Tesis Doctorals - Facultat - Geografia i Història
URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/43179
Examinar
Enviaments recents
Mostrant 1 - 20 de 231
Tesi
El treball de cures remunerat: una història social (Barcelona, 1775-1900)(Universitat de Barcelona, 2025-11-11) Tusell Latorre, Tura; Borderías Mondéjar, Cristina; Ferrer i Alòs, Llorenç, 1957-; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[cat] Aquesta tesi doctoral analitza el treball remunerat de cures a Barcelona durant el darrer quart del segle XVIII i el segle XIX, amb l’objectiu de contribuir al coneixement dels mercats laborals i dels mecanismes de reproducció social en el context de la industrialització. L’estudi s’inscriu en la història social del treball des d’una perspectiva de gènere i parteix de la premissa que les cures constitueixen un treball fonamental, encara avui sovint menystingut. La recerca se centra en dos àmbits concrets: l’espai domèstic i les institucions assistencials. Aquesta dualitat respon a la centralitat que aquests espais tenien en la provisió social de les cures en una època en què l’estat liberal es mantenia absent de les polítiques assistencials i les formes comunitàries tradicionals s’anaven desarticulant. La tesi es proposa tres objectius concrets i transversals. El primer és analitzar el servei domèstic com a forma de provisió de cures dins l’espai familiar. El segon és estudiar com s’organitzava el treball de cures dins les institucions assistencials i quins perfils laborals hi participaven. El tercer objectiu és examinar les condicions laborals i retributives dels treballadors remunerats de cures i reconstruir els seus perfils socials. La metodologia combina l’anàlisi quantitativa i qualitativa i es fonamenta en fonts molt diverses. Per a l’àmbit domèstic, he explotat censos i padrons, registres de defunció, premsa, manuals d’economia domèstica, comptabilitats familiars, literatura costumista i popular, així com materials iconogràfics com dibuixos, gravats i fotografies. Pel que fa a les institucions, l’anàlisi es basa en documentació arxivística sistemàtica, com llibres d’actes, reglaments interns, memòries, registres de salaris i comptabilitat. Una de les aportacions principals de la tesi ha estat evidenciar la centralitat de les formes mercantilitzades de cures a la societat barcelonina durant la crisi de l’Antic Règim i la industrialització. Això explica la rellevància numèrica d’aquest sector al mercat de treball barceloní. Fins a la darrera dècada del segle XIX, més d’un 10% de la població femenina treballava als serveis domèstics i personals. Mentre les famílies amb més recursos delegaven gran part de les cures al servei domèstic, les més empobrides depenien de la xarxa assistencial davant la incapacitat d’assegurar-se la subsistència, especialment en moments d’adversitat, com la viudetat, la malaltia o la vellesa. D’aquesta manera, les cures externalitzades emergien com una peça clau per garantir la reproducció social. He analitzat amb deteniment la demanda de servei domèstic, posant de manifest com les necessitats familiars en condicionaven la contractació, i com, amb el temps, les possibilitats de contractació de criades es restringien als sectors més benestants. Pel que fa a les institucions assistencials, he estudiat com s’organitzaven internament les cures no mèdiques. Això m’ha permès evidenciar que gran part d’aquest treball era assumit per assalariats en condicions precàries i pels mateixos asilats, que hi treballaven sota formes de coacció laboral i, sovint, sense remuneració. Les cures més tècniques, especialment les vinculades a la infermeria, foren assumides per membres de comunitats religioses de vida activa que s’establiren a les institucions assistencials a partir de finals del segle XVIII. Aquest sistema mixt permetia que la major part de les cures fora de l’àmbit familiar, essencialment en establiments benèfics, es realitzessin a un cost econòmic molt reduït. També he mostrat com aquestes institucions mantenien una relació estreta amb el servei domèstic, assegurant sovint l’oferta de treballadores: col·locaven asilades com a criades a llars particulars, acollien serventes desemparades i facilitaven l’ingrés al sector de mares solteres i viudes mitjançant l’acollida dels seus fills. Pel que fa a les condicions laborals, la tesi aporta una anàlisi detallada de les retribucions del treball de cures. He pogut quantificar la part del salari en espècie (manutenció i allotjament), i calcular el seu pes respecte a la retribució total. Malgrat la seva reducció al llarg del període, les prestacions en espècie continuaren sent centrals per als treballadors interns, ja que asseguraven la subsistència bàsica, facilitaven l’entrada al mercat laboral urbà i permetien l’estalvi. En períodes d’inflació, aquestes formes salarials podien ser especialment avantatjoses, com he pogut comprovar a través de l’estudi de l’evolució a llarg termini dels salaris dels treballadors de l’Hospital de la Santa Creu. La quantificació del salari en espècie ha permès comparar les retribucions dels treballadors de cures amb les d’altres ocupacions urbanes. He evidenciat l’existència de diferencials salarials de gènere persistents. Els salaris hora eren molt baixos, especialment en el cas dels homes. En canvi, per a les dones, el gran volum d’hores treballades i la percepció de salaris mensuals o trimestrals suposaven uns ingressos anuals que podien resultar superiors als d’altres ocupacions industrials i de serveis. He calculat, també, què suposaven aquests ingressos en el marc de les economies familiars. Si bé difícilment permetien mantenir una família sencera, podien ser una bona forma d’estalvi per als treballadors joves i solters, el perfil més habitual en aquests llocs de feina, amb la capacitat de pal·liar dèficits pressupostaris posteriors. L’estudi dels perfils socials dels treballadors ha permès constatar la importància del treball de cures com porta d’entrada al mercat laboral per a dones joves i solteres procedents del món rural, així com a sortida professional per a dones viudes o soles, especialment en el cas de les ocupacions de cures externes. La tesi posa de manifest que la feminització del treball de cures i la precarietat d’aquest sector ja eren plenament vigents al segle XIX, anticipant característiques que encara el defineixen avui. En definitiva, aquesta recerca revela la importància del treball remunerat de cures dins el mercat laboral barceloní de finals del segle XVIII i el segle XIX, així com la seva funció essencial en els processos de reproducció social. A més, posa en relleu que aquesta activitat representava una font d’ingrés indispensable per a moltes famílies, especialment en contextos de vulnerabilitat econòmica.Tesi
La dècada interafricana. Augment del pes de les relacions interafricanes a l’Àfrica Sudsahariana de la postguerra freda(Universitat de Barcelona, 2025-09-19) Espanyol Vall, Ramon; Mayayo i Artal, Andreu; Muñoz Martínez, Celeste; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[cat] La tesi és un viatge per la història dels països de l'Àfrica Sudsahariana durant la postguerra freda per observar l'augment de les relacions interafricanes. La investigació analitza les relacions internacionals de finals de segle XX dels estats africans des d'un punt de vista polític, militar, econòmic, social i cultural, amb una mirada multilateral i bilateral, i reflectint la influència creixent interna, sud-sud, en detriment de les relacions nord-sud. En el primer capítol, el polític, es mostra com el Consell de Seguretat de l’ONU va passar d'exercir un fort lideratge en la mediació i per la pau, a principis de la dècada de 1990, a esdevenir un actor secundari a remolc de les iniciatives africanes. Aquest testimoni l’entomarà l’OUA, que farà el camí invers, i de tenir un rol merament d’observador, acabarà guanyant presència diplomàtica fins a emprendre un paper actiu i protagonista. El canvi de paradigma de l’organització va ser possible gràcies a la complicitat i l’enfortiment d’unes institucions regionals interafricanes renovades, com la SADC o la CEDEAO, i al compromís i el lideratge de potències econòmiques, polítiques i