La funció dels pins en el paisatge dels Països Catalans

Abstract

Un viatger que resseguís els Països Catalans d'un cap a l'altre, sense idees preconcebudes, obtindria la impressió d'haver recorregut una terra bàsicament de pinedes. Si no de Salses a Guardamar, almenys de Figueres a la Vila Joiosa, i de Fraga a Maó, l'arbre forestal per excel·lència és el pi blanc (Pinus halepensis) , que, a baixa altitud, cobreix de bosc, més o menys dens, extensions enormes. A la muntanya mitjana, de València cap al nord, pot predominar el pi roig (Pinus sylvestris), que als Pirineus fa grans boscúries. En aquesta mateixa serralada, més amunt, l'arbre principal del bosc subalpí és el pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata). Cal afegir a aquestes tres especies principals la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmannii), que es fa sobretot a la baixa muntanya submediterrània calcàría, el pi pinyer (Pinus pinea), probablement introduït per l'home en temps antics i ara molt abundant damunt els saulons de la Selva i del Maresme, i el pi rodó (Pinus pinaster), freqüent en algunes muntanyes valencianes i no rar a les terres sense calç del nord-est del Principat.