El desvetllament en educació o l’educació com a esvaïment

Abstract

Estem embolicats en un món de paradigmes, sembla que no podem partir de cap altre lloc que no siga el de categoritzar, dir des d’on partim i en quin paradigma o des de quin paradigma ens situem o ens trobem. Sobretot, en aquest intent de compartir significants, de compartir sentits, de compartir, també, un llenguatge que ens pot ajudar a captar la complexitat dels aspectes que des de l’estatut epistemològic del paradigma ens porten o ens poden portar a comprendre-deduir, de manera molt diferent, quin és el nostre punt de partida. Per això, des d’eixa manera en la qual Agamben (2010) ens situa i ens parla del paradigma, la interpretació que fa del paradigma, i arreplegant el que ell diu, ens portaria a discernir la distinció primera entre exemplar de exemplum: “(…) s’aprecia amb els sentits indica el que hem d’imitar (…) el segon exigeix, (…) una valoració més complexa (…) i té un significat sobretot moral i intel·lectual” (p. 24). En aquesta línia d’interpretacions Agamben col·loca en el paradigma foucaultià aquesta possibilitat de ser “les dues coses al mateix temps no sols exemplar i model (…) sinó també i sobretot exemplum que permet reunir enunciats i pràctiques discursives en un nou conjunt intel·ligible en un nou context problemàtic” (p. 24). A la recerca d’aquestes possibles problematitzacions ens trobem amb la reducció a una temporalitat i, a la classificació i estar en el món, en relació amb el nostre moment històric, al nostre temps viscut. És en aquestes classificacions des de les quals se’ns assignen espais i temps ja definits i, que no ens permeten res més que una remissió a nosaltres mateixos. En aquesta determinació dels temps, i dels espais, ens trobem embolicades en una gran confusió, des de l’imaginari social pertanyem a uns grups d’edat capturades en unes imatges, en unes pràctiques socials que creen estereotips i classificacions normalitzants.