Caracterización farmacocinética de rituximab en enfermedades renales con afectación glomerular primaria

Abstract

[spa] Rituximab es un anticuerpo monoclonal anti CD20 desarrollado para el linfoma no-Hodgkin, cuyo uso se ha expandido, entre otras patologías, a las enfermedades glomerulares; sin embargo, la farmacocinética de rituximab en esta población no ha sido completamente estudiada y no hay un consenso sobre la dosis más adecuada en esta población. El objetivo principal de este trabajo es caracterizar el perfil farmacocinético de rituximab en personas con enfermedad renal con afectación glomerular y evaluar factores y covariables que puedan alterarlo. Se ha llevado a cabo un ensayo clínico de bajo nivel de intervención (NEFRTX, EUDRACT2020-000484-23), que incluye pacientes con enfermedad glomerular tratados con rituximab. Se recogieron variables clínicas y analíticas, se evaluó la evolución clínica a los 6 y 12 meses, se midieron las concentraciones de rituximab en plasma y orina y la evolución de poblaciones linfocitarias. Se realizó un análisis farmacocinético monocompartimental mediante regresión lineal. Además, se caracterizaron los genes FCGRT, FCGR2A y FCGR3A. Se incluyeron a 35 casos pertenecientes a 30 pacientes, con una edad media de 63,3 (desviación estándar 17,6) años. La semivida de rituximab fue de 11,6 días, menor que en otras poblaciones comparables; se definieron los parámetros farmacocinéticos: concentración máxima 179,4 (71,8) µg/ml, volumen de distribución 78,9 (31,4) ml/kg, aclaramiento 0,30 (0,27) ml/h/kg, constante de eliminación 0,0036 (0,0030) h-1 y área bajo la curva 117.756,1 (88.228,1) µg·h/ml. Los factores que alteran en mayor medida la semivida de rituximab son la proteinuria (p<0,001) y la albuminemia (p<0,001). Los casos con proteinuria >2,4g/24h y inmunoglobulina G detectable en orina presentaron una menor semivida, además, se detectó rituximab en orina. Los factores genéticos (polimorfismos FCGR2A rs1801274 y FCGR3A rs396991), la depleción de diversas poblaciones linfocitarias y la exposición a rituximab no se correlacionaron con una mejor respuesta al tratamiento a los 6 y 12 meses, la exposición a rituximab tampoco se correlacionó con una mayor depleción de linfocitos. Sin embargo, se definió la concentración plasmática de rituximab a día 28 >100 µg/ml como punto de corte para una mayor probabilidad de respuesta. Son necesarios más estudios que permitan establecer pautas claras sobre el manejo de rituximab en los pacientes afectos de enfermedades glomerulares con afectación glomerular.

[cat] El rituximab és un anticòs monoclonal anti-CD20 desenvolupat per al limfoma no Hodgkin, l’ús del qual s’ha expandit, entre altres, a les malalties glomerulars; tanmateix, la farmacocinètica del rituximab en aquesta població no ha estat completament estudiada i no hi ha un consens sobre la dosi més adequada en aquesta població. L’objectiu principal d’aquest treball és caracteritzar el perfil farmacocinètic del rituximab en persones amb malaltia renal amb afectació glomerular i avaluar els factors i covariables que el poden alterar. S’ha dut a terme un assaig clínic de baix nivell d’intervenció (NEFRTX, EUDRACT2020-000484-23), que inclou pacients amb malaltia glomerular tractats amb rituximab. Es van recollir variables clíniques i analítiques, es va avaluar l’evolució clínica als 6 i 12 mesos, es van mesurar les concentracions de rituximab en plasma i orina i l’evolució de les poblacions limfocitàries. Es va realitzar una anàlisi farmacocinètica monocompartimental mitjançant regressió lineal. A més, es van caracteritzar els gens FCGRT, FCGR2A i FCGR3A. Es van incloure 35 casos corresponents a 30 pacients, amb una edat mitjana de 63,3 anys (desviació estàndard de 17,6). La semivida del rituximab va ser d’11,6 dies, inferior a la d’altres poblacions comparables; es van definir els paràmetres farmacocinètics següents: concentració màxima 179,4 (71,8) µg/ml, volum de distribució 78,9 (31,4) ml/kg, aclariment 0,30 (0,27) ml/h/kg, constant d’eliminació 0,0036 (0,0030) h⁻¹ i àrea sota la corba 117.756,1 (88.228,1) µg·h/ml. Els factors que alteren en major mesura la semivida del rituximab són la proteinúria (p<0,001) i l’albúmina sèrica (p<0,001). Els casos amb proteinúria >2,4 g/24h i immunoglobulina G detectable a l’orina van presentar una semivida menor; a més, es va detectar rituximab a l’orina. Els factors genètics (polimorfismes FCGR2A rs1801274 i FCGR3A rs396991), la depleció de diverses poblacions limfocitàries i l’exposició a rituximab no es van correlacionar amb una millor resposta al tractament als 6 i 12 mesos, i tampoc es va correlacionar l’exposició amb una major depleció de limfòcits. No obstant això, es va definir la concentració plasmàtica de rituximab al dia 28 >100 µg/ml com a punt de tall per a una major probabilitat de resposta. Són necessaris més estudis que permetin establir pautes clares sobre el maneix del rituximab en pacients amb malalties glomerulars amb afectació glomerular.