologia de les diferents fases de desenvolupament de l’ordo catalano-narbonès gràcies a la comparació dels manuscrits litúrgics i dels vestigis arqueològics dels dipòsits de relíquies. La recerca analitza en profunditat la pràctica de segellar les lipsanoteques, que revela les relacions d’amistat i de poder entre els bisbes i els comtes del segle XI. Finalment s’hi revisa el conjunt dels escrits que es troben dins l’altar: les etiquetes de relíquies, les cartæ i les inscripcions nominals. Aquests documents escrits revelen, en el seu conjunt, una forma de materialització del simbolisme de l’altar cristià, successor de l’Arca i signe de Crist; una encarnació del Verb diví en la forma de les Lleis. Dins de l’altar, s’uneixen els noms dels sants i dels fidels, tal com s’uneixen els elegits al llibre de l’Apocalipsi, fent tangible la comunió de tota la comunitat cristiana. En aquesta “història d’un objecte desconegut”, el lector és convidat a seguir el recorregut de les lipsanoteques, des del seu dipòsit dins l’altar fins a l’arribada als museus, recorregut que esperem que canviï la manera de percebre i tractar aquests objectes.
Recurs relacionat
Matèries (anglès)
Citació
Citació
BLANCHARD, Marianne. Histoire d’un objet méconnu. Les lipsanothèques du Nord-Est de la péninsule Ibérique du Xe au début du XIIIe siècle. [consulted: 6 of November of 2026]. Available at: https://hdl.handle.net/2445/232397