militars com Sudàfrica, Nigèria i Líbia. Aquesta creixent implicació en els afers interns del continent, va fer que la principal institució panafricana acabés fent passos endavant a nivell institucional, els quals van acabar culminant amb la creació de la UA. Mentrestant, a mesura que avançaven els anys noranta, s’anaven retirant les diferents formes d’ajuda econòmica i política de les ex potències de la Guerra Freda i de les ex metròpoli, les quals havien canviat el seu punt de mira i les seves prioritats en el nou context de la globalització. Només els EEUU, als Grans Llacs, i França, a l’Àfrica Central francòfona, mantenien forts lligams polítics i per tant força incidència política. El canvi de tendència en les relacions internacionals el podem veure refermat en el segon capítol, en que es tracten les relacions internacionals derivades dels conflictes armats, concretament vint, que van afectar al continent a les acaballes del segle XX. D’entre aquests, la inestabilitat i la guerra a tres països, a Somàlia, República Democràtica del Congo i Angola, ens resumeix molt bé el punt d’inflexió que es va produir en la implicació de la diplomàcia internacional. En la immediatesa de la postguerra freda l’intervencionisme multilateral i bilateral extraafricà va ser notable, fins i tot a través d’una implicació armada directa, però a mesura que es va viure la transició de la “dècada interafricana” els països africans, moltes vegades obligats per la creixent deixadesa occidental, van decidir que els problemes africans havien de ser resolts per països africans. De fet ells eren els primers interessats en trobar les solucions. El canvi de la balança en la política exterior entre el pes de les relacions internacionals extraafricanes i interafricanes, es va veure també a nivell comercial. Tot i l’entrada progressiva d’actors asiàtics com la Índia i Xina, els blocs regionals intergovernamentals, especialment de les citades SADC i CEDEAO, van assentar les bases per fer créixer un comerç transfronterer, que sempre havia funcionat de manera informal. A la perifèria econòmica de la mundialització, els estats africans poc a poc es van donar compte de la importància d’establir ponts de diàleg i cooperació, i exemples d’això van ser l’impuls del càrtel de l’ivori o el cafè, o l’aposta per Sudàfrica per apostar pel potencial turístic de la regió. En el darrer capítol de l’estudi hem reflexionat sobre la influència del desenvolupament social, cultural i humà de les societats africanes sobre les relacions internacionals, i en elles hem pogut observar-hi també dinàmiques canviants en el veïnatge que expliquen la transformació que vivia el continent. Així mateix amb una conjuntura favorable, van consolidar-se lligams comunitaris, tant ètnics, religiosos com lingüístics, igualment, a conseqüència de l’augment de migracions i de refugiats van haver d’augmentar les implicacions interestatals, i per últim hem comprovat com també van incrementar-se les manifestacions i institucions culturals, artístiques i esportives d’àmbit interafricà. En definitiva, la “Dècada interafricana” és un treball polièdric i multifocal que pretén demostrar com, a través de l’anàlisi de les relacions internacionals de l’Àfrica Sudsahariana de la postguerra freda , es van crear de manera creixent uns espais de diàleg i entesa panafricans que van permetre el progressiu empoderament del continent.Tesi
Activitats Culturals com a Eina de Benestar per a Persones amb Deteriorament Cognitiu(Universitat de Barcelona, 2025-07-08) Delfa Lobato, Laia; Feliu, Maria, 1980-; Guàrdia-Olmos, Joan, 1958-; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[cat] Aquesta tesi per compendi d’articles posa en valor com museus i institucions culturals són cada cop més conscients tant dels interessos com de les necessitats de la societat. Actualment, malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, el Parkinson o la demència, les quals provoquen deteriorament cognitiu, suposen un gran repte a nivell global degut als impactes socioeconòmics que comporta la condició, ja que avui en dia les causes més comuns encara no tenen cura. Al mateix temps, i malgrat que cada cop més institucions culturals ofereixen activitats orientades a persones amb deteriorament cognitiu, l'evidència científica segueix sent escassa. Com a resultat, l'objectiu principal d'aquesta investigació és determinar si les pràctiques culturals orientades a persones amb deteriorament cognitiu tenen un efecte terapèutic quantificable empíricament envers a les persones amb deteriorament cognitiu que hi participen. En el primer dels articles s’assenta una primera base conceptual fent ús d’una metodologia rigorosa com la revisió sistemàtica, que garanteix partir d’un coneixement objectiu i profund sobre els beneficis que poden tenir les activitats culturals envers a les persones amb deteriorament cognitiu. En segon lloc, i partint de la revisió sistemàtica, es realitza una metaanàlisi, que sintetitza estadísticament les dades dels estudis inclosos. I finalment es duu a terme un estudi de casos comparatiu que engloba entrevistes, observacions i anàlisi documental. Els resultats i conclusions globals d’aquesta investigació acaben sent una triangulació entre els obtinguts en els tres articles del compendi. Aquests articles han estat publicats en revistes científiques revisades per parells i indexades en bases de dades internacionals: Frontiers in Psychology (JCR Q1, SJR Q2, FI 2021:4.232), Healthcare (JCR Q2, SJR Q2, FI 2023: 2.67), and Sustainability (JCR Q2, SJR Q1, FI 2023: 3.2). Així doncs els resultats obtinguts conclouen que les activitats culturals aporten benestar a les persones amb deteriorament cognitiu en el benestar emocional i en aspectes socials. També s’ha observat que hi ha característiques de les intervencions que les fan més adients per a aquest tipus de participants, per exemple fer-les en grups reduïts garantint-ne l’enfocament centrat en la persona. D’altra banda també es determina que hi ha trets distintius de les institucions que duen a terme aquestes pràctiques que en marquen el plantejament, el desenvolupament i els resultats que se’n obtenen.Tesi
Authorship of the works attributed to Saint Nicetas of Remesiana(Universitat de Barcelona, 2026-01-30) Dabic, Marko; Vilella Masana, J. (Josep); Maymó i Capdevila, Pere; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[eng] Nicetas of Remesiana was a missionary and theologian whose name was forgotten for almost a millennium. He went from being someone whose knowledge was admired in Rome at the end of the 4th century to a figure who slowly fell into oblivion and became, as a well-kept secret, the subject of lively scholarly discussions that continue to this day. Our work aims to present and analyze all known late antique and medieval sources mentioning Nicetas, as well as all significant studies and works devoted to the question of Nicetas’ identity and the writings he wrote. Interestingly, there is not a single article or monograph that deals with the historical process of identification of Nicetas and the works attributed to him. Of course, many authors who have dealt with Nicetas have mentioned, to a greater or lesser extent, previous researchers and their works regarding the identity and writings of Nicetas of Remesiana, but to date we have not had a work dedicated to the analysis of all the significant theories and the historical course of discussions regarding the aforementioned issue. The methodology of our work is, in a way, determined by its content itself. It is clear that in this type of research, the chronological order must be respected in order to gain a better insight into the very process of Nicetas’ identification and the attribution of the writings attributed to him. In the first part, the history of early Christianity in the central Balkans and its development along the 4th century are taken for granted. In the second, the life and work of Nicetas of Remesiana are analysed. The third section deals entirely with the sources concerning Nicetas’ biography and activity and also the historiographical tendencies, always exposed in chronological order. In this way, our work took the