Tesis Doctorals - Departament - Filologia Clàssica, Romànica i Semítica

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/106582

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 28

Bilingual (Greek-Latin) Metrical Inscriptions from the Roman Western world. Corpus and Analysis
(Universitat de Barcelona, 2024-10-07) Muñoz Martínez, Sandra; Velaza, Javier; Hoz García-Bellido, María Paz de; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[eng] This doctoral dissertation consists of a corpus of inscriptions discovered in the Western Mediterranean which contain a metrical and bilingual text in Greek and Latin. Specifically, the corpus includes inscriptions that are either bilingual or exhibit bilingual phenomena, where at least one of the texts is metrical or contains metrical reminiscences. The main corpus comprises eighty-two inscriptions categorised into three sections: inscriptions with metrical parts in both languages (“Additional Poetical Bilingualism”), inscriptions with a prose text in one language and a carmen in the other (“Functional Bilingualism in the Western Half of the Roman empire”), and inscriptions where one part is written in one language but using sometimes the alphabet of another (“Transcribed Text”). Regarding the inscriptions that are not included in the main corpus, twenty-two epigraphs have been classified as dubia for various reasons: their fragmentary state, metrical irregularities or commatica, metrical parts due to stereotyped formulae, questionable bilingual-metrical intention, and inscriptions from potentially different ages. Furthermore, fifteen epigraphs have been relegated to the appendices for several reasons, including defixiones with metrical reminiscences, having a literary intention but isolated rhythmic sequences, tabulae opisthographicae, being inscriptions of different centuries, being published together despite being different inscriptions found at the same location, displaying bilingual phenomena resulting from a stonecutter’s mistake, and being bilingual because the author of the text (not the commissioner) signed the inscription in Greek and Latin. The corpus analyses epigraphs dating from the first century BCE to the sixth century CE. The limes referenced are those established during the division of the Roman Empire into its Western and Eastern halves. Therefore, this (main) corpus includes bilingual metrical inscriptions from Rome, Regio I, III, VIII, and XI, Sicilia, Sardinia, Germania Superior, Dalmatia, Pannonia, Gallia Narbonensis, Gallia Lugdunensis, Africa proconsularis, Mauretania Caesariensis, Hispania citerior, and Lusitania. Rome stands out with forty-nine examples, underscoring its central role as the epicentre of Roman culture and administration. Regio I, a region adjacent to Rome with a Greek background, provides nine examples. Single examples from Regio III, Regio VIII, and Regio XI illustrate the small presence of such inscriptions in other regiones of Italy. Similarly, the islands of Sicilia and Sardinia each provide one example. Germania Superior, on the northern frontier, also offers one example, while in Dalmatia there have been preserved two bilingual carmina epigraphica. Pannonia, bordering province, provides three examples of this sort of inscriptions. The provinces of Gallia Narbonensis and Gallia Lugdunensis offer five and one examples respectively. Africa proconsularis provides three examples: an epitaph, an honorific inscription, and a mosaic with texts. In Mauretania Caesariensis a sole bilingual metrical epitaph has been detected. Finally, the Iberian Peninsula is represented by two examples from Hispania Citerior and one inscription from Lusitania. In terms of epigraph typology, funerary inscriptions remain the most prevalent category of texts. The second most numerous group consists of votive inscriptions, while honorific and musive inscriptions represent the categories with the fewest examples. Each scheda within the study meticulously examines the onomastics of individuals named in the inscription. Besides, attention has been given to the reason for the language choice in the piece commissioned. Additionally, linguistic features, stylistic nuances, thematic elements, and metrics have been thoroughly analysed and discussed.
La idea de la renaixença de la llengua hebrea en l’etapa formativa d’Eliézer Ben-Yehudà a París (1877-1881)
(Universitat de Barcelona, 2024-07-16) Ferran i Baños, Roger; Bejarano, Ana María; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica
[cat] Aquesta tesi se centra en el període de formació intel·lectual d’Eliézer Ben-Yehudà (1858-1922), considerat «el pare de l’hebreu modern», mentre estudiava a París entre els anys 1877 i 1881. Concretament, ressegueix l’evolució de les seves idees a propòsit del paper de la llengua en la nacionalitat hebrea des del seu primer article, «Una qüestió candent» (març de 1879, v. FERRAN I BAÑOS, 2021), fins al darrer que va publicar abans d’arribar al País d’Israel, «Carta de Ben-Yehudà (II)», el juliol de 1881. Tanmateix, com indica el nom, això és una tesi, i no pas una monografia. Per això la dissertació, parteix de la hipòtesi que el canvi que MANDEL (1987) observa en el pensament de Ben-Yehudà, entre «Una qüestió candent» (en què es nega que una llengua comuna sigui un requisit per a la nació) i «La senyera de la nacionalitat» (setembre de 1880, París, en què la llengua esdevé un dels pilars de la nacionalitat) és degut als debats relatius a les primeres lleis educatives del ministre francès Jules Ferry (1832-1892). El punt principal de suport és l’existència d’un seguit de cròniques dedicades per Ben- Yehudà a la política i la societat francesa que va conèixer el 1879, de les quals cinc mencionen explícitament la primera d’aquest grup de lleis. Aquest conjunt no ha estat gaire estudiat, més enllà de les observacions del biògraf de Ben-Yehudà, LANG (2000, 2008) i els historiadors del periodisme KOUTS (2013) i ELYADA (2019, 2019a). Però tampoc no ha estat reeditat després del 1881, tal com la immensa majoria dels articles d’aquest període crucial, i quan s’ha fet (BEN-YEHUDÀ, 1929, 1943, 1978, 1986), ha estat amb omissions i errors de còpia i edició. És per això que la tesi, a més de demostrar la veracitat de la hipòtesi, incorpora una edició crítica de tots els articles publicats per Ben-Yehudà abans de fer aliyà acompanyada de traducció al català, la primera en la immensa majoria dels casos. A aquesta edició crítica i traducció, hi cal afegir la dels textos biogràfics i autobiogràfics que versen sobre aquest mateix període. Per poder demostrar la hipòtesi, s’han estudiat els textos en ordre cronològic (contra l’ordenació temàtica de Ben-Avi), que es demostra molt més efectiva per poder estudiar l’evolució ideològica, en la qual s’observa una permeabilitat lèxica i temàtica en els articles «francesos» i «jueus». Com que Ben- Yehudà i la recuperació de l’hebreu han estat tractats més des de la ideologia i sovint s’és víctima de les trampes del llenguatge («el miracle de la resurrecció de la llengua hebrea»), l’anàlisi és precedida d’un capítol dedicat a les assumpcions al voltant de la figura de Ben-Yehudà, a Catalunya, a Israel i el món. Pel mateix motiu també incloc un resum en català de la ingent biografia de LANG (2008) i una revisió de les idees del món de Ben-Yehudà (la filologia racial, el purisme lingüístic, la mateixa idea de renaixença, llengua viva i llengua morta, etc.) i les coordenades ideològiques dels països que van ser cabdals en la seva formació (la Lituània jueva, França, el Regne Unit, l’imperi otomà i Palestina), donant especial importància als textos publicats a la premsa aquells anys. La recerca, més enllà de la hipòtesi, per la qual troba molts indicis, posa llum a altres aspectes, com les ocupacions del mecenes rus de Ben-Yehudà a París, N. N. Txàixnikov, i els primers neologismes que Ben-Yehudà modelà a partir de l’àrab. A més, obre noves vies de recerca amb els possibles punts de contacte amb el Felibritge, el marxisme i àdhuc Valentí Almirall.
