El sensellarisme i l'exclusió residencial. Entre el control, els serveis socials i les polítiques d'habitatge.

Abstract

Tradicionalment, el sensellarisme ha estat abordat des dels serveis socials bàsics, de competència municipal, mitjançant serveis residencials d'estada limitada que, en molts casos, han estat substituïts per prestacions econòmiques per finançar places en albergs o centres anàlegs. Els serveis socials han estat considerats un mecanisme de tancament de l'estat del benestar que supleix les deficiències d'altres sistemes de protecció social, com és el cas de l'habitatge. Resulta necessària, per tant, una delimitació millor de la funció dels serveis socials, que haurien de centrar-se en l'atenció i la cura a les persones, i construir, al mateix temps, polítiques d'habitatge amb la implicació de totes les administracions competents, per donar respostes de caràcter residencial al sensellarisme. Si bé les entitats locals poden tenir un paper rellevant en aquest àmbit, l'atribució de noves competències ha d'anar acompanyada d'un finançament adequat, i no s'ha de limitar a la remissió dels mecanismes generals, sinó que s'ha d'acompanyar de fons específics i preassignacions pressupostàries que garanteixin la viabilitat del sistema. Cal, a més, una visió general de les diverses situacions d'exclusió residencial per articular mesures preventives i no solament d'atenció. Finalment, es planteja que l'ús de l'espai públic per part de les persones en situació de sensellarisme es consideri des del dret a la ciutat. Històricament, el sensellarisme ha estat objecte de repressió i invisibilització, a través de mesures de control policial dirigides a apartar de l'espai públic les persones en aquesta situació. La reivindicació d'aquest espai comporta que les ordenances locals no puguin prohibir de forma generalitzada la mendicitat; alhora, el dret a la ciutat resulta incompatible amb el disseny o l'arquitectura hostil.