Carregant...
Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Llicència de publicació
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/171723
Biomarcadors i resistència a la quimioteràpia en càncer de pròstata
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
ISSN de la revista
Títol del volum
Recurs relacionat
Resum
[cat] El càncer de pròstata es la segona causa de mort per càncer en els homes. Tot i que la majoria de pacients amb càncer de pròstata metastàtic responen al tractament de deprivació androgènica, tots ells acabaran desenvolupant càncer de pròstata resistent a la castració. En l’any 2004, la combinació de docetaxel i prednisona va esdevenir un nou estàndard de tractament en el càncer de pròstata resistent a la castració. Posteriorment, dos agents hormonals, abiraterona i enzalutamida, i un nou quimioteràpic, cabazitaxel, han estat aprovats per al tractament del càncer de pròstata resistent a la castració. No obstant, totes aquestes teràpies no son curatives i es necessària la identificació de biomarcadors predictius de resposta, i conèixer els mecanismes de resistència a aquests tractaments.
Els objectius d’aquesta tesis són desxifrar nous mecanismes de resistència a docetaxel, i identificar nous biomarcadors predictius de resposta a aquest i també pronòstics. A través de l’anàlisi d’expressió gènica de línies cel·lulars resistents a docetaxel, així com de mostres de càncer de pròstata localitzat d’alt risc de pacients tractats amb docetaxel de forma neoadjuvant, hem identificat que el procés de transició epitel·li-mesènquima intervé en la resistència a docetaxel. D’altre banda, la inhibició de ZEB1 mitjançant siRNAs reverteix la resistència a docetaxel i provoca la infraexpressió de marcadors mesenquimals. A més a més, es va identificar un subgrup de cèl·lules positives per a ZEB1 i CD44, que eren intrínsicament resistent a la quimioteràpia, i en mostres clíniques aquests marcadors es van correlacionar amb un comportament clínic més agressiu.
Per un altre banda, la detecció del gen de fusió TMPRSS2-ERG a la sang es correlaciona amb una baixa taxa de respostes per PSA a docetaxel, així com amb una supervivència lliure de progressió per PSA i clínic/radiològica més curta en els pacients afectes de càncer de pròstata resistent a la castració tractats amb docetaxel.
Finalment, mitjançant un anàlisi d’expressió gènica en mostres de la capa mononuclear de sang perifèrica es van identificar un total de 282 gens diferencialment expressats entre mostres amb més de 5 cèl·lules circulants tumorals i menys de 5. D’aquests resultats es va derivar un model consistent en dos gens, SELENBP1 i MMP9, que permet identificar una població amb una pitjor supervivència global.
Descripció
Matèries (anglès)
Citació
Citació
REIG TORRAS, Oscar. Biomarcadors i resistència a la quimioteràpia en càncer de pròstata. [consulta: 12 de desembre de 2025]. [Disponible a: https://hdl.handle.net/2445/171723]