Tesis Doctorals - Departament - Filologia Grega

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/41631

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 15 de 15

Formes del Logos en la novel·la grega bizantina. Estudi narratològic de les Διηγήσεις bizantines de l´època Comnena (s. XII) i Paleòloga (s. XIII-XV)
(Universitat de Barcelona, 2016-01-29) Illgen Izquierdo, Arantxa; Marcos Hierro, Ernest, 1963-; Gilabert Barberà, Pau; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] El propòsit principal d’aquesta tesi pot ser descrit per mitjà del seu títol: tractem de l’estudi dels particulars usos narratius i lingüístics (logos) en la tradició dels textos de la novel·la bizantina, així com de les formes que caracteritzen aquest tipus de producte literari en el context de la literatura grega medieval a partir del segle XII en l’àmbit de l’imperi romà d´Orient, i en concret al llarg del període que comprèn l’època de la cort dels Comnens fins el temps dels Paleòlegs (s.XIV). En primer lloc, hom recorre el context històric i cultural; després, s’intenta explicar la principal terminologia que el món bizantí tenia per a aquest tipus d’obres, i es repassa la problemàtica que planteja la teoria crítica moderna. A continuació, i tenint en compte la complexitat narrativa, així com les dificultats que ens presenta la llengua grega en un període de contactes multiculturals entre Grècia i la resta del món Occidental, hom proposa l’anàlisi de les formes del Logos, enteses com a base i xarxa estructural que conforma aquestes obres. Les “formes”, sospitosament peculiars en tot el compendi dels textos, suposen unes funcions concretes en la narració que es desenvolupen en diverses circumstàncies comunicatives, i impliquen tant els personatges com el seu entorn comunicatiu. D’alguna manera, ens expliquen com es va conformant la ficció, orienten la trama argumental i els seus resultats. Ens fixem, per tant, en un seguit d’imatges i de representacions de la paraula que es concreten en quatre Formes: el monòleg, com a forma d’expressió d’una sola veu, única però complexa, i el seus desenvolupaments poètics; el diàleg, com la forma de conversa entre dos personatges en escena; la cançó, probablement com la via més lírica de comunicació del discurs dels personatges principals (tot tenint en compte prèviament el “background” de la tradició de les Dimotikà tragoúdia o cançons tradicionals gregues); i finalment, la complexitat de les cartes, inscripcions i missatges com a formes del Logos escrit en la comunicació dels personatges. En relació amb el context narratiu i argumental, intentem definir quin és el tipus de lirisme que hi ha entre discursos i personatges en vistes a donar expressió real al concepte amorós o de l’amor en la narrativa de l’aventura de separació i retrobament final de la parella protagonista. En aquest cas, l’estudi de la veu poètica, així com la de la veu dels personatges principals, els dos enamorats, i la seva literalitat, esdevé necessària per a la comprensió d’aquests materials. S’observa, per exemple, que en el diàleg, la temàtica de l’amor es concreta i desenvolupa en les novel·les en dues tipologies de diàleg: el diàleg d’amor entre els protagonistes, i el diàleg sobre amor o sobre aquest tema. En un altre exemple, des del punt de vista del Logos escrit, la mateixa presència i intercanvi de cartes (ἡ γραφή) genera, a nivell narratiu, una tercera veu narrativa epistolar en el procés comunicatiu dels personatges que requereix una aproximació obligadament literària, en tant que l’escriptura és posada en primer pla en l’expressió pregona del sentiment amorós. De la mateixa manera, en l’anàlisi de les inscripcions (τὰ γράμματα), cada situació narrativa suposa un format i un suport de la transmissió dels missatges que configura, un cop més, un context poètic narratiu molt especial. La present tesi intenta omplir els buits existents en l´estudi de la ficció a Bizanci, alhora que planteja nous termes i límits de definició a través de la teoria del llenguatge i la narratologia, en un intent de concreció, per a totes aquestes novel·les, del rol de les seves formes del Logos.
El πάθος com a motiu tràgic en els escolis i en les manifestacions artístiques d'època imperial: dansa i novel·la
(Universitat de Barcelona, 2016-01-22) Homar Pérez, Roser; Mestre, Francesca; Garriga, Carles, 1954-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] El πάθος, entès com a emoció, com a afectació, està íntimament relacionat amb la teoria d'Aristótil a propòsit del que s'ha anomenat la catarsi tràgica. És així que en un context literari específicament tràgic aquest concepte ha estat assimilat tradicionalment amb la compassió i el temor, les emocions tràgiques per excel•lència. És una idea tradicional també associar la tragèdia amb esdeveniments desafortunats, dramàtics, com ara morts, guerres, desgràcies. i, de fet, Aristòtil en obres que no reflexionen sobre literatura defineix aquest concepte com una desgràcia, un patiment. D'aquesta manera, el πάθος, tot i contenir l'empremta tràgica, és un concepte que es pot aplicar també a l'èpica en aquells passatges on es descriu alguna mena de desgràcia amb un estil que aconsegueix generar en l'espectador una emoció en termes de dolor. D'altra banda, la Retòrica és una obra on el filòsof reflexiona a propòsit de diverses emocions, les defineix i explica que són mecanismes útils per emprar en aquelles parts del discurs en què es vol influir en l'emoció del jutge. És així que en la tradició aristotèlica el πάθος s'ha vinculat amb allò tràgic i amb l'emoció, especialment dolorosa, que es manifesta en un personatge, en una escena, i que es transmet a l'auditori. Aquesta tradició ha perdurat en el món grec i es reflecteix en la lectura que els antics feien dels textos clàssics per excel•lència: èpica i tragèdia. Tota aquesta tradició d'interpretació i comentari de textos literaris a propòsit d'aquest concepte queda molt ben definida i es pot resseguir en el que anomenem escolis antics, comentaris de diferents èpoques (època hel•lenística i imperial bàsicament) a determinats versos, passatges i episodis de les grans fites literàries de l’hel•lenitat. Però tota aquesta tradició a propòsit del πάθος no es reflecteix només en aquests comentaris erudits, sinó que es pot resseguir també en dues manifestacions artístiques d'època imperial que foren precisament titllades —no només en el seu moment, sinó també recentment per part d'estudiosos del món antic— de produccions poc exquisides i poc serioses amb l'únic objectiu d'entretenir un públic amb una formació cultural i literària més que modesta: es tracta de la dansa d'època imperial (ὄρχησις) —anomenada en la part occidental de l'imperi pantomima— i de la novella d'amor i d'aventures (Aquil•les Taci i Heliodor), també d'època imperial. Així, si els escolis antics de textos d'èpica i de tragèdia reflecteixen tota una tradició de lectura i de crítica literària que s'estengué fins a època imperial i més enllà, en la dansa i en la novel·la, com a produccions artístiques i literàries, podem resseguir aquesta tradició del πάθος i la reflexió de què fou objecte des del punt de vista de la creació literària. Així, malgrat que es tracta de manifestacions artístiques recents i novedoses en el seu moment, no per aquest motiu eren alienes a tota la tradició literària anterior, ans al contrari. I, de fet, de la mateixa manera que els escolis que estudiem en el treball a propòsit del πάθος reflecteixen fins a quin punt és un concepte que transgredeix les barreres de gènere, malgrat mantenir una empremta tràgica —en el sentit que avui dia apliquem nosaltres a aquest adjectiu—, en la novel·la i en els textos que reflexionen sobre la dansa com a creació artística, retrobem que els moments de tensió, de dolor, d'angoixa i de mort són construïts d'acord no només amb els criteris aristotèlics expressats en la Poètica i la Retòrica, sinó també amb els criteris i reflexions reflectits en els escolis.
