Tesis Doctorals - Departament - Psiquiatria i Psicobiologia Clínica

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/42756

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 86

Efectes d'un programa Integrador de Teràpia Cognitiva Basada en Mindfulness (MBCT), Psicoeducació i Rehabilitació Funcional adaptat al Trastorn Bipolar
(Universitat de Barcelona, 2021-10-27) Valls Roig, Èlia; Vieta i Pascual, Eduard, 1963-; Martínez-Arán, Anabel, 1971-; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] HIPÒTESIS: 1. Els pacients que participen en el grup de Rehabilitació Funcional augmentaran els nivells de BDNF en sèrum després del tractament en comparació als pacients que participen en el grup de Psicoeducació i als inclosos al grup control. 2. Els pacients que participen en el grup de Rehabilitació Funcional presentaran un millor funcionament psicosocial, i una reducció de la simptomatologia en comparació als pacients que participen en les altres intervencions, així com un millor rendiment neurocognitiu en comparació als pacients inclosos en el grup control. 3. Els pacients que participen en el grup d’Abordatge Integral presentaran un millor funcionament psicosocial, un millor benestar i una millor qualitat de vida en comparació amb els pacients del grup control. 4. Els pacients que participen en el grup d’Abordatge Integral mostraran un millor curs de la malaltia, en termes de recaigudes i hospitalitzacions, una reducció de la simptomatologia i un millor rendiment neuropsicològic en comparació amb els pacients inclosos al grup control. OBJECTIUS: 1. Avaluar els canvis en el nivell de BDNF després del tractament amb Rehabilitació Funcional en comparació a la intervenció de Psicoeducació i el grup control en pacients eutímics. 2. Avaluar els canvis en els símptomes de l'estat d'ànim i el funcionament psicosocial després de la Rehabilitació Funcional en comparació amb les altres intervencions. 3. Avaluar els canvis neurocognitius després de la Rehabilitació Funcional en comparació al grup control. 4. Desenvolupar i determinar l'impacte d'una intervenció d’Abordatge Integral per al TB en el funcionament psicosocial. 5. Explorar l'impacte de la intervenció d’Abordatge Integral sobre: a) El curs de la malaltia (prevenció de recaigudes, hospitalitzacions). b) La qualitat de vida i el benestar. c) La simptomatologia (símptomes depressius, maníacs, i d'ansietat). d) El funcionament neurocognitiu.
Sistema fronto-basal y aprendizaje incidental
(Universitat de Barcelona, 1996-01-01) Deus Yela, Juan; Junqué i Plaja, Carme, 1955-; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] La memoria no es un proceso unitario. Se han definido diferentes subsistemas mnesicos que operan mediante circuitos neuroanatómicos distintos. Tradicionalmente, los estudios de la memoria se han centrado en el aprendizaje intencionado, especificando que el lóbulo temporal y las estructuras diencefálicas son esenciales para este tipo de memoria. Contrariamente, hay pocos estudios sobre el aprendizaje incidental y no han concretado las estructuras anatómicas implicadas en este aprendizaje. Ya que se considera que este último tipo de aprendizaje es un proceso mnésico automático de adquisición de la información, cabe presuponer la posible implicacion del estriado, de forma similar a lo que ocurre con el sistema motor. Se han seleccionado una muestra de 114 sujetos, 70 como pacientes y 44 pertenecen al grupo control de sujetos sanos. La muestra de pacientes está constituida por sujetos afectos de la enfermedad de Alzheimer (N=20), de la enfermedad de Huntington (N=21), pacientes con calcificaciones bilaterales en los ganglios basales (N=18) y pacientes con una lesión vascular unilateral en el estriado (N=11). Se ha diseñado una exploración neuropsicológica que ha evaluado funciones cognitivas generales, visoperceptivas y visoespaciales, aprendizaje intencionado, aprendizaje procedimental y funciones frontales en base a pruebas clínicamente estandarizadas. De forma expresa, se han diseñado tareas para evaluar el aprendizaje incidental del espacio, frecuencia y orden temporal. Nuestros resultados sugieren que el aprendizaje incidental puede estar controlado por circuitos frontoneoestriados bilaterales y puede utilizarse como un indicador del funcionamiento mnésico que permita ayudar a discriminar entre la demencia subcortical y cortical, considerando conjuntamente el funcionamiento de la memoria declarativa y procedimental.
Aprendizaje procedimental y recuerdo a largo plazo de habilidades cognitivas y sensoriomotoras en pacientes diagnosticados de esclerosis múltiple
(Universitat de Barcelona, 2002-01-01) Barrios Cerrejón, M. Teresa; Guàrdia-Olmos, Joan, 1958-; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] Este trabajo de investigación se ha centrado en la compleja relación que se supone existe entre la Esclerosis Múltiple (EM) y la alteración de algunas de las funciones cognitivas en aquellos individuos que la padecen. La EM, que afecta a adultos jóvenes, provoca una evidente discapacidad física y parece relacionarse con alteraciones cognitivas que, en líneas generales, impiden a los enfermos desarrollar con normalidad su vida diaria y sus relaciones sociales. Aunque se ha generado una amplia bibliografía a propósito de este tema, la gran diversidad y disparidad de los resultados obtenidos dan una imagen en conjunto contradictoria. Puesto que además resulta complejo trabajar con muestras sólidas por lo que respecta a las técnicas de selección y a su tamaño, la cuestión suscita un indudable interés científico, clínico y, dada la repercusión general de la EM, un interés social. Para desarrollar nuestra investigación, hemos planteado el siguiente esquema. En primer Iugar se presenta una introducción que pretende ser una revisión de los aspectos más caracteristicos de Ia enfermedad. En el segundo apartado, se presenta una justificación extensa del tema a tratar y los objetivos concretos que se pretenden alcanzar con esta investigación. En el tercer apartado se describe la metodología seguida para la consecución de los objetivos propuestos. A continuación, en los apartados IV y V se presentan los resultados y posteriormente se discuten las aportaciones más relevantes. Finalmente, en el sexto apartado se proponen las conclusiones principales que se derivan del presente estudio.
Teràpia grupal en malalts alcohòlics: avaluació experimental de la seva eficàcia
(Universitat de Barcelona, 1990-06-19) Gual, Antoni; Martí-Tusquets, José Luis; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] A partir d’una mostra original de 251 alcohòlics, es va assignar de manera aleatòria un total de 147 pacients a un grup de teràpia i tractament estàndard (Grup Experimental) versus tractament estàndard (Grup Control). El tractament estàndard va consistir a visites mèdiques i tractament farmacològic amb Disulfiram i vitaminoteràpia. Foren exclosos els alcohòlics amb antecedents de patologia psiquiàtrica major. No es van trobar diferències significatives entre ambdós grups a les variables clínics, sociodemogràfiques i de tractament. El grup control va presentar un promedi d’edat lleugerament superior al del grup experimental. Un cop passat el primer any de seguiment, els alcohòlics del grup experimental havien experimentat evolucions més satisfactòries quant a consum d’alcohol i a adaptació social. L’anàlisi discriminant va revelar que els pacients més indicats per a beneficiar-se de la teràpia grupal eren els alcohòlics en la fase crucial de la seva malaltia, d’acord amb la terminologia de Jellinek.
Esquizofrenia y sexualidad
(Universitat de Barcelona, 1996-01-01) Fora i Eroles, Facund; Martí-Tusquets, José Luis; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] Se estudia una muestra de 103 pacientes diagnosticados de esquizofrenia según criterios DSM-III-R, en los que se valoran datos socioanagráficos, datos referidos a la enfermedad, historia médica e historia sexual y a los que se administra una escala de funcionamiento sociosexual premórbido, una escala de evaluación global (GAF) y un cuestionario que mide problemática sexual (GRISS). Los objetivos son analizar la conducta sexual y las disfunciones sexuales en pacientes esquizofrénicos, formulando hipótesis de asociación entre las características de la enfermedad y la sexualidad. La hipótesis de trabajo es que la esquizofrenia no altera la sexualidad de forma primaria, sino de forma secundaria, por la inhibición social que comporta y por el consumo de fármacos. Se demuestra la hipótesis de trabajo, así como la similitud entre las pautas básicas del comportamiento sexual de los esquizofrénicos y la población general.