form of chronological lexicon of authors who dealt with the issue of identifying Nicetas and his works. As a conclusion of our research, we achieved some significant advances in our knowledge of the literary and pastoral dimension of our character and we also coul determine with a certain degree of probability the attribution of the different works whose authorship is claimed. So, we think we have proven that the writings De ratione fidei, De Spiritus sancti potentia, De symbolo, Fragmenti, as well as De uigiliis and De psalmodiae bono, undoubtedly belong to Nicetas’ oeuvre, and no one questions this anymore. Besides, a couple of writings, De diuersis appellationibus and De lapsu uirginis consecratae, are the works of Nicetas in all likelihood. Also, we can affirm with some certainty that Nicetas of Remesiana is the author of the Te Deum since there is no better solution and inversely some evidences point to an Illyrican origin of this hymn. In another sense, the De ratione paschae and the Epistula ad uirginem lapsam do not seem to belong to our author’s pen. Nicetas’ literary work is not extensive; nevertheless, his figure is significant both for the history of early Christianity and its Church in the central Balkans and for the theological thought of the late antique Roman West.Tesi
Climate Variability and Change and Its Impacts on Glacier and Snow Evolution in Central-Western Greenland(Universitat de Barcelona, 2025-11-17) Bonsoms Garcia, Josep Maria; Oliva i Franganillo, Marc; López Moreno, Juan Ignacio; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[eng] This thesis investigates the past, present, and future evolution of Greenland’s cryosphere under ongoing climate change, with a particular focus on peripheral glaciers, the Greenland Ice Sheet (GrIS), snowpack dynamics. Through a combination of numerical modeling, remote sensing, and climate data analysis, this work helps bridge observational gaps and improve projections of ice and snow system trajectories in Greenland and the broader Arctic region. Peripheral glaciers and ice caps (GICs) in Central-Western Greenland () have undergone accelerated mass loss since the 1990s, such as shown by data from Eastern Nuussuaq. Using the Instructed Glacier Model, the evolution of GICs in this area was reconstructed from the Late Holocene maximum extent to 2100 under CMIP6 scenarios. Results indicate ca. 20% reduction in glacier volume from the Late Holocene to the near present, with projections of up to 60% loss by 2070–2080 under high-emission scenarios (SSP5-8.5), and near-total disappearance by the end of the century. These findings place current and future glacier retreat in a millennial-scale context, emphasizing the unprecedented character of 21st-century warming. The GrIS is also undergoing significant transformations. An analysis of extreme surface melting events from 1950 to 2023 reveals a pronounced increase in their frequency, intensity, and spatial extent, particularly since the 1990s. These changes are linked to a rise in anticyclonic circulation patterns and increased surface energy availability. While Western Greenland is affected, regions such as Northern GrIS show a higher increase in meltwater production. Future CMIP6 projections indicate that extreme meltwater production in July and August could increase threefold by 2100 under high-emission scenarios relative to the baseline climate period, with Northern Greenland continuing to be a critical region. These findings signal a fundamental shift in melt season dynamics and underscore the ice-sheet vulnerability to ongoing climate change. At a local scale, future snowpack evolution was assessed in a coastal site of Disko Island (Central-Western Greenland) using the Flexible Snow Model and future CMIP6 projections. Seasonal snow depth is projected to decline by up to 74% by the end of the century under high-emission scenarios, primarily driven by increasing longwave radiation and air temperature. These changes will likely lead to more frequent rain-on-snow events and accelerated melt, with important implications for permafrost stability, hydrology, and ecosystems in ice-free areas. Finally, the intensification of extreme runoff across the land ice-covered Arctic from 1980 to 2020 was quantified. Significant increases also modeled in the Western Arctic, particularly in Greenland, Ellesmere and Devon Islands. The spatial extent of extreme runoff has expanded substantially, and its contribution to total runoff has risen by more than 30% during summer, with Western regions exhibiting the strongest trends. These findings demonstrate that the Greenlandic and Arctic cryosphere is undergoing rapid, large-scale, and increasingly change as a result of anthropogenic climate forcing. The consequences—ranging from sea-level rise to shifts in ecosystem dynamics and disruptions to global climate feedbacks—underscore the need of mitigation efforts and sustained monitoring of cryospheric systems throughout the 21st century.Tesi
Histoire d’un objet méconnu. Les lipsanothèques du Nord-Est de la péninsule Ibérique du Xe au début du XIIIe siècle(Universitat de Barcelona, 2025-09-19) Blanchard, Marianne; Castell i Granados, Pau; Méhu, Didier; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[fra] Dans les autels du Nord-Est de la péninsule Ibérique, on retrouve depuis plus d’un siècle de curieux contenants à reliques. Ils renferment non seulement les corps saints, mais aussi des petits parchemins, appelés cartæ, des morceaux d’encens, des inscriptions identifiant des fidèles et des sceaux marqués de l’anneau sigillaire des évêques consécrateurs. Ces reliquaires d’autel, datant généralement des Xe-XIIIe siècles, ont été appelés des « lipsanothèques » par les historiens catalans. Ces lipsanothèques se distinguent de celles conservées ailleurs en Europe par leur abondance, mais surtout par les éléments qu’elles contiennent, qui sont la trace de pratiques liturgiques particulières. Ces contenants et leur contenu ont été liés au rite de consécration de l’église de l’ordo catalano-narbonnais, connu grâce à trois manuscrits liturgiques provenant de Roda de Isábena, Narbonne et Vic. Le présent travail reprend l’étude des lipsanothèques en créant un corpus comprenant tous les exemplaires connus provenant du Nord-Est de la péninsule Ibérique du Xe au début du XIIIe siècle. Outre la création même du corpus, son objectif principal est d’expliquer la fonction et le sens de ces curieux objets, par leur analyse matérielle, mais aussi par l’étude de la liturgie et du contexte social. Ce travail établit quels types d’objets étaient utilisés pour contenir les reliques de l’autel et quels critères, relationnels et esthétiques, guidaient leur sélection. Il révise la chronologie des différentes phases de développement de l’ordo catalano-narbonnais grâce à la comparaison des manuscrits liturgiques et des vestiges archéologiques des dépôts de reliques. Il analyse en profondeur la pratique du scellement des lipsanothèques, qui révèle les relations d’amitié et de pouvoir entre les évêques et les comtes du XIe siècle. Il révise finalement l’ensemble des écrits qui se trouvent à l’intérieur de l’autel : les étiquettes de reliques, les cartæ et les inscriptions nominales. Ces documents écrits se révèlent être, dans leur ensemble une forme de matérialisation du symbolisme de l’autel chrétien, successeur de l’Arche et signe du Christ ; une incarnation du Verbe divin et du sceau de l’Esprit. Dans l’autel s’unissent les noms des saints et ceux des fidèles, de la même manière que les élus unis dans le livre de l’Apocalypse rendent tangible la communion de toute la communauté chrétienne. Dans cette « histoire d’un objet méconnu », le lecteur est invité à suivre le parcours des lipsanothèques, de leur dépôt dans l’autel jusqu’à leur arrivée dans les musées, parcours qui, nous l’espérons, changera la manière de percevoir et traiter ces objets.Tesi