El Viaje fasí asociado a los ritos de la escuela mālikí. Escrito por el sabio Al-Ṭayyib b. Abī Bakr b. Kirān al-Fāsī (m. 1314 /1896). Estudio e investigación.
(Universitat de Barcelona, 2023-07-17) Assialioui, Aziz; Rius Piniés, Mònica; Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia
[eng] This dissertation was completed in accordance with the doctoral requirements, the title of which is “al-Riḥla al-Fāsiyya al-mamzūja bi-l manāsik al-mālikiyya by Muḥammad al- Ṭayyib ibn Abī Bakr ibn Kirān (d. 1314/1896). A study and investigation”. This account is a pilgrimage travel undertaken by the author of the book in the year 1293 AH, during which he performed the Hajj according with the Maliki Madhab, as part of a delegation of the Alawi sultan, Hassan the First. The dissertation was motivated by the need to re-establish an academic investigation of this pilgrimage trip especially after I noticed a lack of comprehensiveness among those who had previously worked on this travel account. This has been done to help benefit from this account to the fullest, especially as it contained a variety of information at different levels. Having completed this study and investigation, I would like to refer to the most salient findings: - Although this manuscript was previously verified, it still needed to be re-verified due to the shortcomings and many mistakes that occurred in its predecessors. - The importance of pilgrimage travel accounts and the richness of their information. - The uniqueness of the Fassi journey over its peers from the pilgrimage trips with its rich jurisprudential material. - The author of the book frequently cites the sources of Maliki jurisprudence about rituals, which indicates his broad knowledge and mastery of the doctrine. - We can say that the author of the book was a follower of the Maliki Madhab. - The importance of verifying manuscripts because of the richness of information they contain for researchers and scholars. Finally, I recommend that old books, which have not been well-investigated, be reinvestigated to give their desired outcome, so that researchers can benefit from them properly, especially that there are those who profess the field of investigation for earning and commerce.
Els colors de la Catalunya altmedieval. Estudi lèxic
(Universitat de Barcelona, 2023-07-13) Alvarez Aguado, Anahí; Puig Rodríguez-Escalona, Mercè; Gómez Rabal, Ana; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] Aquesta tesi doctoral, escrita en el marc del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), és un estudi lexicogràfic dels noms de color testimoniats a la documentació llatina dels segles IX al XII del domini lingüístic del català. El corpus, de caire eminentment notarial, està format per més de 24.500 documents, el buidatge dels quals ha permès registrar 68 veus, que hem distribuït en diversos àmbits cromàtics. La informació de cadascun d' aquests vocables es recull en fitxes, introduïdes per un lema, en què es tracten i s'estudien els aspectes etimològics, semàntics, morfològics i de pervivència pertinents. El lèxic del color d' aquests textos i diplomes està representat principalment per la categoria lèxica de l'adjectiu, per bé que també s'hi inclouen alguns substantius i participis. Es tracta d'un corpus lèxic format per mots heretats d'altres períodes de la llengua llatina, així com per algunes innovacions semàntiques i lèxiques. Pel que fa a aquestes darreres, l'element germànic hi tingué un paper fonamental, al costat de la influència i presència de la llengua vernacla que es parlava en aquest territori, el català. A partir de l'Estudi preliminar i de l'Estudi lèxic es presenten unes Conclusions que ofereixen un panorama complet de la situació del lèxic del color a la documentació llatina del domini lingüístic del català, alhora que es posen de manifest les diverses dificultats -etimològiques, morfològiques, però sobretot de caire semàntic- que aquest estudi comporta. L'estudi lingüístic del lèxic del color en el context d' aquests textos i diplomes ens permet no solament testimoniar la primera aparició d' alguns mots del català preliterari, sinó també comprendre algunes característiques culturals i socials de l’època. A més d'aquestes qüestions, i sempre des del punt de vista del lèxic, aportem igualment algunes notes sobre la pervivència dels mots de color a les llengües romàniques, i sobre l'esdevenir del fenomen del color al llarg dels segles. En definitiva, aquesta tesi aporta els coneixements imprescindibles per a la correcta interpretació del color als diplomes medievals catalans, alhora que en testimonia la complexa història i evolució, des de l'Antiguitat fins avui dia.
Poesia llatina a la Mallorca del s. XVIII. Josep de Pueyo i Pueyo, marquès de Campofranco
(Universitat de Barcelona, 2022-07-22) Martí Borrás, Àngela M.; Mayer, Marc, 1947-; Marcos Hierro, Ernest, 1963-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] Fins al moment present la figura de Josep de Pueyo i Pueyo ha tengut una presència secundària als estudis sobre la cultura del set-cents a Mallorca, que han dedicat molta més atenció al seu amic i col·laborador Bonaventura Serra. Amb aquesta tesi ens proposam esmenar-ho en part amb l’estudi de la seva obra poètica en llatí. Per començar s’ha dut a terme un recull de les dades que posseïm sobre la seva persona i l’ambient en què es va moure, les quals ens permeten esbossar-ne un retrat i enquadrar- lo en l’entorn cultural de la seva època, tant de dins com de fora l’illa. A continuació s’ofereix una visió succinta de la seva obra literària en castellà i francès i del seu primer poema llatí, la breu composició A un amic afligit. El nucli de la tesi està constituït per l’anàlisi formal i temàtica de les dues principals produccions poètiques en llengua llatina. La primera, Linceu a Procne, és una heroida ovidiana; l’altra, la Parnàssida, una epopeia didàctica al voltant de la vàlua de la poesia èpica moderna, representada aquí per John Milton, enfront dels clàssics de l’Antiguitat. Aquest darrer poema, que podem catalogar dins el gènere del somni literari i que s’emmarca en l’ambient mític del mont Parnàs, permet també albirar els punts de vista de l’autor sobre altres vessants de la literatura o la política. L’anàlisi consta de l’edició i traducció dels textos i d’un estudi tant dels temes i les fonts com de l’aspecte formal mètric i estilístic. A partir d’aquí, es formulen les conclusions sobre el valor de la poesia de Pueyo i la seva posició en l’àmbit cultural de la Mallorca del s. XVIII, i s’enuncien els interrogants que queden oberts.
