Tesis Doctorals - Departament - Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/36458

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 114

Endoscopic Techniques for Hindfoot Pathology
(Universitat de Barcelona, 2024-04-16) Santos, Daniel César Oliveira Saraiva; Martín Oliva, Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[eng] INTRODUCTION: The hindfoot is the most posterior part of the foot, composed of two unique bones, the talus and calcaneus, which connect the ankle with the midfoot to the Chopart joint. This area was thought to be unsuitable for endoscopic procedures, as the anatomical structures are very small, as well as concerns related to the surrounding neurovascular structures. It is essential to deepen the scientific evidence for the use of endoscopic techniques for common backfoot pathology such as talocalcaneal coalitions (CBT) and progressively collapsing foot deformity (PCFD), as there is a clear paucity of high-quality literature evaluating the results of endoscopic techniques when treating these common disorders. This thesis is the product of our research on the clinical and radiographic results of endoscopic techniques for hindfoot pathology. HYPOTHESIS: Our working hypothesis is that endoscopic techniques can be simultaneously safe and effective in both the diagnosis and treatment of common hindfoot pathology, either in isolation or in combination with open surgery. OBJECTIVE: The objective of this doctoral thesis is to demonstrate how endoscopic techniques can be beneficial when treating the predominant pathology of the hindfoot. Consequently, we set out to determine the clinical and radiographic outcomes of posterior arthroscopic subtalar arthrodesis (PASTA) for adult patients presenting with symptomatic medial facet CBT and normal alignment of the back of the foot. We also wanted to define the clinical and radiographic results of combined PTT tendoscopy and mediating calcaneal osteotomy (MCO) for symptomatic patients presenting with stage IA PCFD.
Estudio prospectivo randomizado multicéntrico: elección del momento óptimo de la colecistectomía en la pancreatitis aguda leve de origen biliar
(Universitat de Barcelona, 2024-02-15) Gómez Facundo, Helena Carmen; González Martínez, Sergio; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] La pancreatitis aguda biliar constituye la tercera causa de ingreso hospitalario por patología gastrointestinal. Tras ella es necesario realizar un tratamiento definitivo de las colelitiasis con el fin de evitar reingresos recurrentes por otros episodios de pancreatitis u otras patologías de etiología biliar. Publicaciones recientes recomiendan realizar la colecistectomía de manera temprana para evitar este hecho, dado que ningún nuevo evento biliar está exento de morbilidad ni mortalidad, además del incremento de costes que ello supone. Sin embargo, no está bien definido si la realización de la cirugía de manera muy temprana en el tiempo, puede asociarse a la presencia de un porcentaje llamativo de coledocolitiasis persistentes, o aumentar la necesidad de llevar a cabo una instrumentación de la vía biliar mediante colangiopancreatografías retrógradas endoscópicas (CPRE) o acceso intraoperatorio de la misma. HIPÓTESIS: La colecistectomía realizada a los 7 días tras la resolución clínica de la pancreatitis aguda biliar leve permite reducir el número de reingresos por nuevos eventos biliar comparada con la cirugía de intervalo a las 4 semanas. Es esperable además una disminución de la incidencia de coledocolitiasis persistentes y CPRE innecesarias con respecto a los procedimientos quirúrgicos que realizan colecistectomía de forma muy precoz. OBJETIVOS: El objetivo principal de este trabajo es demostrar que la colecistectomía realizada a los 7 días tras el episodio de pancreatitis presenta una baja incidencia de eventos biliares de repetición y permite dar el tiempo necesario para que las litiasis pasen de la vía biliar principal al duodeno, y evitar así la presencia de coledocolitiasis persistente. Como objetivos secundarios se analizan el número de reingresos por otros eventos biliares previos a la cirugía, y se determina si la cirugía temprana incrementa la dificultad técnica o morbilidad postoperatoria en comparación con la de intervalo. Además de determinar la existencia de algún factor clínico o basal del paciente que determine la presencia de coledocolitiasis.