La festa entra al museu. Museologies del patrimoni immaterial a Catalunya(Universitat de Barcelona, 2026-02-06) Bellas Melgosa, Lluís Àngel; Roigé, Xavier; Serrat Antolí, Núria; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[cat] Aquesta tesi analitza els processos de representació museística de les festes populars, enteses com a manifestacions del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), en el context museològic català. Malgrat la seva presència històrica en els museus, la museització de les festes continua plantejant interrogants que afecten tant la construcció del discurs com les pràctiques expositives. La recerca parteix de la pregunta: com es museitza un patrimoni immaterial com la festa a Catalunya? A partir d’aquesta qüestió, s’estableixen tres objectius: analitzar el tractament de la festa en l’àmbit museístic internacional; avaluar la museització de les manifestacions festives a Catalunya; i estudiar comparativament diversos casos rellevants. La recerca s’inscriu en el marc conceptual del PCI, tal com ha estat definit per organismes internacionals, i examina les tensions entre la naturalesa dinàmica de les festes i la vocació conservadora dels museus. Des d’una perspectiva museològica, s’exploren aspectes com la construcció del relat expositiu, la participació de les comunitats portadores en la definició dels continguts, i les dificultats per evitar enfocaments folkloritzants. En l’àmbit museogràfic, s’analitzen els recursos emprats per representar la festa i els reptes associats a la seva conservació , contextualització i comunicació. L’enfocament metodològic és qualitatiu, estructurat en tres nivells d’anàlisi (internacional, nacional i local), que permeten contextualitzar els processos de museització des d’una perspectiva comparada. Els casos d’estudi parteixen d’una concepció àmplia de museu, que inclou no només institucions reconegudes legalment, sinó també centres d’interpretació i espais culturals comunitaris. Els equipaments analitzats són: La Casa dels Entremesos (Barcelona), El Museu de la Patum (Berga) i el Món Casteller, Museu Casteller de Catalunya (Valls). La metodologia combina observació etnogràfica, entrevistes semiestructurades i anàlisi documental. El treball de camp s’ha desenvolupat amb la participació de gestors d’equipaments, museòlegs, professionals col·laboradors, festers-portadors de tradició , comunitats locals i visitants. Aquesta aproximació ha permés identificar les pràctiques, discursos i tensions que emergeixen en la interacció entre les pràctiques museístiques i les festives. La hipòtesi principal sosté que la incorporació de la festa com a expressió del PCI en l’àmbit museístic comporta una reconfiguració de les narratives, polítiques, pràctiques de gestió i funcions dels museus. Aquesta transformació es manifesta en la integració de la participació comunitària, l’emergència de narratives polifòniques i el desplaçament del focus des de la materialitat del passat cap a la representació del canvi cultural contemporani. Tot i mantenir un enfocament acadèmic, la tesi es planteja com una aportació aplicada que pugui oferir respostes útils per al tractament del PCI en contextos museístics diversos. Finalment, la recerca aspira a contribuir al debat científic obrint noves línies d’investigació en els àmbits de la museologia, la museografia, la gestió del patrimoni immaterial i l’estudi de les festes populars, tot promovent una major participació de les comunitats portadores en la definició i representació del seu patrimoni dins dels espais museístics.Tesi
The not-so-silent millennia: agency, connectivity and sociocultural dynamics in northwest Africa (ca. 3800–500 BC)(Universitat de Barcelona, 2025-09-08) Benattia, Hamza; Broodbank, Cyprian; Bokbot, Youssef; Onrubia Pintado, Jorge; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[eng] Among all the regions that make up the Mediterranean basin, North Africa accounts for approximately 30% of its total surface area, making it difficult to regard this space as marginal or peripheral. Nevertheless, with the exception of Egypt, this region has historically been excluded from major debates on the later prehistory of the Mediterranean. This doctoral thesis therefore focuses on a diachronic analysis of the sociocultural and economic dynamics of Northwest Africa between approximately 3800 and 500 BCE—a period spanning the end of the Neolithic through to the beginnings of the Iron Age. Although the core of the research lies in present-day Morocco, the study adopts a comparative and relational perspective that seeks to situate this region within a broader framework of Afro-Mediterranean and Atlantic connections. Through an interdisciplinary approach that combines archaeological fieldwork with the analysis of social landscapes, material culture and architecture, as well as well as new data emerging from archaeogenetics and palaeoenvironmental data, this thesis aims to shed light on the historical trajectories of local Maghrebi communities during the later prehistory. Far from being ‘silent’, these millennia were marked by significant transformations: shifts in ways of life; in the configuration of social landscapes and architectural forms; the development of farming and herding practices; and the consolidation of interaction and exchange networks that linked the region to the Mediterranean, the Atlantic and the Sahara. The thesis offers an explicit critique of the colonial legacy in North African archaeology, which has historically marginalised and silenced prehistoric local communities by privileging periods considered ‘historic’ or ‘civilised’, such as the Roman or Phoenician presence. In contrast to this narrative, the present study articulates a methodological strategy grounded in a theoretical framework that brings together landscape archaeology, agency theory, mobility studies and postcolonial perspectives. This approach makes it possible to analyse how local North African communities exploited their environments, generated their own cultural meanings and actively participated in long-term processes, shaping distinct forms of innovation, adaptation and resilience. From a methodological standpoint, the research adopts a multiscalar and interdisciplinary approach that integrates diverse sources and levels of analysis. The empirical foundation of the study is based on two archaeological projects: the Tahadart Archaeological Project (2019–2020) and the Kach Kouch Archaeological Project (2021–2023), both of which included extensive survey and excavation campaigns in various areas of northwestern Morocco. These projects were complemented by spatial analysis using Geographic Information Systems (GIS) and Digital Elevation Models (DEMs), applied to the reconstruction of social landscapes, patterns of mobility and site location. The thesis is structured in four main sections. The first provides geographical and historiographical context and presents the research questions and objectives. The second addresses the theoretical and methodological framework, establishing a dialogue between archaeological practice, theoretical positioning and knowledge production. The third part presents the main results through three peer-reviewed articles published in Antiquity, African Archaeological Review and the Journal of Mediterranean Archaeology. Each article explores a specific analytical dimension: the first focuses on the settlement of Kach Kouch and its material culture; the second examines ritual and funerary landscapes in northwestern Morocco; and the third provides a diachronic reading of the socioeconomic and cultural dynamics of Northwest Africa within its Mediterranean, Atlantic and Saharan contexts. Finally, the fourth section of the thesis offers a general synthesis of the findings, a critical evaluation of the theoretical and methodological contributions, and a reflection on future research directions. In sum, this thesis offers a new reading of Northwest Africa as a dynamic, connected and culturally diverse space in the millennia preceding Phoenician expansion. It reclaims the agency of local communities and the complexity of their historical paths. Far from constituting an end-point, this work also aims to serve as an essential foundation for writing, when the time is right, a richer, more nuanced and, above all, more equitable history—one that restores visibility to those communities long excluded from the Mediterranean narrative.Tesi
