Pels claustres de l'ànima

Abstract

[cat] Pels claustres de l’ànima. El cos humà com a paisatge fantàstic és una investigació pictòrica sobre l’anatomia humana entesa des d’una vessant purament fantasiosa, fins i tot podríem dir quixotesca. En aquestes pàgines volem defugir tota politització de l’art i albirar el cos humà dedins; fer silenci, contemplar-lo..., i pintar-lo. Ara bé, no l’hem entès com un recipient tan sols material, fet de carn, nervis, ossos i fluids escalfeïts, sinó a manera d’un recinte proveït de claustres i passadissos secrets, amb deserts i jardins on l’ànima sempiterna fa camí, a voltes afligida, a voltes alegre i despreocupada. En el passat, arquitectes i enginyers com Vitruvi, Francesco di GiorgioMartini, Le Corbusier i Hermann Finsterlin van imaginar edificis construïts a partir de les proporcions del cos humà. Situar aquella humani corporis fabrica d’Andrea Vesal en el centre de la teoria arquitectònica i utilitzar-la com a referència per a plantejar edificis, ciutats i teories de la proporció, no és més desenraonat que voler plasmar amb pintura acrílica sobre fusta una sèrie de metàfores inspirades en les diferents parts d’aquest organisme anímic. I fer-ho sense més voluntat que no sigui la de fruir —i fer fruir l’espectador—d’una llicència poètica, o millor, una entremaliadura artística. Com bé va manifestar André Breton a L’art magique (1957) envers les pintures de René Magritte, tan bon punt les disseccions del mag-alquimista i de l’artista enlluernen els universos més inescrutables, « aquestes semblen guiades pel sentiment que reconeix i abraça l’essència de la veritable llibertat ». I què hi ha de més inescrutable que els foscos paisatges del nostre cos?

[esp] Por los claustros del alma. Una aproximación pictórica al cuerpo humano como paisaje fantástico es una investigación pictórica sobre la anatomía humana entendida desde una perspectiva eminentemente fantasiosa, más aún, quijotesca. En las siguientes páginas quisiéramos despojar lo artístico de toda interpretación política y explorar los adentros del cuerpo humano; permanecer callados, contemplándolos y, sólo luego, pintarlos. No aspiramos a pintarlo como un mero recipiente compuesto de carne, nervios, huesos y tibios fluidos, sino concebido a modo de recinto dotado de claustros y pasadizos secretos, con desiertos y jardines en los que el alma inmarcesible peregrina entre la aflicción y la dicha despreocupada. En otro tiempo, arquitectos e ingenieros como Vitrubio, Francesco di Giorgio Martini, Le Corbusier y Hermann Finsterlin concibieron edificios basados en las pro porciones del cuerpo humano. Situar la Humani Corporis Fabrica de Andrea Vesalio en el núcleo de la teoría arquitectónica y emplearla para diseñar ciudades, palacios y sistemas de proporción resulta tan legítimo como representar, mediante pintura acrílica sobre tabla, una serie de metáforas basadas en las partes de este organismo animado. Nuestra empresa no persigue otro fin que el de saborear una licencia poética o, mejor aún, una travesura artística. Como expresó André Breton en El Arte mágico (1957) respecto a las pinturas de René Magritte, cuando las disecciones del mago-alquimista y del artista alumbran los territorios más inescrutables, « tales obras nos guían por el sentimiento que abraza la esencia de la auténtica libertad ». En última instancia, ¿qué podría ser más inescrutable que los paisajes de nuestro cuerpo?

[eng] In the Cloisters of my Soul: A Pictorial Exploration of the Human Body as a Fantastic Landscape delves into the human form through a distinctly imaginative and even Quixotic lens, seeking to detach artistic expression from political discourse and instead engage with the body’s inner architecture. Our aim is to observe it in silence, to study its depths, and only then to commit it to painting. We do not merely perceive the body as a physical vessel—an assemblage of flesh, nerves, bones, and temperate fluids—but rather as a space imbued with cloisters and concealed passages, where barren expanses and lush gardens alike provide a setting for the soul’s perpetual journey between sorrow and untroubled joy. Architects and engineers— including Vitruvius, Francesco di Giorgio Martini, Le Corbusier, and Hermann Finsterlin— have envisioned structures that echo the pro portions of the human body. The idea of placing Vesalius’ Humani Corporis Fabrica at the heart of architectural thought and using it as a basis for designing cities, palaces, and principles of proportion is no less valid than rendering metaphors of the body’s many facets in acrylic painting on wood. Our endeavour seeks nothing beyond the pursuit of artistic pleasure—an indulgence in poetic licence, or perhaps, an act of creative mischief. André Breton, writing in L’art magique (1957) of René Magritte’s paintings, observed that when the dissections of the magician-alchemist and the artist illuminate the most unsounded realms, «such works appear to be guided by the sentiment that recognises and embraces the essence of true freedom». Ultimately, what could be more unsounded than the landscapes of our inner body?