Persistència i canvi en el comportament lingüístic: la planificació sociolingüística

Abstract

Els actuals fenòmens de normalització lingüística que, amb més o menys intensitat, tenen lloc actualment a l'estat espanyol, plantegen problemes complexos d'actuació política i social per als quals no tenim, molt sovint, respostes clares i senzilles. Una tipologia més especifica i diferenciada d'aquests fenòmens de normalització lingüística la poden constituir aquells casos en què més avançat estava ja el procés de substitució de la llengua autòctona pel castellà i que, políticament, a més, semblen tendir a presentar menys sensibilitat per a la recuperació dels seus trets diferencials. En una tipologia així, les accions de recuperació de l'ús de la llengua autòctona empreses pel govern autònom poden tendir a ser menys radicals i efectives i, en conjunt, el procés de normalització molt més lent i erràtic que en aquells casos en què la situació no ha arribat a un nivell tan negatiu per al codi autòcton. En aquest tipus de casos sembla donar-se, doncs, no només una pèrdua ja majoritària de l'ús del propi codi fins i tot en la comunicació interpersonal i, més important encara, en la transmissió lingüística intergeneracional, sinó a més a més, una menor motivació general per a la recuperació de la llengua pròpia entre la mateixa població d'origen autòcton i, en conseqüència, major desinterès per part de la població immigrada també resident. Aquests casos plantegen, per tant, una extrema necessitat de comprensió teòrica aprofundida de la situació i alhora l’existència d'un moviment social potent i organitzat que tingui un paper destacat en el canvi de les mentalitats i de les ideologies lingüístiques de la població i que empenyi els poders públics cap a l'adopció de mesures més adequades per a I ‘assoliment dels objectius de la normalització.