El giro hermenéutico del ícono en el contexto de Grecia moderna: de «ícono bizantino» a «imagen eclesial»
(Universitat de Barcelona, 2016-02-11) Aguirre Romero, Federico; Marcos Hierro, Ernest, 1963-; Gilabert Barberà, Pau; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[spa] Hoy en día existe un auténtico fervor por los íconos bizantinos, testimoniado por el florecimiento de talleres en todo el mundo donde se producen íconos a partir de las técnicas tradicionales, por congresos y cátedras universitarias relativas al arte bizantino y a la teología ortodoxa. En países de tradición ortodoxa, incluso, la pintura de íconos se ha estatuido como el arte oficial de la Iglesia, desarrollándose proyectos iconográficos de gran envergadura. Esta realidad de la pasión de nuestra época por el ícono, sin embargo, plantea determinadas interrogantes que no han sido tratadas en profundidad por la investigación actual. El descubrimiento, por ejemplo, de la especificidad plástica del ícono a principios del siglo XX y su relación directa con el surgimiento del Suprematismo ruso es un tema que no ha sido discutido suficientemente por la historia del arte. Por otro lado, la intención de emplear la tradición en cuestión como vehículo de la experiencia cristiana actual pone de relieve la necesidad de vincular la tradición teológica que el ícono encarna con las búsquedas de la civilización contemporánea, sobre todo si se quiere ver en el ícono una lengua plástica capaz de «decir» la experiencia de fe del hombre actual. Como destacan diversos autores, la historia «moderna» del ícono es un tema pendiente. Y no sólo porque carezcamos de estudios al respecto, sino sobre todo a causa de la ausencia de un marco metodológico adecuado para abordar la pregunta que se cierne detrás de nuestra pasión contemporánea por los íconos: ¿es posible que una tradición del pasado reviva dando lugar a una poética del presente o se trata de un espejismo generado por la nostalgia de un pasado mejor? El presente estudio trata sobre el proceso de restitución de la tradición del ícono en el contexto de Grecia moderna y las cuestiones hermenéuticas que este proceso plantea. Su objetivo no es realizar un análisis pormenorizado sino configurar un marco metodológico para el planteamiento de la pregunta que apuntamos más arriba. Para llevar a cabo esta labor, analizaremos la obra de tres autores griegos contemporáneos: Photis Kóntoglou, Giorgos Kordis y Christos Giannarás. En la obra de estos autores, pues, se muestran de manera paradigmática los tres estadios que constituyen el «giro hermenéutico» del ícono en el contexto de Grecia moderna, es decir, el cambio en la interpretación de la tradición pictórica bizantina, la cual no aparece ya como un hecho del pasado sino como motor fundamental para el desarrollo de la civilización griega moderna.
BIOI. Tradicions biogràfiques dels poetes mítics grecs
(Universitat de Barcelona, 2015-07-23) Ginard Puigserver, Maria; Pòrtulas, Jaume; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] La construcció de les tradicions biogràfiques dels poetes mítics grecs va començar a gestar-se des de les primeres manifestacions literàries gregues i es va prolongar durant segles. Al llarg d’aquest període, aquestes figures van ser adoptades amb finalitats diverses i van encaixar en els usos i les necessitats individuals o col·lectius d’autors literaris, grups de culte o interessos polítics. A més a més, la construcció biogràfica d’aquests poetes comparteix processos i mecanismes de caracterització similars als que van fer servir les tradicions dels poetes històrics i d’altres operadors culturals com els filòsofs. Així doncs, la tesi analitza els motius biogràfics principals que s’incorporaren a les figures dels poetes mítics, per blocs temàtics, i el procés com es generaren i s’aprofitaren els t pics i els motius biogràfics en els poetes considerats sovint iniciadors de la poesia grega. Les anàlisis d’aquesta recerca s’organitzen principalment al voltant de figures com Tàmiris, Orfeu, Museu, Eumolp, Epimènides, Linos, Olè, Filammó i Amfíon, entre d’altres, i s’estructuren seguint uns eixos temàtics com són els orígens (genealogia i pàtria), les relacions de magisteri i d’iniciació i altres motius típics de la biografia heroica (el viatge, els enfrontaments poètics i amb el poder, les invencions, la institució de cultes, la mort i la integració en la condició heroica). L’estudi dels motius biogràfics ha comportat la identificació d’una funció d’equivalència entre alguns d’aquests motius i s’hi ha detectat també una voluntat de jerarquització i competència, molt lligada al context cultual en què molts d’aquests poetes tenien presència. De manera similar, els biografemes han contribuït a assignar als poetes analitzats una funció instauradora per a la tradició literària i religiosa que els prenia com a referent, com a conseqüència de la relació constant i privilegiada amb la divinitat.