Características de personalidad, estrategias de afrontamiento y calidad de vida en patología dual
(Universitat de Barcelona, 2015-11-09) Fernández Mondragón, Susana; Adan Puig, Ana; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] Se denomina Patología Dual (PD) a la coexistencia entre un Trastorno por Uso de Sustancias (TUS) y un Trastorno Mental Severo (TMS), especialmente de la categoría de patología psicótica y afectiva. La PD se halla asociada a problemas clínicos y sociales incrementados a los que pueden darse en la presencia sólo de un trastorno, es más frecuente en los varones y la prevalencia de comorbilidad entre TMS y TUS en población psiquiátrica es superior al 50%. Encontrar factores explicativos de la PD es una tarea sumamente complicada puesto que en ella se hallan implicados tanto factores biológicos como psicosociales. Pero el progreso en este ámbito es de vital importancia para mejorar no sólo el conocimiento básico sino la eficacia del tratamiento y la prevención de recaídas. Nuestra investigación se centra en analizar las características de personalidad, las estrategias de afrontamiento y la calidad de vida en pacientes con diagnóstico PD, comparándolos con pacientes diagnosticados sólo de TUS y sólo de TMS. La selección de variables a estudiar se fundamenta en una extensa revisión bibliográfica y en la posible aportación aplicada que puede derivarse de nuestros resultados. Para el estudio de la personalidad se han seleccionado los modelos psicobiológicos de Cloninger y Zuckerman, junto a un estudio más específico de la impulsividad con el modelo de Dickman. Para la evaluación del afrontamiento ante las situaciones de estrés, considerado un factor protector en situaciones de riesgo psicosocial y abuso de drogas, hemos seleccionado el inventario de estrategias de afrontamiento desarrollado por Tobin. Finalmente, para evaluar la calidad de vida relacionada con la salud de los pacientes se utilizó la escala SF-36 de Ware & Sherbourne. La muestra seleccionada se hallaba compuesta por 102 pacientes varones en tratamiento, de edad comprendida entre los 25 y 55 años, distribuidos en tres grupos: dual (n=34), TUS (n=34) y TMS (n=34). Los pacientes se registraron tras un mínimo de 6 meses en abstinencia y estabilizados de su TMS. Los grupos dual y TMS estaban constituidos por 20 pacientes con diagnóstico de esquizofrenia y 14 de trastorno depresivo mayor respectivamente, por lo que comparamos si la presencia del tipo de TMS podía ser un factor relevante en aportar diferencias en las variables estudiadas y en la comorbilidad. Los resultados confirman la existencia en la PD de un patrón clínico y social que genera mayores complicaciones, como son la elevada tasa de intentos de suicidio o la mayor cantidad de psicofármacos administrados. La PD es un factor de riesgo para el inicio precoz del consumo de drogas, desarrollando con mayor facilidad adicción a múltiples sustancias, especialmente alcohol, cocaína y cannabis. Presenta un perfil de personalidad caracterizado por elevada búsqueda de sensaciones e impulsividad, ambos rasgos característicos del TUS y considerados un factor de riesgo para el inicio del consumo y la peor respuesta al tratamiento. De la misma manera, se percibe en ellos dificultades para tolerar la frustración (baja persistencia) y la tendencia a evitar los estímulos aversivos (elevada evitación del daño), características asociadas al TMS. La presencia de esquizofrenia, especialmente en los duales, en comparación con la depresión, se ha relacionado con rasgos de personalidad más extremos como la elevada búsqueda de sensaciones, dependencia a la recompensa e impulsividad y menor capacidad para responsabilizarse de sus propias decisiones. En cuanto a las estrategias de afrontamiento, se corrobora en los pacientes duales un mayor uso de estrategias inadecuadas, principalmente las centradas en la emoción, ocasionado por la escasez de habilidades para afrontar los problemas en comparación con los pacientes TUS y los TMS. También observamos un mayor deterioro en la calidad de vida de los pacientes duales, tanto en el plano físico como mental, con mayores interferencias de la patología en su vida diaria y unas expectativas futuras de recuperación menores. Nuestra investigación aporta información relevante sobre las características de personalidad y las estrategias de afrontamiento, así como de la calidad de vida relacionada con la salud de pacientes con diagnóstico de PD y el posible peso específico con el que contribuyen a ellas el TUS y el TMS (esquizofrenia o depresión). Sin embargo, se requieren más estudios en el futuro que profundicen en este campo de trabajo en beneficio del abordaje terapéutico y el pronóstico de los pacientes con PD.
Source localization of deviance detection and regularity encoding in the auditory brain
(Universitat de Barcelona, 2014-11-19) Recasens Fusté, Marc; Escera i Micó, Carles; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[eng] Our auditory system is continuously encoding acoustic regularities and comparing them with incoming sensory inputs. Novel sounds or acoustic changes must be detected fast in an automatic and unconscious fashion, thus allowing for the reallocation of attentional resources and the proper adjustment of our behaviour. The present thesis encloses three studies that employ Magnetoencephalography and source localization of auditory evoked fields as generated in oddball paradigms to assess the neural correlates of deviance detection and regularity encoding in early stages of the human auditory system. The first study, conducted at the Cognitive Neuroscience Research Group (University of Barcelona), shows distinct neuronal generators involved in the encoding of novel sounds in early and late time intervals; as respectively indexed by Middle Latency-Responses (MLR) evoked between 20 and 50 milliseconds after sound onset, and the later Mismatch component (MMN) generated between 100 and 250 milliseconds. The second study, conducted at the Institut fur Biomagnetismus & Biosignalanalys (University of Munster), shows that deviant acoustic features involving different levels of complexity are processed in distinct time ranges and generated in separated neuronal sources, thus suggesting a hierarchical organization of deviance detection and regularity encoding. The third study, conducted in the Cognitive Neuroscience Research Group using a roving-standard paradigm, indicates that neural repetition-related suppression and repetition enhancement underlie auditory memory trace formation, and that neural generators involved in this process are located in both auditory and non-auditory high-order regions. In sum, results from this thesis suggest that auditory perception is based on a hierarchically organized sensory system whose goal is to predict future events on the basis of previously encoded regularities.
MRI and neuropsychological correlates of white matter hyperintensities in asymptomatic subjects aged 50 to 65 years
(Universitat de Barcelona, 2016-02-04) Soriano Raya, Juan José; Mataró Serrat, Maria; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[eng] Hachinski, Potter and Merskey introduced the term “leukoaraiosis” (from the Greek “leuko” = “white”, and “araiosis” = “rarefaction”) to designate bilateral and symmetrical areas in the white matter (WM) of the periventricular region and centrum semiovale that appeared hypodense on computerized tomography (CT). Over the past three decades, the amount of data on the clinical and pathological correlates of these incidental WM findings has vastly increased. Nowadays, white matter hyperintensities (WMHs) are currently thought to be a consequence of cerebral small-vessel disease (SVD). They are usually divided into two groups depending on their anatomical position: periventricular hyperintensities (PVHs) and deep white matter hyperintensities (DWMHs). Most research about WMHs has involved participants who are older than 65 years. However, these radiological abnormalities are also seen commonly in middle-aged individuals in their 50s and early 60s. The general aim of this thesis was to study the association between WMHs, their related magnetic resonance imaging (MRI) structural correlates, and cognitive function in a community sample of stroke- and dementia-free individuals aged 50 to 65 years old. To that end, participants were recruited from an ongoing population-based study, different MRI techniques were applied, and a comprehensive neuropsychological assessment was implemented, following vascular cognitive impairment (VCI) harmonization standards. Our data suggest that DWMHs have a predominant role in cognitive function of community middle-aged individuals without symptomatic CVD and overt cognitive impairment. High grade DWMHs are specifically associated with an extensive cognitive profile, whereas high grade PVHs are not associated with cognitive function. It would be desirable that neuroradiologists characterize separately PVHs and DWMHs in their reports, which should be available for neuropsychologists. Given that the role of DWMHs may be attributed to underlying ischemic processes, primary prevention and treatment of modifiable vascular risk factors may be crucial to maintain cognitive function and prevent future cognitive decline during biological aging of the brain. The use of a voxel-based approach allows the identification of MRI correlates of WMHs in conventional MRI and novel neuroimaging techniques such as DTI. Individuals with high grade DWMHs show reduced gray matter (GM) volume in different areas, whereas participants with high grade PVHs do not. Participants with high grade PVHs and participants with high grade DWMHs show lower fractional anisotropy (FA) in different areas of specific WM tracts. Therefore, DTI could serve as an additional tool to conventional MRI to investigate extension of WM damage. Only MRI correlates of DWMHs are predictive of cognitive function, which reinforces a predominant role of these lesions in this group of age. The predictive value to cognition of lower FA within specific WM tracts supports the involvement of cerebral circuits in cognitive deficits related to WMHs. The combination of conventional MRI and DTI may be useful to predict cognitive function in SVD.