Investigación y activismo artístico desde la frontera global: un estudio comparativo(Universitat de Barcelona, 2024-02-08) Degano, Giulia; Guasch, Anna Maria, 1953-; Ramírez-Blanco, Julia; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] [spa] La presente investigación se centra en la propuesta artística mirada a intervenir y narrar disruptivamente la frontera en su manifestaciones materiales y simbólicas con el objetivo de evidenciar el potencial epistémico, social y político de esta propuesta y su aportación a una narración disruptiva y renovadora del concepto mismo de frontera mediante un análisis comparativo de casos artísticos y curatoriales a escala global, mirada a mostrar la continuidad, articulación y conexión interregional de dicha propuesta, enfocado en la producción de las últimas cuatro décadas. Los casos incluidos en esta comparación han sido seleccionado en base a tres criterios: su capacidad para describir dicho potencial, su articulación inter y supranacional, su compromiso comunitario, privilegiando, además, proyectos emergentes y/o escasamente divulgados. Dicho análisis es acompañado y ampliado por una profundización acerca de los ejes conceptuales sobre los cuales tienden a verter estas iniciativas, destacando tendencias en la narración contemporánea de la frontera que son reveladoras de las subjetividades que en ella se (re)generan, la cual es completada por una breve reflexión acerca de la aportación social y política del arte y la curaduría fronteriza. Es posible resumir al cuadro resultantes del análisis de casos y de estas reflexiones al margen mediante tres categorías entrelazadas del concepto de frontera: en cuanto espacio de excepción, o mejor dicho del estado de excepción, y colateralmente, de acción social y política, y finalmente, como territorio epistémico, categorías que resaltan, aunque desde perspectivas diferentes, el carácter profundamente disruptivo, procesual, y (re)generador de la frontera desde el marco ofrecido por el arte contemporáneo, manifestando la capacidad de artistas y curadores para subvertir y proponer imaginarios, participando con reiterado compromiso en las dinámicas de expresión y revolución de las subjetividades contemporáneas.Tesi
Spagna e Italia tra centro e periferia: dalla crisi dello stato liberale alle dittature e agli «Stati nuovi» (1898-1930)(Universitat de Barcelona, 2024-07-26) Scavo, Saverio; Cattini, Giovanni C., 1972-; Spagnolo, Carlo; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[ita] Il lavoro di ricerca analizza le vicende politiche, sociali e culturali di Spagna e Italia tra la seconda metà del XIX secolo e il 1930 attraverso la lente dello studio dei rapporti tra centro e periferia. La tesi si avvale di un approccio comparativo, soffermandosi sulla complessa transizione dal sistema liberale a quello degli stati autoritari, promossi da Miguel Primo de Rivera e da Benito Mussolini. Il fine principale del lavoro è quello di studiare specialmente la dittatura spagnola da questo punto di vista, inedito per la storiografia di entrambi paesi, sottolineandone le caratteristiche di rottura istituzionale rispetto al periodo precedente e le continuità con l’esperienza fascista. Nella prima parte del lavoro si analizza la formazione dei due stati nazionali lungo l’arco del XIX secolo utilizzando soprattutto i modelli definiti da Stein Rokkan, valutando gli aspetti relativi all’organizzazione amministrativa, le divergenze territoriali nello sviluppo economico e sociale ed evidenziando le fratture esistenti che sarebbero riemerse con maggiore vigore a partire dalla fine del secolo e soprattutto dalla Prima Guerra Mondiale. Analizzando gli sconvolgimenti istituzionali interni ai due paesi, con un occhio di riguardo all’elaborazione di programmi autonomisti e regionalisti da parte delle diverse forze politiche (in particolare i catalanisti per la Spagna), la tesi pone in parallelo il livello delle fratture tra classi sociali e quelle tra centro e periferia; si identifica nell’esacerbarsi di queste ultime uno dei motivi della reazione dei primi nuclei che sarebbero stati poi parte della dittatura di Primo de Rivera e delle forze fasciste. Nella seconda parte si prende in considerazione il tentativo di fondazione dei cosiddetti «stati nuovi» da parte dei due dittatori. La loro ideologia organicista e corporativista si sarebbe tradotta nella pratica in un ampliamento dei poteri dello Stato e in una marcata centralizzazione: decisiva appare a tal proposito anche l’avversione a qualsiasi forma di democrazia, sia al centro ma soprattutto alla periferia, dove le autonomie furono combattute con forza. In entrambi i casi si sarebbe preferito il sistema della nomina dall’alto (la selezione dei «migliori») a quello dell’elezione dei rappresentanti, come parte di un processo di «moralizzazione amministrativa» dei comuni e delle province. A tal proposito, si effettua una comparazione tra i funzionari posti nelle periferie, quali i gobernadores civiles spagnoli e i prefetti italiani, i delegados gubernativos e i podestà, che sembravano presentare numerose caratteristiche tra loro comuni. Studiando il loro ruolo e il lavoro effettuato nelle amministrazioni locali, la tesi riflette sul loro impatto sull’opinione pubblica dei due paesi. Da quanto emerso dall’inedita analisi comparativa, gli abusi di potere e gli errori da essi effettuati sembrerebbero infatti aver giocato un ruolo sfavorevole alla generale tenuta interna dei regimi. Infine, si analizzano anche i rapporti culturali tra centro e periferia, per indagare sulla creazione da parte delle dittature di un nuovo bagaglio identitario nazionale condiviso in tutti i territori, con l’identificazione di un «regionalismo buono» opposto a uno di tipo politico. Per il caso spagnolo il lavoro individua una nuova ritualità politica infiltratasi nella vita quotidiana degli spagnoli attraverso nuove cerimonie introdotte dalla dittatura. Nonostante l’impegno senza precedenti di Primo de Rivera a tal proposito, il dittatore non sarebbe riuscito a creare un discorso nazionale efficace. Dalla tesi emerge che le repressioni della dittatura e la diffidenza verso qualsiasi tipo di espressione identitaria anche solo parzialmente alternativa a quella ufficiale avrebbero ostacolato la formulazione di un’identità culturale coerente, contribuendo al crollo del regime e alimentando gli autonomismi politici che sarebbero esplosi nel decennio successivo. In definitiva, attraverso la metodologia della storiografia italiana e uno sguardo internazionale, la tesi evidenzia diverse caratteristiche del regime di Primo de Rivera emerse solamente in parte negli studi (es. statalizzazione, rapporto paternalistico con gli enti periferici, tentativo di modernizzazione autoritaria) e assimilabili a un modello di tipo «fascista». In più, evidenziando la rottura istituzionale da essa provocata sul lungo periodo, il lavoro tende a valorizzarne il peso nella storia spagnola e nella formazione di una nuova destra reazionaria la cui esperienza di governo avrebbe ricoperto un ruolo fondamentale all’interno del più studiato regime franchista.Tesi
