L’estil homèric

Abstract

Tots hem sentit alguna vegada a parlar d’«Aquil·les de peus lleugers» o del «pacient Ulisses» i hem assaborit les albades i els vespres homèrics amb versos d’una plasticitat evocadora, com el cèlebre «Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora», que es repeteix en diversos llocs de la Ilíada i l’Odissea. I és que un dels trets més característics —i més sorprenents per al lector modern— de l’estil dels poemes homèrics és, precisament, la presència constant i abundant de repeticions, tant fraseològiques com estructurals. És evident que, quan parlem d’estil homèric, ens podem referir a aspectes ben diversos: la naturalesa arcaica de la seva llengua, l’elevada presència d’expressions inusuals (hápax legómena), les notables diferències entre els passatges narratius i els discursius, l’ús de les fórmules i dels epítets, el recurs a les figures retòriques, als símils, a les metàfores, a la ironia o a l’assonància, etcètera. Tanmateix, aquí ens centrarem en els trets estilístics que tenen a veure amb el llenguatge formular i el mecanisme poètic de la repetició, i exposarem la vinculació que aquests elements tenen amb l’estètica de la poesia oral.