Carregant...
Fitxers
Embargament
Document embargat fins el 2026-04-22Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Tots els drets reservats
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/220675
Mos sive substantia: la crítica de la costumbre de Averroes a Spinoza
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
ISSN de la revista
Títol del volum
Recurs relacionat
Resum
[spa] El objetivo de la tesis es demostrar que la crítica averroísta de la costumbre, inseparable de la diferencia antropológica entre lo sabio y lo vulgar, es interiorizada por el propio sabio en el período renacentista, derivando, finalmente, en una crítica del sustancialismo aristotélico que le servía en primera instancia de base ontológica. De esta manera, la crítica averroísta de la costumbre, de origen aristotélico, se revierte contra el propio Aristóteles y contra su concepción de la sustancia, desembocando así en una puesta en cuestión del cosmos aristotélico-ptolemaico cristiano. La cuestión de partida es desentrañar cuál es el "paisaje conceptual" que permite a Étienne de La Boétie formular por primera vez la pregunta sobre los motivos que llevan a los seres humanos a desear voluntariamente someterse a los demás. Esta pregunta, como demostraremos, presupone la abolición (o, como mínimo, la crisis) del paradigma del esclavo natural, estrechamente ligado a la concepción averroísta del "vulgar". Y así, partiendo de esta premisa, reconstruimos las vicisitudes históricas que experimenta el motivo de la "crítica de la costumbre" en el periodo renacentista hasta llegar al Tratado teológico-político de Baruch Spinoza, que retomará la cuestión de la "servidumbre voluntaria" formulada por Étienne La Boétie en el Discurso de la servidumbre voluntaria. En la primera parte de la tesis, analizaremos cómo la crítica de la costumbre se convierte en una crítica de la sustancia aristotélica a Michel de Montaigne y Giordano Bruno. En el caso de Montaigne, esta crítica se revierte contra el mismo sujeto, denunciando la ilusión de la identidad personal, y, extrapolando al campo de la percepción sensible dos de los sesgos introducidos por la costumbre que Aristóteles había circunscrito al ámbito de la reminiscencia, Montaigne pasa a hacer una crítica radical a la epistemología aristotélica y a la ontología derivada de la misma, relevándola como el resultado de una reducción de nuestro espectro perceptivo fruto de los efectos de la costumbre. En la primera parte de la tesis, analizaremos cómo la crítica de la costumbre se convierte en una crítica de la sustancia aristotélica a Michel de Montaigne y Giordano Bruno. En el caso de Montaigne, esta crítica se revierte contra el mismo sujeto, denunciando la ilusión de la identidad personal, y, extrapolando al campo de la percepción sensible dos de los sesgos introducidos por la costumbre que Aristóteles había circunscrito al ámbito de la reminiscencia, Montaigne pasa a hacer una crítica radical a la epistemología aristotélica y a la ontología derivada de la misma, relevándola como el resultado de una reducción de nuestro espectro perceptivo fruto de los efectos de la costumbre. En la segunda parte, mostraremos cómo esta crítica de la costumbre renacentista puede considerarse la clave interpretativa de la Ética de Spinoza y cómo es esta crítica la que, por un lado, le lleva a afirmar la existencia de una única sustancia absolutamente infinita, y, por otro, os permite dar respuesta a la pregunta formulada por La Boétie en su Discurso. Finalmente, concluiremos con unas observaciones metodológicas sobre el papel del comparatismo en historia de la filosofía y destacaremos el alcance polémico de los resultados obtenidos.
[cat] L'objectiu de la tesi és demostrar que la crítica averroista del costum, inseparable de la diferència antropològica entre el savi i el vulgar, és interioritzada pel mateix savi en el període renaixentista, derivant, finalment, en una crítica del substancialisme aristotèlic que li servia en primera instància de base ontològica. D'aquesta manera, la crítica averroista del costum, d'origen aristotèlic, es reverteix contra el mateix Aristòtil i contra la seva concepció de la substància, desembocant així en una posada en qüestió del cosmos aristotèlic-ptolemaic cristià. La qüestió de partida és desentranyar quin és el “paisatge conceptual” que permet a Étienne de La Boétie formular per primera vegada la pregunta sobre els motius que porten els éssers humans a desitjar voluntàriament sotmetre's als altres. Aquesta pregunta, com demostrarem, pressuposa l'abolició (o, com a mínim, la crisi) del paradigma de l'esclavatge natural, estretament lligat a la concepció averroista del “vulgar”. I així, partint d'aquesta premissa, reconstruïm les vicissituds històriques que experimenta el motiu de la “crítica del costum” en el període renaixentista fins a arribar al Tractat teològico-polític de Baruch Spinoza, que reprendrà la qüestió de la “servitud voluntària” formulada per Étienne La Boétie en el Discurs de la servitud voluntària. A la primera part de la tesi, analitzarem com la crítica del costum esdevé una crítica de la