Género y destino. La tragedia griega en Colombia
(Universitat de Barcelona, 2014-07-28) Romero Rey, Sandro; Riu, Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[spa]En Colombia, un país entre dos océanos en el norte de la América del Sur, ha habido diversas manifestaciones del arte y la cultura en las que la presencia de la tragedia griega sigue siendo un recurso pertinente para hablar de las heridas de su realidad. Género y destino: la tragedia griega en Colombia es una reflexión enmarcada en sesenta años (entre 1954 y 2014) en los que las obras de Esquilo, Sófocles y Eurípides han estado presentes en sus escenarios, en sus letras o en sus nuevas tendencias audiovisuales. Por un lado, se estudian aquí los tres ejes a partir de los cuales el concepto de lo trágico hace presencia en sus distintas disciplinas artísticas. A saber: la tragedia, desde la perspectiva de la soledad del ser humano. Por otro lado, la tragedia de una sociedad inmersa en una espiral de violencia que no cesa. Y, en tercer lugar, la tragedia como género teatral. Estas tres líneas indican, a su vez, tres modelos de representación en los distintos escenarios colombianos: las puestas en escena ilustrativas (donde se prioriza el texto), las puestas en escena complementarias (donde se pretende crear una ilusión de realidad, conservando el texto pero interrogándolo a través del montaje) y las puestas en escena que prescinden de los versos antiguos, utilizando la tragedia griega como un detonante para enfrentarse a nuevas formas y a nuevas preguntas. Siguiendo las rutas señaladas, el presente estudio emprende un viaje que se remonta a los primeros montajes radiales inspirados en la tragedia griega, hasta llegar a los desafíos posdramáticos de la segunda década del nuevo milenio. Al mismo tiempo, a través de casi cien experiencias artísticas, se vuelve inevitable encontrar el reflejo de un país cercenado por el conflicto armado, donde la realidad y la ficción parecen establecer un tejido en el que se borran los límites entre una y otra. La tragedia griega se convierte en una manera de metaforizar el horror y de dignificar, de alguna manera, el sinsentido de una sociedad que se resiste a salir de su progresivo desconcierto. “Género”, “Destino”, “Tragedia griega” y “Colombia” son los cuatro ejes que guían la reflexión específica sobre el dolor y su traducción en términos artísticos. En un momento en el que las fronteras del arte tienden a confundirse, el presente estudio persigue las distintas maneras de cómo los versos de la antigüedad sirven para fustigar a una sociedad, en apariencia, lejana a sus modelos de representación. El espacio de la tragedia griega sigue expandiéndose y no sólo se circunscribe al mundo de “las tablas”. Por esta razón, el cine, la narrativa, la poesía o las artes visuales se han apropiado de ciertos mitos específicos de la antigüedad para encontrar puentes de comparación con el mundo contemporáneo. Sendos ejemplos del arte colombiano de finales del siglo XX y comienzos del XXI servirán para mostrar ese diálogo entre el mundo antiguo y el presente. Pero es al teatro donde, en última instancia, se regresa en las líneas que siguen. Género y destino: la tragedia griega en Colombia navega por las aguas de la historia de las artes escénicas de un país, a través de los grupos de mayor tradición (TEC, La Candelaria, Teatro Libre de Bogotá), pasando por sus mejores vanguardias (Mapa Teatro), reconociendo los puentes internacionales que se cuelan en sus distintas puestas en escena (Polonia, Italia, Grecia, España, Suiza, Guatemala), hasta llegar a las formas más recientes de representación y, de manera inevitable, a los centros de educación artística en donde se han gestado entusiastas proyectos de reconstrucción del espíritu trágico. De otro lado, será en tres grandes ciudades (Bogotá, Medellín, Cali) donde se refleje, de manera más clara, la necesidad de poner en escena distintos modelos teatrales en los que los acertijos de la Grecia antigua se convierten en talismanes reveladores para darle una nueva universalidad a las manifestaciones artísticas del país. Aunque se ha seguido la pista de la tragedia griega por distintos caminos entre selvas, ríos, playas o montañas, es en esta tríada de centros urbanos donde la presencia de los espectros de Esquilo, Sófocles o Eurípides ha sido más clara y, de alguna manera, más renovadora. En el análisis del recorrido de la tragedia griega en Colombia se verán los modos en que las distintas propuestas teatrales y artísticas han encarado el conflicto de un país mediante las fábulas atroces narradas por los poetas de la antigüedad. En el presente estudio no sólo se viaja hacia atrás en los siglos, sino que se establecen dos necesidades: por un lado, el análisis de un género desde la perspectiva de sus distintas puestas en escena. Y, por el otro, la manera como se manifiestan los distintos signos de la violencia en una sociedad inmersa en un conflicto que pareciera no llegar nunca a un puerto de reconciliación. El teatro en América Latina, al interior de sus mejores vanguardias, ha estado comprometido de manera estrecha con las grandes luchas sociales de sus respectivos países. Colombia, en particular, ha vivido múltiples violencias y, desde los años cincuenta, ha atravesado el conflicto entre liberales y conservadores, ha pasado a las luchas de las guerrillas de izquierda con el orden establecido, ha narcotizado sus batallas por culpa de la ilegalidad de un negocio que triunfa gracias a su prohibición y, hoy por hoy, todas las sangres parecieran juntarse hasta hacer desaparecer los principios y los fines. En medio de esta borrasca, la tragedia griega se ha reescrito sobre los espacios de representación colombianos, como una de las múltiples maneras de desenredar el hilo de una fortuna que parece estar confundida con el desastre. Género y destino: la tragedia griega en Colombia es un viaje a través de distintos escenarios de representación y es, al mismo tiempo, una reflexión acerca de una sociedad que pareciera acostumbrarse a convivir con la fatalidad.
L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil
(Universitat de Barcelona, 2013-12-16) Garrigasait Colomés, Raül; Marcos Hierro, Ernest, 1963-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] La tesi analitza dos casos de recepció de l’Agamèmnon d’Èsquil: la interpretació i la traducció que en van fer Wilhelm von Humboldt (1816) i Carles Riba (1934). Partint del fet que un dels aspectes indefugibles de la recepció d’aquesta tragèdia és la sensació de dificultat que hi va associada des del Renaixement, l’autor se centra en l’estudi dels hàbits discursius sobre Grècia i sobre la pràctica de la traducció que han fet possible incorporar l’obra a les literatures modernes. Després d’exposar la imatge tradicional d’Èsquil i l’escassa pervivència de l’Agamèmnon fins a la segona meitat del set-cents, la tesi examina, en el seu marc germànic, la visió de Grècia que va desenvolupar Humboldt, la interpretació que aquest autor va fer de l’Agamèmnon i la teoria de la traducció amb què s’hi va acostar; s’analitzen també passatges representatius de la versió i s’intenta escatir en quina mesura hi va influir el discurs de l’autor sobre Grècia i sobre la traducció; un capítol sobre la recepció del seu Agamèmnon clou la secció dedicada a Humboldt. A continuació s’aplica el mateix esquema expositiu a Carles Riba, amb un èmfasi especial en la seva concepció de l’humanisme, la seva relació amb l’Èsquil de Paul Mazon i els orígens de la seva teoria de la traducció. Finalment, se situen tots dos casos de recepció en el marc més ampli de la constitució de les literatures modernes. Sobre el rerefons de la nova visió del llenguatge i de la història que es desplega a l’Alemanya del segle XVIII, sobretot en l’obra de Herder, se subratlla la importància que els discursos sobre Grècia, sobre l’humanisme i sobre la traducció han tingut com a mecanismes d’universalització de la pròpia cultura i es posa de manifest que en aquest context l’Agamèmnon d’Èsquil, tòpicament identificat com una de les obres més difícils de l’antiguitat, ha fet un paper exemplar.