Alteracions neurocognitives en el trastorn bipolar tipus II: relació amb el funcionament psicosocial i rehabilitació cognitiva
(Universitat de Barcelona, 2015-12-01) Solé Cabezuelo, Brisa; Vieta i Pascual, Eduard, 1963-; Martínez-Arán, Anabel, 1971-; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] La recerca en els darrers anys ha demostrat que el pacient amb trastorn bipolar (TB) no està lliure d'afectació neurocognitiva i que aquesta pot tenir una repercussió important en el seu funcionament quotidià. Pel que fa al trastorn bipolar tipus II (TB-II), atès que ha patit una manca d'atenció i durant molt de temps ha estat un subtipus infradiagnosticat, els treballs dirigits a aspectes neuropsicològics han estat escassos amb resultats discrepants i no concloents. Per tant, cal dur a terme estudis centrats en aquesta població específica per tal d'establir de manera adequada el seu perfil neurocognitiu donades les implicacions clíniques i terapèutiques que se'n poden derivar. En aquesta tesi es du a terme una revisió sistemàtica (primer estudi) de la literatura existent per a veure quin és l'estat actual d'aquesta temàtica. A partir d'aquesta s'estableixen les bases per a la recerca posterior, amb l'objectiu de determinar els principals dèficits neurocognitius associats al TB-II avaluant pacients amb criteris rigorosos d'eutímia. Amb el segon estudi es va detectar que els pacients TB-II en remissió presenten un rendiment neurocognitiu inferior als subjectes sans tant en el domini d'atenció com en els de memòria verbal, memòria de treball i funció executiva. En segon lloc s'intentaven identificar possibles predictors del funcionament psicosocial a partir de l'estudi de variables clíniques, sociodemogràfiques i neurocognitives. Es va observar que les disfuncions executives i la presència de simptomatologia subclínica de caire depressiu podrien ser útils com a predictors d'un major deteriorament funcional en aquest grup. Posteriorment, ens varem proposar estudiar si existeix heterogeneïtat neurocognitiva entre aquesta subpoblació amb un tercer estudi. Es va observar que existeixen diversos subgrups amb perfils neurocognitius diferenciats entre els pacients; pacients amb un rendiment neurocognitiu totalment preservat, pacients amb alteracions moderades-greus en tots els dominis cognitius (amb excepció de la memòria verbal amb dèficit lleu) i pacients amb un rendiment intermedi amb alteracions (leus. Més d'un 50% dels pacients TB-II presentaven dificultats neurocognitives. Cap variable clínica relacionada amb la severitat o cronicitat de la malaltia podia explicar les diferències entre subgrups. Aquells pacients amb un rendiment neurocognitiu deficitari global presentaven un QI més baix, un pitjor funcionament psicosocial global i majors dificultats per a realitzar i gaudir de les activitats de lleure. En darrer lloc, cal tenir present que és necessari oferir als pacients un tractament integral de la malaltia on es contemplin també les dificultats neurocognitives i de funcionalitat, oferint, per tant, noves estratègies d’intervenció que permetin millorar aquests aspectes. D’aquesta manera, amb el darrer estudi (quart estudi) s’avaluava l’eficàcia d’una nova estratègia d’intervenció neurocognitiva, la rehabilitació funcional, específicament en un grup de pacients TB‐II també eutímics, valorant l’impacte que aquesta intervenció podia exercir sobre el funcionament psicosocial dels pacients. La rehabilitació funcional va mostrar ser efectiva no només millorant el funcionament general sinó també reduint la simptomatologia subclínica depressiva dels pacients TB‐II.
Marcadores genéticos y de neuroimagen en el Trastorno obsesivo-compulsivo de inicio en la infancia y la adolescencia
(Universitat de Barcelona, 2015-04-21) Ortiz García, Ana Encarnación; Lázaro García, Luisa; Gassó Astorga, Patricia; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] El Trastorno Obsesivo-Compulsivo es un trastorno neuropsiquiátrico que a menudo se inicia en la infancia y en la adolescencia y que en alrededor del 40% de los casos se mantiene de manera crónica en edad adulta. Este trastorno es muy heterogéneo desde el punto de vista fenomenológico y presenta una elevada variabilidad en la expresión clínica inter e intrapaciente. Debida a esta heterogeneidad, la presente tesis doctoral, ha tenido como objetivos: a nivel clínico: caracterizar sociodemográfica y clínicamente a una muestra de pacientes pediátricos con Trastorno Obsesivo-‐Compulsivo; a nivel de neuroimagen: analizar, mediante técnicas de resonancia magnética espectroscópica, las diferencias en las concentraciones de neurometabolitos en la región del córtex cingulado anterior, descrita en la literatura como área implicada en la fisiopatología del TOC, entre pacientes pediátricos con TOC y una muestra de sujetos sanos; a nivel genético: identificar asociaciones entre variantes genéticas de los sistemas dopaminérgico, serotoninérgico y glutamatérgico, entre otros, y el riesgo de TOC de inicio temprano a través de un estudio de desequilibrio de transmisión realizado en familias; y finalmente, a nivel conjunto: estudiar la relación existente entre las concentraciones de dichos neurometabolitos con las variantes genéticas analizadas. Nuestros resultados indican que los pacientes con TOC en edad infantil y adolescente, presentan unas altas tasas de comobilidad. Alrededor del 67% de los pacientes de nuestra muestra presenta un trastorno comórbido al TOC y el 28.6% de ellos, dos o más diagnósticos. Además, existen dos subtipos de TOC en edad infantil y adolescente considerando la patología comórbida. Un subtipo de inicio más temprano, con predominancia de sexo masculino, con alta agregación familiar y con comorbilidad de trastornos del neurodesarrollo; y otro subtipo fenotípicamente relacionado con trastornos ansioso-‐ depresivos, más común en género femenino y un inicio más tardío, a lo largo de la adolescencia. A nivel de neuroimagen, existen diferencias significativas en la concentración de glutamato en pacientes con TOC de inicio temprano en relación a la duración de la enfermedad (menos o más de 24 meses) en el córtex cingulado anterior. Además, encontramos niveles significativamente más bajos de inositol en dicha región en pacientes en comparación con sujetos sanos. A nivel genético, variantes genéticas en HTR1B (rs2000292) y GAD2 (rs992990 y rs8190748) están asociadas al riesgo de TOC de inicio temprano. Así mismo, parece existir un dimorfismo sexual en dichas asociaciones las cuales serían específicas de varones para el gen HTR1B y de mujeres para el GAD2. Es decir, alteraciones de las vías serotoninérgicas, glutametérgicas y gabaérgicas confieren un mayor riesgo de desarrollar TOC de inicio temprano y a su vez, encontramos una asociación entre los polimorfismos de los genes HTR1B, SCL18A1 y GRIA1 y las concentraciones en el CCA de los neurometabolitos indican un papel clave de la interacción biológica que existe entre las vías serotoninérgica y glutamatérgica en la fisiopatología del TOC.
Identificación de predictores farmacogenéticos en la respuesta terapéutica a Fluoxetina en niños y adolescentes
(Universitat de Barcelona, 2015-04-14) Blázquez Hinojosa, Ana; Lázaro García, Luisa; Gassó Astorga, Patricia; Universitat de Barcelona. Departament d'Anatomia Patològica, Farmacologia i Microbiologia
[spa] La fluoxetina (FLX) fue el primer inhibidor de la recaptación de la serotonina (ISRS) disponible para el uso clínico, en la mayoría de países. Actualmente es el único ISRS aprobado por la Agencia Europea del Medicamento (EMEA), como tratamiento del Trastorno Depresivo (moderado a severo) (TDM) en niños a partir de 8 años, en los que el tratamiento psicológico no ha sido efectivo. Es un fármaco también utilizado en población infanto-juvenil para el tratamiento del Trastorno de Ansiedad Generalizada (TAG) y el Trastorno Obsesivo Compulsivo (TOC). A pesar de su utilidad, un 30-40% de los pacientes no responden de forma suficiente al tratamiento. La respuesta a FLX está modulada por distintos polimorfismos genéticos. A nivel farmacocinético las principales proteínas implicadas son el CYP2D6, CYP2C9 y la glicoproteína P. Las diferencias en la actividad de estas proteínas que actúan en el metabolismo o el transporte de la FLX podrían jugar un papel en la gran variabilidad interindividual en cuanto a concentraciones plasmáticas y efectos adversos al fármaco. En población infanto-juvenil son escasos los estudios sobre farmacogenética de los antidepresivos. HIPÓTESIS: La respuesta a fluoxetina está modulada por distintos polimorfismos genéticos, que regulan la actividad de diversos genes (CYP2D6, CYP2C9, ABCB1). Si se identifican podrán utilizarse como marcadores predictivos de respuesta al tratamiento. OBJETIVOS: 1)Estudiar si los niveles plasmáticos de fluoxetina se relacionan con la respuesta al tratamiento. 2) Estudiar si la variabilidad genética en los genes anteriormente descritos determina mejor o peor respuesta a fluoxetina en niños y adolescentes con TDM, TAG o TOC. 3) Evaluar la remisión/recuperación en una cohorte de pacientes seguidos durante 12m y diagnósticados de TDM y ver si se relaciona con la actividad de las proteínas CYP2D6, CYP2C9 y ABCB1 MÉTODOS: - Cohorte de 100 pacientes, edades comprendidas entre los 8 -17 años, diagnosticados de TDM, TAG o TOC, a quienes se les ha preescrito fluoxetina. - En las semanas 0, 8 y 12 se evaluará la clínica mediante escalas. En las semanas 8 y 12 obtención de muestra sanguínea para valorar niveles plasmáticos de fluoxetina. A partir de sangre de la semana 8 se extraerá el ADN que servirá para el estudio de los polimorfismos anteriormente detallados. - A los 12m se volverá a evaluar mediante escalas y entrevista clínica a aquellos pacientes diagnósticados TDM. RESULTADOS: Las concentraciones plasmáticas de la fracción activa en población infantil y juvenil (207 ± 159ng/ml) fueron similares a las recomendadas como rango terapéutico en adultos (120–300ng/ml). No correlación significativa entre FLX+NORFLX/dosis y mejoría clínica. Los efectos secundarios más frecuentes fueron somnolencia (17,6%), astenia (12,2%) e inatención (6,8%). No correlación significativa entre FLX+NORFLX/dosis y efectos secundarios (escala UKU) ni en la S8 (r=0,067, p=0,568) ni en la 12 (r=0.125, p=0.307). Las variantes genéticas en el CYP2D6 y CYP2C9 no parecen tener ningún efecto en la mejoría clínica, como se ha evidenciado en población adulta.De hecho, se ha descrito que las concentraciones plasmáticas no tienen relación con respuesta a tratamiento, lo que sugiere que puede ser que no estén relacionadas con las concentraciones intra-cerebrales de los antidepresivos y con la eficacia clínica.En cambio, la gp-P al ser clave en el paso de ntidepresivos en la BHE si podria influir en la respuesta clínica. El polimorfismo no sinónimo de G2677T del ABCB1 está asociado a la mejoría clínica después del tratamiento con FLX. No existe asociación entre las variantes genéticas del CYP2D6, CYP2C9 y la remisión/recuperación del TDM ni con conducta suicida. Respecto a los polimorfismos del ABCB1, a pesar de su asociación con respuesta a tratamiento, no asociación a remisión/recuperación ni con conducta suicida.