substància aristotèlica a Michel de Montaigne i Giordano Bruno. En el cas de Montaigne, aquesta crítica es reverteix contra el mateix subjecte, denunciant la il·lusió de la identitat personal, i, extrapolant al camp de la percepció sensible dos dels biaixos introduïts pel costum que Aristòtil havia circumscrit a l'àmbit de la reminiscència, Montaigne passa a fer una crítica radical a l'epistemologia aristotèlica i a l'ontologia derivada d'aquesta, rellegint-la com el resultat d'una reducció del nostre espectre perceptiu fruit dels efectes del costum. A la primera part de la tesi, analitzarem com la crítica del costum esdevé una crítica de la substància aristotèlica a Michel de Montaigne i Giordano Bruno. En el cas de Montaigne, aquesta crítica es reverteix contra el mateix subjecte, denunciant la il·lusió de la identitat personal, i, extrapolant al camp de la percepció sensible dos dels biaixos introduïts pel costum que Aristòtil havia circumscrit a l'àmbit de la reminiscència, Montaigne passa a fer una crítica radical a l'epistemologia aristotèlica i a l'ontologia derivada d'aquesta, rellegint-la com el resultat d'una reducció del nostre espectre perceptiu fruit dels efectes del costum. A la segona part, mostrarem com aquesta crítica del costum renaixentista es pot considerar la clau interpretativa de l'Ètica de Spinoza i com és aquesta crítica la que, d'una banda, el porta a afirmar l'existència d'una única substància absolutament infinita, i, de l'altra, us permet donar resposta a la pregunta formulada per La Boétie en el seu Discurs. Finalment, conclourem amb unes observacions metodològiques sobre el paper del comparatisme en història de la filosofia i en destacarem l'abast polèmic dels resultats obtinguts.
[cat] L'objectiu de la tesi és demostrar que la crítica averroista del costum, inseparable de la diferència antropològica entre el savi i el vulgar, és interioritzada pel mateix savi en el període renaixentista, derivant, finalment, en una crítica del substancialisme aristotèlic que li servia en primera instància de base ontològica. D'aquesta manera, la crítica averroista del costum, d'origen aristotèlic, es reverteix contra el mateix Aristòtil i contra la seva concepció de la substància, desembocant així en una posada en qüestió del cosmos aristotèlic-ptolemaic cristià. La qüestió de partida és desentranyar quin és el “paisatge conceptual” que permet a Étienne de La Boétie formular per primera vegada la pregunta sobre els motius que porten els éssers humans a desitjar voluntàriament sotmetre's als altres. Aquesta pregunta, com demostrarem, pressuposa l'abolició (o, com a mínim, la crisi) del paradigma de l'esclavatge natural, estretament lligat a la concepció averroista del “vulgar”. I així, partint d'aquesta premissa, reconstruïm les vicissituds històriques que experimenta el motiu de la “crítica del costum” en el període renaixentista fins a arribar al Tractat teològico-polític de Baruch Spinoza, que reprendrà la qüestió de la “servitud voluntària” formulada per Étienne La Boétie en el Discurs de la servitud voluntària. A la primera part de la tesi, analitzarem com la crítica del costum esdevé una crítica de la substància aristotèlica a Michel de Montaigne i Giordano Bruno. En el cas de Montaigne, aquesta crítica es reverteix contra el mateix subjecte, denunciant la il·lusió de la identitat personal, i, extrapolant al camp de la percepció sensible dos dels biaixos introduïts pel costum que Aristòtil havia circumscrit a l'àmbit de la reminiscència, Montaigne passa a fer una crítica radical a l'epistemologia aristotèlica i a l'ontologia derivada d'aquesta, rellegint-la com el resultat d'una reducció del nostre espectre perceptiu fruit dels efectes del costum. A la primera part de la tesi, analitzarem com la crítica del costum esdevé una crítica de la substància aristotèlica a Michel de Montaigne i Giordano Bruno. En el cas de Montaigne, aquesta crítica es reverteix contra el mateix subjecte, denunciant la il·lusió de la identitat personal, i, extrapolant al camp de la percepció sensible dos dels biaixos introduïts pel costum que Aristòtil havia circumscrit a l'àmbit de la reminiscència, Montaigne passa a fer una crítica radical a l'epistemologia aristotèlica i a l'ontologia derivada d'aquesta, rellegint-la com el resultat d'una reducció del nostre espectre perceptiu fruit dels efectes del costum. A la segona part, mostrarem com aquesta crítica del costum renaixentista es pot considerar la clau interpretativa de l'Ètica de Spinoza i com és aquesta crítica la que, d'una banda, el porta a afirmar l'existència d'una única substància absolutament infinita, i, de l'altra, us permet donar resposta a la pregunta formulada per La Boétie en el seu Discurs. Finalment, conclourem amb unes observacions metodològiques sobre el paper del comparatisme en història de la filosofia i en destacarem l'abast polèmic dels resultats obtinguts.
Matèries (anglès)
Citació
Col·leccions
Citació
MONTOSA MOLINERO, Pablo. Mos sive substantia: la crítica de la costumbre de Averroes a Spinoza. [consulta: 3 de gener de 2026]. [Disponible a: https://hdl.handle.net/2445/220675]