Adaptaciones anatómicas de la muñeca a las diferentes formas de locomoción en el orden de los primates
(Universitat de Barcelona, 2021-10-22) Casado, Aroa; Potau Ginés, Josep Maria; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] La morfología de los ligamentos de la muñeca de los humanos y de las otras especies de primates hominoideos guarda una gran similitud anatómica a causa del gran parentesco genético existente entre estos primates. Sin embargo, el uso funcional que se le da a la extremidad superior es distinto y está condicionado por el tipo de locomoción que practican las distintas especies de primates y por su contexto ecológico. Por ello, nuestra hipótesis de trabajo es que existirán diferencias significativas y cuantificables en la morfología de los ligamentos de la muñeca de las diferentes especies de primates hominoideos, incluidos los humanos, y en la morfología tridimensional de sus zonas de inserción en la epífisis distal del radio, que se podrán relacionar con los diferentes tipos de locomoción desarrollados por estas especies. Por lo que respecta a los objetivos, el objetivo general sería conocer las características morfológicas y funcionales de los ligamentos de la articulación radiocarpiana y de sus zonas de inserción en la epífisis distal del radio en humanos y en otras especies de primates hominoideos, mientras que los objetivos específicos serían los siguientes: 1. Diseccionar los músculos y ligamentos implicados en la movilidad de la muñeca en diferentes primates hominoideos para obtener información sobre su anatomía y biomecánica; 2. Recoger y conservar los ligamentos completos de las especies estudiadas para el estudio de sus características anatómicas; 3. Escanear en 3D, en diferentes colecciones osteológicas internacionales, la epífisis distal del radio de diferentes especies de primates hominoideos para estudiar las zonas de inserción de los ligamentos analizados; 4. Evaluar el protagonismo funcional de los ligamentos de la muñeca en las especies de primates estudiadas y compararlo con el de los grupos musculares afines; 5. Hacer un estudio detallado de las adaptaciones anatómicas y funcionales de los ligamentos de la muñeca en las especies de primates estudiadas y de sus tipos de locomoción; 6. Relacionar las variables morfométricas con las variables musculares y ligamentosas; 7. Comprobar si las diferencias morfológicas de las zonas de inserción se relacionan con las diferentes formas de locomoción desarrolladas por las diferentes especies de primates; 8. Comparar los resultados obtenidos con otros trabajos que han estudiado la anatomía de la muñeca en humanos y en primates hominoideos; 9. Explorar la relevancia clínica que pueden tener las características anatómicas propias de la especie humana.
Perfiles genéticos de respuesta en el glaucoma primario de ángulo abierto e hipertensos oculares, en relación a los principales fármacos utilizados en el tratamiento medico del glaucoma
(Universitat de Barcelona, 2021-07-09) Canut Jordana, Mª Isabel; Casaroli Marano, Ricardo Pedro; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] OBJETIVOS: El objetivo principal es el de definir perfiles de respuesta terapéutica para los fármacos más frecuentemente utilizados en el tratamiento médico del glaucoma primario de ángulo abierto (GPAA) e hipertensión ocular (HTO) como son los betabloqueantes y los análogos de las prostaglandinas tópicas, utilizando aproximaciones de farmacogenética. Como objetivos secundarios es el de analizar el porcentaje de reducción de la presión intraocular (PIO) diurna, en términos de eficacia definida, en los grupos de respondedores (R) y no respondedores (NR) para cada uno de los fármacos estudiados en los pacientes que requirieron tratamiento médico para GPAA y/o HTO, y así, poder identificar variantes de número de copias (CNV, Copy Number Variants) asociadas a las diferencias de respuesta farmacológica. MATERIAL Y MÉTODOS: Se diseñó un estudio prospectivo observacional, aleatorizado con intervención en el que se incluyeron pacientes diagnosticados de GPAA o HTO, que requirieron tratamiento hipotensor, definiéndose dos grupos: grupo BL (tratados con betabloqueantes tópicos - maleato de timolol) y grupo PG (tratados con análogos de las prostaglandinas tópicas - latanoprost) para el control de la PIO. Se realizó una aproximación para la identificación de CNV, basada en microarrays de alta resolución y metodologías de alto rendimiento, en grupos de pacientes respondedores (R) y no respondedores (NR). En la fase de validación de los hallazgos, se utilizó la técnica del MLPA (Multiplex Ligation Probe Amplification), con la que se analizaron