Evaluación conductual del dolor crónico
(Universitat de Barcelona, 1986-03-01) Penzo, Wilma; Ballús Pascual, Carlos; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] El presente trabajo ha de enmarcarse dentro de lo que, desde mi punto de vista, constituye el ideal en términos de estudios psicológicos sobre el dolor. En primer lugar, tal estudio consistirá en analizar el fenómeno desde una perspectiva estricta y exclusivamente conductual. A través de la observación sistemática de los aspectos comportamentales de las personas con dolor, este estudio se dirigiría a poner de manifiesto sus diferencias específicas y significativas y, a partir de ellas, las dimensiones críticas de la pertenencia a las clases de comportamientos y de relaciones funcionales que se definieran. En la observación sistemática inicial se utilizarían categorías observacionales que tuvieran un mínimo grado de abstracción, el indispensable para permitir que tuviera sentido el estudio psicológico, pero sin caer en generalizaciones que determinaran pérdida de información e impidieran apreciar diferencias sutiles y esenciales en los aspectos estudiados. Los resultados de este tipo de estudios supondrían, a mi entender, una válida aportación al conocimiento del complejo fenómeno del dolor porque complementarían los instrumentos de los que se dispone hoy en día para estudiar, por ejemplo, el comportamiento de las neuronas y su interacción a nivel sináptico. Estas investigaciones no tienen por qué servir para elaborar diagnósticos excluyentes (por ejemplo, dolor operante en contraposición a respondiente, dolor orgánico en contraposición a psicogénico) sino que tendrían que ser un componente sistemático del estudio paramétrico en todas las dimensiones del fenómeno del dolor. De esta concepción de lo que sería, para mí, el marco ideal de referencia, se deriva el presente trabajo, que pretende abordar la observación sistemática de los aspectos comportamentales del dolor crónico a partir de categorías observacionales del mínimo grado de amplitud y abstracción posible. Para ello realizaré un estudio descriptivo de las personas con dolor crónico, basado exclusivamente en las concepciones y en los procedimientos de la psicología conductual y usando la evaluación conductual como tecnología de recogida de información. El trabajo es puramente descriptivo, incluso en lo que hace referencia a las influencias del tratamiento, considerado como una mera fuente de información sobre la sensibilidad y, en parte, la significación y la validez de los datos obtenidos en la determinación del nivel basal. Ni siquiera se pretende que los datos obtenidos sean representativos de un grupo específico de pacientes, entre otras razones porque, a pesar de que los criterios de petición eran explícitos en este sentido, existen fundadas sospechas de que los pacientes no constituían en absoluto un grupo bien definido. Pero, a mi entender, no tiene mucho sentido exigir grupos homogéneos o significativos cuando carecemos de criterios claros, comprensivos y positivos para determinarlos. Por supuesto, el presente trabajo no se realizó a partir de una postura de "tabula rasa", como si el dolor crónico fuera algo inexplorado y novedoso. Precisamente, uno de los principales problemas en este campo es que se saben muchas cosas y lo difícil es asignar cada una al cajón conceptual al que pertenece. Se partió, por consiguiente, de una idea general de qué aspectos eran significativos y dónde buscar para empezar a estudiar estos cuadros. Algunos de tales factores serían: - Reorganización de la propia vida alrededor de la existencia incontestable e inescapable del dolor, - Percepción del fracaso de los recursos médicos y progresiva falta de confianza en que se pueda encontrar un remedio eficaz, - Reducción del nivel de actividad tanto física (ejercicio) como funcional, - Progresivo deterioro en las habilidades de comunicación e inadecuadas pautas de interacción interpersonal, - Ausencia de alternativas conductuales que puedan tener un efecto social equivalente o competitivo con las conductas de dolor. - Reducción en el acceso a las consecuencias naturales de las actividades normales. - Reducida estimulación competitiva con el dolor: - Abuso y posible adicción a los analgésicos psicofármacos e hipnóticos. - Exceso de reposo, como conducta de evitación. - Trastornos del sueño: sueño poco reparador y cansancio o dolorimiento matutino. - Alteraciones del humor y del estado de ánimo, - Coincidencia de los cuadros crónicos con jubilación. Estos elementos que acabamos de citar, y en especial su presencia, intensidad e incidencia, han formado parte de los objetivos que se han buscado en este trabajo. Como se puede apreciar, en la consideración inicial ha pesado especialmente el factor de cronicidad, y en concreto la incapacitación derivada de un proceso patológico de largo tiempo de duración. El estudio se ha centrado en pacientes con dolor crónico bajo lumbar, porque se consideró dicha localización como un elemento pertinente en cuanto a determinar el grado de incapacitación común a todos los pacientes a estudiar. También porque existe una abundante literatura científica sobre este tipo en concreto y por las facilidades de acceso brindadas por el Servicio de Reumatología del Hospital Clínico y Provincial de Barcelona al elenco de datos. El plan general que se seguirá en este trabajo consiste en exponer la evidencia obtenida en el estudio de pacientes con dolor crónico bajo lumbar mediante los distintos métodos de recogida de información: el autoinforme, el autorregistro y la observación directa. De acuerdo con los principio de la evaluación conductual, se hará una breve descripción del tratamiento aplicado y se terminará con una exposición de las influencias de éste en las diversas medidas empleadas. En cada caso, se expondrá la información recogida a partir de la revisión bibliográfica sobre el apartado en consideración y se terminará con una exposición de los resultados obtenidos en este estudio.
Prevalença i correlats clínics de la conducta suïcida i la seva relació amb la dimensió afectiva en primers episodis psicòtics d’inici precoç
(Universitat de Barcelona, 2014-11-26) Sanchez-Gistau, Vanessa; Castro Fornieles, Josefina; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] INTRODUCCIÓ: El suïcidi és la principal causa de mort prematura entre les persones amb trastorns psicòtics. Entre el 20% i el 40% dels pacients psicòtics intenten suïcidar-se al llarg de la seva vida i entre el 5 i 10% moriran per suïcidi. El risc de suïcidi és més alt en les fases primerenques de la malaltia, poc abans o poc després del primer contacte per tractament. Per tant, els pacients amb psicosi d’inici recent és un grup de risc per suïcidi. Estudis prospectius de primers episodis psicòtics (PEP) en mostres adultes han informat d’unes taxes d’intents de suïcidi (IS) fins a 11% durant els dos primers anys de seguiment, essent la història prèvia de conducta suïcida i la simptomatologia depressiva els factors de risc que hi ha més consens. Malgrat això, els criteris restrictius categorials del DSM-IV han dificultat la investigació sobre la prevalença , rellevància clínica i pronòstic de la dimensió afectiva i com a conseqüència l’estudi de la mania i dels estats mixtes, ha estat confinat al Trastorn Bipolar. A més, hi ha pocs estudis de PEP d’inici precoç i no hi ha cap estudi previ amb un disseny prospectiu que hagi investigat els objectius d’aquesta tesi. Els objectius generals són: Ampliar el coneixement sobre els factors de risc de suïcidi sobre la dimensió afectiva en PEP d’inici precoç, així com la relació entre ambdós. METODOLOGIA: Cent deu nens i adolescents entre 9 i 17 anys que presentaven el seu primer episodi psicòtic seguint criteris DSM-IV es van incloure en l’estudi. La conducta suïcida va ser mesurada amb la “Clinical Global Impression for Severity of Suicidality” i els símptomes afectius amb la “Hamilton Depression Rating Scale” i la “Young Mania Rating Scale”. Es van realitzar anàlisis de regressió logística per investigar la magnitud e independència de les associacions. RESULTATS: Aproximadament el 83% dels subjectes presentaven símptomes afectius durant les fases primerenques de la malaltia, essent els depressius els més freqüents en la fase prodròmica (27,4%) i els mixtes en la fase aguda (41,1%) La proporció de subjectes que van realitzar IS al llarg dels 24 mesos va ser del 12,2% , el 10,9% durant els primers 12 mesos. La conducta suïcida durant el seguiment va estar relacionada amb la simptomatologia depressiva a les fases primerenques (OR= 4,75; 95% CI, 1,59-15,13, p=0,005). La prevalença o tipus de simptomatologia afectiva durant l’episodi agut no va predir de forma significativa el diagnòstic als 12 mesos de Trastorn Bipolar o Esquizofrènia. En canvi els subjectes amb Trastorn Bipolar presentaven més símptomes subllindar afectius tan del pol maníac com depressiu en la fase prodròmica. CONCLUSIONS: PEP d’inici precoç presenten elevades taxes de simptomatologia afectiva i de conducta suïcida durant les fases primerenques de la malaltia. La relació trobada entre simptomatologia depressiva i risc suïcida indica la importància en la pràctica clínica d’una acurada avaluació d’aquesta simptomatologia en mostres adolescents, així com una monitorització estreta durant el primer any, indiferentment de la categorització de psicosi afectiva o no afectiva. Els nostres resultats suggereixen per tant, que una aproximació dimensional seria més apropiada per la avaluació i tractament de la heterogeneïtat dels símptomes d’un PEP d’inici precoç.
