El català, llengua mitjana d'Europa (2)

Abstract

En aquests moments, el català té més persones que el tenen com a llengua segona que no pas inicial, cosa que produeix una diferència substancial respecte de les altres llengües mitjanes europees, pel fet que, molt sovint, aquests parlants -potencials- poden decantar-se més cap a l’ús habitual de l’altra llengua -el castellà- que no pas del català. El català, això no obstant, disposa d’uns 5.300.000 parlants que el tenen com a llengua inicial, que l’acosta als que tenen com a llengua primera el danès, i supera els que tenen el finès, l’hebreu, l’eslovè, l’estonià, o el letó, per exemple. Un fet diferencial important, però, és que aquests parlants nadius del català conviuen en els seus territoris amb més de 8.000.000 de persones que tenen com a llengua inicial una de les llengües mundials més esteses, el castellà, i que, en tot cas, van disposant de competències en català però no sempre pot ser que en facin ús. Assenyalo alguns principis possibles per al futur: 1) poliglotisme individual i alhora consciència per afavorir l’ús social del català. 2) distribució de funcions institucionals a favor de la llengua més feble, en base al principi general de subsidiarietat lingüística: tot el que pugui fer la llengua ‘local’ no ho ha de fer la llengua més ‘global’. 3) en conseqüència, ‘diferenciació positiva’ a fi de fer sostenible el català (sistema educatiu, retolació, relacions comercials, publicitat, ...). 4) sistema tecno-mediàtic amb més presència del català. 5) més poder d’autoregulació lingüística de cada comunitat, i menys interferència de les institucions comunes de l’estat. 6) més reconeixement en el pla estatal i europeu. 7) marc de respecte per a totes les persones i les llengües actuals de l’àrea catalanòfona.