una cohorte extendida de pacientes R y NR para cada uno de los tratamientos estudiados. RESULTADOS: Se realizó una preselección de 353 individuos, se aleatorizó una cohorte de 165 pacientes, de los que 14 tuvieron que ser excluidos por diferentes motivos. De los 151 individuos restantes, se asignó 70 en el grupo BL, y 81 en el grupo PG. En el grupo BL, 44 (62,8 %) respondieron y 26 (37,2 %) no respondieron, mientras que en el grupo PG, 46 (56,7 %) respondieron y 35 (43,3 %) no respondieron. En el grupo BL, el promedio de la PIO basal fue de 24,3 ± 2,9 mmHg que disminuyó a 19,0 ± 3,1 mmHg tras el tratamiento. En el grupo PG, el promedio de la PIO basal fue de 24,4 ± 2,2 mmHg, y disminuyó a 18,9 ± 3,3 mmHg después de recibir tratamiento. El análisis farmacogenético, nos permitió identificar 7 regiones genómicas candidatas - 13q21, GSTT1, LCE1D, PHACTR1, MLIP, 1p31 y 2q22 - que mostraron diferencias en el CNV al compararse los grupos de R y NR.En relación al grupo BL se constató que cuanto mayor sea el número de copias de la variante MLIP, menor es la capacidad para disminuir la PIO (OR = 0.40, p = 0.0057). Y, en relación al grupo PG, la distribución de alelos de MLIP también fue significativamente diferente entre los R y los NR para la respuesta al tratamiento con latanoprost (prueba exacta de Fisher, p = 0.03814) de forma que la presencia de copias de MLIP confiere una disminución significativamente mayor de la PIO (OR = 2.34, p = 0.01057). DISCUSIÓN: Los pacientes con un mayor número de copias de MLIP exhibieron una mayor respuesta hipotensora al latanoprost, al mismo tiempo que presentaron una menor respuesta al maleato de timolol. Los pacientes con menor número de copias de MLIP exhibieron una mayor respuesta hipotensora al maleato de timolol. El estudio de la probabilidad de respuesta relacionada al CNV de MLIP, nos ha permitido establecer una estimación de eficacia de respuesta de hasta un 90 % en el grupo de los análogos de las prostaglandinas tópicas cuando se dispone de 2 copias de alelo (genotipo AA) y de aproximadamente un 70 % para la respuesta a los betabloqueantes tópicos, en ausencia o en presencia de una sola copia (genotipo B). CONCLUSIONES: El CNV de MLIP está relacionado con la respuesta terapéutica farmacológica para los análogos de las prostaglandinas (latanoprost) y los betabloqueantes (maleato de timolol) de uso tópico, en la terapia médica del GPAA y/o HTO, y contribuye para predecir su eficacia. Este hecho, representa por un lado optimizar la respuesta terapéutica con relación al tiempo de respuesta, y por otro, mitigar los posibles efectos adversos consecuentes de su administración. El gen MLIP se perfila como un biomarcador farmacogenético para una aproximación de medicina personalizada .
Transanal total mesorectal excision for rectal cancer
(Universitat de Barcelona, 2021-06-22) Lacy Oliver, Francisco de Borja de; Castells Garangou, Antoni; Lacy Fortuny, Antonio María de; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[eng] Colorectal cancer is a major global public health issue. According to the 2018 Global Cancer Statistics, 1.8 million new cases of colorectal cancer are diagnosed worldwide, with almost 900,000 deaths per year. It is the 2nd most common malignancy worldwide in women and the 3rd in men, and the most frequent tumour-node-metastasis (TNM) stages at diagnosis are II (T3-4 node-negative disease) and III (node-positive disease). The implementation of screening programs, especially with colonoscopy, has been shown to reduce colorectal cancer incidence and mortality. However, incidence in young adults in developed countries seems to be increasing, which might be related to hereditary contribution but especially to lifestyle habits and the obesity epidemic. HYPOTHESIS: The oncological outcomes of transanal total mesorectal excision (TaTME) are, at least, similar to those of the established conventional total mesorectal excision (TME) techniques for rectal cancer, without a worsening of the functionalism and the patient’s health-related quality of life. OBJECTIVES To evaluate the impact of TaTME on the short- (histopathological) and mid-term (survival and recurrence) outcomes in patients with rectal cancer (Chapters 4, 5, and 6). To evaluate the impact of TaTME on the function and health-related quality of life among patients with rectal cancer (Chapter 7). To compare the quality of the resection in the two proposed solutions for the dilemma of minimally invasive TME: TaTME versus robotics (Chapter 8). To evaluate the effects on tissue microcirculation and surgical stress of a new CO2 insufflation system specially designed for TaTME (Chapter 9).
