Tesis Doctorals - Departament - Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/35985

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 76

Vitreorretinopatía proliferativa y retinopatía diabética proliferativa: caracterización celular y glucoproteínas de adhesión de la matriz extracelular
(Universitat de Barcelona, 1992-12-03) Casaroli Marano, Ricardo Pedro; Vilaró, Senén, 1956-2005; Barraquer, Joaquin, 1927-; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] El presente trabajo está estructurado en dos bloques bajo un tema común: la enfermedad proliferativa intraocular. En el primer bloque se presenta, a modo de revisión bibliográfica general, la vitreorretinopatía proliferativa y la retinopatía diabética proliferativa. En el segundo bloque se presenta nuestra aportación experimental al estudio de las membranas fibrocelulares y fibrogliovasculares de ambas patologías, así estructurado: (1) la morfología y la ultraestructura de los componentes celulares, capilares y de la matriz extracelular, así como un estudio estereológico de la estimación matriz-volumen celular de estos tejidos; (2) la expresión de las proteinas de los filamentos intermedios de los diferentes tipos celulares involucrados en la formación de estas membranas; (3) la expresión de la fibronectina, la laminina, la vitronectina, y sus receptores (Alfa V-Beta 3 y Beta 1) en los capilares de neoformación y láminas basales que constituyen las membranas fibrogliovasculares de retinopatía diabética proliferativa. Asímismo, se evalúan las concentraciones de proteínas totales, fibronectina y vitronectina en muestras vítreas normales y patológicas; (4) el análisis de los cambios de expresión de estas glucoproteinas y sus receptores en las membranas epirretinianas de la vitreorretinopatía proliferativa, y las alteraciones de concentración intravitrea de fibronectina y vitronectina en los diferentes estadios clínicos de evolución de esta patología. La metodologia experimental está constituida básicamente por técnicas convencionales de microscopia óptica y electrónica, técnicas inmunocitoquímicas para microscopio óptico y electrónico de transmisión, electroforesis de proteínas, técnicas de inmunotransferencia, y cuantificaciones densitométricas mediante análisis de imágenes.
Estimación de sesgos de publicación en las revistas Atención Primaria y Medicina Clínica
(Universitat de Barcelona, 1997) Campillo, Carlos; Sanz, Ferran; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] OBJETIVOS: A continuación, se definen los objetivos de esta memoria de investigación. • Objetivo 1. Analizar los artículos originales recibidos para publicación por las revistas Atención Primaria y Medicina Clínica de Barcelona en función de las siguientes variables: estado de publicación, región española de procedencia del estudio, tamaño muestral, objeto del estudio, tipo de estudio o diseño empleado, nivel de complejidad del diseño y el análisis estadístico utilizados, grado de significación estadística de los resultados obtenidos, y calidad científica global del artículo. • Objetivo 2. Estimar la calidad científica de tos artículos recibidos por ambas revistas, empleando una escala construida y validad previamente con este propósito. • Objetivo 3. Delimitar el perfil editorial de los artículos originales que publican y rechazan ambas revistas en relación con las variables enumeradas en el objetivo l. • Objetivo 4. Averiguar si alguna de las variables mencionadas en el objetivo 1 está asociada con la publicación y el rechazo de los artículos originales que reciben para publicación las dos revistas. • Objetivo 5. Investigar la existencia de sesgos de publicación en las dos revistas y, en caso afirmativo, estimar si son introducidos por autores o editores. • Objetivo 6. Evaluar la validez de los procesos de revisión editorial y selección de los artículos originales que las dos revistas reciben para publicación. HIPÓTESIS: En esta memoria de investigación se formulan. además, las siguientes hipótesis. Por consiguiente, se trata de un estudio de contrastación, no de generación de hipótesis. • Hipótesis l. Los perfiles editoriales de Atención Primaria y Medicina Clínica difieren en cuanto a la cobertura temática y a las distribuciones del tipo y el objeto de los estudios presentados en los artículos originales que reciben para publicación. • Hipótesis 2. En las dos revistas, la calidad científica de los artículos publicados es más alta que la delos rechazados. • Hipótesis 3. Sólo la calidad de los estudios se asocia con el estado de publicación de los artículos originales que reciben ambas revistas. • Hipótesis 4. Atención Primaria y Medicina Clínica no introducen sesgo de publicación en los artículos originales que reciben. Si este sesgo existe, es responsabilidad exclusiva de los autores. • Hipótesis 5. La publicación de artículos originales en Atención Primaria y Medicina Clínica no está influida por el sesgo de región de procedencia.
Implicació de la calmodulina en la progressió a través de la fase G1 del cicle cel·lular
(Universitat de Barcelona, 1999-06-24) Taulés i Marín, Marta; Agell i Jané, Neus; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] Se ha estudiado el papel de la calmodulina (CaM) sobre la regulación de la actividad de la cdk4, cdk2, expresión y localización intracelular de las proteínas que intervienen en la progresión a través de la etapa H1 del ciclo celular. La adición de drogas anti-CaM a un cultivo de células NRK ("normal rat kidney") durante el principio del G1 provoca la inhibición de la actividad cdk4 y cdk2 y también se encuentra la proteína del retinoblastoma hipofosforilada. Los niveles totales de cdk4, ciclina D1, ciclina D2, cicE, p21 y p27 no están afectados por el tratamiento, pero sí que se observó una disminución en la cantidad de cicA y cdc2. La disminución en la actividad de la cdk4 no se debe a un cambio en las proteínas que se le asocian, ni a un cambio en la cantidad de proteínas inhibidoras unidas al complejo ckd4/cicD1. La inhibición de la CaM provoca una translocación del núcleo al citoplasma para la cdk4/cicD1, evitando de este modo que pRb se fosforile bajo el efecto de la droga anti-CaM. Mediante técnicas de inmunoprecipitación, columnas de afinidad y "pull down" se ha demostrado que la cdk4 y la cicD1 se asocian tanto in vivo como in vitro a través de una proteína aceptora de CaM. Como la Hsp90 interactúa con la cdk4 in vivo, y que dicha interacción puede facilitar la translocación de la cdk4 y la cicD1 al núcleo, la Hsp90 es una buena candidata para desempeñar el papel de CaMBP en la transcolocación de la cdk4/ckcD1 al núcleo. Por otro lado se encontró que la p21 coinmunoprecipitaba con la CaM y también en sentido contrario, esta interacción se comprobó que era directa utilizando "pull down". Además se comprobó que la CaM era esencial para acumulación de la p21 en el núcleo.
Contribució de la P-selectina en els processos inflamatoris
(Universitat de Barcelona, 2003-04-30) Massaguer i Vall-llovera, Anna; Pizcueta Lalanza, María Pilar; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] La P-selectina és una molècula d'adhesió que mitjança la interacció de les cèl·lules endotelials i plaquetes activades amb els leucòcits. Desenvolupa un paper determinant en la resposta inflamatòria, ja que possibilita l'adhesió inicial dels leucòcits circulants a l'endoteli activat, generant un rodament deis leucòcits sobre la paret vascular que és clau per la posterior migració i acumulació deis leucòcits als lIocs de lesió, on desenvolupen la seva resposta immunològica. La P-selectina també participa en la trombogènesi, promovent la interacció entre els leucòcits i les plaquetes, de manera que afavoreix la incorporació dels leucòcits als trombes en formació i la seva activació. La P-selectina juga un paper important en diversos models inflamatoris experimentals i s'ha vist que la seva inhibició, bé mitjançant anticossos que bloquegen la seva funció o generant animals genèticament deficients en la proteïna, millora l'evolució de la inflamació. Per tant, el bloqueig de la P-selectina en humans podria tenir un elevat potencial terapèutic. Però abans és important definir amb precisió la seva funció específica en el desenvolupament de respostes inflamatòries concretes, de cara a avaluar l’eficàcia del seu bloqueig com a tractament en desordres inflamatoris. És per això que l'objectiu general de la present tesi és caracteritzar la contribució de la P-selectina als processos inflamatoris.