El recurs de la percepció sensorial a la narració de Relats verídics de Llucià de Samòsata: anàlisi, classificació i comentari
(Universitat de Barcelona, 2022-07-01) Solé Gimeno, David; Mestre, Francesca; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] A Relats verídics (Ἀληθῆ Διηγήματα), Llucià de Samòsata pretén, entre moltes altres coses, parodiar les històries literalment increïbles i alhora inversemblants que reconegudes figures literàries han compost abans que ell o contemporàniament. Per tal de donar exemple i assegurar la seva honestedat com a autor del que escriurà a continuació, en el pròleg d’aquesta narració, el samosatenc explicita que parlarà sobre coses que mai no ha “experimentat” –a través del verb πάσχω. Tanmateix, es pot comprovar fàcilment que, durant el periple que comença ja als límits del món conegut de l’antiguitat (les columnes d’Hèracles), el protagonista –que, com el propi autor del segle II dC, s’(auto)anomena “Llucià”– no deixa de viure en primera persona i amb tots els ets i uts un reguitzell d’aventures extravagants i impossibles: entre d’altres, s’enlaira en una expedició a la lluna, habita l’interior d’una immensa balena i fa una estada a la part més favorable dels inferns. Quan diem que “viu” aquests episodis, ens referim al fet que la veu narrativa experimenta, mitjançant cadascun dels cinc sentits de la percepció, la pròpia ficció: veu, escolta, olora, degusta i toca tota mena d’elements que s’hi troben inclosos. I així mateix ho fan, tot i que en menor mesura, els altres personatges que composen la complexa ficció llucianesca. Aquesta tesi doctoral ofereix una classificació, una anàlisi i un comentari dels moments en què, en el text de Relats verídics, Llucià fa referència a qualsevol experiència viscuda a través de la percepció sensorial. En aquesta línia, contemplem dos recursos principals dels quals l’autor fa ús: una insistència en la vivència sensorial de les aventures mitjançant la reiteració d’un complex i complet lèxic ple de matisos –estudiat, fins al moment, d’una manera no pas exhaustiva, però oferint una selecció del que creiem més destacable– i un compromís constant amb la retòrica vividesa –és a dir, el caràcter vívid– de la narració per tal d'estimular la imaginació del públic. Aquestes qüestions han estat ja estudiades –si bé no en profunditat– en les obres més aviat descriptives o dialògiques de Llucià, però no encara en les obres de tipus narratiu, com Relats verídics, en les quals, a més, el recurs a l’esment –o l’evocació– d’aspectes de la percepció sensorial és també la nostra proposta (un element clau en la narratologia llucianesca). Pretenem palesar, doncs, l’ús recurrent de diverses situacions que apel·len la percepció sensorial i demostrar que, mitjançant aquesta recurrència, Llucià construeix un relat paradoxal i irònic respecte a la famosa i contundent afirmació del seu pròleg; és a dir, l’autor fa que el contingut del seu relat –declarat a priori irreal i nul·lament empíric– esdevingui, finalment, perceptible per al seu públic lector –i també, tal vegada, oient–, de la mateixa manera com ho és per als propis participants de l'acció argumental. Alhora, duu a terme una narració tan vívida, apel·lant a tots els canals sensorials, que acaba esdevenint hiperrealista en termes imaginatius
Contaminación religiosa en la Grecia arcaica y clásica: estudio crítico de fuentes
(Universitat de Barcelona, 2021-03-20) García Muriel, Rubén José; Pòrtulas, Jaume; Oller Guzmán, Marta; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[spa] En esta tesis doctoral presentamos un estudio de la contaminación religiosa y los ritos de purificación en la Grecia arcaica y clásica a partir de la recopilación y el análisis exhaustivo de la documentación literaria y epigráfica disponible. Nuestro objetivo es estudiar cómo este concepto se desarrolla en las fuentes y va adquiriendo una relevancia cada vez mayor, a la vez que su gestión se desplaza progresivamente del ámbito estrictamente privado hacia el marco de las instituciones de la polis. Para ello se parte de un análisis filológico de los textos recopilados, con especial consideración de los datos procedentes de la epigrafía, una fuente de información a veces negligida y que, sin embargo, permite sacar conclusiones de calado sobre la percepción de la impureza y la forma como este fenómeno era gestionado en el seno de las comunidades griegas. Los primeros capítulos del estudio están dedicados al análisis de la documentación literaria, que presentamos siguiendo un criterio cronológico. Los primeros textos que tratamos pertenecen a la épica homérica, no solo por ser la primera fuente conservada, sino por presentar un tratamiento peculiar de la impureza, aunque todavía muy ligado a la idea básica de suciedad física. A continuación, sigue un análisis de ciertos pasajes de la épica cíclica y la poesía hesiódica donde se aprecia ya una mayor complejidad en el concepto de contaminación religiosa, con una casuística más amplia y unos primeros ejemplos de ritos de purificación, sobre todo en relación con el crimen de sangre. Seguidamente, nuestro análisis nos lleva a tratar la historiografía del siglo V, donde se constata la consolidación de ciertos prototipos literarios relacionados con el homicida y la impureza, así como la importancia de algunos episodios (pseudo-)históricos en los que la pureza ocupa un lugar destacado en la consolidación de instituciones públicas e incluso de élites dominantes en algunas polis, particularmente en Atenas. En idéntica línea, el capítulo siguiente se centra en rituales y fiestas atenienses donde la pureza podía jugar un papel fundamental. El sexto y último capítulo del estudio trata la documentación epigráfica y es la aportación más novedosa de la tesis, ya que incluye la traducción y el comentario pormenorizado y actualizado de algunas inscripciones poco conocidas, pero de gran interés para la temática aquí analizada. Tras admitir las muchas dificultades para clasificar estos documentos, hemos optado por dividirlas en tres grandes apartados de acuerdo con su contenido: inscripciones ligadas a cultos o santuarios, inscripciones que se ocupan del proceso de purificación y, en su caso, de reintegración de los homicidas, e inscripciones fúnebres. Pese a encontrarse mayoritariamente en un estado fragmentario, estas inscripciones ofrecen un valioso testimonio de la sofisticación tanto de la impureza ritual como de los rituales de purificación. Asimismo, solo estos documentos permiten conocer y valorar el papel que las instituciones locales tuvieron a la hora de intervenir y delimitar los códigos de pureza ritual en una comunidad concreta. Por último, el trabajo finaliza con un apartado de conclusiones en el que se sintetizan las aportaciones principales de las diversas fuentes y se plantean algunas aportaciones de mejora. La tesis incluye también las referencias bibliográficas, una tabla de concordancia de inscripciones y un apéndice.
