El vocalisme del català i els sons adjacents

Abstract

Hi ha diversos factors que determinen el comportament dels sons vocàlics de les diferents llengües: l’accent, la velocitat d’elocució o el context consonàntic. Els estudis relacionats amb el context (Stevens i House, 1963; Delattre, 1969; Stalhammar et al., 1973; Nord, 1974) analitzen un a un els factors que en modifiquen les realitzacions. En aquest sentit, Llisterri (1991, p. 83) i Recasens i Espinosa (2006) reforcen la idea que cal tenir en compte els segments adjacents al so que estudiem perquè són els responsables de les modificacions que experimenta aquest so. Els resultats obtinguts en aquests estudis basats en un model de parla controlada ens permeten pensar que, en parla espontània, tots aquests factors actuen a la vegada i produeixen una important variabilitat en les realitzacions dels diferents sons, tal com ja van afirmar Harmegnies i Poch (1992) per a l’espanyol, Poch i Harmegnies (1992), per al francès; Poch i Harmegnies (1994) i Rius-Escudé (2016, 2020), per al català; o Delplancq et al. (1996), per al portuguès. Pel que fa a la llengua catalana, les investigacions que s’han portat a terme fins avui dia sobre les modificacions que experimenten els sons vocàlics motivades pels sons adjacents anteriors i posteriors han estat basades en un context de parla formal (Recasens, 1986, 1991) o de parla semiespontània, a partir d’unes entrevistes dirigides (Carrera, 2010a, 2010b), i amb un nombre molt reduït d’informants —sovint, només un i d’un mateix sexe— (Poch i Harmegnies, 1994).