Àngel Guimerà i Shakespeare: la construcció del cànon teatral català

Abstract

El dramaturg Àngel Guimerà (1845-1924) ha estat freqüentment comparat amb William Shakespeare, fins al punt de ser anomenat «el Shakespeare català». La temàtica i la forma de les seves tragèdies històriques d’arrel romàntica van portar una part de la crítica a establir vincles amb l’autor anglès, mentre que altres veus han considerat aquesta comparació una exageració ideològica. En el marc de la Renaixença, la necessitat de bastir una tradició literària nacional va convertir Guimerà en una figura clau per fonamentar un cànon teatral català homologable a les grans tradicions europees. Aquest article analitza com la comparació amb Shakespeare ha estat emprada estratègicament per la crítica catalana amb la voluntat de construir una identitat dramàtica pròpia. Des d’una perspectiva historiogràfica i comparatista, s’examinen els debats que, des de finals del segle XIX fins a l’actualitat, han envoltat aquesta qüestió, i es revisen les aportacions de crítics, intel·lectuals, dramaturgs i directors d’escena com Yxart, Maragall, Esquerra, Salvat o Benet i Jornet. L’objectiu és entendre com Guimerà ha esdevingut una figura central en la construcció d’un model teatral sòlid per a la literatura catalana, tant per la seva obra com per la seva recepció, i com aquest procés reflecteix les tensions entre cultura nacional, ambició canònica i legitimació europea.