Representaciones sociales de la cultura cafetera y de la patrimonialización del Paisaje Cultural Cafetero colombiano en el turismo(Universitat de Barcelona, 2025-03-11) Saldarriaga Ramírez, Carolina; Sánchez Aguilera, Dolores; Tresserras, Jordi, 1967-; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] Esta investigación doctoral explora las representaciones sociales de la cultura cafetera y la patrimonialización del Paisaje Cultural Cafetero Colombiano (PCCC) en el contexto del turismo. Siguiendo un enfoque plurimetodológico, el estudio se organiza en tres capítulos que analizan las perspectivas de empresarios del turismo, pobladores locales y turistas. El Capítulo I presenta el marco teórico y metodológico, se definen los objetivos del estudio y se contextualiza la investigación a partir de la trayectoria histórica de la cultura cafetera. Además, se describe la zona de estudio y se justifica la relevancia del tema en el ámbito del turismo y la gestión patrimonial. El Capítulo II se centra en identificar y analizar las representaciones sociales de la cultura cafetera y de la patrimonialización del PCCC de los empresarios del sector turístico del PCCC. A través de observación participante, análisis multimodal y análisis de contenido de dibujos realizados por estos actores, se identifican procesos de objetivación y anclaje en sus discursos y estrategias comerciales. Como contribución teórica, se propone una clasificación de las representaciones sociales en tres categorías: arcaicas, residuales y emergentes, las cuales complementan las tipologías propuestas por Serge Moscovici (1979) y explican la coexistencia de narrativas sobre el PCCC en el turismo. En el Capítulo III se analizan las representaciones sociales de la cultura cafetera y de la patrimonialización del PCCC desde la perspectiva de pobladores y turistas, se evalúan las condiciones de producción y los campos de representación, información y actitud. Se realiza un análisis comparativo de los tres grupos estudiados, identificando al campesino y la finca cafetera como núcleos representacionales centrales. Al final del documento, se presentan conclusiones y recomendaciones para la gestión del PCCC, con énfasis en su conservación y puesta en valor. Metodológicamente, se adoptó un enfoque multimodal cuali-cuantitativo, combinando análisis de sitios web turísticos, observación participante, dibujos, entrevistas, encuestas y trabajo de campo. Esta triangulación permitió examinar la construcción de representaciones sociales a través de distintos formatos (texto, imagen, audio y video). Los hallazgos evidencian que las representaciones sociales analizadas no son estáticas, sino que evolucionan mediante la integración de nuevas ideas sin eliminar completamente las anteriores en un proceso de unión de viejas y nuevas ideas. La clasificación de representaciones sociales en arcaicas, residuales y emergentes resulta clave para entender la relación entre turismo y patrimonio. Estas nuevas categorías permiten explicar la yuxtaposición y evolución de ideas sobre un mismo objeto representacional a lo largo del tiempo, mostrando cómo las RS mutan al incorporar nuevas ideas, que se entrelazan con conceptos preexistentes a través del proceso de anclaje. Esta superposición de representaciones permite que los actores del turismo construyan narrativas turísticas que combinan elementos históricos, culturales y estéticos. Los resultados muestran que el núcleo figurativo de la cultura cafetera se mantiene estable en las representaciones sociales, mientras que los elementos periféricos varían en función de las dinámicas económicas y turísticas. Esta flexibilidad permite a los empresarios, pobladores y turistas, seleccionar y articular diferentes significados en torno a la cultura cafetera y al PCCC, adaptando sus narrativas según sus necesidades. En términos aplicados, este estudio contribuye al conocimiento sobre la patrimonialización del PCCC y ofrece recomendaciones para su gestión, enfatiza la necesidad de integrar el estudio de las representaciones sociales en estrategias de turismo sostenible y gestión del patrimonio mundial.Tesi
La gestión del patrimonio cultural inmaterial a través del Registro de Buenas Prácticas de la UNESCO. Análisis de los casos de España y México(Universitat de Barcelona, 2024-02-01) Royuela Maldonado, María; Roigé, Xavier; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] Esta tesis doctoral analiza el Registro de Buenas Prácticas de Salvaguardia de la UNESCO para para conocer su nivel de desarrollo, sus paradigmas dominantes y sus discusiones actuales en vistas hacia la gestión del patrimonio cultural inmaterial a través de programas, proyectos y actividades que permitan su evolución y (re)significación actual y futura. El análisis del Registro se realizó en dos niveles de profundidad; primero, se llevó a cabo un estudio más genérico del Registro de Buenas Prácticas de Salvaguardia su conformación, aspectos más importantes, las medidas de salvaguardia que a través de él se proponen, y una descripción comparativa de los programas, proyectos y actividades en él contenidos. Para después pasar examinar los registros que España y México tienen reconocidos mediante casos de estudio, los cuales son: El Centro de cultura tradicional Museo escolar de Puçol (España); el proyecto de Revitalización del saber tradicional de la cal artesanal en Morón de la Frontera (España); la Metodología para realizar inventarios del patrimonio cultural inmaterial en reservas de la biosfera. La experiencia del Montseny (España); y, el Xtaxkgakget Makgkaxtlawanati el Centro de las Artes Indígenas y su contribución a la salvaguardia del patrimonio cultural inmaterial del pueblo totonaca de Veracruz (México). Esta investigación interconecta los estudios críticos del patrimonio con temas fundamentales en la gestión del patrimonio el proceso de patrimonialización, la valorización del patrimonio y el régimen patrimonial, aunados a los conceptos de periferia y Action Heritage, la comunalidad, la participación y la justicia social. Esta investigación se justifica en la escasa extensión que el Registro de Buenas Prácticas en comparación con otros mecanismos de salvaguardia de la UNESCO, empero las iniciativas en él contenidas permiten imaginar y proponer nuevos modelos de gestión que se adaptan a las realidades y necesidades actuales de los agentes, portadores y transmisores locales del patrimonio cultural inmaterial hacia prácticas más sostenibles y viables de gestión, aprovechamiento y difusión. Este trabajo de investigación concluye que el Registro UNESCO no es únicamente un repositorio de buenas prácticas sino también es un escenario donde convergen dinámicas de poder, diversidad cultural, retos, modelos y tendencias, en donde adoptar una perspectiva basada en la comunalidad, enfatizando el bien común, conlleve a la realización de actividades concretas que legitimen la participación comunitaria, la colaboración interinstitucional y, la sostenibilidad financiera para el desarrollo de programas, proyectos y actividades de salvaguardia del patrimonio cultural inmaterial en el futuro.Tesi
Resistencias creativas a procesos de gentrificación: el caso del artivismo de Barranco como modelo de resistencia(Universitat de Barcelona, 2025-02-10) Rodríguez Gómez, Joan Campio; Delgado, Manuel, 1956-; Borelli, Caterina; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] Esta investigación se desarrolla en la zona histórica y monumental de Barranco, respondiendo a la pregunta: ¿de qué manera se utilizan los murales para articular la estrategia simbólica del artivismo y la estrategia política de la Agenda 21 para resistir los procesos de gentrificación en la zona monumental de Barranco, en una metrópoli latinoamericana contemporánea? Se inicia identificando y analizando los actores, las estrategias en las que intervienen para lucha por el uso y la propiedad del espacio urbano, en un contexto de modernización y cambios en los patrones inmobiliarios. Precisamente en ese contexto, aparece el proceso de gentrificación en Barranco que se estudia a partir de los debates actuales donde se presentan nuevas formas de transformación urbana, a las que se suman las particularidades de Barranco; cuyas características muestran una continuidad de estos procesos y las novedades en la forma de resistencia a estos procesos. Una de estas es la utilidad del artivismo, en concreto del muralismo, como estrategia de resistencia a la gentrificación, a partir de sus posibilidades y límites; partiendo de la contribución de los actores implicados en este proceso con énfasis en las estrategias política y simbólica. Este proceso de gentrificación se aborda desde la especificidad del mural como elemento indicador de gentrificación; transformado en la estrategia simbólica de resistencia donde intervienen los actores afectados, permitiendo así constatar la conflictividad manifestada a través del mural como herramienta en las estrategias de resistencia ante la gentrificación.Tesi