Claudius Ptolemy and Self-Promotion. A study on Ptolemy’s intellectual
(Universitat de Barcelona, 2013-10-08) Tolsa, Cristian; Mestre, Francesca; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] L’objectiu de la tesi doctoral és estudiar la figura del matemàtic Claudiu Ptolemeu en el context social i intel•lectual del seu temps i del seu ambient, és a dir, l’Alexandria romana del segle II dC. La tesi argumenta que Ptolemeu no va ser aliè al clima general de competició de coneixements que es dóna en aquesta època, ben estudiat en la bibliografia recent en el cas de Galè. Ptolemeu, en contrast amb aquest autor, no proporciona en la seva obra dades evidents sobre el seu entorn, però això és habitual en els textos matemàtics grecs, on l’estil està molt fixat i on les digressions com les que trobem en Galè gairebé no hi tenen cabuda. Així doncs, la metodologia usada en aquest estudi és indirecta, consistent en cercar possibles indicadors de la relació entre Ptolemeu i els seus contemporanis. La primera part de la tesi analitza en profunditat aspectes d’aquest tipus presents en les tres obres de Ptolemeu considerades més primerenques, la Inscripció de Canopus, els Harmònics, i Sobre el criteri i la facultat prinicipal. En cadascuna d’aquestes obres s’observa una secció final en la qual Ptolemeu tracta d’integrar la recerca científica de la part principal dins de tradicions platòniques ja testimoniades en autors anteriors, derivades sobretot de desenvolupaments de l’anomenat Platonisme mitjà alexandrí (especialment Eudor d’Alexandria) a partir del Timeu. Es podria dir que Ptolemeu fa servir aquest platonisme pitagòric per crear una màscara filosòfica en aquests tres textos, una personificació que és possible trobar, més deslligada de la investigació principal, també en l’Almagest. La curiosa divisió dels textos que es pot observar en vàries obres, especialment en les tres primerenques, podria tenir a veure amb aquesta escenificació. En general aquest actitud es pot comparar amb les pràctiques retòriques de l’època, en les quals la imitació i l’aparença externa són importants elements estratègics. Ptolemeu podria haver usat aquestes eines per presentar la matemàtica com a coneixement imprescindible, com la ‘veritable’ filosofia, dins de la paideia grecoromana. Un altre aspecte important del context de Ptolemeu és el seu dedicatari Syrus, per al qual proposo una identificació amb un individu de l’elit romana, testimoniat en vàries fonts, que hauria exercit de protector per a Ptolemeu.
L’Orestea d’Èsquil a la traducció de Pier Paolo Pasolini
(Universitat de Barcelona, 2013-07-09) Angioni, Maria Cecilia; Miralles, Carles, 1944-2015; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat]Hem considerat la traducció de l'Orestea d'Èsquil feta per P.P. Pasolini analitzant el passatge des del text d'origen (el grec, juntament, però, amb la traducció francesa que Pasolini feia servir - P. Mazon, Les belles lettres) fins al d'arribada per tal d'evindenciar els trets peculiars de la interpretació pasoliniana de la trilogia. Per tal de focalitzar la consideració del mite d’Orestes, també hem tingut en compte obres posteriors com ara el “Pilade” o el documental “Appunti per un’Orestiade africana”. La història dels Àtrides és vista des de la perspectiva del seu desenvolupament polític, entès com a síntesi. Pasolini, a la seva pròpia introducció, declara obertament aquesta lectura de la trilogia. Mitjançant l’anàlisi vers per vers ens permet esbrinar com, concretament i amb quines eines lingüístiques, aquesta interpretació pren forma, partint del text d’Èsquil i passant pel de Mazon i, alhora, de quina manera aquest procés de síntesi està estrictament lligat a la condició existencial de l'home: la transició, política, de la barbàrie ancestral fins a la democràcia atenesa és paral•lela al passatge des de l'inconsciència fins a la consciència, des de l’obsessió fins a la pau i a la concòrdia. Des d’un punt de vista més estilístic, hem subratllat el procediment traductiu de Pasolini: mitjançant una traducció "per analogia", Pasolini recupera la força expressiva del grec i, per mitjà d’"arrossegaments" del sentit (forçant ara el lèxic, ara l'estil), sobreposa el seu prisma interpretatiu al text d'Èsquil. Així, hom pot reconèixer per una banda el lèxic propi de Pasolini, funcional en la seva intenció poètica; per una altra la seva personal visió dels personatges, que desenvolupats sota la seva perspectiva prenen matisos peculiars (Agamèmnon irònicament menyspreat i Clitemestra tan apassionada com tràgicament gran, per exemple); o bé, encara, hom pot constatar i valorar com tracta el tema de la guerra o el de l'amor.Finalment, cal destacar que molt sovint Pasolini "corregeix" el francès de Mazon en què s'inspira, donant mostra d'una sensibilitat pel grec que sovint ha estat deixada de banda als comentaris d’aquesta traducció. La traducció destaca, doncs, tot i estar marcada per una visió política gens defensable (la progressió “marxista” de Thomson), per ser una de les interpretacions de l’Orestea més pregones i modernes, capaç de transmetre a l’home modern les inquietuds que Èsquil posà en escena.
Polipeiros sofía. Heródoto en la historia de la filosofía griega
(Universitat de Barcelona, 2013-06-14) Berruecos Frank, Bernardo; Pòrtulas, Jaume; Alegre Gorri, Antonio; Tordesillas, Alonso; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[spa] Las Historias de Heródoto pueden ser para el contexto jurídico-político de los presocráticos lo que los doxógrafos son para su contenido doctrinal. En este trabajo se ofrece una alternativa a la visión "doxografizante" del pensamiento arcaico. Las Historias, monumento paradigmático del saber en su relación con el poder, testimonio invaluable de las relaciones de lucha y de dominio, de las formas de gobierno político, ofrecen un retrato vivo de los modos de conocimiento arcaicos; en lugar de recurrir únicamente al contexto tardío en que una declaración presocrática emerge y a la exégesis doxográfica subsiguiente, a menudo plagada de suposiciones anacrónicas que se expresan con una dicción extemporánea e improcedente, las Historias constituyen, en virtud de haber sobrevivido en su totalidad y de compartir con los presocráticos una misma comunidad epistemológica, una fuente privilegiada para reedificar una parte del contexto cultural. Los métodos de pensamiento y conocimiento del historiador no están sepultados dentro de una sentencia lapidaria, sino que se desarrollan de forma dinámica y transversal a través de su discurso, a la vez que se activan en el lector y lo interpelan constantemente. Las Historias ponen en escena el choque de unos discursos con otros, el enfrentamiento de lo que unos y otros dicen, es decir, la batalla por la legitimación discursiva. La forma en que el historiador organiza, critica y jerarquiza la información pone en evidencia una concepción política del conocimiento, pues siempre se sitúa en una posición mediadora intercediendo y fungiendo como árbitro y juez de los discursos. Esta lucha, esta contienda discursiva es, en definitiva, un símbolo de las fuerzas políticas inherentes al pensamiento arcaico. El trabajo está conformado por tres capítulos. Los dos primeros representan dos etapas del camino que, sin ser aún la meta, posibilitan el encaminamiento hacia ella. Ambos movimientos pretenden legitimar la propuesta que se lleva a cabo en el tercer capítulo y que constituye propiamente la tesis. Para erigir a Hérodoto como símbolo de los presocráticos, es necesario definir su posición intersticial con respecto al pasado (Homero) y con respecto al futuro (Platón- Aristóteles), pues los presocráticos son también intersticios entre el corpus homérico y el platónico-aristotélico. No se trata, pues, de demostrar posibles influencias intelectuales o alusiones más o menos veladas del pensamiento de unos y otros; se trata más bien de dilucidar las condiciones comunes (político-jurídico-sociales) que permiten a unos y a otros desarrollar su pensamiento. Se han estudiado una serie de vocablos y se ha intentado, a través de sus formas de articulación en oposiciones, asociaciones o meras concomitancias, determinar su funcionamiento. Así, se ha pretendido poner en evidencia cómo las Historias de Heródoto pueden iluminar el campo semántico de algunos de los vocablos más representativos de los textos presocráticos. De esta manera, la dilucidación de la significación de un término y de las representaciones sociales, políticas o religiosas inherentes a él, encuentra en las Historias un gran diccionario en el que es posible descubrir un amplio repertorio de ocurrencias lexicales a la vez que un espejo reflector en donde se reconocen los usos vivos e, incluso, los gestos de sus hablantes.