Mecanismos intracelulares de supervivencia y muerte neuronal en modelos excitotóxicos y transgénicos de la enfermedad de Huntington.
(Universitat de Barcelona, 2007-04-26) García Martínez, Juan Manuel; Alberch i Vié, Jordi, 1959-; Pérez Navarro, Esther; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] DE LA TESIS: El objetivo de esta tesis ha sido el de determinar los diferentes mecanismos intracelulares de muerte neuronal así como en su posible modulación mediante factores tróficos. Estos estudios se han realizado en el núcleo estriado, zona que degenera en la enfermedad de Huntington, con el propósito de identificar nuevas dianas sobre las que actuar para detener la neurodegeneración específica y desarrollar nuevos tratamientos neuroprotectores para la enfermedad. Comenzamos el trabajo con el estudio de las vías intracelulares que median los efectos biológicos del GDNF sobre las neuronas estriatales, estudio para el que se emplearon cultivos primarios de neuronas estriatales. Seguidamente, nos centramos en el estudio de mecanismos de muerte y supervivencia in vivo, y más concretamente en la regulación de las proteínas de la familia de Bcl-2 en el núcleo estriado analizando tres paradigmas diferentes: (1) El desarrollo postnatal; (2) un modelo excitotóxico de la enfermedad de Huntington donde se produce una lesión estriatal aguda; y (3) un modelo transgénico de la enfermedad donde se produce una degeneración estriatal paulatina. En un trabajo previo de nuestro grupo se describió un papel esencial de la proteína Bax en el proceso apoptótico de las neuronas estriatales activado por la inyección de agonistas de los receptores de glutamato, por lo que nos interesamos en estudiar específicamente a esta proteína pro-apoptótica, y comenzamos por analizar su participación en el proceso apoptótico utilizando un animal KO para la proteína. Finalmente, la escasa muerte neuronal que se produce en el modelo transgénico, nos condujo a estudiar la activación de la vía de supervivencia AKT en respuesta a la toxicidad inducida por la expresión de htt mutada, y su posible participación en la compensación de las vías de muerte neuronal. En esta tesis se ha determinado la importancia del GDNF en la modulación de la arborización de las neuronas estriatales, describiendo además los precisos mecanismos intracelulares que median estos efectos. Además se han descrito la participación de las diferentes proteínas de la familia de Bcl-2 en diferentes paradigmas, desde el desarrollo postnatal, a modelos de enfermedad de Huntington agudos y crónicos. Con estos estudios se ha demostrado la participación esencial de la proteína pro-apoptótica multidominio Bax en la muerte de las neuronas estriatales, además de una relación directa de la expresión de formas mutadas de la proteína huntingtina con la regulación de las miembros pro-apoptóticos de la subfamilia solo-BH3, observándose que el gran incremento y localización mitocondrial de estas proteínas influye en la disfunción neuronal descrita durante el desarrollo de la enfermedad. Fruto de estos analísis se propone a la proteína pro-apoptótica Bim como sensor frente a un amplio rango de estímulos nocivos dentro del núcleo estriado, subrayando la gran importancia de su regulación en las primeras etapas de los procesos de muerte, y además, señalando que los incrementos de esta proteína podrían reflejar en parte un soporte molecular al adelanto de las alteraciones motoras descritas en los modelos de Huntington tras la reducción de los niveles de BDNF. Por último, se ha demostrado que diferentes modelos de enfermedad de Huntington que expresan el exon 1 de la proteína huntingtina mutada mantienen una elevada actividad de la quinasa AKT que mantiene su naturaleza anti-apoptótica hasta las etapas más avanzadas de la enfermedad. Se postula que la subsistencia de esta actividad permitiría que las neuronas estriatales pudieran sobrevivir durante un largo tiempo con la expresión de la htt mutada. Estos datos subrayan la relevancia de la vía anti-apoptótica durante la progresión de la enfermedad, y apoyan la importancia de mantener unos niveles elevados de AKT fosforilada y su uso en terapias combinadas como un medio efectivo de retrasar la pérdida irreversible de las neuronas estriatales.
Comportament funcional heterogeni de les mutacions "missense" a l'extrem N-terminal de CFTR
(Universitat de Barcelona, 2008-11-24) González Gené, Gemma; Casals, Teresa; Aran Perramon, Josep M.; Enrich Bastús, Carles; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] La Fibrosi Quística (FQ; MIM# 219700) és una de les malalties letals més comuns en les poblacions d'origen caucàsic, amb herència autosòmica recessiva. El seu fenotip clínic es caracteritza per l'acumulació de moc viscós en òrgans exocrins, amb conseqüències patològiques en el tracte respiratori, gastrointestinal i urogenital. Mutacions al gen CFTR (cystic fibrosis transmembrane conductance regulator ABCC7; MIM# 602421) són responsables de la malaltia. Fins al moment, ja s'han descrit més de 1600 mutacions en el gen CFTR. La gran majoria són mutacions puntuals de les quals: 42% són mutacions de sentit erroni (missense). El gen CFTR codifica per una proteïna de membrana de 1480 aminoàcids, que pertany a la gran família dels transportadors ABC. La proteïna CFTR presenta una estructura simètrica, formada per dos motius repetits, cadascun d'ells format per una regió transmembrana (TMD), composada per sis α-hèlix, i una regió citosòlica hidrofílica d'unió a ATP (NBD). Aquests dos motius queden units mitjançant un domini regulador (R), citosòlic i hidrofílic, que és fosforila per PKA i PKC. El paper principal que desenvolupa el canal CFTR en la part apical de les cèl·lules epitelials és el transport de fluid transepitelial i electròlits a través de la membrana, activitat que ve regulada directament per la fosforilació de PKA. Aquest canal permet el trànsit d'ions de clorur a través d'ell en qualsevol direcció, i es caracteritza per tenir una baixa conductància unitària (la seva conductància és de 7-10 pS). Existeixen moltes evidències en la literatura on les mutacions de sentit erroni, independentment de la seva localització en el gen CFTR, poden afectar a la funció del canal CFTR a diferents nivells: biogènesi de la proteïna, transport i localització, propietats electrofisiològiques del canal. Així que l'objectiu general de la tesi va ser l'anàlisi molecular i funcional de vuit mutacions amb sentit erroni (p.P5L, p.S50P, p.E60K, p.R75Q, p.G85E, p.G85V, p.Y89C, p.E92K) localitzades en la regió N-terminal de CFTR, i identificades majoritàriament a la població espanyola. Per portar a terme els objectius de la tesi, es van generar les vuit mutacions per mutagènesi dirigida en el vector pCMVCFTRNot6.2wt, i es van expressar en cèl·lules epitelials HEK293. Es va analitzar el processament i patró de maduració de les proteïnes mutants per Western blot i la seva localització cel·lular per immunocitoquímica. I posteriorment, es van caracteritzar funcionalment els canals mutants mitjançant la tècnica de Patch clamp en configuració whole cell i excised inside-out. Vam observar que cinc de les mutacions analitzades, p.S50P, p.E60K, p.G85E, p.G85V i p.E92K, provoquen un processament i una maduració incorrecte de la proteïna. Totes cinc presenten un comportament molt similar a la mutació p.F508del, podent-se classificar aquestes mutacions dins la classe II. La mutació p.P5L afecta a la funció de CFTR a dos nivells: a nivell de la biogènesi i a nivell de l'activitat del canal. Aquesta mutació provoca una disminució de la densitat de canals a la membrana citoplasmàtica. La conductància i la cinètica del canal també s'alteren. La proteïna mutant p.Y89C afecta a l'activitat del canal. Aquesta mutació altera específicament la cinètica del canal. El canal CFTR corresponent a la mutació p.R75Q presenta un patró de maduració i un comportament funcional del canal anàleg a la proteïna CFTR no mutada. Els nostres estudis corroboren la classificació de p.R75Q com a mutació sense expressió clínica. El comportament sever de la majoria de les mutacions avaluades, afectant la biogènesi i/o l'activitat del canal, ressalta la importància funcional de la cua N-terminal i del segment TM1 en la fisiologia de CFTR.
