Keller: resecció artroplàstica

Abstract

Introducció: En aquest treball es descriu la tècnica quirúrgica Keller artroplàstia, les seves indicacions, complicacions i modificacions. Al mateix temps s’intenta fer una comparació de la tècnica Keller amb l’Artròdesi, mitjançant una revisió de la literatura i anàlisi dels resultats dels estudis cercats. La comparació està basada en l’evidència i la recomanació científica. També s’avalua si Keller obté més bons resultats en el tractament de l’Hallux Valgus (HV) o l’Hallux Rigidus (HR). Material i mètodes: Revisió de la literatura mitjançant les bases de dades Scopus, Pubmed i Dialnet. Es realitza una cerca exhaustiva limitant la cerca d’articles amb evidència científica i major factor d’impacte. S’ha buscat els articles publicats del 2010 fins al 2015. Al no obtenir suficients estudis on s’aplicava la tècnica Keller, s’obre la cerca d’articles que datin a partir del 2000. Hi ha l’excepció d’alguns cercats encara més anteriors per tal d’aconseguir la tècnica més semblant a l’original descrita per William Lordan Keller l’any 1904. Resultats: Els resultats d’aquesta revisió son una evidència raonable alhora de recolzar l’artroplàstia de Keller en determinats pacients, tanmateix l’artròdesi obté també una evidència raonable i major nombre d’estudis recolzant el procediment. Com a tractament de l’HV i l’HR es recuperen estudis amb alts nivells d’evidència obtenint bons resultats pel tractament de les dues patologies en pacients amb poca mobilitat, edat avançada i alts graus de destrucció articular. També es troben més articles afavorint el tractament de l’HR amb Keller en comparació amb els que recolzen Keller per tractar l’HV. Conclusions: Hi ha més estudis recolzant l’artròdesi que l’artroplàstia de Keller per a pacients amb les mateixes condicions. Tot i això, fan falta més estudis amb major evidència científica per poder demostrar la superioritat d’una tècnica envers l’altra. Per tant, les dues tècniques són acceptades per a la seva utilització. Hi ha més estudis que demostren més efectivitat per al tractament de l’HR que l’HV