La ubiqüitat dels límits fronterers

Abstract

Hi ha un conegut capítol de Notre-Dame de Paris (1831), la novel·la de Víctor Hugo, en què es contempla la ciutat des de les torres del temple. És un paisatge urbà que trastoca el codi d'un gènere pròpiament romàntic que havia parlat, des de Giacomo Leopardi fins a Gaspar David Friedrich, del vertigen que experimentaven els poetes i els viatgers davant l'infinit poder de la natura. Malgrat que en un primer moment sigui temptador incloure Víctor Hugo dins aquesta tradició paisatgística del romanticisme europeu, aviat les diferències es fan evidents. No és sobre la petitesa davant d'allò transcendent i misteriós, que llegim, sinó que en aquest cas el paisatge artificial -pròpiament humà- de la ciutat ens remet al vertigen que provoca la pèrdua dels límits coneguts. La ciutat ja no és un espai delimitat pel perímetre de la muralla, que separa allò propi d'allò aliè, sinó un creixement continu sense aturador que depassa qualsevol límit.