Le iscrizioni-firma degli artefici di scultura nell’Italia romana (s. I a.C.– s. III d.C.): testi epigrafici e contesti di produzione e di consumo(Universitat de Barcelona, 2025-01-28) Pozzani, Linda; Pons Pujol, Lluís, 1971-; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[ita] Il presente lavoro è dedicato all’approfondimento di una categoria di fonti epigrafiche sui generis: le iscrizioni con nomi di artefici; irriducibili alla firma nel senso comune moderno (per l’estraneità al concetto di autografia in primis), eppure presumibilmente le più vicine alle persone storiche degli artisti antichi. Si tratta di fonti in quanto testi, ma anche in quanto scritture (moduli e forme grafiche) e immagini (alto grado di visibilità e d’interazione con le opere, attenzione all’estetica della “firma”), qui raccolte con metodo quanto più possibile sistematico, previa autopsia, in un repertorio anche fotografico di dettaglio. Tale repertorio è limitato alle iscrizioni degli scultori dell’Italia romana riferibili alla produzione cosiddetta copistica dal I sec. a.C. al III sec. d.C. Si tratta di prodotti appositamente realizzati per il mercato romano rispetto ai quali l’apposizione della firma sembra assumere principalmente valenza di marchio di qualità e garanzia del prodotto. Il presente lavoro nasce con l’obiettivo d’interrogare questa categoria di fonti sui generis a diversi livelli: in chiave lessicale e di riconoscimento degli artefici (in riferimento alle formule in uso e ai casi di omonimia), come materiali per una storia sociale (richieste dei committenti e pratiche di bottega) e come indicatori di livelli culturali (conoscenza del modello). Il percorso delineato nel presente lavoro risulta stratificato e complesso perché il dato epigrafico deve essere interpretato e di volta in volta confrontato con altri dati eventualmente disponibili; può essere talora sviante, sfuggendo all’inquadramento cronologico dato dall’opera e/o dal contesto di riferimento.Tesi
Experiencing re-bordered Europe. An ethnography of the Upper Susa Valley(Universitat de Barcelona, 2024-05-10) Pasqualetto, Martina; Jubany, Olga; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[eng] In the last decade, increasing rates of transit migrations across Europe and the COVID-19 pandemics have favoured the re-establishment of identity checks at internal European borders (Opilowska, 2020; Montaldo, 2020; Casella Colombeau, 2020; Karamanidou & Kasparek, 2022; Gulzau, 2023). Addressing the gap in the anthropological research vein accounting for the impact on frontier communities of this re-bordering process, the research concerned an ethnographic analysis of the border experience (Wille and Nienaber 2020) of those who inhabit the Upper Susa Valley, a frontier area at the northwest most of Italy. Its militarization promoted by French authorities implemented since 2017 to obstacle “secondary movements” and in 2020 to contain the spread of the virus, together with the humanitarian scenario that emerged to respond to the vulnerability of transit migrants rejected in an Alpine environment according to a “care and control” public/private strategy (Pallister-Wilkins 2015), have been investigated though a qualitative investigation that included 28 in-depth interviews to state and local authorities’ representatives, law enforcement agents, solidarity actors and ordinary dwellers, as well as 7 months of participant observation in the field. Building on the Critical Border Studies’ bordering approach (Van Houtum & Van Naersser, 2002) and its multi-dimensional understanding of the border, the ethnographic analysis exposed that the Alpine Italian-French frontier is produced and reproduced, at and beyond the borderline, by daily practices put in place by law enforcement agents and challenged by transit migrants’ mobility strategies, in a structure/agency framework. As well, the re-bordering tales shared by participants contributed to the study of the border as holding a polysemic nature, due to empirical results revealing that the COVID-19 brought the state border back in the life experience of European citizens, while “return” to contain “secondary movements” according to a securitized approach the management of European borders (Huysmans 2000) had made it visible for transit migrants only. Furthermore, addressing the solidarity scenario as an “humanitarian borderscape” (Pallister-Wilkins 2017) resulted in the individuation of diverse “geographies of humanitarian borderwork” i.e. overlapping political and geographical spaces of solidarity intervention, that criss-crossed the Upper Susa Valley meant as “land of borders” (Balibar 2002) with multiple intangible boundaries marking the humanitarian and the political, the tolerated and the repressed, the legal and the illegal, as far as solidarity practices and discourses are concerned. This deeply impacted on the border experience of the Upper Susa Valley. If on the one hand “secondary movements” and the public/private “care and control” intervention projected local authorities and solidarity actors’ daily lives into global dynamics, it also shielded local communities from their negative effects. In general terms, the “people approach” (Van Houtum 2000) to the investigation of the internal European re-bordering process offered ground-breaking insights on the extent to which state and non-state border agents produce, reproduce, contest and experience the tangible and intangible boundaries that it generates. As well, the research shed light on the everyday reality of the unilaterality and “new normality” (Gulzau 2023) that the return of identity checks at internal European frontiers represents, revealing diverging state interests through the observation of grounded practices of border-making and grounded experiences.Tesi
La cosmovisión andina y Mamani Mamani. El valor de la imagen como exaltación identitaria indígena(Universitat de Barcelona, 2024-09-27) González Tinoco, Laura; Peist, Nuria; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] La presente tesis responde a la necesidad de elaboración de la primera monografía completa sobre Mamani Mamani. Se trata del pintor contemporáneo más representativo de la marca Bolivia. Ha recibido importantes premios y distinciones a lo largo de su carrera. Su compromiso como artista se fundamenta en la exaltación de su identidad indígena andina, hasta llegar a convertirse en referente de la cultura visual ancestral de la comunidad aymara, quechua y amazónica de su país. Su extensa obra forma parte de numerosas colecciones privadas a nivel mundial, conocida y admirada a nivel local e internacional tanto en los EE.UU. y Latinoamérica como en Asia, Europa, Oriente Medio y Oceanía. En el ámbito muralista ha desarrollado diversos proyectos en Latinoamérica. En Santiago de Chile colaboró pintando una de Las Tres Cruces de la Virtud (2018), y en Bogotá, Colombia, el mural dedicado a la Pachamama (2015). Entre su obra más importante destaca la realización de los 14 murales del Condominio Wiphala (2016), en La Paz, Bolivia, postulando a los Record Guiness como el conjunto mural ubicado a más altura sobre el nivel del mar. La totalidad de su trabajo refleja el pensamiento de la cosmovisión andina como fuente de inspiración fundamentada en la sabiduría de los pueblos originarios, en un universo animado en donde el ser humano es hijo de la tierra Pachamama y el sol Inti, y vive en armonía con todos los seres con quienes se manifiesta hermanado. Tras situar el marco sociohistórico, que constituye el legado referencial del pintor en la concepción de su propuesta artística, y los procesos sociales que le encaminaron hacia la consagración, expondremos la multitud de relaciones simbólicas presentes en las imágenes del pintor, quien logra componer el imaginario visual de las culturas ancestrales de Bolivia desde su visión colorista. Para ello, tomaremos en cuenta las aportaciones de diversos autores que nos ayudarán a comprender las conexiones conceptuales latentes en su iconografía desde diferentes disciplinas, como la antropología, la sociología y la historia. Y reflexionaremos sobre las relaciones geopolíticas que el arte de Mamani Mamani ha llegado a establecer como clave representacional de la diplomacia exterior del Estado Plurinacional de Bolivia.Tesi
