Josep Maria Panareda. L'observació com a eina per a interpretar el món

Abstract

Pocs massissos del país poden rebre com el Montseny el qualificatiu de «muntanya senyera». La seva ubicació el cor mateix del Principat, proper a la mar i no pas allunyat dels contraforts pirinencs; la seva fesomia discreta, però omnipresent en una gran part dels horitzons de les terres interiors; la importància, finalment, del seu tapís vegetal i de les diverses formes d'assentament humà que s'escampen entorn seu -masos, veïnats, viles- el converteixen en un referent imprescindible de la geografia de l'angle nord-oriental del país. En altres paraules: si els Pirineus són el «bastió de rereguarda» de la Catalunya Vella, el Montseny és un dels seus contraforts avançats, a cavall de les conques del Ter, la Tordera i el Besos. I no lluny de la Mediterrània; aquest vast domini dels camins de l'antigor, des del qual, en temps ja remots, els navegants devien descobrir el seu perfil i dotar-lo de significat: el «Montem signum». El signe d'identitat, en definitiva, d'una bona part de la Catalunya interior. Un context geogràfic tan definit com el que acabem de descriure és el marc de la conversa d'avui. L'interlocutor és Josep Maria Panareda i Clopés, professor de geografia a la Universitat de Barcelona. Una persona arrelada en aquestes terres -és fill de Cal Cavaller, masia situada a cavall dels termes de Palautordera i Sant Celoni-, a les quals ha dedicat una part significativa de la recerca professional. I una persona que pot parlar amb propietat dels canvis registrats al massís durant les darreres quatre dècades. Perquè, a un tarannà observador -propi de la disciplina que l'ocupa-, s'afegeix la circumstància d'haver viscut de prop la: realitat d'una muntanya que ha passat de ser l'expressió típica del mode de vida pagès a esdevenir el gran centre d'atracció turístic de la regió metropolitana.