Riure en vers: cap a una traducció poètica d’Aristòfanes
(Universitat de Barcelona, 2021-04-21) Creus Sabater, Eloi; Pòrtulas, Jaume; Riu, Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] Traduir és una de les activitats fonamentals a les quals el filòleg clàssic es dedica per tal d’arribar a comprendre els textos amb què treballa. La concepció que se sol tenir de la traducció des de la filologia clàssica és utilitària: la majoria de traduccions firmades per hel·lenistes i llatinistes estan pensades per acompanyar el text original i facilitar-ne la lectura. En general, no es projecten, per tant, com a textos literaris autònoms, sinó «de servei». Aquesta tesi presenta la recerca que ha fet l’investigador per arribar a una traducció rítmica d’Els ocells d’Aristòfanes que es valgui ella mateixa com a text autònom, amb criteris semblants als que s’apliquen, correntment, a la traducció de clàssics moderns. Parteix d’una anàlisi crítica amb la concepció i pràctica traductora majoritària en la filologia clàssica, i reconsidera la noció de la traducció com a interpretació, partint d’un model hermenèutic i no instrumental, a la llum de diferents aproximacions dels Translation Studies, amb especial èmfasi en les aportacions de Lawrence Venuti. Després, intenta determinar com es pot traduir de manera autònoma un text poètic i dramàtic com el de la comèdia antiga, un gènere profundament arrelat en el context social i cultural de l’Atenes de fa més de dos-mil anys. A partir de l’anàlisi descriptiva del funcionament del ritme i de l’humor verbal en l’obra d’Aristòfanes, planteja prescriptivament diferents estratègies per traduir, per un cantó, el ritme dels metres grecs i, per l’altre, l’humor tant referencial com lingüístic o semàntic, a partir de l’experiència de l’investigador com a traductor i com a estudiós d’altres traduccions del comediògraf. Tota aquesta recerca teòrica cristal·litza, a la pràctica, en la traducció rítmica d’Els ocells, que s’ofereix amb el text grec de Wilson acarat (Oxford Classical Texts, 2007), per tal de facilitar-ne, si es vol, l’estudi comparatiu. Pel camí, es repassen, per un cantó, les principals teories sobre el funcionament de l’humor i la seva traducció, així com s’estudien a consciència les tradicions italiana i catalana de traduir accentualment la mètrica antiga (quantitativa) i es presenta la pròpia adaptació rítmica dels metres de la comèdia, alguns dels quals no s’havien intentat mai accentualment. De fet, la tesi culmina amb l’anostrament d’Els ocells, la primera traducció catalana en vers d’una comèdia d’Aristòfanes.
Inscribed Lead Tablets from the Ancient western Mediterranean
(Universitat de Barcelona, 2021-03-08) Sabaté Vidal, Víctor; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[eng] This doctoral dissertation consists of a catalogue of those inscribed lead tablets found in the Western Mediterranean which can be dated to between the late sixth and the late first centuries BCE. In other words, it includes all the inscriptions on this medium that can be placed between the earliest examples and the end of the Roman Republic. The reign of Augustus represents a milestone in terms of epigraphic habits, generally speaking but also, in particular, regarding the use of lead tablets as a medium for inscriptions. From a geographical point of view, the Western Mediterranean has provided us with inscriptions coming from Sicily, Italy, the coasts of Gaul and Spain, and the western part of the Roman province of Africa, namely the region of Carthage. As far as the language of the texts is concerned, it has to be reminded that, before the Roman conquest and much later after it, this whole area was inhabited by a series of peoples speaking very different languages, both Indo-European and non-Indo-European. The main part of the corpus is written in Greek and, more precisely, in the Doric dialects from Sicily and southern Italy, though there are also inscriptions in Ionic and in Koine Greek, alongside many instances of dialect mixing. The Italic branch has provided us with lead tablets inscribed in Oscan and Latin, as has the Celtic family, with a few texts in Gaulish and one in Celtiberian. Another important part of the catalogue entries come from non-Indo-European speaking regions. The second main contributor to the corpus is Iberian, a language in which more than one hundred lead sheets, coming from the coast between the River Hérault in southern France and the River Segura in Murcia and Alacant, are written. The Etruscans have also yielded several documents. In Punic there are only a handful of lead tablets, of which only one has been read so far, while three sheets from modern-day Andalusia, inscribed in the local, semi-syllabic script, does not appear to be in Iberian but in a language which might correspond to Turdetanian, still very badly known. As for the type of inscriptions found on lead tablets, curses or defixiones continue to be the most numerous group of texts. They are written not only in the three colonial languages—Greek, Punic, and Latin—, but also in Oscan and Etruscan, whereas the use of binding màgic among the Iberians has not yet been confirmed. Other religious inscriptions, such as leges sacrae or abecedaria, are also attested. Besides, we cannot disregard the abundance of inscriptions on lead belonging to the sphere of everyday life, such as private letters, contracts, and, above all, a set of Iberian sheets concerning economic activities. In these, despite our difficulties in understanding the language, there is no doubt that numerals, measurement units, and words belonging to the lexical field of money are mentioned next to personal names.
El lèxic dels oficis a la documentació llatina de la Catalunya altmedieval
(Universitat de Barcelona, 2020-05-21) Prieto Espinosa, Carlos Antonio; Puig Rodríguez-Escalona, Mercè; Gómez Rabal, Ana; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] Aquesta tesi doctoral, desenvolupada en el si del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB-CSIC), ofereix l’estudi lexicogràfic dels noms d’ofici que es testimonien a la documentació llatina escrita entre els segles IX i XII al territori corresponent al domini lingüístic del català, corpus format per més de 24.000 documents de caire notarial. El buidatge d’aquestes fonts ha permès de registrar un total de 196 veus, d’àmbits com l’artesania, el camp o la cavalleria, les quals es presenten sistemàticament en fitxes estructurades en una sèrie d’apartats a través dels quals es realitza una anàlisi exhaustiva de l’aspecte etimològic, semàntic, morfològic i evolutiu de la paraula. El lèxic compilat el formen termes heretats dels períodes del llengua llatina anteriors a l’Edat Mitjana, així com un elevat nombre d’innovacions semàntiques (vocables ja existents que incorporen noves accepcions) i lèxiques. Les darreres es divideixen entre neologismes i préstecs d’altres llengües, entre els quals cal destacar els catalanismes. La barreja del llatí i la parla romànica d’aquesta zona geogràfica fa dels textos estudiats una font essencial per al coneixement del català en el seu període preliterari que proporciona la datació més antiga de moltes paraules d’aquesta llengua.
