Els manuals gramaticals i la llengua normativa: estudis de gramatografia catalana contemporània

Abstract

[cat] La tesi té com a objectiu principal estudiar com es va constituir, fixar i transmetre, en el mitjà específic dels manuals de llengua catalana publicats entre el 1891 (any de publicació de l’ “Ensayo de Gramática del Catalán Moderno”, de Pompeu Fabra) i el 1975, el conjunt d’enunciats en què consisteix el component morfològic i sintàctic del model normatiu prescrit per l’esmentat P. Fabra. La tesi es divideix en quatre parts, atenent a quatre aspectes característics de l’activitat manualística del fabrisme: 1) Bases gramaticals del model de llengua normativa (on s’analitzen les obres fonamentals de Fabra, i particularment la “Gramática de la Lengua Catalana”, de 1912), la “Gramática Catalana” de 1918, així com dues edicions de les “Converses filològiques”); 2) Manuals pedagògics del Principat; 3) manuals del País Valencià i de les Balears; 4) Dos intents d’ampliació (es refereix a la “Gramàtica Catalana” pòstuma (1956), de Fabra, i a la “Gramàtica Catalana” (1962), de A. M. Badia Margarit). Aquesta part conté, en especial una valoració crítica acurada de les esmentades obres de 1956 i 1962, feta des de l’exigència d’un manual normatiu-descriptiu que complís les condicions d’un tractat gramatical de nivell superior.