"Soi men egô pter'edôka". El poema com a vehicle de glòria en l'elegia grega tardoarcaica
(Universitat de Barcelona, 2011-07-11) Martín Arroyo, Àngel; Pòrtulas, Jaume; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] Aquest estudi versa, en l’àmbit de la poesia lírica i, especialment, elegíaca, sobre el rol del poeta i de la seva obra com a portadors de glòria i d’immortalitat, amb especial deteniment en el context d’execució de la poètica elegíaca històrico-commemorativa i els seus vincles amb la realitat dels cultes i de les pràctiques civico-polítiques contemporànies.
La Vida d'Isop entre el iambe, la faula i la novel·la
(Universitat de Barcelona, 1987-04-06) Gómez i Cardó, Pilar; Miralles, Carles, 1944-2015; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
Un títol com "La Vida d'Isop entre el iambe, la faula i la novel.la" intenta, sobretot, de definir uns límits: la seqüència dels termes de referència a fets literaris que hi són emprats és indici també d'una seqüència temporal, en l'ordre històric, la que cal resseguir per passar del personatge -Isop, el poeta- a l'obra literària que en parla -la Vita - Del iambe a la novel·la suposa un camí, que no hem fet amb l'esperança de trobar ni amb la intenció de cercar cap veritat històrica en les dades que sobre Isop forneix la -Vita-. A més, aquest no era un camí aparent, car ha catgut reconstruir-ne el traçat en els seus punts cabdals i fer-lo intel·lectualment transitable, i ha calgut també pensar-lo a l'inrevés, ja que el punt d'arribada, la novel·la, és alhora punt de partença. En efecte, partim d'un text, la Vita Aesopi, i sabem importants per al nostre propòsit uns altres textos, les faules, que calculem prosificacions d'uns poemes. Així, ens trobem acarats a una mena singular de poeta arcaic i intentem d'explicar el fonament arcaic d'una sèrie de trets que el defineixen, però que nosaltres hem après en un text hel.lenístic, el de la Vita. Ara bé, la separació que els limita condiciona els resultats. A l'origen tenim potser només un context -imaginem una festa o tal vegada un moment de lliure en la realització d'una activitat quotidiana, com ara un descans en les feines del camp- en què s'escau alguna forma de narració breu, anecdòtica o al.lusiva, exemplar o sentenciosa, crítica o exhortativa. I potser un tal Isop fou especialment destre en la invenció d'aquestes contalles: per a Herodot és "logopoios", ço és un individu que sap fer determinades contalles. I qui diu "logos" diu, és clar, "medos", "atnos", que poden designar un mateix objecte narratiu, aquestes contalles, i "geloion" que en diu una característica fonamental: fantasia i realisme, no exempts, però, d'una càrrega didàctica i/o d'entreteniment. Després, el cosum de reproduir i d'imitar aquestes contalles aniria modelant el que podríam dit gènere propi d'una ocasió específica. Entre l'un i l'altra cal fixar també el tipus del narrador, del poeta. El poeta, el narrador, d'antuvi -és-; després hom -el pensa-. I la millor manera d'imaginar-lo és en connexió estreta amb la seva obra: allò que el poeta explica -que fa -objecte-, susceptible de ser reproduït i imitat- es -personalitza- en ell. Així, les -narracions- de i de les anècdotes -a propòsit de- s'aproximen; a la fi s'identifiquen. El nom d'Isop és indestriable d'un objecte, la faula. Quan el poeta -ja no és-, cal mantenir-ne una -persona- i el material que nodreix la representació d'Isop hom el poua de la seva obra: si la faula exhorta, Isop és imaginat com a conseller d'homes i de reis; si és "geloion", fa riure, també Isop esdevé risible; si la faula critica i agredeeix -i així és emprada com a forma de la poesia iàmbica-, la befa i la riallada implícites en aquesta agressió poden anar igualment contra el poeta, fins i tot ocasionar-li la mort. S'origina, d'aquesta manera, a l'entorn del personatge una tradició àmplia, oberta i a l'inici oral, que ha quallat a l'època hel.lenística en una -Vita-, limitada i closa en ella mateixa, escrita per un autor. Cal insistir que no és biografia com a gènere, sinó l'articulació i la novel·lització, en el marc narratiu d'una vida, dels aspectes -biogràfics- que no vol dir realmente viscuts pel faulista- significatius per a una seva representació i caracterització com a poeta en general - i en aquest sentit cal recordar l'episodi de la mort d'Isop a Delfos o l'escena d'iniciació poètica que podem individuar a la -Vita-, i com a conreador del gènere iàmbic, en particular, si tenim en compte els vincles importants de gènesi i de difusió entre aquest i la faula. I cal només, per a comprovar la solidesa d'aquests vincles, tenir present la tradició biogràfica i la representació de la persona d'altres poetes iàmbics, com Arquíloc o Hipònax. D'altra banda, és possible parlar de novel·lització, car el tipus de narració que serveix de marc a la llegendària vida del poeta de les faules, és deutor, en gran mesura, de l'època en què fou elaborada la -Vita-, moment en què es consolida la tradició de formes narratives, en prosa, que donen com a producte nou la novel·la, i, a més, es produeix també una revifalla important de la tradición iàmbica. La novel.la d'Isop formula amb termes precisos quina és la representació del poeta. L'imagina esclau, no-grec i físicament inferior. Aquesta imatge, però, imposa al personatge un -rôle- determinat, car haurà de superar, com sigui, la seva inferioritat, que no és un tret d'índole biogràfica, sinó literària. I la superació arriba quan troba una manera especial i específica d'expressar-se, la faula, o quan pot demostrar un enginy i una habilitat que el fan triomfar sempre i en tots els àmbits sobre uns oponents només en aparença superiors. Enginy i habilitat, perquè són també els trets que predominen en faules el protagonisme de les quals ha estat confiat a animals com el llop o la mostela o la guineu. Ara bé, hàbil o enginyós, Isop és lleig; d'una lletjor tan extrema que arriba àdhuc a la grolleria de la burla i de la caricatura. Per això, calia resseguir quina era la formulació exacta de l'aparença física del poeta i poder comprovar com els qualificatius emprats no eren casuals, ans ben significants en llur context, puix que remetien a la