El finançament de les universitats públiques a Catalunya, 1996-2014

Abstract

Per contribuir a l’estabilitat pressupostària en temps de crisi el reial decretllei 14/2012 estableix que els estudiants paguin entre el 15 i 25% del cost del seu ensenyament universitari. Aquest informe n’examina els efectes des de diverses perspectives: 1. Quant al canvi de model de finançament del sistema universitari a Catalunya, els resultats mostren que les transferències públiques s’han reduït un 45% entre 2009 i 2012: un retrocés equivalent a nou anys en termes reals. La despesa total de les universitats públiques s’ha reduït un 21%, mercès a la forta pujada d’un 47% de les matrícules i taxes que paguen els estudiants. 2. Quant a la proporció del cost de la docència universitària que paguen realment els estudiants, la manca d’una comptabilitat analítica de costos a la majoria d’universitats no permet diferenciar entre la despesa de docència i de recerca. A partir de la proporció d’hores de docència del professorat a la UB l’informe estima el cost mitjà de la docència de les universitats catalanes en el 59% de la seva despesa total (dins un rang de variació que aniria des d’un mínim del 49% fins un màxim del 69%). Segons els nostres càlculs, els estudiants han passat de cobrir un 21,6% del cost de la docència l’any 2008 al 41,6% el 2012. Aquests percentatges representen la mitjana d’unes xifres que varien molt entre universitats, des del 31% a la UPF fins al 56% a la UB, però que estan sempre significativament per sobre del 15-25% establert al reial decret-llei 14/2012 per a les primeres matrícules de grau. 3. Des d’un punt de vista comparatiu, la despesa universitària catalana en proporció del PIB (0,8%) és inferior a la mitjana de l’OCDE (1,27%). En canvi, calculada per estudiant és comparable a la mitjana de l’OCDE, tot i ser inferior a la de la majoria de països europeus. El contrast s’explica perquè el nombre d’estudiants és inferior a Catalunya que a la mitjana de l’OCDE respecte la població total i també, però en menor mesura, respecte els joves entre 20 i 29 anys. Això desmenteix que hi hagi un problema de “sobre-educació” a Catalunya. 4. El canvi de model de finançament ha situat Catalunya a prop del reduït nombre de països anglosaxons on els estudiants paguen una elevada proporció del cost total de les universitats, i ens ha allunyat de la majoria de països d’Europa i altres llocs del món on paguen menys del 15% o el 0%. Les aportacions dels estudiants a Catalunya han passat de representar un 16% de les despeses totals de les universitats (incloent docència i recerca) el 2011 a un 26% l’any 2013. També s’ha eixamplat la diferència entre la proporció que paguen a Catalunya i a la resta de l’estat.La reducció de la despesa pública en universitats ha fet retrocedir Catalunya a nivells propers a l’inici del segle. Aquesta política podria ser la causa que s’hagi aturat l’augment del nombre d’estudiants universitaris i hagi començat a disminuir de 2011 ençà, un fet inèdit des de 1970 (i probablement des dels anys posteriors a la Guerra Civil). Això suposa revertir el procés de convergència amb la majoria de països europeus que mantenen una proporció més gran d’estudiants universitaris i en cobreixen la despesa fonamentalment amb els pressupostos públics. Si aquesta tendència persisteix, correm el risc d’una regressió que ens allunyaria de l’alta inversió en talent i capacitat de recerca universitària que el país necessita per obrir camí a un nou model econòmic que vagi més enllà de la construcció i el turisme. Catalunya té encara pocs estudiants universitaris, i els pot estar reduint en fer-los pagar un 42% del seu ensenyament. La baixa despesa universitària en proporció al PIB demostra que això no es degut a una manca de capacitat per pagar més i millors universitats