Arquitectura teatral, dinámicas urbanas y evergetismo en los teatros de la Hispania citerior (s. I a.C- s.III d.C)(Universitat de Barcelona, 2024-12-16) Gómez Robledo, María Aidé; Revilla Calvo, Víctor; Ozcáriz Gil, Pablo, 1975-; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] Esta tesis doctoral titulada "Arquitectura teatral, evergetismo y dinámicas urbanas en Hispania citerior (siglo I aC – siglo III d.C.)" ha intentado estudiar ocho teatros en Hispania citerior, Bilbilis, Caesaraugusta, Carthago Nova, Clunia, Pollentia, Saguntum, Segobriga y Tarraco, desde una perspectiva arquitectónica, urbana y económica. Para este propósito y para proporcionar pruebas suficientes, hemos seleccionado los teatros mejor conservados. El marco cronológico aplicado ha sido el inicio, desarrollo y finalización del uso de estas construcciones, desde el siglo I a.C. hasta la crisis del siglo III d.C., aproximadamente. Desde un punto de vista arquitectónico, el análisis se ha centrado especialmente en su decoración arquitectónica, esencialmente bases, columnas, capiteles y cornisas. A partir de estos elementos, se han estudiado centenares de obras inéditas junto con otros ejemplos ya publicados o previamente examinados. Fragmentos y/o piezas que hoy han desaparecido. Todo ello ha formado un catálogo de la decoración arquitectónica de estos teatros que incluye fotografías y dimensiones actuales junto con una descripción de cada pieza. Desde un enfoque urbanístico, el estudio ha puesto la atención en la importancia de la construcción de estos edificios dentro de una ubicación específica de la ciudad y de un periodo concreto de su desarrollo urbano. Con este objetivo, hemos proporcionado numerosos mapas antiguos y actuales de estas ciudades. Desde un punto de vista económico, hemos intentado explicar la financiación de los teatros proporcionado por los diferentes poderes (imperiales, municipales o élites locales) y su intervención económica en ellos. Para conseguirlo, hemos recogido y analizado un gran número de epígrafes que han formado un anexo epigráfico, ayudándonos así a explicar esta cuestión. Por todas estas razones, esta tesis pretende reconstruir el contexto político, socioeconómico y cultural en el que se genera el fenómeno e identificar las posibles especificidades de la arquitectura teatral de Hispania citerior en comparación con la situación en otras provincias hispánicas. Además, pretende situar la arquitectura teatral dentro del proceso general de monumentalización que afecta a muchas ciudades hispánicas, pero no todas. Esta reconstrucción pretende, por tanto, profundizar en las modalidades de urbanización y cambio cultural asociadas a la formación de una sociedad romana provincial, sus particularidades regionales y su evolución durante la era imperial. Este estudio en profundidad busca desarrollar nuestra hipótesis inicial sobre si los teatros de Hispania Citerior tenían características específicas que fueran diferentes del resto de teatros hispanos desde una perspectiva arquitectónica, urbana y económica. Para este propósito comparativo, también hemos incluido un análisis desde un punto de vista arquitectónico, urbano y económico de la totalidad de los teatros situados en Hispania citerior , así como de otros teatros significativos del Mediterráneo occidental.Tesi
Fronteras morales y repertorios de distinción. El caso del barrio Malvín Norte de Montevideo(Universitat de Barcelona, 2024-12-13) Folgar Ruetalo, Leticia; Delgado, Manuel, 1956-; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] Esta tesis aporta al conocimiento sobre los procesos de producción de diferencia a partir de criterios morales en la ciudad. A través del caso etnográfico abordado, se buscó poner el foco en las maneras en las que se mantiene el dominio de unos espacios sobre otros desde procesos de subalternización que se activan y perpetúan a partir de relaciones y repertorios morales de los mismos habitantes. La investigación aborda las relaciones cotidianas en el marco de las cuales suceden los procesos de subjetivación de quienes habitan en este pedazo de ciudad, y considera herramientas de política desplegadas en las últimas dos décadas en Malvín Norte. El concepto de barrio y sus usos de parte de las politicas de ciudad se analiza, en su productividad ideacional, como un aspecto de estos mecanismos. Desde un higienismo urbanístico pacificador, se preserva el entorno de Malvín Norte con potencial de espacio de reserva, y no logra modificarse de fondo la superposición de desigualdades que genera y sostiene inequidades en la ciudad.Tesi
Las figurillas cerámicas de Teotihuacan y Tula en el periodo 900-1150 D.C.(Universitat de Barcelona, 2024-10-23) Creus Brunat, Miquel; Moragas Segura, Natàlia; Villalonga Gordaliza, Annabel; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] En esta tesis doctoral, se analizan las figurillas cerámicas de Teotihuacan y Tula en el periodo comprendido entre el 900 y el 1150 d.C. Generalmente, este periodo en el Altiplano Central de México ha quedado relegado a un papel secundario en comparación con los periodos Clásico y Posclásico tardío. En consecuencia, desconocemos muchos aspectos del funcionamiento regional entre el centro rector, Tula, y la Cuenca de México. Tradicionalmente se ha sugerido que Tula, como nuevo centro regional del periodo, controló e influenció la Cuenca de México. Sin embargo, quedan muchas incógnitas por esclarecer. Qué tipo de relaciones se establecieron entre Tula y el resto de sitios, de qué modo ejerció este control, hasta qué punto irradió con su influencia, cómo lo hizo, cómo afectó a las relaciones humanas…entre muchas otras interrogaciones. Para contribuir a una mayor comprensión de esta región en este momento histórico, hemos considerado que las figurillas cerámicas son de gran utilidad. Es un objeto de estudio que la arqueología ha corroborado que estaba estrechamente vinculado con la esfera doméstica más que con la esfera pública y con el poder. No solo en esta área, sino en toda Mesoamérica. Además, estos artefactos nos ofrecen cuantiosas y variedad de posibilidades de estudio, aproximándonos a los sistemas sociales, políticos, económicos, culturales e ideológicos. De esta manera, las figurillas cerámicas nos permiten indagar en las sociedades prehispánicas desde una diversidad de perspectivas relevante. En esta tesis se han empleado distintos métodos de investigación que, en combinación, han permitido integrar las figurillas cerámicas en el contexto regional del periodo histórico comprendido entre el 900 y el 1150 d.C. El objeto de estudio se ha analizado desde la perspectiva formal e iconográfica y, a su vez, también se ha relacionado con el contexto arqueológico y la estratigrafía. De este modo, hemos obtenido información sobre las identidades individuales y colectivas, el sistema ideológico, los atributos físicos y aspectos culturales, así como aspectos sobre los contextos de uso y funcionales. De esta forma, se ha pretendido apreciar tendencias, similitudes y diferencias entre Teotihuacan y Tula. La visión individual y global de la información obtenida ha permitido establecer correlaciones entre estos dos sitios. Con el fin de contribuir a la comparación regional se han incluido figurillas procedentes de Chiconautla, Ecatepec, Tepeapulco, Ajacuba y Atotonilco de Tula.Tesi
Sueños y memoria: tras las huellas de la violencia armada en el Medio Baudó - Chocó(Universitat de Barcelona, 2024-09-27) Castaño Peñuela, Ángela María; Orobitg Canal, Gemma; Celigueta, Gemma; Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història[spa] La presente tesis doctoral es el resultado del trabajo etnográfico que realicé en el Medio Baudó – Chocó, en Colombia, con una población afrodescendiente víctima de la violencia armada. En ella presento la manera como el conflicto armado ha afectado el sistema de creencias de la población y, en particular, las formas de soñar y de entender la vida onírica. Aquello se deriva del escenario mortífero que se ha instalado en la región y de la perturbación sufrida, especialmente, en los rituales mortuorios. Con este objetivo, hago un análisis antropológico apoyándome en algunos conceptos psicoanalíticos, concretamente, en la tríada lacaniana Real, Simbólico e Imaginario.