Mètodes de diagnòstic complementaris al diagnòstic histopatològic

Abstract

[cat] Aquesta tesi doctoral, presentada en format de compendi de publicacions, explora l'ús de dues tècniques innovadores com a mètodes de diagnòstic complementaris al diagnòstic histopatològic convencional: la microscòpia confocal ex-vivo de fusió i l’espectroscòpia dielèctrica (ED). L’objectiu principal és demostrar que aquestes metodologies poden proporcionar informació diagnòstica en temps real sense desgastar la mostra, fet que suposaria una gran millora per al flux de treball i la gestió de mostres als serveis d’Anatomia Patològica. En un context de demanda creixent de diagnòstics ràpids i precisos, especialment en casos clínics urgents com biòpsies hepàtiques o avaluacions intraoperatòries, aquestes dues tècniques ofereixen una alternativa viable i eficient. La tesi es basa en dos estudis principals. El primer treball avalua l’ús del microscopi confocal ex-vivo de fusió per a la identificació de patrons histològics en biòpsies hepàtiques en fresc. La microscòpia confocal ex-vivo de fusió permet obtenir imatges digitals d’alta resolució amb una tinció virtual similar a la Hematoxilina-Eosina (H&E), sense necessitat de seccionar ni processar el teixit. Els resultats mostren una bona visualització de l’arquitectura hepàtica, així com una concordança acceptable amb la histologia convencional en la detecció de lesions com la cirrosi, l’esteatosi i la inflamació portal. Es posa en evidència l’existència d’una corba d’aprenentatge en la interpretació de les imatges, amb una millor precisió diagnòstica en patòlegs amb experiència prèvia en l’ús del microscopi confocal ex-vivo de fusió. Cal destacar també que el processament convencional del teixit, realitzat a posteriori, no es veu afectat, mantenint la viabilitat de les tincions histoquímiques, immunohistoquímiques i estudis moleculars. El segon estudi es centra en el desenvolupament i validació d’una estació d’espectroscòpia dielèctrica per a la mesura de la permitivitat dielèctrica de teixits humans en fresc. Es van recollir i analitzar a 51 freqüències diferents d’entre els 200MHz i els 20GHz, 148 mostres de teixit humà de diversos orígens anatòmics, mitjançant una sonda coaxial de punta oberta. La mostra era posteriorment processada de forma convencional fixant-la en formol i imbibint-la en parafina, per a l’anàlisi histològic convencional. L’estudi histològic de les mostres mesurades es va utilitzar com a patró de referència per validar els resultats de l’espectroscòpia dielèctrica. Es va observar una clara correlació entre els valors de permitivitat i diverses característiques histològiques com la necrosi, la fibrosi o el contingut en greix en els teixits. Aquestes troballes obren la porta a la creació de bases de dades de referència per a la caracterització tissular en serveis d’anatomia patològica. A més, la possibilitat de la combinació d’ambdues tècniques podria representar un canvi de paradigma, permetent una doble aproximació —física i morfològica— a l’anàlisi del teixit. Tot i això, es destaca la necessitat de capacitació específica dels professionals en l’ús i interpretació de les dades obtingudes, així com el desenvolupament d’algoritmes d’intel·ligència artificial que facilitin l’anàlisi automatitzada i la integració de resultats. En conclusió, aquesta tesi aporta evidència del potencial d’aquestes tecnologies per millorar la pràctica diagnòstica en anatomia patològica, fent-la més ràpida, eficient i menys invasiva. Amb una validació clínica adequada i la formació dels professionals, aquestes metodologies podrien transformar l'abordatge diagnòstic convencional i optimitzar l’ús de mostres biològiques, especialment en contextos on el teixit disponible és limitat o el temps és un factor crític.