Carregant...
Fitxers
Embargament
Document embargat fins el 2026-06-18Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Tots els drets reservats
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/225776
La nada y el vacío: una relectura a contracorriente de la historia de la metafísica occidental, a partir del concepto de "vacío", para una nueva definición de la democracia
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
ISSN de la revista
Títol del volum
Recurs relacionat
Resum
[spa] Toda la historia de la metafísica occidental ha sido la historia del ser. Pero aunque Heidegger tuviera razón con que hay un “olvido del ser”, se demostrará que hay una “renegación” aun más fundamental y originaria de la “nada”. En tanto que lo otro del ser no es lo otro en sí mismo, sino la nada, en esta tesis se intentará tomar el “camino no elegido” por la metafísica occidental, para contar la otra mitad de la historia. Releyendo la historia de la metafísica occidental a contracorriente, como el negativo de una fotografía, saldrán a la superfície dos corrientes (y no tan solo una): la “dominante” (plenista) y la “subterránea” (vacuista). En su metodología, esta tesis es tan diacrónica como sincrónica: en cuanto “diacronía” es historia y, en tanto que “sincronía” es lenguaje. Se empezará con un primer capítulo sobre la fenomenología de la existencia (material) del “vacío” como un “adjetivo” (relativo) de la experiencia fáctica del trabajo, lo cual nos dará como fruto sus dos formas originarias: la “concavidad” y la “convexidad”. A continuación se estudiará el “vacío” como un sustantivo y concepto, es decir, como un principio (me)ontológico de la “naturaleza” en la Antigüedad. En tercer lugar, el “vaciamiento” se verbalizará e interiorizará a lo largo de la mística medieval cristiana, convirtiéndose en una “acción subjetiva y ética” (kenosis). En este punto de inflexión, juntando las tres primeras partes habremos obtenido una gramática del “vacío”, en tanto que la vacuidad de un “vacío” vaciándose a sí mismo. Puesto en metafísico, de la Edad Antigua extraeremos una me-ontología del “vacío”, mientras que de la Edad Media sacaremos una teología negativa. Combinadas, nos ofrecerán una metafísica (es decir, una me-onto-teo-logía) negativa del “vacío”. Después de un breve paso por la Modernidad, tras del cual el “vacío” se desgarrará entre el “objetivo” y el “subjetivo”, este último pasará del “sujeto” cartesiano a la tabula rasa de Locke. No será hasta llegar al “concepto” kantiano que la “nada” se entronizará en la Edad Contemporánea, sacando a la superficie la hasta entonces “corriente subterránea” del “materialismo del vacío”. Entonces analizaremos las tres “escuelas de la sospecha” como sospechosas de la ontología plenista: para Nietzsche el “vacío” será moral (nihilismo); para Freud, psicológico (castración); y para Marx, social (proletariado). Estirando de este último hilo, concluiremos con una nueva definición de la democracia (radical) a partir del concepto de “vacío”. Esta tesis finalizará con la inversión del “Saber Absoluto” de Hegel en una “Humildad Relativa”.
[cat] Tota la història de la metafísica occidental ha estat la història de l’ésser. Però encara que Heidegger tingués raó amb què hi ha un “oblit de l’ésser”, es demostrarà que hi ha hagut una “renegació” encara més fonamental i originària del “no-res”. En tant que l’altre de l’ésser no és l’altre en si mateix, sinó el no-res, en aquesta tesi s’intentarà agafar el “camí no triat” per la metafísica occidental, per a explicar l’altra meitat de la història. Rellegint la història de la metafísica occidental a contra corrent, com el negatiu d’una fotografia, sortiran a la superfície dos corrents (i no només una): la “dominant” (plenista) i la “subterrània” (vacuista). En la seva metodologia, aquesta tesi és tan diacrònica com sincrònica: com a “diacronia” és història i, com a “sincronia” és llenguatge. Es començarà amb un primer capítol sobre la fenomenologia de l’existència (material) del “buit” com un “adjectiu” (relatiu) de l’experiència fàctica del treball, la qual cosa ens donarà com a fruit les seves dues formes originàries: la “concavitat” i la “convexitat”. A continuació s’estudiarà el “buit” com un substantiu i concepte, és a dir, com un principi (em)ontològic de la “naturalesa” a l’Antiguitat. En tercer lloc, el “buidament” es verbalitzarà i interioritzarà al llarg de la mística medieval cristiana, convertint-se en una “acció subjectiva i ètica” (kenosis). En aquest punt d’inflexió, ajuntant les tres primeres parts haurem obtingut una gramàtica del “buit”, en tant que la vacuïtat d'un “buit” buidant-se a si mateix. Posat en metafísic, de l’Edat Antiga n’extraurem una me-ontologia del “buit”, mentre que de l’Edat Mitjana en traurem una teologia negativa. Combinades, ens oferiran una metafísica (és a dir, una me-onto-teo-logia) negativa del “buit”. Després d’un breu pas per la Modernitat, després del qual el “buit” s’esquinçarà entre l’ “objectiu” i el “subjectiu”, aquest últim passarà del “subjecte” cartesià a la tabula rasa de Locke. No serà fins a arribar al “concepte” kantià que el “no-res” s’entronitzarà a l’Edat Contemporània, traient a la superfície la fins llavors “corrent subterrània” del “materialisme del buit”. Llavors analitzarem les tres “escoles de la sospita” com a sospitoses de l’ontologia plenista: per a Nietzsche el “buit” serà moral (nihilisme); per a Freud, psicològic (castració); i per a Marx, social (proletariat). Estirant d’aquest últim fil, conclourem amb una nova definició de la democràcia (radical) a partir del concepte de “buit”. Aquesta tesi finalitzarà amb la inversió del “Saber Absolut” d’Hegel en una “Humilitat Relativa”.
[eng] The whole history of Western metaphysics has been the history of being. But even if Heidegger was right that there is a “forgetting of being,” it will be demonstrated that there is an even more fundamental and original “disavowal” of “nothingness.” Insofar as the other of being is not the other in itself, but nothingness, this thesis will attempt to follow the road not taken by Western metaphysics, in order to tell the other half of the story. Rereading the history of Western metaphysics against the grain, like the negative of a photograph, two currents (and not just one) will come to the surface: the “dominant” (plenist) and the “underground” (vacuist). In its methodology, this thesis is as diachronic as it is synchronic: in terms of “diachronicity,” it is history, and in terms of “synchronicity,” it is language. We will begin with a first chapter on the phenomenology of (material) existence of the “empty” as a (relative) “adjective” of the factual experience of work, which will offers us its two original forms: “concavity” and “convexity”. Next, we will study the “void” as a noun and concept, that is, as a (me)ontological principle of “nature” in Antiquity. Thirdly, “emptying” will be verbalized and internalized throughout medieval Christian mysticism, becoming a “subjective and ethical action” (kenosis). At this turning point, bringing together the first three parts, we will obtain a grammar of the “void”, understood as the emptiness of an “void” emptying-itself. Put in metaphysical terms, from Antiquity we will extract a me-ontology of the “void,” while from the Middle Ages we will draw a negative theology. Combined, they will offer us a negative metaphysics (that is, a me-onto-theo-logy) of “emptiness.” After a brief passage through Modernity, after which “void” will be dirempted between the “objective” and the “subjective”, the latter will move from the Cartesian “subject” to Locke’s tabula rasa. It will not be until we reach the Kantian “concept” that “nothingness” will be enthroned in the Contemporary Age, bringing to the surface the hitherto “underground current” of the “materialism of the void.” We will then analyse the three “schools of suspicion” as suspicious of plenist ontology: for Nietzsche, the “void” will be moral (nihilism); for Freud, psychological (castration); and for Marx, social (proletariat). Pulling on this last thread, we will conclude with a new definition of (radical) democracy based on the concept of “emptiness”. This thesis will end with the inversion of Hegel’s “Absolute Knowing” into a “Relative Humility”.