Brain connectivity and cognitive impairment in Parkinson’s disease
(Universitat de Barcelona, 2014-10-06) Baggio, Hugo César; Junqué i Plaja, Carme, 1955-; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] La malaltia de Parkinson és un procés neurodegeneratiu que té diverses manifestacions motores i no motores. Entre les manifestacions no motores, el deteriorament cognitiu és una causa important i comú de discapacitat; al cap de 20 anys des de l’inici de la malaltia, més de 80% dels pacients desenvolupen demència. Tot i tenir una alta prevalença i representar un factor de pèrdua de qualitat de vida tant pels pacients com per als seus cuidadors, les bases neurals d’aquestes alteracions són poc conegudes. En els últims anys, les tècniques d’imatge multimodals han demostrat ser útils en la investigació de les bases dels dèficits cognitius associats a les malalties neurològiques, i alguns estudis previs han trobat alteracions cerebrals tant estructurals com funcionals en subjectes amb la malaltia de Parkinson. D’altra banda, el concepte de deteriorament cognitiu lleu (DCL), utilitzat per definir la presència d’un rendiment cognitiu inferior al esperat segons l’edat i el nivell educatiu – i un major risc de desenvolupament de demència – s’ha començat a aplicar en el context de la malaltia de Parkinson. A més, en estudis epidemiològics s’ha vist que la presència d’alguns tipus d’alteració cognitiva – concretament, aquells que tenen substrats neurals predominants en regions corticals posteriors, com són dèficits visuoespacials i visuoperceptius – indiquen una major probabilitat de desenvolupar demència. Al contrari, en els dèficits relacionats amb els desequilibris en la neurotransmissió dopaminèrgica (com són els dèficits d’atenció i executius), no s’ha trobat que siguin marcadors de pitjor pronòstic cognitiu. L’objectiu d’aquesta tesi va ser avaluar els substrats neuroanatòmics i neurofuncionals de les diferents alteracions cognitives i neuropsiquiàtriques relacionades amb la malaltia de Parkinson mitjançant un abordatge de xarxes, tot utilitzant tècniques avançades de ressonància magnètica per estudiar les disfuncions de la connectivitat cerebral. En aquesta tesi, es van utilitzar dues mostres de pacients amb malaltia de Parkinson i subjectes sans que es van sotmetre a avaluació neuropsicològica i de ressonància magnètica funcional i estructural. La primera d’aquestes mostres va incloure 121 malalts de Parkinson i 49 controls sans. Les dades obtingudes amb aquesta mostra han sigut utilitzades en cinc estudis (estudis 1, 2, 3, 4 i 5), tres dels quals van abordar la connectivitat funcional cerebral en repòs i les alteracions estructurals associats a la presència de DCL. Per definir la presència de DCL, en dos estudis (estudis 1 i 2) s’han avaluat els déficits en tres dominis cognitius (atenció/funcions executives, memòria i funcions visuoespacials/visuoperceptives); en l’altre estudi (estudi 3), s’ha utilitzat un mqtode de classificació d’acord amb les recents directrius proposades per la Movement Disorder Society Task Force, que consideren el rendiment en cinc dominis (atenció/memòria de treball, funcions executives, memòria, llenguatge i funcions visuoespacials/visuoperceptives). En els estudis 1 i 2, es van avaluar 66 pacients i 36 controls utilitzant tècniques d’avaluació de la connectivitat cerebral en repòs i les alteracions corresponents associats a la presència de DCL. Trenta cinc per cent dels pacients amb malaltia de Parkinson van complir criteris de DCL. Estudi 1: En aquest estudi, s’ha aplicat un abordatge de teoria de grafs per avaluar les alteracions globals de connectivitat. Per tal de reconstruir les xarxes cerebrals, la substància grisa cortical i subcortical s’ha dividit en 90 regions definides amb l’atles Automated Anatomical Labelling. Posteriorment, s’ha calculat la correlació temporal de l’activitat entre cada parell de regions, obtenint-se així una matriu representativa de la connectivitat funcional de tot el cervell. En un primer pas, s’han comparat directament aquestes matrius de correlació per tal d’avaluar el patró de reducció o augment de connectivitat en els diferents subgrups de pacients. Aquest anàlisi va revelar que els pacients amb DCL tenien reduccions de connectivitat, sobretot afectant les connexions interlobulars de llarga distància, així com alguns augments de connectivitat, sobretot en connexions mps curtes. Posteriorment, s’han utilitzat les matrius de correlació per calcular mesures globals i regionals de teoria de grafs. Concretament, s’han avaluat paràmetres que mesuren la integració (l’eficiència d’intercanvi d’informació entre distintes àrees cerebrals): el characteristic path length i l’eficiència global;i paràmetres de segregació, que mesuren la interconnectivitat local: el clustering coefficient i l’eficiència local. També s’ha avaluat el grau de modularitat de les xarxes cerebrals, és a dir, quant de bé aquestes xarxes es podien dividir en mòduls o comunitats de nodes densament interconnectats, amb poques connexions entre diferents mòduls. S’ha observat que els pacients amb DCL presentaven augments en les mesures de segregació i de modularitat. Les anàlisis de correlació han revelat que aquestes mesures es correlacionaven amb el rendiment en funcions visuoespacials/visuoperceptives i de memòria. En l’anàlisi de les mesures de centralitat dels nodes – és a dir, la importància que tenen en el tràfic d’informació dins de la xarxa –, s’ha observat que els nodes que solen ser més centrals en subjectes sans (els anomenats hubs cerebrals) perden centralitat en els pacients amb malaltia de Parkinson. Aquest resultat indica una reorganització d’aquestes xarxes caracteritzat per un augment del flux d’informació neural a travès de nodes que en subjectes sans són menys rellevants. Aquest estudi es va publicar a la revista Human Brain Mapping a l’any 2014 (Cognitive impairment and resting-state network connectivity in Parkinson’s disease). Estudi 2: s’ha utilitzat la mateixa mostra que en l’estudi 1. S’ha utilitzat, però, un altre tipus d’anàlisi amb l’objectiu d’estudiar els patrons de connectivitat dins d’un conjunt de xarxes cerebrals que, segons estudis previs, tenen un paper rellevant en els processos cognitius: la default mode network, la xarxa dorsal de l’atenció i la xarxa frontoparietal. Inicialment, s’ha realitzat un anàlisi de components independents amb les dades de ressonància magnètica funcional en repòs per tal d’identificar les xarxes d’interès a nivell grupal. Posteriorment, s’ha utilitzat la tècnica de dual regression per identificar les mateixes xarxes a nivell individual, i que permet comparacions entre els grups. En aquesta anàlisi, s’ha observat que els pacients amb DCL presentaven reduccions de connectivitat entre la xarxa dorsal de l’atenció i l’ínsula anterior i regions adjacents del lòbul frontal dret. En el grup de pacients, el nivell de connectivitat en aquestes regions es correlacionava amb el rendiment en el domini d’atenció/executiu. A més, s’ha vist que els pacients amb DCL presentaven un augment de connectivitat entre extenses àrees parieto-occipitals i la default mode network; aquestes disfuncions de connectivitat també estaven associats a pitjor rendiment cognitiu, però en aquest cas en el domini visuoespacial/visuoperceptiu. Com anàlisi addicional per definir les alteracions locals de connectivitat, es va realitzar una avaluació de les connexions entre els nodes individuals de les xarxes d’interès; per definir aquests nodes, s’han seleccionat a priori les coordenades disponibles en un estudi de referència. Aquesta anàlisi ha demostrat que els augments de connectivitat de regions corticals posteriors amb la default mode network en realitat estaven caracteritzats per una pèrdua del patró normal d’anticorrelació amb aquesta xarxa observat en controls sans. A més, s’ha vist que aquestes mateixes regions tenien menys connectivitat amb les altres xarxes avaluades. Finalment, s’han realitzat anàlisis complementaris per avaluar la presència de degeneració estructural de la substància grisa que pogués estar associada a les alteracions funcionals observades. L’anàlisi del gruix cortical va revelar la presència de reduccions en els pacients amb DCL en regions parieto-occipitals; aquestes reduccions estaven associades a les alteracions de connectivitat de la default mode network i amb el rendiment visuoespacial/visuoperceptiu. Aquest estudi es va publicar a la revista Human Brain Mapping a l’any 2014 (Functional brain networks and cognitive deficits in Parkinson's disease). Estudi 5: En el tercer estudi en que es va avaluar la connectivitat funcional en repòs, l’objectiu va ser investigar les alteracions en els circuits fronto-estriats en la malaltia de Parkinson amb apatia – un trastorn neuropsiquiàtric molt freqüent en pacients amb aquesta malaltia. Amb aquesta finalitat, es va utilitzar la mateixa mostra que en els dos primers estudis. Es van classificat els subjectes en apàtics o no-apâtics segons la puntuació en l’escala d’apatia de Starkstein. A més, es va tenir en compte la presència de trastorns depressius, que, a més de tenir una alta prevalença en la malaltia de Parkinson, freqüentment