Bases moleculares de la apoptosis inducida por drogas en neoplasias linfoides
(Universitat de Barcelona, 2006-06-30) Marcé Torra, Silvia; Colomer Pujol, Dolors; Enrich Bastús, Carles; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] Artículo 1. Activación de la apoptosis mitocondrial en el linfoma de células del manto (LCM): elevada sensibilidad a mitoxantrona en casos con genes de respuesta a daño a DNA funcionales. El LCM es un síndrome linfoproliferativo agresivo y altamente resistente a las terapias actuales. Al estudiar el efecto citotóxico de la fludarabina, la mitoxantrona y la ciclofosfamida sobre células primarias de LCM y sobre células de líneas celulares portadoras de la t(11;14)(q13;q32) se demuestra que la mitoxantrona, un inhibidor de la topoisomerasa II, ejerce el mayor efecto citotóxico. Además, la variante blástica es más sensible a la mitoxantrona que la variante típica posiblemente debido a los elevados niveles de expresión de la topoisomerasa-II-alfa en los casos blásticos. La citotoxicidad inducida por estos fármacos genotóxicos está mediada por la activación de la vía apotótica mitocondrial debido a un daño en el DNA, por lo que es necesario que los sensores de daño a DNA, p53 y/o ATM, sean funcionales. Artículo 2. La expresión del transportador equilibrativo de nucleósidos-2 (hENT2) correlaciona con la sensibilidad ex vivo a la fludarabina en células de leucemia linfática crónica-B (LLC-B). El efecto de la fludarabina sobre células de LLC-B viene determinado, en primera instancia, por el transporte vía hENT2, atribuyéndole importancia, por primera vez, en el efecto terapéutico de un análogo de nucleósidos. La expresión de este transportador correlaciona significativamente con el efecto citotóxico inducido por la fludarabina en células de LLC-B. Artículo 3. La expresión del transportador equilibrativo hENT1 correlaciona con el transporte de gemcitabina y la citotoxicidad in vitro del fármaco en células de linfoma de células del manto (LCM). Sin embargo, las células de LCM, que no responden in vitro a la fludarabina, expresan niveles más altos de mRNA y de proteína de hENT1 que de hENT2. Esta expresión diferencial podría explicar la diferente respuesta a la fludarabina entre células de LCM y LLC-B. La gemcitabina, fármaco transportado mayoritariamente por hENT1, induce un efecto citotóxico sobre células de LCM a dosis inferiores a las necesarias de fludarabina para ejercer el mismo efecto, lo que nos sugiere que el análisis de la expresión de transportadores de nucleósidos en las células de LLC-B y LCM resulta útil para la elección del tratamiento a seguir y posiblemente para predecir la respuesta al tratamiento. Artículo 4. La pérdida de expresión de MTAP en el linfoma de células del manto está asociada a una corta supervivencia. Implicación para una posible terapia dirigida. Los casos de LCM que presentan deleción del gen MTAP y pérdida de expresión de la proteína se asocian a una mayor agresividad de la enfermedad y peor pronóstico. Este fenómeno se debe, muy probablemente, a la estrecha relación entre el gen MTAP y el locus INK4a-ARF en este tipo de tumores, lo que sugiere que la detección inmunohistoquímica de MTAP puede ser un buen marcador de la pérdida de todo el locus. Además, el análisis de la expresión de MTAP puede ser una buena herramienta para identificar aquellos pacientes que podrían beneficiarse de una terapia dirigida mediante la inhibición de la vía de síntesis de novo de AMP. Nuestros resultados apoyan la idea del uso de la combinación de L-alanosina y EFA como tratamiento de esos casos con deleción de MTAP.
Estudi de receptors leucocitaris de la família del CD150. Identificació i caracterització dels lligands de CD84 i CD229
(Universitat de Barcelona, 2005-05-23) Romero Ros, Xavier; Engel Rocamora, Pablo; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] La família del CD150 es troba constituïda per nou proteïnes expressades en la superficie dels leucòcits implicades en l'activació dels limfòcits i que pertanyen a la superfamília de les immunoglobulines. Els receptors CD84, CD150 (SLAM), CD229 (Ly9), CD244 (2B4), NTB-A i CS1 s'associen amb els adaptadors SAP ( SLAM-associated protein) i EAT-2. L'adaptador SAP és una proteïna intracel·lular que es troba mutada en malalts amb el síndrome d'immunodeficiència lligat al cromosoma X (XLP). Aquest estudi s'ha analizat l'expressió de CD84, CD150, CD229 i CD244 en diferents leucòcits i poblacions limfocitàries mitjançant citometria de fluxe. El CD84 i el CD150 estaven presents en timòcits, cèl·lules T madures i cèl·lules presentadores d'antígen. L'expressió de CD84 i CD150 era elevada en cél·lules T memòria. L'expressió de CD150 s'incrementava molt després de l'activació. Al contrari que el CD84, el CD150 es trobava absent en monòcits en repòs i en cèl·lules dendrítiques immadures. El CD229 presentava un patró d'expressió restringit a limfòcits. El CD244 s'expressava de forma preferencial en cèl·lules NK, limfòcits CD8+ efectors, monòcits en repòs, basòfils i eosinòfils. Nosaltres hem descrit una distribució de CD84, CD150, CD229 i CD244 més àmplia que la prèviament descrita i hem demostrat que aquestes molècules s'expressen de forma diferencial en les cèl·lules hematopoiètiques. L'expressió heterogènea d'aquests receptors indica que deuen tenir funcions no redundants en la regulació tant del sistema immune adaptatiu com de l'innat. Amb la finalitat d'identificar el lligand de CD84, es va generar una proteïna de fusió soluble constituïda pels dominis extracel·lulars de CD84 i dos dominis immunoglobulina constants de la IgG humana (CD84-Ig). Degut a que ja havien estat descrites diverses interaccions entre membres de la mateixa família CD2 / CD150, es va assajar la interacció de la proteïna de fusió CD84-Ig amb cèl·lules COS