representació i caracterització d'altres figures, mítiques o afins al faulista per la coincidència en el conreu d'una determinada poesia. La novel.la d'lsop és important encara per un altre aspecte. Es tracta d'una novel·la satírica i realista, protagonitzada per un esclau. Cal recordar que, en l'àmbit de la literatura grega, hom parla sempre de novel·la -idealista- i es reserva el qualificatiu de -realista- a les novel·les llatines com el -Satiricó- o -L'ase d'or-. Tanmateix, davant d'un text com la -Vita Aesopi- es fa difícil de seguir mantenint aquesta dicotomia. lsop, certament, val com anti-heroi d'una novel.la grega d'amor i d'aventures. I això tant pel seu aspecte, ben oposat al dels joves i bells enamorats protagonists de les obres del gènere, com per la seva actuació, car, com un personatge de comèdia, capgira, en benefici propi, el món que l'envolta -comportament, per altra part, que s'avé amb la representació tradicional del poeta iàmbic; i el iambe es troba a la base de la comèdia.-L'engany, el canvi o la transformació codifiquen l'essència del personatge. Isop, esclau com és, dins i fora, opina, discuteix, jutja o decideix en els afers dels homes. Isop és el poeta de les faules i la faula exemplifica bé el vincle entre identitat i canvi: són breus seqüències narratives en les quals sota una disfressa animal -com la de Luci, el protagonista de -L'ase d'or- hom denuncia la falsedat, la hipocresia o els prejudicis que regeixen la conducta i la vida dels homes, i alhora es posa de relleu la necessària permanència i una obligada immutabilitat d'uns caràcters humans que, si no volen fracassar estrepitosament, mai no han d'ultrapassar llur pròpia categoria i condició naturals. La faula, doncs, vol ensenyar tot entretenint. I la vida novel.lada del poeta lleig vol ser també un ensenyament: es clou amb una moralitat, i alguns dels seus episodis no són altra cosa que ocasió per a narrar una faula, com si l'autor hagués pensat la seva obra sobre el model mateix del gènere conreat pel protagonista, car fa progressar el relat a manera d'un cosit d'anècdotes a propòsit del personatge, com un entreteixit de sentències i dites del poeta, com un canemàs on s'articulen les faules d'lsop o les que ell mateix inventa, car n'hi ha de desconegudes per la tradició isòpica, però, si porten el nom d'Isop o és ell qui les explica, ningú no deixarà d'identificar-les com a tals. D'altra banda, si Isop, la faula, ensenyen, és perquè el poeta pot transmetre un missatge de saviesa -i la tradición oblida els aspectes negatius de la seva figura i li reserva un lloc entre els savis de Grècia-, però no d'una saviesa artificial o vanitosa: no és un filòsof -el filòsof és l'amo Xantos-, sinó només un esclau dotat d'una saviesa natural, com la que reivindicaren els qui, d'un nova manera, -la manera cínica-, a l'època hel.lenística, oposaren al convencionalisme i a l'erudició llur extravagància i crítica. Així doncs, la "Vita Aesopi", narració en prosa, "bios", a propòsit d'un poeta i d'un savi en la tradició iàmbica, és, sens dubte, una malla oblidada però no perduda de la "iambikeidéa"
La Imatge del filòsof i de l'activitat filosòfica a la Grècia antiga. Anàlisi dels tòpics biogràfics presents a les "Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres" de Diògenes Laerci
(Universitat de Barcelona, 2008-02-20) Grau Guijarro, Sergi; Pòrtulas, Jaume; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] Després d'un breu estat de la qüestió sobre la biografia antiga, en particular sobre la biografia dels filòsofs, i d'un resum sobre l'estat actual de la investigació sobre Diògenes Laerci i la seva obra, la tesi se centra en determinar detalladament les característiques especials de la mentalitat dels biògrafs antics, especialment en les formes de construcció d'anècdotes narratives i tòpics biogràfics, que són anomenats biografemes. Per biografema s'entén, definit breument, la forma tipificada concreta que permet al passat convertir-se en estereotip, concentrar-lo i organitzar-lo en esquemes narratius memorables, per tal de conferir així un sentit universal, col·lectiu, a les vivències individuals d'un personatge. Cada biografema és, d'aquesta manera, una petita cèl·lula autònoma de contingut anecdòtic recorrent, en la qual apareixen esquemes fixos als que la realitat històrica s'adapta necessàriament, tal com succeeix en qualsevol altra mena de narrativa tradicional, com són les narracions mitològiques i les contalles folklòriques. Allò que interessa, en les biografies com en qualsevol altra mena de narració antiga, no és pas la realitat històrica, en el nostre sentit modern, sinó la quotidianitat significativa, les anècdotes que permeten que la vivència individual d'un personatge assoleixi un sentit col·lectiu memorable. La part principal del treball consisteix precisament en l'anàlisi detallat dels diversos biografemes que poden extreure's de les biografies antigues de filòsofs grecs, en particular a partir de l'obra millor conservada que tenim: les Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, de Diògenes Laerci. Els resultats de la investigació són, principalment: la reconstrucció de la imatge popular generalitzada que els grecs antics tenien dels seus filòsofs i de l'activitat filosòfica, tant en positiu (allò que podríem definir com la figura del filòsof ideal), com en negatiu, és a dir, quins són els principals defectes en la manera de viure que sotjaven, segons les biografies, aquesta figura ideal; igualment, s'estudia la determinació i els mecanismes de generació i recursivitat d'aquests tòpics o biografemes, com a fruit d'una mentalitat estesa; en especial, s'analitza la construcció narrativa de les diverses escenes de mort com a retribució última de les biografies a l'estil de vida que ha dut un determinat filòsof, en el sentit que, per a cada virtut o defecte que les biografies atorguen a la peripècia vital d'un filòsof, correspon sistemàticament una forma de morir; finalment, el treball pretén ser també una contribució a l'exegesi de l'obra de Diògenes Laerci, sobretot al sentit global de la seva obra i a la personalitat del seu autor, que són els temes més debatuts en els darrers anys.
