Els mercenaris de l'art d'avantguarda confonen originalitat per ocurrència.

Abstract

El trànsit del segle XIX al segle XX comporta un canvi de la visió del món, la qual deriva el concepte de geni cap al de contestatari. Múltiples formulacions coincideixen amb una mateixa eclosió axiològica: l'avantguardisme heroic. Aquest és fonamentalment un fenomen cultural de signe negatiu, crític i combatiu, amb l'oposició a la reificació de les formes culturals objectives com raó primera. La crisi del segle XIX desenvolupa l'Estètica contemporània fins desplaçar la tradicional categoria de Bellesa com fonamentació de la reflexió estètica i de la praxis artística. L'àmbit de la intersecció entre Estètica i Creativitat assumeix, de llavors ençà i de manera creixent, un paper supracategorial. Allò bell deixa un espai vacu genèric, superior en jerarquia - supracategorial- que es ocupat per l'axioma de la genialitat romàntica: l'originalitat. La idea, sense l'abillament sensible, ja no necessita de l'art. Abans la Bellesa era sorprenent quan apareixia, però amb la noció d´avantguarda és el sorprenent de l'artista el que és entés com allò bell. A l'avantguarda l´experiència estètica no se´ns vol provocar per emoció sinó per commoció. Avui, els intents de crítics com Kuspit per mantenir el concepte d'avantguarda redefinint-la com allò que encara té sentit a través de l'actitud obscena, són la prova de la drogadicció al concepte d'avantguarda. El problema és una qüestió axiològica, perquè no pot heure judici de valor on l'originalitat és la subjectivitat desenvolupada amb la reflexió sobre la recuperació, o no, de diverses alternatives artístiques purament plàstiques o conceptuals, o en concomitància. Aquesta original relectura, més que tendència avantguardista és una avantguarda tendenciosa, adicta a la dinàmica de mercat.