transfectades amb els cDNAs de diferents membres de la família CD2 / CD150. La proteïna de fusió CD84-Ig interaccionava amb cèl·lules transfectades amb el cDNA de CD84, però no s'observava cap interacció amb la resta de membres de la família del CD2 / CD150. Així doncs, el CD84 interaccionava amb ell mateix. Els anticossos contra CD84 que reconeixien el primer domini V-like, bloquejaven la interacció de la proteïna de fusió de CD84 en les cèl·lules transfectades amb el cDNA de CD84 i en plaquetes. A més a més, els resultats obtinguts amb quimeres humà / murí dels dominis extracel·lulars de CD84, demostren que únicament el primer domini extracel·lular N-terminal és el responsable de la interacció homofílica. La interacció CD84-CD84 és independent de la seva cua citoplasmàtica. Finalment, la co-lligació del CD84 amb anticossos contra CD84 o la proteïna de fusió CD84-Ig i anticossos contra CD3, incrementen la secreció de IFN-gamma en limfòcits humans. Així, CD84 interacciona de manera homotípica i actua com a molècula coestimuladora. Amb l'objectiu d'indentificar el lligand de CD229, es va generar una proteïna de fusió soluble que contenia els dos dominis Ig N-terminals del receptor CD229 (CD229-Ig). La proteïna de fusió CD229-Ig s'unia a les cèl·lules transfectades amb el cDNA de CD229 però no es va detectar cap interacció amb les cèl·lules que expressaven la resta dels membres de la família del CD150, demostrant així que CD229 interaccionava de manera homofílica. Tant el CD229 humà com el de ratolí interaccionen amb ells mateixos. Amb mutants en que es deleccionaven els dominis Ig es va demostrar que el domini immunoglobulina N-terminal mitjançava l'adhesió homofílica. La interacció CD229-CD229 es veia severament compromesa quan es mutaven tres aminoàcids carregats del domini Ig N-terminal: E27 i E29 en el "loop" B-C i R89 en el "loop" F-G, localitzacions predites mitjançant anàlisi computacional. De manera sorprenent, la mutació R44A augmentava la interacció homofílica. Imatges obtingudes per microscopia confocal revelaven que el CD229 es relocalizava en les zones de contacte entre les cèl·lules B i T durant la formació de la sinapsi immunològica. Per tant, CD229 interacciona de forma homotípica i participa en la sinapsi immunològica.
Evaluación y desarrollo de modelos "in vitro" para la predicción de neurotoxicidad. Aproximación proteómica a la neurotoxicidad inducida por metilmercurio
(Universitat de Barcelona, 2006-07-20) Vendrell Monell, Iolanda; Suñol, Cristina; Alberch i Vié, Jordi, 1959-; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] En los últimos años ha habido un creciente interés en la utilización de métodos "in vitro" para la detección del potencial tóxico de compuestos químicos que contribuyan en remplazar, reducir y reformar el uso de animales en experimentación. Distintas organizaciones nacionales e internacionales están trabajando en el desarrollo y la validación de métodos "in vitro" que proporcionen el mismo nivel de información que los modelos in vivo. Se estima que entre el 3-28 % de los compuestos químicos existentes son potencialmente neurotóxicos. Respondiendo a la necesidad de impulsar la utilización de métodos "in vitro" en el campo de la neurotoxicología, el Centro Europeo para la Validación de Métodos Alternativos (ECVAM) propuso la elaboración de una base de datos de métodos alternativos para la detección de compuestos químicos potencialmente neurotóxicos. Los objetivos planteados en este trabajo contemplan estudios bibliométricos y experimentales para (1) la creación de una bases de datos de métodos "in vitro" para la detección de compuestos químicos potencialmente neurotóxicos, (2) para la caracterización de proteínas y la identificación de marcadores de toxicidad mediante herramientas proteómicas utilizando como modelo celular cultivos primarios de células granulares de cerebelo de ratón y como agente tóxico el metilmercurio y (3) la evaluación de los mecanismos de muerte y neuroprotección de células granulares de cerebelo expuestos a metilmercurio. Tras un estudio bibliométrico, se propusieron 6 métodos in vitro para evaluar el potencial tóxico de compuestos químicos capaces de producir axonopatías y neuropatías retardadas, de alterar la transmisión nerviosa a través de los receptores GABAA, de los canales de sodio dependientes de voltaje y de los receptores ionotrópicos de glutamato, y de la utilización de los cultivos reagreagados de cerebro como modelo celular para la evaluación de neurotoxicidad en general. Estos métodos proporcionan información útil para una futura validación de los mismos (consultable en ecvam-dbalm.jrc.cec.eu.int). El metilmercurio (MeHg) es un contaminante ambiental con toxicidad selectiva para el SNC y en particular para las células granulares de cerebelo. El análisis proteómico de extractos proteicos procedentes de cultivos primarios de células granulares de cerebelo de ratón expuestos de forma prolongada a concentraciones subcitotóxicas de metilmercurio permitió identificar dos proteínas, la succinil CoA:3-cetoácido-CoA-transferasa I y la isoforma no muscular de la cofilina, cuya expresión disminuyó e incrementó en presencia de metilmercurio, respectivamente. La exposición prolongada de los cultivos primarios de células granulares de cerebelo a MeHg produce una muerte neuronal apoptótica tiempo y concentración dependiente que cursa por mecanismos no excitotóxicos, independientes de la activación de caspasa 3 y parcialmente dependientes de la liberación de la proteasa lisosomal catepsina D. Además la exposición a MeHg produjo un incremento de la peroxidación lipídica. En nuestro modelo experimental la muerte neuronal fue protegida por antioxidantes de amplio espectro hecho que sugiere que la muerte podría deberse al incremento de ROS intracelular.