Estudi prospectiu epidemiològic i socioeconòmic sobre el diagnòstic i el tractament de la rinosinusitis aguda a les consultes d’otorinolaringologia d’Espanya - Estudi PROSINUS
(Universitat de Barcelona, 2022-11-03) Jaume Monroig, Francesca; Mullol i Miret, Joaquim; Alobid, Isam; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] La Rinosinusitis aguda és una malaltia amb una alta incidència en la població. Tot i que el diagnòstic és clínic i l’evolució és majoritàriament auto-limitada, la hipòtesis principal d’aquesta tesis fou que els metges empren excessives proves diagnòstiques i medicaments. Així doncs, l’objectiu principal de l’estudi PROSINUS va ser descriure l’ús d’eines de diagnòstic i de medicaments prescrits en pacients amb RSA, tot comparant-ho amb el recomanat per les guies internacionals i analitzant els costos associats. Es tracta d’un estudi observacional prospectiu on es van incloure 1.610 pacients amb diagnòstic clínic de RSA procedents de consultes d’ORL arreu d’Espanya. Es van fer dues visites principals, a la inclusió. i 2-4 setmanes després. Segons la durada dels símptomes (classificació EPOS), els pacients amb RSA van ser classificats com a RSA viral (refredat comú) o RSA post-viral, i amb diferents nivells de gravetat. Es van avaluar les característiques sociodemogràfiques, els símptomes, la gravetat, la qualitat de vida (SNOT-16), les eines de diagnòstic i els medicaments utilitzats. Es va comparar el maneig realitzat abans de la inclusió (pels metges generals) i entre visites (per l’otorinolaringòleg). Els costos directes es van calcular sumant el cost unitari de les visites mèdiques, de l’ús d’eines de diagnòstic i de la prescripció de medicaments. Els costos indirectes es van estimar basant-se en estudis previs. D’entre els pacients inclosos, el 36% tenia RSA viral, el 63% RSA post-viral i l’1% es va cronificar. Essent l’única eina de diagnòstic recomanada la rinoscòpia/endoscòpia, en la RSA post-viral es van sol·licitar un nombre més elevat (p<0,05) de proves de diagnòstic que en la RSA viral: rinoscòpia/endoscòpia nasal (80% vs. 70%), radiografia simple (70% vs. 55%) y TC (22% vs. 12%). Els metges d’atenció primària van realitzar més radiografies (45% vs. 36%, p<0,0001) que els especialistes ORL, que van realitzar més rinoscòpies/endoscòpies (68% vs. 27%, p<0,0001) i TC (15% vs. 5%, p<0,0001). Essent el tractament recomanat purament simptomàtic ± corticoides intranasals, els pacients amb RSA post-viral van rebre més medicaments que els amb RSA viral: antibiòtics orals (76% vs. 62%), corticoides intranasals (54% vs 38%), antihistamínics (46% vs 31%), mucolítics (48% vs 60%), fitoteràpia (46% vs 41%). Els metges de família van receptar més antibiòtics orals (53% vs 39%, p<0,0001), antihistamínics (26% vs 22%, p=0,0068) i mucolítics (45% vs 21%, p<0,0001) que els especialistes ORL. Tanmateix, els especialistes ORL van prescriure més fitoteràpia nasal (39% vs 9%, p<0,0001) i més corticoides intranasals (30% vs 26%, p=0,0721) que els metges d’atenció. primària. Independentment de la medicació emprada, la qualitat de vida (SNOT-16) es va veure més afectada en la RSA post-viral (38,7±14,2, p<0,05) que en RSA viral (36,0±15,3), mentre que la proporció. de pacients amb símptomes suggestius de complicacions va ser superior a la RSA post-viral (2,8%, p<0,05) que a la RSA viral (0,4%). En global, els costos directes per episodi van ser superiors a la RSA post-viral que a la viral (441,1±344,3€ vs 322,3±301,2€, p<0,001). En la RSA post-viral els costos van ser també superiors a la viral per a les visites mèdiques (328,4±301,9€ vs 245,0±265,4€, p<0,001), eines de diagnòstic (61,9€±78,8 vs 38,1±64,0€, p<0,001) i medicaments prescrits (50,8±25,3€ vs 39,2±25,9€, p<0,001) En conclusió aquest estudi suggereix un ús excessiu d’eines diagnòstiques i de prescripcions de medicaments, fet que implica que a RSA, no bacteriana i no complicada, representa una càrrega socio-econòmica important.
