(Im)parcialitat judicial

Abstract

Una de les sèries mítiques de ciència-ficció que molts cinèfils afeccionats recorden és Buck Rogers al segle XXV, que TV3 va emetre a finals de la dècada de 1980. En Rogers és un astronauta que roman cinc segles congelat a l'espai. Quan retorna a la Terra hi troba una civilització que és regida per un Consell de Computadores, que entre altres tasques imparteixen justícia de manera absolutament imparcial. Un dels fonaments irrenunciables d'una societat democràtica és, precisament, la independència i la imparcialitat judicials, uns aspectes que darrerament s'han qüestionant malgrat que els estaments implicats refusin aquestes acusacions. La qüestió que vull plantejar, aprofitant que la setmana passada es va inaugurar l'any judicial a Madrid, és si la justícia pot ser realment imparcial o si, atesa la idiosincràsia humana, aquesta pretesa imparcialitat és una quimera. Ho faré atenent a les característiques del cervell humà, ja que al cap i a la fi qui pren les decisions són uns jutges que, a diferència dels ordinadors intel·ligents d'en Buck Rogers, no poden abstreure's de la condició humana.