Efecto de la hiperactividad de la CDK4 en la fisiología del islote pancreático y en el desarrollo de la diabetes autoinmune
(Universitat de Barcelona, 2006-07-10) Marzo Adam, Nuria; Mora Giral, Concepció; Gomis, Ramon, 1946-; Enrich Bastús, Carles; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] Ante el hallazgo de Rane et.al (1999) que la Cdk4 es esencial para la proliferación post-natal de la célula beta y de que su hiperactividad (modelo Cdk4R24C) causa hiperplasia de las células beta, las hipótesis de trabajo planteadas fueron: 1. A pesar del efecto de la molécula Cdk4 en la proliferación de la célula beta, la hiperactividad de la Cdk4 no debe alterar la fisiología del islote. 2. La molécula Cdk4 puede estar implicada en la proliferación de las células beta de los islotes pancreáticos humanos, del mismo modo que ocurre en los ratones. Si éste es el caso, la Cdk4 constituiría una diana terapéutica potencial en el proceso de regeneración de la masa beta-celular, para el tratamiento de la diabetes mellitus tipo 1. 3. La hiperplasia beta celular provocada por la molécula Cdk4R24C induce tolerancia inmunológica hacia los autoantígenos pancreáticos de la DMT1 en la cepa NOD, y al mismo tiempo, provee al organismo de una fuente de regeneración de la masa beta-celular ya destruida a partir de las células beta aún existentes. De esta forma, la hiperplasia de la masa beta-celular inhibe el proceso autoinmune y repara el daño ocasionado por el mismo. Los resultados obtenidos se resumen a continuación: 1. La hiperplasia de la célula beta pancreática no provoca cambios ni en la glicemia ni en la insulinemia de los ratones Cdk4R24C CD1/129Sv. 2. La mutación Cdk4R24C en un background CD1/129Sv no provoca cambios fisiológicos destacables (biosíntesis y conversión de proinsulina a insulina y oxidación/utilización de glucosa) en la célula beta, a pesar de la hiperplasia pancreática que provoca. 3. Los ratones Cdk4R24C CD1/129 tienen un retorno más rápido a los niveles basales de glicemia después de un estímulo intraperitoneal de glucosa, debido a una mayor secreción de insulina. 4. Los islotes humanos infectados con vectores lentivirales portadores de la mutación Cdk4R24C tienen una mayor proliferación, y esta proliferación es debida al aumento de proliferación de la célula beta. 5. La mutación Cdk4R24C en un fondo genético de susceptibilidad a padecer DMT1 (NOD), provoca una aceleración de la diabetes tanto en los machos como en las hembras Cdk4R24C NOD y un aumento de incidencia de la enfermedad en los machos. 6. La aceleración y aumento de la incidencia en machos es debida a la mayor proliferación de los linfocitos procedentes de nódulos linfáticos frente al péptido de insulina B12-25, una mayor activación de los esplenocitos, un aumento de la proliferación basal de los esplenocitos y una disminución de la susceptibilidad a la apoptosis. 7. La aceleración de la diabetes en hembras es debida a una proliferación superior de los esplenocitos frente al péptido GAD p65, unos niveles superior de CD3 en su superficie, un número superior de células CD4 activadas y un aumento de los niveles de la proteína GFAP en el páncreas de las hembras Cdk4R24C/R24C. 8. En el modelo Cdk4R24C NOD/SCID, con ausencia de linfocitos T y B, la mutación R24C disminuye la incidencia acumulativa de diabetes por transferencia adoptiva de linfocitos de animales pre-diabéticos WT, pero no retrasa su aparición. Ante estos resultados podemos concluir que: 1. La expresión de la Cdk4R24C en un background CD1/129Sv no provoca cambios fisiológicos destacables en los islotes pancreáticos. 2. La forma mutada de la proteína Cdk4 (Cdk4R24C) induce una proliferación de la célula beta humana dependiente de glucosa. 3. La expresión ubicua de la Cdk4R24C en un fondo genético NOD, predispuesto genéticamente a padecer DMT1, exacerba el fenotipo diabético. Dicha exacerbación es debida a la hiperactividad del repertorio inmunológico ocasionada por la presencia de la mutación R24C. 4. La expresión de la Cdk4R24C en la célula beta, con ausencia de linfocitos T y B mutados, protege del ataque autoinmune por transferencia de linfocitos WT.
Anàlisi de la maquinària reguladora del cicle cel·lular en diferents models de proliferació
(Universitat de Barcelona, 1998-12-01) Jaumot i Pijoan, Montserrat; Bachs Valldeneu, Oriol; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] Aquesta tesi té com a principals objectius: 1- Identificació de nous substrats de cdk2 en diferents models cel·lulars: cèl·lules HeLa, hepatòcits normals activats a proliferar mitjançant una hepatectomia parcial, limfòcits humans normals activats a proliferar, i la línia limfoide Namalwa. 2- Localització intranuclear de proteïnes que participen en el control del cicle cel·lular en dos models de proliferació un normal i l'altre transformat: hepatòcits normals activats a proliferar mitjançant una hepatectomia parcial, i la línia cel·lular transformada d'origen humà HeLa. 3- Anàlisi dels mecanismes d'activació de la cdk4 i la cdk2 durant la regeneració hepàtica.
Contribució de la sobreexpressió de Bcl-2 i Bcl-xL i la inhibició de l'apoptosi en la progressió metastàtica del càncer de mama.
(Universitat de Barcelona, 2002-02-18) Fernández Amurgo, Yolanda; Sierra Jiménez, Àngels; Bachs Valldeneu, Oriol; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] Els mecanismes moleculars i cel·lulars responsables del fenotip metastàtic en el càncer de mama són poc coneguts. Tanmateix, l'habilitat de les cèl·lules tumorals per resistir els senyals de mort podria contribuir a crear les condicions favorables per al desenvolupament de les metàstasis. Bcl-2 i Bcl-xL són proteïnes de la família de Bcl-2 capaces d'inhibir l'apoptosi. L'objectiu d'aquest estudi fou obtenir un model experimental de carcinoma de mama ortotòpic amb el qual estudiar la contribució que la sobreexpressió de Bcl-2 i Bcl-xL, junt amb la inhibició de l'apoptosi que indueixen, pot tenir en diferents etapes de la progressió metastàtica del càncer de mama humà. Amb aquest objectiu es van transfectar amb l'ADN complementari del bcl-2 i bcl-xL línies cel·lulars derivades d'adenocarcinoma de mama humana amb diferent capacitat tumorígena, metastàtica i hormonodependent: MCF-7, MDA-MB-468 i MDA-MB-435P. Els nostres resultats mostren que Bcl-2 i Bcl-xL confereixen resistència a l'apoptosi induïda per factors de creixement (TGF-alfa i TNF-beta) i agents quimioterapèutics (paclitaxel i tamoxifen) en funció de la dotació oncogènica de les cèl·lules. La sobreexpressió de les proteïnes antiapoptòtiques Bcl-2 i Bcl-xL afavoreix l'activitat metastàtica de les cèl·lules 435 en diferents etapes del procés: disminució de l'adhesió cel·lular a proteïnes de la matriu extracel·lular (laminina, fibronectina i col·lagen IV), inhibició de la mort cel·lular per desadhesió de la matriu extracel·lular o anoikis i avantatge per sobreviure en el torrent sanguini i/o en l'òrgan diana facilitant el creixement metastàtic. La inhibició de l'apoptosi i de l'anoikis induïdes per la sobreexpressió de Bcl-2 i Bcl-xL requereix alhora altres alteracions genètiques necessàries perquè les cèl·lules de càncer de mama esdevinguin metastàtiques. Així, Bcl-2 i Bcl-xL no indueixen el fenotip metastàtic dels tumors obtinguts amb les cèl·lules no metastàtiques 468. Les cèl·lules derivades dels tumors organotòpics van ser exposades repetidament al microambient de la glàndula mamària per analitzar si la perllongada supervivència induïda per la sobreexpressió de Bcl-2 o Bcl-xL afavoria la selecció d'un fenotip metastàtic més agressiu en els tumors 435 o si induïa el fenotip metastàtic en els tumors 468 no metastàtics. La sobreexpressió de Bcl-xL en cèl·lules 435 afavoreix la ubiqüitat de les metàstasis, induint metàstasis ganglionars i pulmonars. Però, la perllongada supervivència induïda per Bcl-2 no indueix l'aparició d'altres localitzacions metastàtiques. Altrament, Bcl-2 no és capaç d'induir el fenotip metastàtic a les cèl·lules 468 després dels successius implants in vivo/in vitro. Les cèl·lules tumorals no metastàtiques 468 no posseeixen tots els canvis genètics necessaris o propietats cel·lulars requerides per a la metàstasi, i la perllongació de l'expressió de Bcl-2 no és suficient per induir-los. De fet, l'augment de l'activitat metastàtica pulmonar i ganglionar induïda per la sobreexpressió de Bcl-xL es neutralitza en els tumors induïts amb cèl·lules 435/Bcl-xL transfectades amb la construcció antisentit de bcl-xL, cosa que reafirma el paper decisiu d'aquest gen en l'evolució metastàtica dels tumors. D'altra banda, la inhibició de l'apoptosi induïda per la sobreexpressió de Bcl-2 o Bcl-xL en els tumors afavoreix la selecció de cèl·lules 435 amb major capacitat tumorígena. En contraposició, Bcl-2 i Bcl-xL contribueixen a disminuir la tumorigènesi de les cèl·lules no metastàtiques 468 amb les successives fases de selecció in vivo/in vitro, comprovant-se in vitro menor proliferació. Així, la disregulació de les proteïnes antiapoptòtiques Bcl-2 i Bcl-xL afavoreix la selecció de cèl·lules de càncer de mama amb un fenotip més agressiu. I, consegüentment, la capacitat per modular la funció i/o expressió de Bcl-2 o Bcl-xL en tumors de mama amb sobreexpressió d'aquestes proteïnes pot representar un esdeveniment crític per induir la reversió del fenotip metastàtic i regular la sensibilitat de les cèl·lules tumorals a drogues terapèutiques, millorant la resposta als mètodes tradicionals de tractament del càncer.