[cat] Tota la història de la metafísica occidental ha estat la història de l’ésser. Però encara que Heidegger tingués raó amb què hi ha un “oblit de l’ésser”, es demostrarà que hi ha hagut una “renegació” encara més fonamental i originària del “no-res”. En tant que l’altre de l’ésser no és l’altre en si mateix, sinó el no-res, en aquesta tesi s’intentarà agafar el “camí no triat” per la metafísica occidental, per a explicar l’altra meitat de la història. Rellegint la història de la metafísica occidental a contra corrent, com el negatiu d’una fotografia, sortiran a la superfície dos corrents (i no només una): la “dominant” (plenista) i la “subterrània” (vacuista). En la seva metodologia, aquesta tesi és tan diacrònica com sincrònica: com a “diacronia” és història i, com a “sincronia” és llenguatge. Es començarà amb un primer capítol sobre la fenomenologia de l’existència (material) del “buit” com un “adjectiu” (relatiu) de l’experiència fàctica del treball, la qual cosa ens donarà com a fruit les seves dues formes originàries: la “concavitat” i la “convexitat”. A continuació s’estudiarà el “buit” com un substantiu i concepte, és a dir, com un principi (em)ontològic de la “naturalesa” a l’Antiguitat. En tercer lloc, el “buidament” es verbalitzarà i interioritzarà al llarg de la mística medieval cristiana, convertint-se en una “acció subjectiva i ètica” (kenosis). En aquest punt d’inflexió, ajuntant les tres primeres parts haurem obtingut una gramàtica del “buit”, en tant que la vacuïtat d'un “buit” buidant-se a si mateix. Posat en metafísic, de l’Edat Antiga n’extraurem una me-ontologia del “buit”, mentre que de l’Edat Mitjana en traurem una teologia negativa. Combinades, ens oferiran una metafísica (és a dir, una me-onto-teo-logia) negativa del “buit”. Després d’un breu pas per la Modernitat, després del qual el “buit” s’esquinçarà entre l’ “objectiu” i el “subjectiu”, aquest últim passarà del “subjecte” cartesià a la tabula rasa de Locke. No serà fins a arribar al “concepte” kantià que el “no-res” s’entronitzarà a l’Edat Contemporània, traient a la superfície la fins llavors “corrent subterrània” del “materialisme del buit”. Llavors analitzarem les tres “escoles de la sospita” com a sospitoses de l’ontologia plenista: per a Nietzsche el “buit” serà moral (nihilisme); per a Freud, psicològic (castració); i per a Marx, social (proletariat). Estirant d’aquest últim fil, conclourem amb una nova definició de la democràcia (radical) a partir del concepte de “buit”. Aquesta tesi finalitzarà amb la inversió del “Saber Absolut” d’Hegel en una “Humilitat Relativa”.
[eng] The whole history of Western metaphysics has been the history of being. But even if Heidegger was right that there is a “forgetting of being,” it will be demonstrated that there is an even more fundamental and original “disavowal” of “nothingness.” Insofar as the other of being is not the other in itself, but nothingness, this thesis will attempt to follow the road not taken by Western metaphysics, in order to tell the other half of the story. Rereading the history of Western metaphysics against the grain, like the negative of a photograph, two currents (and not just one) will come to the surface: the “dominant” (plenist) and the “underground” (vacuist). In its methodology, this thesis is as diachronic as it is synchronic: in terms of “diachronicity,” it is history, and in terms of “synchronicity,” it is language. We will begin with a first chapter on the phenomenology of (material) existence of the “empty” as a (relative) “adjective” of the factual experience of work, which will offers us its two original forms: “concavity” and “convexity”. Next, we will study the “void” as a noun and concept, that is, as a (me)ontological principle of “nature” in Antiquity. Thirdly, “emptying” will be verbalized and internalized throughout medieval Christian mysticism, becoming a “subjective and ethical action” (kenosis). At this turning point, bringing together the first three parts, we will obtain a grammar of the “void”, understood as the emptiness of an “void” emptying-itself. Put in metaphysical terms, from Antiquity we will extract a me-ontology of the “void,” while from the Middle Ages we will draw a negative theology. Combined, they will offer us a negative metaphysics (that is, a me-onto-theo-logy) of “emptiness.” After a brief passage through Modernity, after which “void” will be dirempted between the “objective” and the “subjective”, the latter will move from the Cartesian “subject” to Locke’s tabula rasa. It will not be until we reach the Kantian “concept” that “nothingness” will be enthroned in the Contemporary Age, bringing to the surface the hitherto “underground current” of the “materialism of the void.” We will then analyse the three “schools of suspicion” as suspicious of plenist ontology: for Nietzsche, the “void” will be moral (nihilism); for Freud, psychological (castration); and for Marx, social (proletariat). Pulling on this last thread, we will conclude with a new definition of (radical) democracy based on the concept of “emptiness”. This thesis will end with the inversion of Hegel’s “Absolute Knowing” into a “Relative Humility”.
Matèries (anglès)
Citació
Col·leccions
Citació
PORTA CABALLÉ, Adrià. La nada y el vacío: una relectura a contracorriente de la historia de la metafísica occidental, a partir del concepto de "vacío", para una nueva definición de la democracia. [consulta: 25 de gener de 2026]. [Disponible a: https://hdl.handle.net/2445/225776]