La representació dels déus en les tragèdies d'Eurípides i de Sèneca
(Universitat de Barcelona, 2011-11-18) Mussarra, Joan Josep; Riu, Xavier; Zimmermann, Bernhard, 1955-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] L'objectiu immediat de la nostra tesi és analitzar les representacions de la divinitat que es troben en els corpus tràgics atribuïts a Eurípides i a Sèneca, i més específicament en dos parells de tragèdies que comparteixen argument mític: Hèracles i Hipòlit per a l'autor grec, i Hercules furens i Phaedra per al llatí. Entenem per “divinitat” tant els déus que apareixen en les obres de teatre com els diferents discursos sobre la divinitat que també s'hi troben. El nostre objectiu final és contribuir a la constitució d'un marc teòric per a l'anàlisi de la tragèdia, entesa aquesta no com a universal ahistòric, sinó com un contínuum arrelat en la praxi escènica i textual, i que manté una relativa unitat gràcies a la tradició. Encara que el material de què disposem sigui molt escàs, és possible de mostrar que les diferents maneres de tractar la representació dels déus reflecteixen la diferent relació que el gènere tràgic, en dos contextos també molt diferents, pot tenir amb les concepcions extrateatrals de la divinitat. La tragèdia àtica es pot entendre com un context de performance obert a discursos variats sobre els déus. Això és així, no com a conseqüència de la lliure circulació d'idees en el sentit modern de l'expressió, sinó d'una complexa interacció entre diferents nivells de discurs que són presents en el món grec clàssic i que no s'oposen a la religió per se. Trobem en la tragèdia àtica dues tendències que considerem decisives, i que Eurípides sembla dur fins a l'extrem. En primer lloc, la crítica de la representació homèrico-hesiòdica de la divinitat. En segon lloc, un sistema mimètic no naturalista que afavoreix la formulació de discursos sobre l'acció dramàtica des de l'escena mateixa. Ambdues tendències es combinen en certes obres que, indubtablement, critiquen les representacions dels déus que apareixen en l'acció escènica, però no la “religió atenesa” com a tal. Enfront de la tragèdia euripidea, l'estructura i els continguts de les obres dramàtiques de Sèneca fan palès el procés de textualització que ha experimentat la poesia, i el paper subsidiari d'aquesta última davant d'un “centre del discurs” que ja no es troba en la poesia mateixa. Les representacions dels déus que hi trobem no semblen estar lligades a un context específic de performance, sinó a una tradició d'interpretació de la poesia associada a la Filosofia. Els déus que hi apareixen com a personatges, i els discursos sobre els déus, es poden entendre com a mitjans per a la construcció d'obres que no són estrictament filosòfiques, però que només es poden entendre plenament a partir de la Filosofia. Així, podem dir que la representació dels déus en les tragèdies d'Eurípides i Sèneca està clarament lligada als respectius contextos intel•lectuals.
Les festes gregues
(Universitat de Barcelona, 1985-01-01) Camps i Gaset, Montserrat; Miralles, Carles, 1944-2015; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
Pretendre tractar un tema tan ampli com és l'estudi del calendari i de la festa com a graó i fita que atorga sentit a la successió de dies de l'any és una empresa que topa amb un nombre de problemes metodològics gens menyspreable, i encara més si tenim en compte que aquest estudi no es pot fer al marge de la consideració de les relacions entre festa i ritual i entre festa i mite, relacions que, elles soles, no han exhaurit encara totes les possibles discussions i estudis. El material de què disposem en aquest tema és abundant, però desordenat, confús i dispers alhora, i enfosqueix amb un excés de dades irrellevants tot l'estudi, mentre que, d'altra banda, no subministra alguns ele- ments bàsics la datació temporal de moltes festes, per exemple que són imprescindibles per a treure conclusions vàlides. D'altra banda, aquest tema ha gaudit d'una llarga tradició filològica i d'una abundant bibliografia que tampoc no faciliten l'aproximació al seu estudi. Els treballs existents són molt variats, però tots topen amb la mateixa dispersió de material que obliga a continus replantejaments de mètode. En aquesta situació, més que cercar noves respostes a la interpretació tradicional de les festes, calia, sobretot, fer-se preguntes noves. Sense que la base material del tema hagi estat, doncs, bàsicament augmentada, i volent evitar de recórrer, altre cop, camins ja fressats moltes vegades, una pregunta que calia plantejar-se en abordar el tema era: ¿tenen les festes gregues alguna significació; en conjunt o cal observar-les sempre aïlladament? O, dit d'una altra manera, l'ordre de les festes al llarg de l'any, ¿és pertinent o és arbitrari? ¿Pot descobrir-s'hi cap sentit? En darrera anàlisi, ¿quina és la funció de la festa, fita en un calendari, en el món grec? Plantejar-se la possibilitat d'una sistematització de les festes, incloses en un context ampli d'interrelacions context que, després, es va veure que constituïa el cicle de l'any obria la porta a hipòtesis de treball diferents: analitzar-les en el conjunt del calendari de cada indret, o agrupant els rituals del mateix tipus, o fent una comparació de calendaris de diferents indrets. Aquesta darrera hipòtesi presentà de seguida problemes metodològics greus que el feren pràcticament impossible. És molt difícil inviable, diríem, a partir de les dades que posseïm establir un calendari ordenat de les festes de cada indret, molt més encara comparar-lo amb altres. La denominació dels mesos sovint és confusa i variable segons els llocs, tant, que els mateixos grecs s'equivoca- ven. Els testimonis dels rituals són molt abundants, però la informació que donen és migrada: un culte conegut en un indret concret sovint no és datable en el temps i, per tant, difícilment situable en el conjunt de l'any. En canvi, analitzar els rituals que presenten semblances és una tasca difícil, però realitzable malgrat la confusió de material que posseïm. Considerar globalment totes les festes de sembra o de sega o les que fan referencia als ritus d'iniciació, d'arreu de Grècia, dóna la possibilitat de descobrir elements i característiques importants del conjunt que configuren tota una determinada estructura de l'any. Estudiar el cicle de la natura i la seva manifestació en el ritual duu a descobrir una concepció de l'any diferent de la moderna i que expressa una determinada manera de veure i d'ordenar el món. Novament es presenten aquí dues dificultats metodològiques greus. D'una banda, la manca de datació temporal segura de moltes festes impossibilita de situar-les com a festes agràries d'una finalitat determinada i, a partir de les dades del ritual, no sempre és fàcil de fer una classificació, precisament perquè les festes que tenim ben testimoniades presenten contradiccions. D'altra banda, una festa és difícilment classificable a partir d'un sol criteri, ja que l'evolució de la història grega i la progressiva complexitat de les estructures polítiques i socials fan que les festes, al seu torn, també es compliquin amb l'afegitó de nous elements i la reinterpretació d'altres d'antics.Una tercera possibilitat, la d'analitzar el conjunt de les festes anuals d'un mateix indret a partir de la seva interrelació, es mos- tra fàcil en el cas d'Atenes i difícil en les altres ciutats gregues, sempre pel mateix problema de dispersió i confusió de dades. Una aproximació al conjunt de festes àtiques mostra que les fetes no són actes aïllats i amb un sentit exclusiu en elles mateixes, sinó que s'integren en un conjunt més ampli que adquireix també un significat en ell mateix. Aquest conjunt significatiu és, a Grècia, tot el cicle anual. Tant si comparem entre ells els rituals semblants de diferents indrets com si analitzem el conjunt de festes d'una sola ciutat la d'Atenes, en el nostre cas , s'arriba a la conclusió que l'any és una unitat significativa en el ritual grec. De l'estudi dels diferents rituals agraris en sorgeix una configuració de l'any en tres esta- cions que no depèn del curs del sol, sinó de les característiques de la terra i de les tasques a realitzar.En canvi, l'estudi dels rituals atenesos ens mostra una significació cívica de l'any, en què les tres estacions configuren progressi- vament una història de la ciutat i dels seus fonaments mítics. Altre cop, la metodologiaplanteja problemes, el principal dels quals és escatir quin és el lligam entre el ritual i el mite que l'explica. La vella qüestió de la re- lació mite/ritu es replanteja, però no en termes de prioritats o de relacions causa-efecte, sinó d'interacció: el mite i el ritu esdevenen, de fet, dues cares de la mateixa moneda, que s'interrelacionen per a configurar un sentit únic. Les explicacions mítiques que els grecs donen a molts rituals són possiblement l'explicació posterior d'un ritu que no s'entén ja o que sorprèn i al qual s'atribueix un origen més o menys racional Ara bé, aquests mites no són triats a l'atzar pels qui els van atribuir a una festa determinada, ans prenen el seu sentit en relació precisa amb aquella festa, explicant quelcom important, la significació del ritu per a una època concretaL'any, doncs, té ritualment un sentit, d'acord amb el ritme de la vida que ordena el temps d'una manera que respon a la manera de concebre el món i la ciutat. L'ordenament del cosmos que els grecs expliquen amb el mite i que expressa la idea del pas d'una situació inicial de caos i de desordre, en la qual res no era com avui, a la realitat cívica del present, es reflecteix en la successió del temps en el curs de l'any i aquest any esdevé, ell mateix, expressió d'a- quest ordenament, natural o cívic. Aquest sentit de l'any, en la seva complexitat i sobretot com a conjunt és l'objectiu bàsic d'aquesta tesi. Les festes, doncs, són analitzades no pel significat que poden tenir isoladament, sinó en la relació que s'estableix entre elles, la qual permet d'entendre molts elements rituals que, altrament, eren de difícil explicació i, alhora, ens fa prendre en consideració una manera de concebre l'any, distinta de la nostra, amb un sentit en la seva totalitat.