El nomen Pompeius en Hispania
(Universitat de Barcelona, 2021-01-29) Amela Valverde, Luis; Guzmán Almagro, Alejandra; Pons Pujol, Lluís, 1971-; Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica
[spa] Pompeius es uno de los gentilicios romanos más frecuentes y abundantes del Imperio Romano. Se encuentra extendido por todo el territorio, y no sólo en inscripciones en latín, sino también en otras grafías, como la griega (Пομπήιος) y la neopúnica. De manera especial, este nomen figura de manera destacada en Hispania y la Galia Narbonense. Pompeyo es un nombre que se sigue utilizando en la actualidad, sea como nombre propio o como apellido, o en ambas formas, en diversos idiomas, preferentemente en el primer caso, como ocurre con otros nomina. Este nombre recuerda a Cn. Pompeyo Magno (cos. I 70 a.C.), uno de los líderes políticos y militares más importantes de la República tardía, el personaje más conocido con este gentilicio, cuya actividad en la guerra sertoriana (83-72 a.C) puede explicar en parte la frecuencia de este gentilicio en los territories anteriormente mencionados. De esta forma, uno de los elementos que ha sido utilizado para señalar la presencia, la frecuencia y la importancia de la clientela de la gens Pompeia en Hispania es el registro de los testimonios epigráficos donde aparecen individuos que tenían como gentilicio Pompeius y Pompeianus. Este planteamiento se basa en la idea de que la importancia y extensión de una clientela se expresa en el número de personas que ostentarían el nomen de la gens en cuestión, criterio que se ha utilizado en un gran número de familias de época republicana que han tenido una actuación destacada en la Península Ibérica. El análisis de las evidencias existents indica que la aparición del nomen Pompeius en Hispania puede deberse a cuatro causas: la concesión de la ciudadanía romana por parte de Pompeyo Magno o sus hijos; la adaptación de la onomástica romana por parte de los indígenas a través del proceso de aculturación; la inmigración itálica, y los libertos que adoptaron el nombre de su patrón. Pero, ante todo, la presencia del nomen Pompeius (y, por extensión, en otros de importantes personajes de época republicana e incluso imperial) responde a una adaptación de la onomástica por la aculturación (mimetismo, como lo ha denominado J. Gómez-Pantoja) por parte de la población indígena. Esto puede observarse claramente en los numerosos casos que hemos presentado procedentes del Occidente peninsular. El nombre Pompeius se nos presenta como un elemento de “romanidad”, de la utilización de un gentilicio muy conocido entre los habitantes de la Península como elemento de integración dentro de la sociedad provincial. Así mismo, hay que tener en cuenta el fenómeno de los “nombres de contacto”, es decir, el de aquellos antropónimos que pueden ser interpretados por más de una lengua a la vez. Así, este fenómeno se ha señalado para el caso de Pompeius, ya que no sólo podría aludir al conocido gentilicio de la familia de los Pompeii Magni sino que también pudiera hacer referencia al numeral “cinco” en lenguas paleohispánicas, es decir, que los personajes de este nombre quisieran reflejar en realidad un antropónimo prerromano que habría sido romanizado, por parecerse a su forma latina. Sea como fuere, no hay que descartar que ciertos casos individualizados estén más estrechamente relacionados con la actuación de Pompeyo Magno, en especial con aquellos lugares en que tenemos documentado a individuos con este gentilicio. Pero ni mucho menos puede admitirse por definición que el portador del gentilicio Pompeius hubiera obtenido la ciudadanía romana de Pompeyo Magno o hubiera sido cliente de éste.
La transmissió dels manuscrits del Talmud de Babilònia a Europa: Del text hebreu originari a la traducció llatina del Talmud (París, 1244-1245)
(Universitat de Barcelona, 2020-02-17) González Flores, Annabel; Vernet i Pons, Eulàlia; Cecini, Ulisse, 1979-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] El marc històric, cultural i filològic de la nostra tesi s’ubica en la Disputa judeo - cristiana que va tenir lloc a París a l’estiu de 1240. Aquest esdeveniment va portar a la traducció llatina del Talmud titulada Extractiones de Talmud. El propòsit d’aquesta tesi és determinar quina va ser la tradició textual hebraico-jueva de referència per als traductors llatins. Per a aconseguir aquest objectiu, hem fet una comparació sistemàtica d’una selecció significativa de passatges traduïts a partir de l’edició crítica Extractiones de Talmud per ordinem sequentialem quan els passatges traduïts presenten diferències importants respecte al text de l’edició canònica de Vilna. Aquest mètode ens ha permès confirmar que els traductors llatins tenien un gran coneixement tant de les tradicions cristianes com llatines; pel que fa al mètode dels traductors, hem pogut constatar també que van treballar amb diferents manuscrits talmúdics i que sovint es van enriquir amb els comentaris de Raixí. El nostre estudi ens ha portat a la conclusió que no es va fer servir un manuscrit hebreu-arameu únic com a Vorlage per a la traducció llatina del Talmud, sinó que la Vorlage va ser el resultat d’un treball de comparació de diversos testimonis de la tradició talmúdica. Tot i així podem deduir alguns trets característics dels textos i els seus traductors, com ara el seu origen asquenasita i la concentració parisenca del grup de treball. La importància de la nostra recerca en el camp de la polèmica jueu-cristiana i també en el context de la crítica textual talmúdica resulta del fet que aquesta és la primera vegada que es realitza una investigació per identificar les plausibles fonts hebrees utilitzades en la traducció del text llatí del Talmud, és a dir, una de les fites més importants de la història de les relacions judeo-cristianes durant l’Edat mitjana. Els manuscrits particulars als quals hem apuntat haurien de tenir, certament, una consideració adequada en qualsevol investigació futura sobre l’ús de fonts talmúdiques originals d’autors cristians durant l’Edat mitjana.