Evaluación Cuantitativa Clínica y Radiológica en Pacientes PMM2-CDG a través de una Red Nacional de Profesionales
(Universitat de Barcelona, 2020-10-08) De Diego Almarza, Víctor José; Serrano Gimare, Mercedes; Pérez Dueñas, Belén; http://hdl.handle.net/10803/688961
[spa] La PMM2-CDG es una enfermedad genética minoritaria debida a mutaciones el gen PMM2. Este gen codifica la enzima fosfomanomutasa (PMM), que juega un papel fundamental en los primeros pasos de la N-glicosilación de proteínas a nivel del retículo endoplasmático celular. Por este motivo, los pacientes con PMM2-CDG muestran alteraciones en numerosas glucoproteínas (desde hormonas hasta factores de la coagulación, pasando por inmunoglobulinas o factores de crecimiento), y manifiestan una disfunción multisistémica con afectación preferente del cerebelo. Esta lesión multisistémica tiene un mayor impacto durante los primeros meses de vida, mientras que más adelante son fundamentalmente el síndrome cerebeloso y los síntomas neurológicos los que determinan el pronóstico y el grado de discapacidad de los afectados. A pesar de que existen más de 900 casos en el mundo con diagnóstico genético o enzimático confirmado, varios factores limitan los avances en el conocimiento de esta entidad. Por un lado, poco se sabe sobre su historia natural, especialmente sobre la evolución de la ataxia y de la atrofia cerebelosa. Esto supone un importante obstáculo para valorar la eficacia de futuros tratamientos, algunos de los cuales se encuentran ya en fase experimental. Por otro lado, con frecuencia existe una ausencia de estructuras nacionales de investigación en red en trastornos congénitos de la glicosilación, de herramientas basadas en internet que faciliten dichos estudios, o de protocolos para el manejo clínico de los enfermos en su día a día. En este trabajo, se validaron métodos cuantitativos para la evaluación clínica (escala ICARS) y neurorradiológica (MVRD y volumetría) del síndrome cerebeloso. Estos métodos se emplearon más adelante para medir la evolución de la ataxia y de la atrofia cerebelosa en una cohorte de pacientes con la enfermedad. Adicionalmente, se recogió información detallada sobre su sintomatología general y neurológica (desarrollo psicomotor, capacidad intelectual, patrón de ataxia, epilepsia, neuropatía, etc.). Los resultados mostraron que tanto la escala ICARS como el MVRD son métodos fiables en los pacientes con PMM2-CDG, para valorar la ataxia y la atrofia cerebelosa, respectivamente. En cuanto a su historia natural, se apreció un empeoramiento progresivo de la atrofia, más marcado en niños menores de 10 años de edad. Por el contrario, el síndrome cerebeloso medido con la escala ICARS, mejoró una media de 2,64 puntos por año, indicando una evolución clínica favorable a pesar de la progresión de la atrofia. A diferencia de lo comúnmente aceptado, algunos pacientes debutaron únicamente con sintomatología digestiva y, por primera vez en esta entidad, se describió un paciente adulto con episodios stroke-like. También por vez primera, se estudió el patrón de desarrollo psicomotor de los niños con PMM2-CDG, los cuales mostraron una afectación, de mayor a menor, en las áreas motora gruesa, motora fina y lenguaje expresivo, con esferas social y lenguaje comprensivo preservadas. Las mutaciones p.E93A, p.C241S, p.R162W y p.L32R se relacionaron con un fenotipo leve, mientras las mutaciones p.P113L, p.E139K, p.V129M y p.T237M, lo hicieron con manifestaciones más graves de la enfermedad. Adicionalmente, se desarrollaron protocolos clínicos, se estableció el Consorcio Español en CDG, y se implementó una plataforma on-line para la investigación colaborativa en red (www.rarecommons.org), con los objetivos de optimizar el manejo, avanzar en el conocimiento, y mejorar la calidad de vida de los pacientes con trastornos congénitos de la glicosilación en nuestro país.
