'Soc verinós': vet aquí una de les declaracions més honestes del món animal

Abstract

A la natura, molts animals són presa d'altres animals que se n'alimenten. Les relacions entre els depredadors i les preses són crucials per a l'equilibri i el bon funcionament dels ecosistemes. Per evitar ser detectats, la coloració de molts animals els permet camuflar-se amb l'entorn, la qual cosa fa que predominin els tons crus, terrosos i grisencs. Tanmateix, n'hi ha d'altres que fan tot el contrari: exhibeixen colors vius i brillants, molt contrastats, que són fàcils de veure. Aquests animals fan servir un altre mecanisme de protecció: fabriquen i acumulen substàncies tòxiques que poden provocar dolor i malestar a qui se'ls mengi, i fins i tot causar la mort als depredadors que s'atreveixin a caçar-los. En aquests casos, els colors llampants serveixen d'avís. Fa temps que es discuteix fins a quin punt els depredadors són capaços de valorar el grau de toxicitat de les seves possibles preses a través dels colors cridaners. Dit d'una altra manera, ¿els depredadors només detecten si l'animal que es volen menjar és tòxic, o poden conèixer-ne el grau de toxicitat per valorar si s'arrrisquen a menjar-se'l? Els investigadors Thomas E. White i Kate D. L. Umbers, de la Universitat de Sydney, a Austràlia, han publicat un estudi a la revista Proceedings of the Royal Society B que indica que les diferents característiques associades a un color, com la lluentor i el contrast, es correlacionen de manera directa amb el grau de toxicitat, la qual cosa pot ser utilitzada pels depredadors per decidir si corren el risc de devorar-los.