Actors de mim i mimògrafs en la documentació antiga: estudi i corpus documental
(Universitat de Barcelona, 2020-02-17) González Galera, Víctor; Mayer, Marc, 1947-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] En aquesta tesi doctoral presentem un estudi sobre els actors de mim i mimògrafs grecoromans a l’Antiguitat a partir de l’anàlisi de la documentació epigràfica i papiràcia del món antic, una font d’informació sovint negligida pels estudiosos del drama i que tanmateix ens ajuda a comprendre millor aquest espectacle en gran part encara desconegut, en aportar dades que amb freqüència complementen la informació que ens proporcionen els pocs fragments de mim que ens han arribat i que fins i tot contradiuen la imatge del mim que ens forneixen les fonts literàries. L’estudi se centra en l’examen d’aspectes concrets que ens permeten aprofundir en el nostre coneixement de la figura de l’actor de mim i el mimògraf, com ara llur sexe i edat, llur condició jurídica, llurs especialitzacions artístiques i la formació de companyies i associacions d’actors de mim, i també en l’anàlisi de qüestions com l’ús de noms artístics per part dels actors, els motius i llocs comuns presents en llurs inscripcions o els aspectes de l’acció dramàtica d’un actor de mim que evidencia la documentació, entre d’altres. Així mateix, presentem també un corpus format pels 186 documents epigràfics i papiracis en llatí, grec i copte referents a actors de mim i mimògrafs que hem analitzat per poder realitzar l’estudi, per tal que els estudiosos del mim grecoromà i del drama antic en general disposin d’un recull actualitzat d’una documentació dispersa en un gran nombre de publicacions diverses que no sempre estan a l’abast de l’investigador. En el corpus hem reunit no només aquells documents que fan referència de forma inequívoca a actors de mim i mimògrafs, sinó que també hem afegit aquells que documenten possibles artistes relacionats amb el mim, així com documents que hom ha considerat relatius a actors de mim però que a parer nostre no haurien de formar part del corpus: el motiu de llur inclusió és poder argumentar per què no fan referència a actors de mim. D’altra banda, hem procurat d’oferir per a cada document una descripció del suport, una transcripció acurada del text, una actualització bibliogràfica i una traducció i comentari de cada peça, que esperem que siguin útils per als qui consultin aquest treball.
Animales salvajes en Mesopotamia: los grandes mamíferos en el tercer milenio a. C.
(Universitat de Barcelona, 2020-01-14) Lladó Santaeularia, Alexandra; Molina Martos, Manuel; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[spa] Los animales han tenido siempre una gran repercusión en la Historia del ser humano. Durante el Paleolítico eran cazados como fuente de alimento para complementar una dieta pobre en proteínas. Más tarde, la domesticación de algunas especies fue uno de los principales motores de la revolución neolítica, convirtiéndolos en un recurso económico de gran importancia. Además de la carne y las pieles, se empezaron a explotar otros productos secundarios como la leche o la lana, y algunos animales fueron empleados como fuerza de trabajo agrícola y medio de transporte terrestre. Pese a estos cambios trascendentales, los animales salvajes siguieron teniendo una importante presencia en la sociedad. Los depredadores eran una amenaza constante para las personas y sus rebaños, mientras que los herbívoros seguían siendo cazados por necesidad o por entretenimiento. El caso de Mesopotamia no es distinto. A lo largo de toda su historia encontramos multitud de referencias a los animales salvajes tanto en las fuentes escritas como en las representaciones figurativas, demostrando que su importancia, al menos simbólica, era parecida a la de los animales domésticos. Incluso algunos de ellos tuvieron cierta trascendencia en actividades económicas. En este contexto, la presente tesis analiza la presencia de fauna salvaje en la Mesopotamia del tercer milenio a. C. y su relación con la sociedad de la época, centrándose en el caso concreto de los grandes mamíferos. Para ello, se propone un enfoque multidisciplinar que incluye el estudio de los restos faunísticos, las representaciones figurativas y las fuentes escritas (lexicográficas, literarias y administrativas), con el objetivo de tener una visión lo más completa posible sobre la situación concreta de cada una de estas especies en el periodo estudiado.
Espectacularització seriocòmica del discurs. Ironia, sàtira i paròdia a Un desheretat de Llucià de Samòsata
(Universitat de Barcelona, 2019-09-20) Gonzàlez Julià, Lluís; Mestre, Francesca; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] Un desheretat de Llucià de Samòsata és una declamació del gènere de les controvèrsies que posa en escena un discurs judicial fictici amb les paraules de defensa d'un jove a qui el seu pare vol desheretar per segona vegada. Aquesta obra ha estat considerada tradicionalment de poca importància dins del corpus de l'autor, com si fos un mer producte de pràctica escolar o una mostra de la seva primera producció quan encara no aportava res al món literari. Fins i tot, alguns acadèmics han dubtat de la seva autoria, al·legant que no pot pertànyer a Llucià per la seva aparent senzillesa i la pretesa manca de contingut profund. L'objectiu d'aquesta tesi, doncs, és la de demostrar el valor literari d’aquesta obra, tot analitzant-ne els trets més característics de la producció de l’autor i descrivint-ne les principals innovacions que aquest discurs va aportar al gènere. En la primera part, analitzem l’estat de la qüestió en els estudis acadèmics sobre la vida i l’obra de Llucià, així com del que s’ha publicat sobre Un desheretat. El següent capítol analitza la teoria de l’humor a l’antiguitat i es focalitza sobre l’ús de l’ironia com a recurs còmic a aquesta declamació, especialment en el desenvolupament de la relació entre el fill i la madrastra. Tot seguit, s’examinen els procediments satírics i com els utilitza Llucià per transmetre la seva habitual crítica social en contra d’una societat grecoromana que ha desnaturalitzat els vincles familiars tradicionals i es comporta mogut per la insensatesa, la cobdícia i els abusos. Finalment, s’observa com Llucià utilitza la paròdia literària per fer evolucionar un text, ja de per sí construït segons els estàndards retòrics del moment, i convertir-lo en una peça d’entreteniment interactiu amb un públic que cerca reptes intel·lectuals originals. Tots aquests components ens permetran valorar el grau de maduresa literària d’aquest text de Llucià i determinar-ne la seva importància dins del corpus de l’autor i en el conjunt del seu gènere.