Terapia celular en modelos de la enfermedad de Huntington
(Universitat de Barcelona, 2005-04-19) Bosch Pita, Miguel; Alberch i Vié, Jordi, 1959-; Canals i Coll, Josep M.; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] La actual investigación en el campo de las células madre está ofreciendo nuevas posibilidades de terapia para enfermedades incurables del sistema nervioso, como es el caso de la corea de Huntington. Esta es una enfermedad hereditaria caracterizada por una degeneración selectiva de las neuronas GABAérgicas del Núcleo Estriado. Para poder desarrollar terapias de reemplazo celular basadas en los transplantes de células madre es necesario controlar el proceso de diferenciación de las células madre hacia el fenotipo neuronal GABAérgico. En la presente tesis hemos estudiado los mecanismos de supervivencia de las células madre en cultivo y los factores implicados en la diferenciación selectiva hacia el fenotipo GABAérgico. Hemos desarrollado un protocolo de diferenciación in vitro basado en la adición secuencial de ácido retinoico (RA) y cloruro potásico (KCl). El RA promueve la supervivencia celular e induce un fenotipo neuronal. El tratamiento con KCl induce selectivamente el fenotipo GABAérgico. Mediante este procedimiento se generan un elevado número de neuronas GABAérgicas maduras, post-mitóticas y funcionales, de forma eficaz y homogénea, a partir de una línea de células madre en cultivo. El transplante de estas células pre-diferenciadas in vitro en el cerebro adulto de rata y en un modelo excitotóxico de la enfermedad de Huntington demuestran un buen grado de diferenciación, supervivencia e integración funcional. Las células muestran una supervivencia a largo plazo, conservan el fenotipo neuronal GABAérgico y elaboran procesos neuríticos asociados a posibles contactos pre- y post-sinápticos. Estos resultados apoyan la posibilidad de desarrollar terapias celulares basadas en la diferenciación de células madre para el tratamiento de enfermedades neurodegenerativas.
Les metal·loproteïnases de matriu extracel·lular en la isquèmia cerebral
(Universitat de Barcelona, 2005-05-09) Solé i Tost, Sònia; Planas Obradors, Anna Maria; Alberch i Vié, Jordi, 1959-; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] Aquesta tesi estudia les MMPs: MMP-9, MMP-2 i MMP-3 en relació amb la isquèmia cerebral en la rata i també un possible paper de la MMP-9 en la divisió cel·lular. Es mostra l'activació de les gelatinases (MMP-2 i MMP-9) en el cervell de la rata després d'una isquèmia cerebral focal transitòria d'una hora en el territori de l'artèria cerebral mitja. S'observa que la MMP-9 presenta un pic a les 24 hores postisquèmia i que està associada a les neurones i als tractes de fibres mielinitzades, mentre que la MMP-2 té un augment d'activitat a les 4 hores i un increment enorme als 4 dies, localitzant-se principalment en la micròglia reactiva. Es demostra, per primera vegada, l'alliberament de la MMP-9 a l'espai extracel·lular del cervell mitjançant la tècnica de la microdiàlisi in vivo. La isquèmia provoca un alliberament a l'espai extracel·lular de dímers i de la proforma de la MMP-9, però no de la forma de 88 KD observada prèviament en el teixit. Aquest augment està relacionat amb la infiltració de neutròfils de la sang al teixit lesionat després de la isquèmia. Aquesta tesi mostra la contribució dels neutròfils en l'augment de la MMP-9 al cervell induïda per la isquèmia focal transitòria (de la proforma de 95-kDa, no de la forma de 88-kDa) però no en l'increment el volum de l'infart cerebral a les 24 hores en el nostre model. També veiem que la isquèmia cerebral produeix una activació de la MMP-3 en el cervell a les 24 hores i als 4 dies postisquèmia, localitzant-se en neurones (a les 24 hores), en la microvasculatura, en la microglia reactiva/macròfags (a partir del 4 dies) i en els oligodendròcits (augmentada als 14 dies postisquèmia). La MMP-3 degrada in vitro un possible substrat: l'agrina neuronal present en homogenats de cervell. Després de la isquèmia (als 1, 4 i 7 dies) disminueix el contingut d'agrina de la membrana cel·lular i es genera una forma de pes molecular més baix de la forma neuronal de l'agrina, deguda segurament a proteolisi per la MMP-3. L'agrina es localitza al cervell en: les neurones, els astròcits reactius als 7 dies, acúmuls al voltant dels vasos sanguinis als 4 dies i en les vesícules de fagocitosi de la microglia reactiva als 4 i als 14 dies. Finalment, la MMP-9, o una proteïna molt semblant a la MMP-9, podria tenir un paper intracel·lular en la divisió cel·lular. En cultius de cèl·lules de neuroblastoma veiem que les cèl·lules en mitosi presenten una immunoreactivitat més alta (estudis en citometria de flux) i un increment de l'activitat gelatinasa (estudis de zimografia in situ), així com una expressió precisa, dinàmica i ben orquestrada d'aquesta proteïna en les diferents etapes de la divisió cel·lular. Per altra banda, el creixement cel·lular es veu afectat per l'ús d'inhibidors de les MMPs, sense afectar-ne la viabilitat (estudis de creixement dels cultius) i augmenta el percentatge de cèl·lules que estan en fase S i G2 reduïnt-se el de les que estan en G1 (estudis realitzats per citometria de flux). Per últim observem que l'estimulació del creixement cel·lular amb el factor de creixement transformant (TGF-a) és depenent de l'activació de la MMP-9 cel·lular.
