La cartelleria multilingüe de Ciutat Vella (Barcelona): un exemple de democratització comunicativa

Abstract

Barcelona, amb 1 664 182 habitants, és la ciutat més poblada de Catalunya. És, també, una de les ciutats amb un major nombre de població estrangera: 461 972 habitants (un 27,76 %).1 Aquest gairebé mig milió de barcelonins nascuts fora d’Espanya fan que Barcelona sigui, també, una de les ciutats més plurilingües del país. Tot i que no hi ha dades oficials, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona tenia localitzades, a mitjan 2019, 310 llengües parlades arreu de Catalunya, 2 la majoria de les quals es parlen també a Barcelona, segons un estudi de Linguapax.3 Segons els estudis del GELA i de Linguapax les llengües més parlades a la capital catalana, a part del català i del castellà, són l’amazic, l’àrab, el bengalí, l’urdú, el mandarí, el romanès, l’anglès, el rus i el quítxua. Òbviament, en el si de la geografia urbana aquestes llengües es reparteixen de manera desigual. Per exemple, és conegut que la major part de la comunitat filipina de Barcelona —això és, que parla tagal—, viu al Raval, a Ciutat Vella, mentre que una part important de la comunitat xinesa viu al barri del Fort Pienc, a l’Eixample.