Tincions histològiques per a l’estudi de glàndules salivals

Abstract

Objectius: Els objectius d’aquest treball han estat dos: 1) estudiar a través d’una cerca bibliogràfica les generalitats de les glàndules salivals majors per poder fer una bona descripció de la seva histologia i així poder interpretar les imatges obtingudes amb el microscopi, i 2) analitzar experimentalment les diferents eines histològiques utilitzades per a la caracterització d’aquestes estructures salivals. Materials i mètodes: La cerca bibliogràfica es va dur a terme utilitzant Pubmed i Web of Science com a bases de dades. A la primera cerca es va utilitzar les paraules clau: major salivary glands anatomy, i en la segona: immunological markers salivary glands. Es va acotar la cerca des de 2012 fins l’actualitat. En quant a l’estudi experimental, aquest ha implicat el processament de mostres amb els diferents mètodes de tinció i d’immunomarcatge. Resultats: La cerca bibliogràfica ha permès fer una bona descripció de les imatges obtingudes pel microscopi i avaluar quines són les millors tincions. En la part experimental s’ha treballat amb teixit salival humà no patològic. S’ha utilitzat tres tècniques tintorials: hematoxilina-eosina (H-E), tricròmic de Masson i blau alcià, i, la tècnica d’immunomarcatge basada en l’ús d’anticossos on s’han fet servir els següents: CK 10, CK 19, EpCAM, S-100, α –SMA, vimentina. Alguns resultats han coincidit amb el que estava descrit i d’altres han estat nous. Conclusions: Les tècniques histoquímiques i d’immunomarcatge són unes eines útils per a l’estudi de les glàndules salivals. La H-E és el mètode gold standard per al diagnòstic; l’immunomarcatge només es fa servir en certs casos per al diagnòstic definitiu quan a través de la pràctica habitual d’H-E no ha estat suficient per confirmar. El α–SMA i S-100 són marcadors de cèl·lules mioepitelials. La CK 19 ha estat identificada com a nou marcador d’utilitat pel marcatge de conductes.