coexisteixen amb l’apatia i tenen manifestacions que s’hi solapen. Així doncs, també es va aplicar l’escala de depressió de Beck; la puntuació en els 11 ítems d’aquesta escala que representen els símptomes disfòrics, més específics de la depressió, es va utilitzar com a covariable en totes les anàlisis. Per a realitzar l’anàlisi de connectivitat funcional, es va parcel·lar l’estriat en 3 regions – límbica, executiva i sensorimotora. Així mateix, es va parcel·lar l’escorça frontal en 4 regions – límbica, executiva, rostral motora i caudal motora. Vint pacients (41%) es van classificar com apâtics (puntuació > 13 en l’escala d’apatia). L’anàlisi de connectivitat va revelar que la presència d’apatia estava acompanyada de reduccions, que principalment afectaven les regions límbiques tant del estriat com de l’escoroa prefrontal. Per tal d’avaluar si aquestes alteracions s’acompanyaven de degeneració de les estructures avaluades, es van realitzar anàlisis addicionals amb voxel-based morphometry de les estructures corticals i subcorticals, a més de volumetria i shape analysis dels nuclis del estriat. No s’han obtingut resultats significatius amb cap d’aquests abordatges. Aquest estudi està actualment en revisió en una revista indexada. Estudi 3: En aquest estudi, 90 pacients i 32 controls van ser estudiats mitjançant tècniques d’avaluació del gruix cortical. Trenta dos (52%) pacients van complir criteris de DCL. S’ha observat que el grup de pacients amb DCL presentava reduccions del gruix cortical en regions parieto-temporals, així com augment en mesures d’atròfia global tals com reducció del gruix cortical global i del volum de substància grisa, així com augment del volum ventricular. Les anàlisis de correlació van revelar que el rendiment en totes les proves neuropsicològiques estava associat a la pèrdua de gruix cortical posterior. Aquest estudi es va publicar a la revista Movement Disorders a l’any 2014 (Cortical thinning associated with mild cognitive impairment in Parkinson's disease). Per a la segona mostra de subjectes, es van reclutar 24 pacients amb malaltia de Parkinson inicial i 24 controls sans, els quals es van estudiar mitjançant ressonància magnètica estructural i funcional així com mitjançant exploració neuropsicològica. Disset pacients i 15 controls van ser avaluats longitudinalment, amb una segona avaluació després d’un seguiment mitjà de 35,5 mesos. Estudi 6: En el primer estudi fet amb aquesta mostra, es van incloure 17 pacients i 13 controls, i l’objectiu va ser estudiar la xarxa de memòria de reconeixement. Per això es va utilitzar una seqüència de ressonància magnètica funcional amb un paradigma de memòria de reconeixement que consistia en intentar reconèixer les 35 paraules prèviament apreses entre una llista de 70 paraules. Les dades obtingudes van ser avaluades a través de abordatges convencionals o model-based, així com a través de tècniques model-free (anàlisi de components independents). En la primera anàlisi, es va identificar el patró d’activació associat a la tasca. En l’anàlisi de components independents, també es van identificar els components associats a la tasca; les principals regions activades en la component més associada a la tasca es van utilitzar com a regions d’interès en un anàlisi subsegüent de canvis progressius de connectivitat. Es va trobar una correlació entre la activació de la component independent més associada a la tasca i el rendiment de memòria de reconeixement dels pacients. A més, l’avaluació longitudinal va revelar canvis progressius en la connectivitat entre els principals nodes d’aquesta xarxa, caracteritzats per la pèrdua de connectivitat entre regions frontoparietals i la preservació de la connectivitat frontofrontal (que en els controls sans s’havia reduït). Aquest estudi es va publicar a la revista Journal of Neurology, Neurosurgery and Psychiatry a l’any 2013 (Progressive changes in a recognition memory network in Parkinson's disease). Estudi 7: En aquest segon estudi fet amb la segona mostra, s’ha volgut analitzar el patró d’atròfia progressiva de la substància grisa en la malaltia de Parkinson inicial i la seva relació amb canvis neuropsicològics. Amb aquesta finalitat, les dades de setze pacients i 15 controls van ser avaluades amb tècniques de gruix cortical, volum de substància grisa a través de voxel-based morphometry i volumetria cortical i subcortical. Es van trobar reduccions progressives del gruix cortical en regions frontotemporals bilaterals. L’avaluació neuropsicològica va revelar que els pacients tenien pitjor rendiment en proves d’atenció i de velocitat psicomotora, però aquestes variables no es correlacionaven amb els canvis corticals. Aquest estudi es va publicar a la revista Movement Disorders a l’any 2012 (Progression of cortical thinning in early Parkinson's disease). Un últim estudi (estudi 4) es va realitzar amb subjectes de la primera i de la segona mostra. Es va seleccionar una submostra de 39 pacients i 23 controls amb la finalitat d’avaluar les alteracions de les substàncies blanca i grisa associats als dèficits de reconeixement d’emocions facials en la malaltia de Parkinson. Es van utilitzar imatges potenciades en difusió per l’estudi d’alteracions microestructurals de la substància blanca en els tractes llargs que connecten les estructures cerebrals involucrades en el processament emocional, mitjançant tècniques de imatge per tensor de difusió. A més, les imatges estructurals es van avaluar a través de voxelbased morphometry per estudiar les alteracions de volum de la substància grisa en les estructures cerebrals prèviament descrites com rellevants pel processament d’emocions. El rendiment en el reconeixement d’emocions facials es va mesurar mitjançant la prova d’Ekman. Els pacients amb la malaltia de Parkinson van obtenir un rendiment inferior als controls en la identificació de les emocions negatives (tristesa, ràbia, por i fàstic). L’anàlisi de correlacions va revelar que els dèficits d’identificació de tristesa correlacionaven amb els valors d’anisotropia fraccional –un paràmetre de la microestructura de la substància blanca– sobretot en el fascicle fronto-occipital inferior dret. L’anàlisi de substància grisa, per contra, va revelar que la identificació de tristesa correlacionava amb el volum de l’escoroa orbitofrontal dreta, amígdala i gir postcentral; la identificació de ràbia correlacionava amb el volum de substància grisa de l’estriat ventral, escorça infragenual i gir fusiform occipital dret; i la identificació de fàstic correlacionava amb volum de substància grisa en el còrtex cingulat anterior. Aquest estudi es va publicar a la revista Neuropsychologia a l’any 2012 (Structural correlates of facial emotion recognition deficits in Parkinson's disease patients). Tots aquests estudis ens permeten concloure que un alt percentatge de pacients amb malaltia de Parkinson tenen alteracions cognitives i compleixen criteris de DCL. L’anàlisi de neuroimatge mitjançant diferents estratègies demostra que la presència de DCL en la malaltia de Parkinson s’acompanya d’alteracions estructurals i funcionals. A més, diferents tipus de dèficit cognitiu es relacionen amb diferents patrons d’alteració. A nivell de connectivitat funcional en repòs, els pacients amb malaltia de Parkinson amb DCL presenten un patró predominant de reducció de connectivitat de llarg abast i augment de la connectivitat local, que es tradueix en un augment del caràcter modular i de segregació de les xarxes cerebrals. Així mateix, s’observa una reducció de connectivitat de components de xarxes de connectivitat intrínseca rellevants per al processament cognitiu, que es caracteritza per una reducció de connectivitat d’una xarxa involucrada en processos de l’atenció (xarxa dorsal de l’atenció) i la regió insular anterior dreta. Al mateix temps, s’observa una reducció de connectivitat de regions corticals posteriors amb regions cerebrals anteriors, que s’associa a atròfia cortical posterior i a la presència de dèficits en les funcions visuoespacials/visuoperceptives. L’anàlisi de la connectivitat funcional en repòs revela també que la presència d’apatia en la malaltia de Parkinson s’acompanya de reduccions en circuits fronto-estriats, que sobretot afecten els components del sistema de recompensa, és a dir, l’estriat ventral i l’escorça orbitofrontal. Els resultats de l’anàlisi d’alteracions microestructurals de la substància blanca associats al pitjor reconeixement d’emocions facials semblen indicar que els dèficits de connectivitat estructural també estan implicats en l’ocurrència dels dèficits cognitius en la malaltia de Parkinson. Finalment, en pacients amb malaltia de Parkinson inicial, s’han aportat evidències sobre el poder dels mètodes de neuroimatge per a detectar alteracions estructurals (pèrdua de gruix neocortical) i funcional fins i tot abans de l’inici de símptomes cognitius clínicament evidents. En conclusió, els resultats obtinguts en els diferents estudis d’aquesta tesi ens permeten concloure que distintes tècniques i diferents marcs conceptuals poden proporcionar informació útil per a la caracterització de les bases neurals dels dèficits cognitius i emocionals associats a la malaltia de Parkinson.