Etiopatogènesi i diagnosi de l’endometriosi profunda: anàlisi de marcadors en circulació perifèrica i el paper de l’ecografia
(Universitat de Barcelona, 2022-05-24) Rius Dorca, Mariona; Carmona Herrera, Francisco; Ros Cerro, Cristina; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] INTRODUCCIÓ: L’endometriosi és una malaltia crònica, hormonodependent que pot arribar afectar fins a un 10% de les dones en edat fèrtil. Des que s’inicien els símptomes (dismenorrea, disquècia, disparèunia, dolor pelvià, disúria, entre altres) fins que s’estableix el diagnòstic poden arribar a passar fins a 10 anys. L’ecografia transvaginal és la prova complementària princeps pel diagnòstic de la malaltia. Quan l’endometriosi es localitza a la paret del recto-sigma, s’han descrit diferents procediments per millorar la precisió de l’ecografia en la detecció dels nòduls, incloent la preparació intestinal. A més, l’estatus inflamatori i d’estrès oxidatiu que suposa l’endometriosi augmenta el risc relatiu de presentar un càncer d’ovari. De nou, l’ecografia transvaginal té un paper clau en el diagnòstic diferencial entre benignitat i malignitat (aplicació de Simple Rules), però en un grup de pacients resultarà indeterminat. És per això que els biomarcadors juguen un paper clau en aquest grup de pacients amb resultats ecogràfics indeterminats. HIPÒTESI: El diagnòstic ecogràfic de l’endometriosi profunda a recto-sigma s’optimitza utilitzant la preparació intestinal prèvia a la realització de la prova per poder tenir un mapeig més precís en les pacients amb indicació de tractament quirúrgic. Les troballes ecogràfiques es poden confirmar durant la mateixa cirurgia (Estudi 1). En les pacients on no es requereix de tractament quirúrgic, la preparació intestinal permet fer un seguiment més detallat durant el tractament mèdic i/o de fertilitat (Estudi 2). El marcador tumoral HE4 a la circulació perifèrica pot ajudar a diferenciar l’endometriosi del càncer d’ovari en pacients amb troballes indeterminades durant l’ecografia transvaginal (Estudi 3.) OBJECTIUS: Objectiu principal: Comparar la precisió de l’ecografia transvaginal amb i sense preparació intestinal en el diagnòstic dels nòduls d’endometriosi a recto-sigma així com analitzar quin biomarcador (HE4 vs CA125) és més útil per diferenciar benignitat de malignitat en els pocs casos de troballes ecogràfiques indeterminades. Objectius secundaris: - Comparar la precisió de l’ecografia transvaginal amb i sense preparació intestinal en pacients que se sotmeten a cirurgia per endometriosi, comparant les troballes ecogràfiques amb les quirúrgiques. (Estudi 1) - Comparar la precisió de l’ecografia transvaginal amb i sense preparació intestinal en pacients que segueixen un tractament conservador (no quirúrgic) per endometriosi. (Estudi 2) - Valorar la tolerància de les pacients a la preparació intestinal. (Estudi 2) - Identificar si el biomarcador en circulació perifèrica HE4 és superior al CA125 en diferenciar l’endometriosi del càncer d’ovari quan els resultats de l’estudi ecogràfic són indeterminats. (Estudi 3) MÈTODES: Primer estudi: Es valora el recto-sigma amb ecografia transvaginal sense i amb preparació intestinal prèvia en pacients que s’han de sotmetre a tractament quirúrgic de l’endometriosi. Es comparen els resultats d’ambdues proves amb les troballes quirúrgiques. Segon estudi: Es valora el recto-sigma amb ecografia transvaginal sense i amb preparació intestinal prèvia en pacients que no tenen indicació quirúrgica. A més, es valora la tolerància a la preparació intestinal utilitzant una escala tipus Likert. Tercer estudi: En un grup de 208 pacients amb EAOC, endometrioma