Caracterització de la distribució i efectes de la toxina epsilon de "Clostidrium perfringens" en els sistemes renal i nerviós
(Universitat de Barcelona, 2005-11-29) Soler Jover, Alejandro; Blasi Cabús, Joan; Martín Satué, Mireia; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] La toxina epsilon de Clostridium perfringens és la toxina clostridial més potent després de les neurotoxines tetànica i botulínica. Provoca una enterotoxèmia general en animals de granja, provocant greus pèrdues econòmiques. La toxina es sintetitza en forma de protoxina inactiva que requereix de dos talls proteolítics per a la seva activació. En aquest treball hem clonat i expressat amb èxit en E. coli diferents formes de la protoxina i de la toxina, conjugades o no a la Green Fluorescent Protein (GFP), per el seu ús com a eina molecular d'estudi dels efectes de la toxina en els sistemes renal i nerviós de ratolí. Hem pogut demostrar que la toxina epsilon s'acumula en grans quantitats al ronyó, de manera inespecífica als túbuls proximals de la nefrona, i de manera específica als túbuls distals, on a més, provoca mort cel·lular de les seves cèl·lules epitelials. Pel que fa referència al cervell, hem pogut detectar acumulació específica tant de la protoxina com de la toxina epsilon a l'endoteli capil·lar arreu del cervell, i a més hem pogut comprovar que la toxina és capaç de travessar la Barrera Hemato-Encefàlica i acumular-se sobre cèl·lules de la glia neuronal. En estudis in vitro hem demostrat que la toxina és capaç de produïr mort cel·lular sobre cultius tant de cèl·lules endotelials com d'astroglia i microglia, suggerint que la seva acció sobre aquests tipus cel·lulars podria estar implicada en els efectes nerviosos que provoquen la mort última dels animals afectats.
Expresión de adiponectina y sus receptores en tejido adiposo. Regulación epigenética en la adipogénesis.
(Universitat de Barcelona, 2006-10-31) Musri, Melina Mara; Casamitjana i Abellà, Roser; Gomis, Ramon, 1946-; Enrich Bastús, Carles; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] La adiponectina es una adipocitoquina sintetizada y secretada exclusivamente por el tejido adiposo. Actúa en diversos órganos y tiene propiedades anti-diabéticas y anti-aterogénicas, además de ser una de las hormonas con mayores propiedades sensibilizadoras de la insulina. La adiponectina ejerce sus efectos en el metabolismo de la glucosa y los lípidos a través sus receptores, adipoR1 y adipoR2. En el primer trabajo se demostró que la expresión de adipoR1 en IAAT no estuvo alterada en obesidad ni diabetes en tejido adiposo intraabdominal humano y se correlacionó con los niveles plasmáticos de FFA, mientras que la expresión de adipoR2 en IAAT se encontró disminuida en obesidad y diabetes en tejido adiposo intraabdominal humano y se asoció con componentes metabólicos implicados en el desarrollo de la enfermedad cardiovascular en la obesidad. Dada la importancia de la expresión de adiponectina y sus receptores, así como también de otras adipocitoquinassecretadas por el adipocito maduro en la patogenia de la obesidad y la diabetes, entender los mecanismos epigenéticos de la activación transcripcional en la diferenciación fue el objetivo de nuestro segundo estudio. Para esto examinamos las modificaciones pos-traduccionales de la histona H3 en los promotores de genes adipogénicos claves tanto de expresión temprana como tardía durante todo el proceso de la adipogenesis. Mediante el uso de la técnica de inmunoprecipitación de cromatina (ChIP), realizados en células 3T3-L1 en diversos días durante el proceso de diferenciación adipocitaria, demostramos que los promotores de adiponectina, glut4, gpd1 y leptina están enriquecidos en dimetilación de H3-K4 en el día 0 de diferenciación (D0), cuando ninguno de estos genes está aún expresado. Un estudio detallado del locus de adiponectina reveló que la dimetilación de H3K4 en estas células indiferenciadas está limitada en la región promotora, donde se encontró además asociada con ocupación de la RNA pol II. El inicio de la transcripción de adiponectina, coincide con la hiperacetilación de H3 (D3-4) y con la trimetilación de H3K4 en la región promotora de la misma (D2-3). Este mismo patrón de modificación de histonas se observó en células primarias de ratón pero no en fibroblastos de ratón 10T/2, que aún no está comprometida hacia la línea adipogénica. La inhibición parcial de la dimetilación en H3K4 mediante el tratamiento con el inhibidor resultó en una disminución de la expresión de apM1, así como también en una disminución en la adipogénesis, detectada por una disminución en la incorporación de lípidos. En resumen, el segundo trabajo de esta tesis, muestra que la dimetilación en H3K4 y el reclutamiento de la RNA polII en los promotores de genes adipogénicos claves son marcas distinguibles de células que están determinadas y se han comprometido hacia la línea celular adipogénica. Estas mismas marcas, están ausentes en las mismas regiones de los promotores, en células pluripotenciales que representan un paso previo en el proceso de diferenciación desde células totipotenciales a adipocitos maduros y en los promotores de genes que se encuentran silenciados y no se expresan en células determinadas hacia la línea adipogénica (3T3-L1). En adipocitos diferenciados, la transcripción activa de estos genes es acompañada por hiperacetilación en H3, di y trimetilación en H3K4, así como también la extensión de estas modificaciones hacia las regiones codificantes del gen. La dimetilación en H3K4 es necesaria para la expresión génica de adiponectina, así como también para el desarrollo de una normal diferenciación adipocitaria. No obstante, son necesarios más estudios para dilucidar cuales son los factores de transcripción y cofactores necesarios en el establecimiento de dicho patrón.
Identificació d'un nou mecanisme de regulació de l'estabilitat de p27(kip1)
(Universitat de Barcelona, 2005-10-21) Aguasca i Marsà, Marta; Bachs Valldeneu, Oriol; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] Els objectius d'aquesta tesi van ser plantejats per tal d'aprofundir en l'estudi de la implicació de la proteïna p27(kip1) en processos de tumorogènesi i metàstasi, donat que els nivells baixos de p27(kip1) son cosiderats un factor de mal pronòstic en els càncers humans. Així doncs, els objectius proposats pel desenvolupament d'aquest treball són els següents: · Identificació de noves proteïnes d'unió a p27(kip1) · Caracterització funcional de les noves interaccions amb p27(kip1) · Implicació d'aquestes noves funcions de p27(kip1) amb el cicle cel·lular i càncer.
CD50 (ICAM-3): Una nova molècula d'adhesió leucocitària. Clonació gènica i anàlisi funcional.
(Universitat de Barcelona, 1994-07-27) Juan i Otero, Manuel; Vives i Puiggròs, Jordi, 1941-; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] L'objectiu general, consistent a definir I'estructura i funció del CD50, es va concretar amb els quatre objectius específics següents: 1.- Anillisi de la seqüencia genetica i proteica del C050. 1 .a..- Definició de la seqüècia aminoacídica de la glicoproteïna, a travès de la seqüenciació nucleotídica de! cDNA del CD50.. 1.b.- Oeterminació d'homologies en aquestes seqüències per a perpetre suggerir una possible implicació funcional del C050. 2.- Anafisi de fa participació del C050 en les funcions adhesives cel.lulars. 2.a.- Estudi de la participació cel.lular del CD50 en els mecanismes de contacte limfocit-endoteli. 2.b.- Anàlisi del paper de I'estimulació del CD50 en els mecanismes de contacte interlimfocitari. 3. - Estudi de possibles vies de transducció de senyals intracel.lulars que medien la co-estimulació cel.lular a través del CD50. 3.a.- Analisi en una línia cel.lular T limfoblastoide, la linia Jurkat, dels mecanismes de transducció de senyals. 3.b.- Determinació de la relació de la co-estimulació cel.lular del CD5O amb la inducció d'efectes cel.lu!ars que evidenciïn activació. 4.- Analisi del gen del CD50 humà, per tal de determinar I'existència de possibles polimorfismes.