Expresiones idiomáticas con בבל/ בל (lev y levav) ("corazón") en la Biblia Hebrea y sus implicaciones en la traducción del castellano a las lenguas indígenas de América
(Universitat de Barcelona, 2018-11-23) Liriano Hernández, Fausto Fermín; Bejarano, Ana María; Bascom, Robert; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[spa] El fenómeno de las expresiones idiomáticas es tan antiguo como nuestros registros del lenguaje, es común en todas las lenguas y surge como parte de la necesidad sociolingüística de crear códigos que sean auténticos a cada grupo de hablantes, dándole acceso exclusivo a su significado. Se dice que “no son traducibles”, por lo menos no palabra por palabra, pero eso no significa que en el proceso de traducción no exista la posibilidad de buscar equivalentes en la lengua receptora que ayuden a sacar a flote el sentido que la expresión tiene en el idioma fuente. En la Biblia Hebrea es común el uso de expresiones idiomáticas, especialmente esas que contienen palabras referentes a partes del cuerpo humano. Muchas de estas expresiones se pierden en la traducción, impidiendo que se vea la riqueza del texto y que el lector tenga acceso al significado preciso, o al menos aproximado de la expresión. En nuestro estudio, tras una breve exploración del “corazón” como concepto en castellano, hebreo y (hasta donde sea posible) en otras lenguas semitas del Próximo Oriente Antiguo, nos proponemos ofrecer un listado de las diferentes expresiones idiomáticas que ocurren en la Biblia Hebrea con לבב/לב (lev/levav; “corazón”), y luego de hacer una comparación con la traducción que de esas expresiones se hizo en la Septuaginta, analizamos ciertas inconsistencias que ocurren en la traducción de esas expresiones en las Biblias en castellano, para después explorar los problemas que estas inconsistencias pueden representar para la traducción desde el castellano a las lenguas indígenas de América, específicamente el Ch’ol (lengua maya del estado de Chiapas, México) y el Mixe (lengua de los ayuks, una etnia de Oaxaca, México). Una vez demostradas las inconsistencias, se exponen algunas recomendaciones que servirán de ayuda para los equipos y traductores bíblicos, de modo que ganen consistencia en la traducción de estas expresiones mediante el uso del listado elaborado.
L’origen i el desenvolupament de les escriptures paleohispàniques
(Universitat de Barcelona, 2018-12-13) Ferrer i Jané, Joan; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] És unànimement acceptat que va existir una escriptura paleohispànica original, probablement adaptada de l'escriptura fenícia, que explicaria les característiques comunes de les diferents escriptures paleohispàniques. En canvi, son diverses les hipòtesis sobre el seu desenvolupament, que pretenen explicar les característiques específiques que presenten aquestes escriptures. Aquesta tesi consta de sis articles que posen de manifest diverses característiques específiques de les escriptures paleohispàniques que permeten proposar un nou model que explicaria millor com es van desenvolupar. En el primer article vaig proposar una millor definició del sistema dual de l’escriptura ibèrica nord-oriental, eliminant les dualitats a les labials per concentrar el seu ús a les oclusives dentals i velars, on tenen per funció distingir les sonores de les sordes, que són els signes marcats. En el segon article vaig justificar estadísticament l’existència d’una variant del sistema dual a la zona edetana, que afegeix a les dualitats habituals noves dualitats per a les vocals, essent el cas de la vocal e el més clar, i també per a algunes de les consonants contínues, essent el cas de la vibrant ŕ el més clar. Mentre que la nova dualitat de la sibilant pot ser interpretada en termes de sorda i sonora i la de la vibrant, en termes de simple i múltiple, en general fortis contra lenis. En el tercer article vaig identificar com a abecedaris nord-orientals un grup d’inscripcions que presentaven característiques especials. Els abecedaris duals s’identifiquen amb facilitat perquè presenten les dualitats de forma consecutiva, primer el signe complex i després el simple, mentre que els no-duals s’identifiquen entre els segments més llargs que estan formats per signes diferents i que superen el llindar que estadísticament descarta l’atzar calculat en 12 signes. En el quart article vaig identificar un sistema dual a l’escriptura ibèrica sud-oriental, que inclou les oclusives dentals i velars i també algunes consonants contínues i nasals, com a mínim n, ś i ŕ, però no les vocals. A les oclusives, el valor del sentit de la marca està invertit respecte del que passa a l’escriptura nord-oriental, de forma que el signe marcat correspon a la sonora. En el cinquè article vaig analitzar l’escriptura del sud-oest des del punt de vista combinatori, anàlisi que confirma en la major part dels casos que les propostes de consens per als valors dels signes conflictius són correctes i que, a diferència de les escriptures ibèriques, existia una sèrie de signes sil·làbics addicional a les tres sèries tradicionals, dental, velar i labial. A més, l’anàlisi de la paleografia dels signes confirma que aquesta escriptura no amaga un sistema dual com el detectat tant a l’escriptura ibèrica nord-oriental com a la sud-oriental. Finalment, en el sisè article, el més recent, he proposat un nou model genealògic per a les escriptures paleohispàniques que faci encaixar les evidències proporcionades pels altres articles i expliqui coherentment les importants diferències que hi ha entre l’escriptura ibèrica nord-oriental i la sud-oriental. El primer punt clau del nou model és la proposta de dues escriptures intermèdies entre la paleohispànica original i les escriptures documentades: la meridional original, per justificar les característiques comunes de totes les meridionals, i la nord-oriental original, amb la mateixa finalitat, per a les nord-orientals. L’altre punt clau és considerar que l’escriptura paleohispànica original només disposaria de signes sil·làbics per a tres vocals, a, e/i i o/u, però, probablement, sense cap vocal explícita. Les adaptacions posteriors són les que van crear els signes vocàlics i els signes sil·làbics addicionals: en realitzar-se de manera independent per a llengües diferents, els criteris seguits no van ser iguals i van crear les noves escriptures intermèdies.