Multimodal characterization and modulation of large-scale memory networks: Implications for cognitive aging
(Universitat de Barcelona, 2014-11-07) Vidal Piñeiro, Dídac; Bartrés Faz, David; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat]
Canvis en els nivells plasmàtics i plaquetars del BDNF i en els paràmetres de coagulació en pacients amb transtorn depressiu major tractats amb ISRSs
(Universitat de Barcelona, 2015-01-15) Serra Millàs, Montserrat; Gastó Ferrer, Cristóbal; Navarro, Víctor (Navarro Odriozola); Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] La depressió s’associa a múltiples alteracions biològiques. En aquesta tesi s’analitza les alteracions que es presenten en els pacients depressius respecte als subjectes controls i els canvis que s’observen durant el tractament amb un inhibidor de la recaptació de la serotonina (ISRS). S’ha proposat que els pacients amb depressió presentarien uns nivells de neurotrofines perifèriques inferiors als subjectes sans el que indicaria una disminució de la neuroplasticitat cerebral que es corregiria amb el tractament antidepressiu. Una altra alteració observada en els pacients depressius és la major activació plaquetària i les alteracions en els paràmetres hemostàtics. Aquestes alteracions podrien explicar la predisposició als esdeveniments cardiovasculars en pacients depressius. Els estudis avaluen els nivells de BDNF en plasma i en plaquetes en pacients amb depressió sense tractament respecte al controls sans i valorar els canvis observat en els nivells de BDNF en les diferents fases (8 i 24 setmanes) del tractament amb escitalopram. També es avaluar la funcions adhesives, cohesives i procoagulants plaquetàries en els pacients amb trastorn depressiu major i en les diferents fases del tractament amb ISRSs i comparat amb subjectes sans. Els resultats dels estudis presentats a la tesi mostren que els pacients amb depressió major abans del tractament presenten nivells de BDNF en plaquetes inferiors i nivells en plasma pobre en plaquetes superiors als controls sans. El tractament amb un ISRS (escitalopram) modifica els nivells de BDNF tendint als paràmetres similars als controls, però a les 8 setmanes de tractament solament s’observa un increment significatiu del BDNF plaquetari, aconseguint-se nivells similars als controls, pel que s’ha suposat que el BDNF plaquetari podria ser un marcador de resposta al tractament en fases inicials. A les 24 setmanes de tractament els nivells de BDNF plaquetari i plasmàtic no mostren diferències respecte als controls. També es va observar una correlació negativa entre les nivells de BDNF plaquetari i plasmàtic. Respecte als paràmetres de l’hemostàsia s’observa que els pacients depressius sense tractament presenten un endofenotip protrombòtic amb un increment significatiu del volum de les plaquetes, un increment dels paràmetres d’activació plaquetària, un increment de la fermesa del coàgul, un increment de l’activitat del factor tissular associat a plaquetes, un increment de la formació fibrina i trombina quan s’exposa a una superfície trombogènica en condicions de flux i un increment de l’agregació de les plaquetes en resposta a àcid araquidònic. El tractament amb ISRS normalitza de forma ràpida i eficaç aquests paràmetres, excepte que s’observa un increment de GPIIbIIIa i no es modifiquen les propietats viscoelàstiques dels trombes formats en condicions de cisalla reduïda. Els resultats observats sobre la coagulació amb el tractament amb ISRS podria explicar el major risc de sagnat en els pacients que reben tractament amb aquest grup d’antidepressius. En la discussió es valoren els resultats respecte a estudis previs, alhora que s’analitza la utilitat actual del BDNF com a marcador biològic de depressió a nivell perifèric, la relació entre el BDNF plaquetari i l’activació plaquetària i la possible relació entre BDNF i malaltia cardiovascular. També s’analitza la relació entre depressió i malaltia cardiovascular i els canvis observats amb el tractament amb ISRSs.
Multimodal MRI Study of Human Brain Connectivity: Cognitive Networks
(Universitat de Barcelona, 2015-01-13) Sala Llonch, Roser; Bartrés Faz, David; Junqué i Plaja, Carme, 1955-; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[cat] Aquesta tesi inclou 6 estudis en els quals s’han utilitzat diversos mètodes d’imatge per ressonància magnètica (IRM) per caracteritzar la connectivitat cerebral i la seva relació amb l’estat cognitiu en joves sans, persones d’edat avançada i pacients amb malaltia d’Alzheimer. Les tècniques d’IRM permeten estudiar la connectivitat estructural a partir del Tensor de Difusió (DTI), i la connectivitat funcional mitjançant la IRM funcional (IRMf), mesurada durant l’execució d’una tasca o durant el repòs. S’ha descrit un conjunt de xarxes neuronals, que inclou la xarxa neuronal per defecte (o Default Mode Network, DMN). Utilitzant IRMf en un grup de joves sans, es va trobar que la connectivitat de la DMN, durant el repòs previ a una tasca correlacionava amb el rendiment. A més, l’estat de les xarxes implicades en la tasca també correlacionà amb l’execució. En un altre grup de joves sans, es van estudiar les xarxes implicades en la memòria de treball amb estímuls facials o espaials. Es van descriure regions i connexions específiques per la memòria de treball amb cares, que implicaren el fusiforme i la regió frontal inferior. Posteriorment, es van estudiar les xarxes de la memòria de treball en l’envelliment. Els subjectes d’edat avançada amb correcta execució mostraren increments d’activitat en regions frontals bilaterals, indicant mecanismes compensatoris. També es varen estudiar patrons de connectivitat global, utilitzant IRM en repòs i graph-theory en un grup de 98 subjectes d’edat avançada. L’edat correlacionà amb un decrement de la connectivitat funcional en les connexions llargues i un increment en les curtes. Els subjectes més grans presentaren més clustering funcional, sobretot en regions frontals i parietals, indicant un increment de la segregació. Les mesures obtingudes es van relacionar amb la memòria visual i verbal. A continuació es vàren estudiar els patrons d’interacció de les xarxes neuronals també en el context de l’envelliment. La connectivitat entre els components de la DMN correlacionà negativament amb l’edat, mentre que la connectivitat entre diferents sistemes augmentà amb l’edat. Aquestes interaccions es relacionaren amb la memòria i les funcions executives. Finalment, es va utilitzar la IRMf en subjectes amb una mutació en el gen Presenilin-1, causant de la malaltia d’Alzheimer. Es van trobar alteracions funcionals en la DMN i en una tasca de memòria episòdica, fins i tot en aquells subjectes que estaven lluny de l’edat d’inici de la malaltia. En resum, hem pogut demostrar la utilitat de la IRMf per a estudiar xarxes de connectivitat cerebral i hem pogut concloure que aquestes correlacionen amb l’estat cognitiu i amb l’execució de les tasques. A més, s’han descrit alteracions en la connectivitat durant l’envelliment sà i en la malaltia d’Alzheimer, fins i tot abans de l’aparició de símptomes clínics. La DMN apareix com un sistema altament implicat en cognició en subjectes joves sans, però també com el sistema més vulnerable tant en l’envelliment com en la malaltia d’Alzheimer.
Neuroimaging correlates of cognitive functioning in cerebrovascular disease
(Universitat de Barcelona, 2014-07-25) Fernández-Andújar, Marina; Mataró Serrat, Maria; Clemente, Immaculada; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] Los accidentes cerebrovasculares (ACV) son la tercera causa más común de muerte y la causa principal de discapacidad en adultos en los países desarrollados (Carmichael, 2012; Organización Mundial de la Salud, 2004). Concretamente, el ictus isquémico y las lesiones de sustancia blanca (LSB) frecuentemente dan lugar a múltiples secuelas neurológicas, deterioro cognitivo y alteraciones conductuales y emocionales (Gorelick et al., 2011; Troncoso et al., 2008). Los ACV son responsables de daño en la zona primaria de la lesión isquémica pero también pueden producir alteraciones en áreas remotas a ésta. El tálamo es una estructura clave en los circuitos cortico-subcorticales (Alexander et al., 1986; Byne et al., 2009) y está involucrado en múltiples funciones cognitivas (Herrero et al., 2002; Sherman, 2005) especialmente en las funciones ejecutivas, uno de los dominios cognitivos más afectados después de sufrir un ACV. Aunque se sabe que los circuitos cortico-subcorticales están implicados en las funciones cognitivas, hasta la fecha sus correlatos de neuroimagen se desconocen. El objetivo general de esta tesis ha sido estudiar los efectos de una interrupción en los circuitos cortico-subcorticales debido a una lesión directa o remota en las funciones ejecutivas. Para el estudio de las anomalías talámicas remotas usamos la técnica de la Imagen por Tensor de Difusión (ITD), tanto para el ictus isquémico como para las LSB. Además, dado que la atención y la inhibición cognitiva son una de las funciones más importantes de las funciones ejecutivas, estudiamos la relación entre un tracto de sustancia blanca (SB) -llamado Frontal Aslant Tract (FAT)- y estas funciones. Los resultados de los estudios mostraron que anomalías secundarias microestructurales talámicas remotas a la lesión cerebrovascular pueden ocurrir tanto en el tálamo ipsilateral como en el tálamo contralateral, en sujetos sanos con LSB y en pacientes con un ictus cerebral isquémico. Estas anomalías talámicas pueden estar relacionadas con una disrupción en los circuitos cortico-subcorticales asociado con disfunción ejecutiva. Además, en sujetos de la comunidad y con un ictus isquémico, el FAT derecho está implicado en atención e inhibición de respuesta. En conclusión, los resultados obtenidos en la presente tesis doctoral sugieren que los ACV puede afectar los circuitos cortico-subcortical a través de anomalías microstructurales talámicas y éstas podrían estar relacionadas con la disfunción cognitiva. Finalmente, la novedosa técnica de la ITD puede tener un papel relevante en el conocimiento del funcionamiento cognitivo tanto en el ictus isquémico como en las LSB.