Identificació, localització i regulació de l'iduronat-2-sulfatasa als illots pancreàtics
(Universitat de Barcelona, 2004-01-20) Coronado Pons, Imma; Novials, Anna; Gomis, Ramon, 1946-; Enrich Bastús, Carles; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[cat] L'iduronat-2-sulfatasa (IDS) (EC. 3.1.6.13) és un enzim lisosomal involucrat en el catabolisme dels proteoglicans. La seva activitat és basa en tallar el grup sulfat de la posició 2 de l'àcid idurònic del dermatan i heparan sulfat. D'altra banda, el proteoglicà heparan sulfat, anomenat perlecan, ha estat identificat als illots pancreàtics i forma part dels dipòsits d'amiloid observats en la majoria de pacients amb diabetis tipus 2. S'ha demostrat que el perlecan interaccions amb l'amilina i actua afavorint la formació de les fibretes d'amilina. El fet que s'hagi detectat l'expressió de l'IDS de forma preferencial als illots pancreàtics en relació al teixit exocrí, ha portat a considerar que l'IDS podria tenir un paper funcional a l'illot pancreàtic. La hipòtesi de treball de la tesi, proposa que un dèficit en l'expressió de l'IDS podria donar com a conseqüència una alteració del metabolisme dels proteoglicans, en concret del perlecan als illots pancreàtics, i aquest fet podria afectar a la funció secretora de la cèl·lula  pancreàtica. L'objectiu general d'aquest treball ha estat el d'estudiar l'enzim IDS als illots pancreàtics humans i de ratolí, tant la seva localització, la seva regulació, com el seu efecte sobre la resposta secretora d'insulina i a l'estructura morfològica de l'illot. L'estudi de la localització de l'IDS al teixit pancreàtic humà i de ratolí, ens demostrà que aquest enzim s'expressa específicament als illots pancreàtics en relació al teixit exocrí. L'expressió de l'IDS es detecta tant a cèl·lules  com a cèl·lules  de l'illot pancreàtic. També s'ha demostrat que l'IDS es localitza als lisosomes de les cèl·lules  pancreàtiques. L'expressió del mRNA d'IDS als illlots pancreàtics de ratolí està regulada per la via glicolítica, mentre que en illots humans, l'IDS no s'estimula vers la glucosa. L'expressió del perlecan, tant en illots humans com de ratolí, tampoc està regulada per la glucosa. El bloqueig de l'expressió de l'IDS provoca una disminució significativa del contingut d'insulina dels illots de ratolí i provoca que la morfologia dels illots humans estigui totalment afectada, amb un increment tant en numero com en mida dels lisosomes, així com un augment de la crinofagia. Com a conclusió final de la tesi, l'iduronat-2-sulfatasa es localitza als lisosomes dels illots pancreàtics, el seu patró d'expressió als illots de ratolí no coincideix amb el dels illots humans i la reducció de l'expressió de l'IDS als illots pancreàtics, provoca una alteració de la funció secretora d'insulina, a través d'un increment de la crinofàgia.
La Via JAK/STAT com a mediadora de respostes a l'estrès oxidatiu, La inflamació i la immunitat innata en astròcits
(Universitat de Barcelona, 2008-02-08) Gorina Méndez, Roser; Planas Obradors, Anna Maria; Alberch i Vié, Jordi, 1959-; Universitat de Barcelona. Departament de Biologia Cel·lular i Anatomia Patològica
[spa] En la isquemia cerebral se desarrolla un proceso inflamatorio que contribuye a incrementar la muerte neural. La presencia de células necróticas promueve la activación de la respuesta inmune innata que contribuye a iniciar el proceso inflamatorio. Las citoquinas actúan de mediadoras de la respuesta inmunitaria e inflamatoria. Durante la reoxigenación después de la isquemia, se generan especies reactivas de oxígeno (ERO) que aumentan el daño por reperfusión. En respuesta a la isquemia cerebral, se activan proteínas de la via de señalización JAK/STAT. Esta vía participa en la respuesta celular a los ERO y a las citoquinas. De modo que la inflamación, la respuesta inmune innata y el estrés oxidativo son los procesos derivados de la isquemia/reperfusión que potencialmente pueden activar la vía JAK/STAT. La vía JAK/STAT utiliza un mecanismo en el cual los factores de transcripción STAT que se hayan en estado latente en el citoplasma son fosforilados en tirosina por las quinasas de la familia Janus, dando lugar a la dimerización y translocación al núcleo de las STATs. Las proteínas STAT modulan la expresión de genes relacionados con la diferenciación, la inflamación y la supervivencia. El objetivo de esta tesis es el estudio de la activación de la vía JAK/STAT en respuesta al estrés oxidativo, la inflamación y la inmunidad innata en astrocitios. La vía Jak2/Stat1 se activa en respuesta a citoquinas proinflamatorias, como IFN-gamma y interleuquina-6, y peróxido de hidrógeno en astrocitos, y promueve la muerte celular a las 24 horas. El tratamiento con el inhibidor de Jak2, AG490, previene de la muerte demostrando la implicación de la vía Jak2/Stat1 en la muerte. La activación de la vía Jak2/Stat1 es específica de peróxidos, ya que tratamientos con otros agentes proxidantes, tales como el sulfato de hierro (donador de iones hidroxilo), el nitroprusiato (donador de óxido nítrico) o el paraquato (donador de aniones superóxido) inducen la generación de EROs pero no activan a Stat1. De manera que el peróxido de hidrógeno induce específicamente la activación de la vía Jak2/Stat1. Paralelamente, los tratamientos con peróxido de hidrógeno y los compuestos antioxidantes trolox y propilgallato, inhiben la generación de EROs pero no detienen la activación de Stat1, mientras que el tratamiento de peróxido de hidrógeno con el antioxidante N-acetil-cisteína no reduce la producción de EROs y si inhibe la activación de Stat1. Estos resultados demuestran que la activación de Stat1 y la generación de EROs son efectos independientes. En el siguiente trabajo se demuestra que los siRNAs (por small interfering RNAs) inducen efectos inespecíficos en determinados tipos celulares de manera dependiente de secuencia e independiente del efecto silenciador. En cultivo glial mixto, el tratamiento con siRNAs aumenta la expresión de Stat1 y de otras moléculas proinflamatorias como iNOS, la citoquina IL-6 y las quimiocinas IP-10 e IP-9. La adición de un grupo O-metilo en la cadena sense del siRNA no impide el silenciamiento de la proteína para la cual es específico, y si inhibe el incremento de la expresión de los marcadores inflamatorios que se han estudiado. La activación de la inmunidad innata se observa en cultivo de glía mixta y en cultivo puro de astrocitos, pero no tiene en cultivo de microglía pura ni en la línea celular no glial 3T3, demostrando que los astrocitos son particularmente sensibles a desarrollar respuestas inmunes innatas frente al tratamiento con siRNAs. En este trabajo se demuestra que los siRNA activan la respuesta inmune innata en astrocitos activando el receptor TLR3, puesto que el tratamiento con siRNA, del mismo modo que el tratamiento con el agonista de TLR3, poly di dC, induce un aumento de la expresión de este receptor. En esta tesis, se pone de manifiesto el papel de la vía JAK/STAT en la modulación del estrés oxidativo, la inflamación y la inmunidad innata.

Examinar

Enviaments recents