Joc, humanisme i pedagogia: la virtut de l'eutrapèlia

Abstract

Aquest treball té per objectiu mostrar que el joc constitueix un dels trets inherents de la cultura universal i, per extensió, de la tradició occidental. Naturalment, el joc ha estat objecte de diverses consideracions morals, lligades en més d'una ocasió a la religió. En alguns moments -i també des del cristianisme- s'han condemnat amb rigor i severitat les pràctiques lúdiques i, molt especialment, els jocs d'atzar i el món dels espectacles. De fet, la realitat històrica aquí analitzada -a través del cas concret del jeu de paume- confirma l'existència d'una activitat lúdica ben significativa que, malgrat totes les prevencions, va ser tolerada -i fins i tot aprovada- pels humanistes del Renaixement en acceptar la seva vàlua educativa. Sortosament, aquells savis humanistes comptaven amb l'eutrapèlia, una virtut d'arrel aristotèlica que va ser cristianitzada per sant Tomàs d'Aquino i que, com es veurà a continuació, també va arribar a casa nostra a la Baixa Edat Mitjana a través de Francesc Eiximenis. Si algú pensa que la gent d'abans no es divertia, comet un gran error, perquè el nostre passat històric és curull de jocs i activitats lúdiques. Nogensmenys, l'eutrapèlia també es perfila com una virtut social, tal com apareix en diferents autors de l'Edat Moderna, com ara Cervantes, Gracián i Feijoo.