La viabilitat de l’humanisme pedagògic a l’Europa postmoderna

Abstract

Sembla obvi que Europa viu una profunda crisi tal com es pot comprovar amb el Brexit. No debades, Enrico Letta –primer ministre italià entre 2013 i 2014, i un dels líders que promou l’entesa llatina dins del context de la Unió– va publicar el llibre Hacer Europa y no la guerra (2017). Fa la impressió que el que ha succeït és que Europa –que havia estat històricament una via pedagògica i cultural, tal com es va simbolitzar en la figura d’Erasme de Rotterdam– ha optat per una via econòmica, basada en primer lloc en el carbó i l’acer, i més tard, en la lògica d’un mercat comú europeu. Fet i fet, aquesta deriva economicista s’ha accentuat en els darrers anys, a redós de la crisi financera de 2008, que ha prioritzat les qüestions del mercat en detriment d’una unitat de caire humanista. Fet i fet, aquest deixant humanista enllaça amb la tradició pedagògica, des de la Paideia grega als corrents neohumanistes dels segles xix i xx...