Poesia i poètica en els "Fenòmens" d'Arat
(Universitat de Barcelona, 1992-11-24) Almirall i Sardà, Jaume; Miralles, Carles, 1944-2015; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega
[cat] Es tracta d'una proposta de nova interpretació del cèlebre poema d'Arat. El punt de partida és el replantejament de la qüestió de la contradictòria fama del poeta, el sorprenent contrast entre el seu extraordinari prestigi a l'Antiguitat i la importància tan secundària que els moderns, en general, li han atorgat.Es reconsideren, doncs, en primer lloc, els testimonis crítics antics. E1 fet d'enfocar-los des d'una mateixa perspectiva permet de trobar interessants punts de contacte entre ells; posar-los tots en relació amb els "Fenòmens" fa que, sovint, uns testimonis ajudin a la comprensió dels altres, i així van aflorant també aspectes que, si altrament no haurien pres tanta importància, en canvi, en aparèixer alhora en diversos autors, s'han revelat com a significatius en algun sentit. Una de les conclusions més clares d'aquest capítol que la majoria dels testimonis antics es refereixen als fenòmens en termes elogiosos, i que aquests elogis són relatius a la qualitat literària de l'obra; en aquest sentit, els principis poètics al.ludits explícitament són l'erudició i l'elegant sobrietat.Una altra de les característiques essencials del poema arateu, l' al.lusivitat, és suggerida implícitament en molts dels testimonis, puix que el sentit de moltes de llurs referències a aquella obra es basteix precisament sobre el mateix recurs estilístic. En alguns casos, es pot afirmar que les al.lusions provenen d'Arat mateix, com ara les al.lusions a la poesia mitjançant la referència al suport físic de la mateixa, o les al.lusions i recreacions dels acròstics i de la firma arateus, o la proclamació per part del poeta, de la fama que espera obtenir amb la seva obra. El mateix es pot afirmar de la caracterització de la navegació com a metàfora de l'activitat poètica, i també, en definitiva, de les innumerables figures etimològiques, dels jocs de paraules i pel recurs de l'al.lusivitat literària.Però el que tots aquests testimonis fan palès, sobretot --mitjançant l'èmfasi que posen en l'aspecte poètic de l'obra elogiada i en els recursos estilístics esmentats--, és que la poesia és el centre d'interès primordial de tots ells. I aquesta apreciació constitueix un dels principals indicis del que s'intenta desenvolupar a la segona part del treball, és a dir, la consideració que el veritable assumpte dels "Fenòmens" és la poesia.Abans de la lectura pròpiament dita del poema, es mostra una perspectiva general de les principals aportacions modernes a la interpretació d'aquell, per tal que serveixi alhora per presentar l'evolució i l'estat de la qüestió, i per situar, respecte d'aquesta, l'orientació i els objectius del treball.Darrera l'assumpte fictici de l'obra --els signes que en el cel i en la terra pot observar el pagès i el navegant-- s'amaga no una celebració de la providència divina, sinó quelcom més difícil de copsar, i que reclama, com el poeta adés i adés repeteix, un esforç d'interpretació.La Nit, que fa possible l'aparició de les constel.lacions, es revela, així, com a imatge de l'escriptura poètica; la noció d'esforç, recurrent en el poema, així com també en alguns dels principals testimonis antics, es refereix tant a l'observació del cel nocturn com a l'activitat poètica, i és alhora l'esforç que el poeta esmerça en la composició de la seva obra i el del lector que, com qui observa les constel.lacions, busca en elles un missatge ocult.Destaquen majestuosament els episodis de la Verge i del Cavall, imatges de la mítica presència de la poesia entre els homes i expressió de la seva pèrdua i enyorança.De manera diferent, és evocada també una altra imatge de poderosa simbologia: Ulisses. El recurs de l'al.lusivitat, usat a manera de breus pinzellades, insistentment, suggereix així novament la noció d'esforç, perb ara associat a la imatge de la navegación. I si el poeta és, en aquest llenguatge simbòlic, el navegant que sap bastir i tripular hàbilment la seva embarcació, el poema, o millor encara, el llibre en què el poema està escrit, és el fràgil objecte en què el poeta, heroicament, temeràriament, confia la seva creació i el seu propi nom, la seva vida en el record de les generacions. Poesia, doncs, sobre la poesia. Però no només una reflexió sobre la naturalesa de la poesia, sinó també evocació, pel mateix procediment al.lusiu, de diverses nocions relatives a les conoicions exigibles a la poesia: esforç, subtilesa, harmonia. I, així mateix, censura de les nocions contràries a aquestes.Els "Fenòmens" es revelen com una declaració de principis sobre la poesia i, alhora, com una realització perfectíssima d'aquesta forma de poesia: aquesta doble naturalesa d'obra de subtil saviesa i de refinada bellesa és el que els antics celebraven en el poema d'Arat. Completa el treball la traducció al català dels "Fenòmens", seguint l'edició de J. Martin.

Examinar

Enviaments recents