Literatura estranyament familiar o familiarment estranya

Abstract

El meu descobriment de la literatura africana, va ser a l’escola, a França, a finals dels anys 80, amb el llibre L’Enfant noir del guineà Camara Laye (1953). Era la història d’un nen de la meva edat que vivia en un poble que llavors em semblà estranyament familiar o familiarment estrany. Des de l’exili, el narrador revivia la seva infància, el seu endinsament progressiu en el món de l’Altre, del colonitzador, mitjançant els estudis, i la seva sensació d’un món amenaçat de desaparició. La nostàlgia d’aquest nen que cantava un món de griots i forjadors ressonava d’alguna manera amb l’enyorament del meu pare – antropòleg africanista, si aquesta especialització és possible – que com a gran orador mai deixava escapar l’oportunitat d’explicar-nos algunes de les seves experiències en terra evuzok al Camerun. Recordo perfectament la lectura de L’Enfant noir, tot i que no recordi què se’n va dir a classe. Però, com a mínim, l’educació francesa, tot i la seva obertura plena de llacunes a la cultura de les antigues colònies, em va oferir la possibilitat de descobrir un text literari africà.