Marcadores de vulnerabilidad para la conducta suicida en el trastorno bipolar
(Universitat de Barcelona, 2014-05-26) Jiménez Martínez, Ester; Vieta i Pascual, Eduard, 1963-; Benabarre, Antonio; Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa]Los pacientes bipolares presentan tasas muy elevadas de conductas suicidas. Dado que el litio, uno de los fármacos más ampliamente utilizado para tratar el trastorno bipolar, ha demostrado presentar ciertas propiedades antisuicidas y antiimpulsivas, pretendemos analizar el impacto que la variabilidad genética en algunos de los genes implicados en algunas de las vías relacionadas con el mecanismo de acción del litio ejerce sobre la conducta suicida, así como en los niveles de impulsividad, dimensión considerada tradicionalmente como un potencial endofenotipo de la conducta suicida. Además, habiéndose establecido una asociación entre un peor nivel de funcionamiento y la historia de conducta suicida en este grupo de pacientes, también nos propusimos estudiar el rol que la impulsividad podría desempeñar en el nivel de deterioro funcional que los pacientes bipolares presentan. Para analizar el efecto de la variabilidad genética en las vías vinculadas al mecanismo de acción del litio tanto en la emergencia de la conducta suicida, como en el nivel de impulsividad de los pacientes bipolares se llevaron a cabo dos estudios de asociación genética. En el primero de ellos, los resultados mostraron que los portadores del genotipo AA para el SNP rs669838 perteneciente al gen IMPA2 (OR= 2.92; IC95% [1.20-7.15]; χ²= 7.015; p=0.008) y el genotipo GG del rs4853694 del gen INPP1 (OR= 3.69; IC95% [1.05-14.56]; χ²=5.66; p=0.02) presentaban un riesgo de cometer tentativas suicidas, aproximadamente, 3 veces mayor en comparación con aquellos que presentaban un genotipo diferente. En el caso del gen GSK3β, los portadores del alelo T (T/T o T/-) del SNP rs1732170 (OR= 2.05; IC95% [1.02-4.16]; χ²= 7.7; p=0.029) y los portadores del alelo A (A/A o A/-) del rs11921360 (OR= 3.2; IC95% [1.03-13.49]; χ²=4.7; p=0.02) presentaban también el doble y el triple de riesgo de presentar conductas suicidas, respectivamente. Respecto a los niveles de impulsividad, los resultados obtenidos indicaron que los pacientes portadores del alelos T para el SNP rs1732170 (18.95 vs. 17.38; F=9.470; p=.002; η2 parcial=5.1%; Poder observado=86.4 %) y los del alelo G del SNP rs334558 (19.37 vs. 17.88; F=5.715; p=.018; η2 parcial =3.2%; Poder observado=66.2%), ambos pertenecientes al gen GSK3β, presentaban mayores puntuaciones en la subescala de impulsividad cognitiva. En el tercero de los estudios, cuyo objetivo era analizar la potencial relación entre la impulsividad y el nivel de funcionamiento global de los pacientes bipolares, se halló mostraron que los niveles de impulsividad y funcionamiento no eran independientes, mostrando una correlación positiva (r pearson=0.300; p<0.001), esto es, a mayor impulsividad, mayor deterioro funcional. Respecto al análisis multivariante, destacar que de entre todas las variables analizadas, tan solo la presencia de sintomatología depresiva (β=1.580; p<0.001), el número de hospitalizaciones previas (β=0.837;p=0.019) y los niveles de impulsividad (β=0.319;p=0.004) se asociaron significativamente a un peor funcionamiento global. En resumen, nuestros resultados parecen confirmar que la variabilidad genética en genes implicados tanto en la vía de los fosfoinositoles como de la Wnt/β-catenina se asociaría tanto una mayor vulnerabilidad para la emergencia de conductas de tipo suicida en el caso del trastorno bipolar y, en el caso específico del gen GSK3β, también se asocia niveles incrementados de impulsividad cognitiva. Por otro lado, nuestros resultados sugieren que la impulsividad, del mismo modo que la sintomatología depresiva y el número de hospitalizaciones, se asocia fuertemente al deterioro funcional en el trastorno bipolar, especialmente en los dominios de funcionamiento cognitivo, manejo de las finanzas y autonomía personal.
Funciones orbitofrontales en la enfermedad de Alzheimer
(Universitat de Barcelona, 2014-03-14) Tayó Juli, Mª del Carmen; Jurado, Ma. Ángeles (María Ángeles); Universitat de Barcelona. Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica
[spa] INTRODUCCIÓN: Estudios realizados con roedores y primates demuestran la implicación del córtex orbitofrontal en el aprendizaje de estímulos, en tareas de aprendizaje social y en la toma de decisiones en el ámbito social. También numerosos estudios con humanos ponen de manifiesto la relación del córtex orbitofrontal con la falta de empatía, la conducta social inapropiada, la incapacidad para reconocer el componente social de las expresiones faciales y el déficit en la integración y en la comunicación social. En efecto, el córtex orbitofrontal es importante para la conducta emocional y social y en definitiva para interaccionar de una forma adecuada. El deterioro cognitivo en la enfermedad de Alzheimer es progresivo y tiende a un síndrome afaso-apracto-agnósico debido a una atrofia en los lóbulos temporales, frontales, parietales y occipitales. Sin embargo, hay estudios que ponen de relieve que el córtex orbitofrontal es la corteza con menos placas neuríticas. Hay resultados diversos y contradictorios respecto a la capacidad para reconocer emociones de las expresiones faciales y la capacidad para las habilidades sociales en los enfermos de Alzheimer. OBJETIVOS: El primero consiste en mostrar la preservación de las funciones asociadas al córtex orbitofrontal en la enfermedad de Alzheimer. El segundo es estudiar si en todos los grados de deterioro de la enfermedad de Alzheimer se preserva la capacidad de percibir situaciones sociales. MÉTODO: Mediante muestreo prospectivo se seleccionaron para el estudio 45 pacientes con enfermedad de Alzheimer que acudían a la consulta externa ambulatoria entre 67 y 89 años y 15 sujetos control entre 66 y 89 años. Se les administró una batería neuropsicológica general, pruebas orbitofrontales específicas, una escala de conducta frontal, un rol playing de interacción social y un visionado de conductas sociales. RESULTADOS: Los resultados de las pruebas neuropsicológicas de la batería general muestran que los pacientes con enfermedad de Alzheimer respecto al grupo control presentan un declive cognitivo desde las fases incipientes de la enfermedad en las áreas de memoria, lenguaje, atención, praxias y gnosias observándose diferencias significativas entre los grupos con una magnitud grande del efecto (r>0,5). En relación a las pruebas orbitofrontales específicas en la prueba de objetos alternados no aparecen diferencias significativas entre los grupos; tampoco hay diferencias significativas en interacción social y en el visionado de situaciones positivas comparadas con las negativas. No hay diferencias significativas en el visionado de situaciones sociales entre los grupos control, incipiente y leve. En el Iowa Gambling Test no aparecen diferencias significativas entre el grupo control y los 3 grupos de pacientes, tampoco hay diferencias entre los grupos en apatía, en disfunción ejecutiva y en desinhibición. En otro grupo de pruebas como el test de la mirada hay diferencias entre el grupo control y los grupos de pacientes (p<0,05). También hay diferencias significativas entre los grupos en el test de meteduras de pata con una magnitud grande del efecto (r>0,5). En el visionado de situaciones sociales las diferencias eran significativas entre el grupo moderado y el resto de grupos con una magnitud grande del efecto (r>0,5). CONCLUSIONES: Los pacientes con enfermedad de Alzheimer presentan alteraciones en los resultados de las pruebas orbitales en las fases incipientes de la enfermedad sin embargo se mantienen estables a pesar de la progresión de la demencia. Únicamente los grupos de pacientes incipiente y leve mantienen la capacidad para captar situaciones sociales tanto positivas como negativas, comprenderlas y tener empatía con ellas. También preservan las interacciones sociales básicas.

Examinar

Enviaments recents