Lexicon of the Phrygian Inscriptions
(2018-07-03) Obrador Cursach, Bartomeu; Adiego, Ignasi-Xavier
[eng] Phrygian is a fragmentary Indo-European language recorded in inscriptions found mainly in central Anatolia, dated to between ca. 800 BC and the 3rd century AD. The main objective of this dissertation is to provide a comprehensive analysis of all the Phrygian words attested in these Phrygian inscriptions, using a dictionary structure. The result is an overview of the preserved Phrygian lexicon. Although the Phrygian texts are classified as belonging to one of three stages on the basis of chronology, linguistic features, script and contents (Old Phrygian, Middle Phrygian and New Phrygian), the whole lexicon has been compiled in a single dictionary. Before dealing with the main objective, a catalogue of all the known Phrygian inscriptions was created. Although the Old Phrygian inscriptions were collected by Brixhe and Lejeune (with Brixhe’s supplements), other inscriptions not considered in their corpus have been included here. An editio maior of the all New Phrygian inscriptions is still lacking and a complete catalogue was needed. Our work on the Phrygian language therefore began with the compilation of this catalogue. The middle stage of Phrygian is essentially attested by a single large epitaph, well edited by Brixhe. Consequently, this dissertation also offers a catalogue of the Phrygian inscriptions on which the study of the lexicon is based. Also addressed are the value of some letters of the Phrygian alphabet, used in the first stage of the language, and the segmentation of the inscriptions which employ scriptio continua. Once these preliminary problems have been dealt with, each segmented word is analysed, under one lemma when multiple forms are attested. Together with morphological analysis and examination of context, prior studies are corroborated by the current knowledge of Phrygian, when possible. Information from other fields such as Ancient Greek, the Anatolian languages and general Indo- European studies is also considered. Indeed, the comparative method is essential in this work, although context is constantly consulted in order to avoid purely etymological speculations. Innovative, personal contributions are often given, although many words remain unexplained because of the fragmentation of the inscriptions and the noteworthy abundance of hapax. After the detailed study of each word, a short grammar is built on the basis of the lexicon; this chapter is offered as an updated introduction to the Phrygian language.
El diaconat en la papirología documental grega i copta
(Universitat de Barcelona, 2017-09-20) Vicens Pedret, Xavier Maria; Camps i Gaset, Montserrat; Torallas Tovar, Sofía; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega, Filologia Llatina, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[cat] El diaconat és una institució abundosament representada en el corpus de la papirologia documental que, tanmateix, no havia estat fins ara objecte d’un estudi específic. Els documents que ens han pervingut, procedents bàsicament d’Egipte, ens permeten tenir una visió de l’evolució del lema διακi de la institució del diaconat durant més d’un mil∙leni. En primer lloc, ens il∙lustren sobre l’ús quotidià del mot διάκονος i les corresponents formes verbals i variants en el context del grec precristià o no cristià. Una de les constatacions més evidents és que, si literàriament convivien des del segle I un ús general i un tecnicisme cristià utilitzat per indicar un grau de la jerarquia eclesiàstica, a partir del segle IV i de la cristianització de l’Imperi Romà l’ús cristià esdevé hegemònic i bandeja, en els textos documentals, qualsevol altra utilització del mot. Esment a part mereix el seu ús en els papirs màgics, on la seva utilització està marcada pel caràcter fortament transgressor d’aquestes pràctiques. Pel que fa al diaconat cristià, el corpus documental ens ofereix un gruix important de textos que comencen el segle IV, amb algun cas anterior discutit, i s’incrementen de manera important en el període següent. A través d’aquests documents podem reconstruir en part aspectes relatius a la pràctica de l’ordenació diaconal i la seva evolució al llarg del temps, així com de la participació dels diaques en la vida litúrgica de l’Església. Igualment, reflecteixen la seva participació en el fenomen del monaquisme, que precisament tingué el seu bressol a Egipte. Els documents també ens permeten comprovar quin era el grau de participació dels diaques en l’administració eclesiàstica, especialment en el seu vessant econòmic, així com funcions de caràcter civil que assoliren gradualment, especialment en les poblacions petites i en matèria fiscal. També podem resseguir l’activitat privada dels diaques: la seva participació en la vida econòmica a través de l’exercici de l’activitat agrícola i el de diverses professions artesanals o liberals. És especialment significativa l’una especialització en la redacció de documents i l’assumpció de funcions notarials, que implica també l’exercici de potestats públiques. Aquesta activitat en el món econòmic es manifesta també en la participació en diversos negocis jurídics recollits en diferents tipologies contractuals, així com en les seves relacions amb l’administració de justícia per diverses causes penals. Els documents examinats permeten igualment tenir una visió de la vida familiar dels diaques que hi són representats, especialment pel que fa a les relacions de filiació. Finalment, la documentació ens confronta amb una institució diferent del diaconat, malgrat que amb una relació etimològica, la dels diaconetes. Aquest mot, tot i que molt menys documentat, també sofrirà un procés d’especialització semblant al del mot “diaca” per esdevenir un mot tècnic cristià.
El latín de Hispania a través de las inscripciones. La provincia de la Lusitania
(Universitat de Barcelona, 2017-09-15) Tantimonaco, Silvia; Velaza, Javier; Moralejo, José Luis, 1943-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega, Filologia Llatina, Filologia Romànica i Filologia Semítica
[spa] En la presente tesis doctoral se recogen y analizan los fenómenos gráfico-lingüísticos contenidos en las inscripciones latinas de la provincia de la Lusitania de fecha comprendida entre los inicios de la producción epigráfica en el área hasta la época visigoda. El objetivo es de profundizar las características del latín vulgar y tardío de este territorio en perspectiva dialectológica. La tesis se abre con unos capítulos introductorios dedicados a cuestiones de terminología y metodología. En ellos se enfrenta la cuestión de algunas definiciones problemáticas tal como “latín vulgar”, “latín tardío” y “dialecto” (cap. 1); también se reflexiona sobre las potencialidades del uso de las inscripciones antiguas para la investigación lingüística, pasando reseña a las principales metodologías utilizadas en las últimas décadas con las mismas finalidades (cap. 2). Un capítulo está dedicado al problema de la definición del error lingüístico, hoy en día y en época romana (cap. 3); en otro, se presentan los fundamentos metodológicos y las principales herramientas utilizadas para la realización del presente trabajo (cap. 4). También se ofrece un encuadramiento histórico-geográfico de la provincia analizada (cap. 5), teniendo en cuenta el problema de los límites, de la ubicación de las antiguas civitates así como de la definición de los territoria antiguos, y realizando un excursus sobre el sustrato vetón y lusitano (cap. 5). A la presentación detallada de los fenómenos en forma de catálogo (cap. 6) y a la descripción de los ejemplos más dignos de atención dentro de los patrones ofrecidos por las principales gramáticas de referencia sobre el latín vulgar (cap. 7), sigue finalmente el tratamiento computerizado de los mismos por medio de las herramientas informáticas proporcionadas por el Computerized Historical Linguistic Database of Latin Inscriptions of the Imperial Age (lldb.elte.hu), a través del cual se ha llevado a cabo la recopilación de los datos contenidos en la presente tesis (cap. 8). Se exponen, pues, las conclusiones y se ofrecen, para terminar, un índice de los errores de tipo técnico registrados en el mismo corpus de inscripciones, unas imágenes y unos mapas geográficos y lingüísticos.

Examinar

Enviaments recents