ovàric o carcinoma d’ovari (cèl·lules clares i endometroide), confirmats quirúrgicament, analitzem la relació entre les troballes ecogràfiques d’acord amb les Simple Rules, els nivells dels biomarcadors HE4 i CA125 en sang perifèrica i els resultats de l’estudi anatomopatològic. PRINCIPALS RESULTATS: Primer estudi: Es van incloure 40 pacients. Es van diagnosticar 4 nòduls més amb l’ecografia amb preparació intestinal, i 4 lesions valorades sense preparació com adherències, infiltraven la muscular pròpia intestinal, amb la preparació intestinal. Aquestes troballes es van confirmar amb les troballes quirúrgiques. Només un nòdul identificat amb la preparació intestinal no es va veure durant la cirurgia. Segon estudi: Es van incloure 110 pacients. Es van diagnosticar 2 nòduls més amb l’ecografia amb preparació intestinal, i el 55% de les lesions descrites com adherències sense preparació intestinal es van diagnosticar com a nòduls reals, de dimensions més reduïdes, amb la preparació intestinal. La preparació intestinal va ser ben tolerada per les pacients. Tercer estudi: Es van incloure 208 pacients amb lesions annexials (endometrioma, EAOC o càncer d’ovari) que es van sotmetre a cirurgia, 13 de les quals es van classificar com a indeterminades amb les troballes ecogràfiques. El biomarcador HE4, i no el CA125, va permetre diferenciar benignitat de malignitat, trobant diferències entre els tres grups. CONCLUSIONS: L’ecografia transvaginal amb preparació intestinal permet identificar més nòduls intestinals i descriure’ls amb més precisió que l’ecografia sense preparació prèvia, comparant-les amb les troballes quirúrgiques. Aquest augment en la precisió és útil tant per planificar la cirurgia com pel seguiment de les pacients sense indicació quirúrgica. La preparació intestinal és un procediment ben tolerat i acceptat entre les pacients amb endometriosi. El biomarcador HE4 és més sensible que el CA125 en les pacients amb endometriosi i sospita de malignitat amb ecografia indeterminada, convertint-se en el marcador d’elecció en aquest grup de pacients.
El mesènquima embrionari pulmonar i la seva relació en el control del càncer de pulmó
(Universitat de Barcelona, 2022-04-07) Canals Serrat, Jordi; Monzó Planella, Mariano; Navarro Ponz, Alfons; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] ANTECEDENTS: Quan els gens responsables del desenvolupament embrionari normal s'expressen de manera anormal en adults, pot derivar en l’aparició del tumor. Això pot suggerir que el mateix mecanisme que controla la diferenciació embrionària també podria controlar la diferenciació del tumor. Per tant, es va hipotetitzar que el fenotip maligne de les cèl·lules canceroses de pulmó podria adquirir característiques benignes al posar-se en contacte amb un microambient pulmonar embrionari. MÈTODES: Es va crear un medi condicionat de cèl·lules mesenquimals de pulmó embrionari humà (hEML-CM). A continuació, es van cultivar les línies cel·lulars d’adenocarcinoma pulmonar, A549 i H1299, en hEML-CM i en un medi condicionat control. Posteriorment, els canvis morfològics es van analitzar amb microscòpia electrònica òptica i de transmissió. Els canvis funcionals es van avaluar mitjançant l’anàlisi de la proliferació, la migració, la capacitat de formació de colònies en 2D i 3D, i la capacitat de creixement del tumor in vivo. Els canvis moleculars i de diferenciació es van estudiar per l'expressió dels gens de pluripotència OSKM, el marcador d'adenocarcinoma NKX2-1, les SFTPs, les DNMT3A/3B, els marcadors mesenquimals VIM i α-SMA, i el marcador de miofibroblasts MYH. Per últim, l'anàlisi transcriptòmic es va realitzar mitjançant matrius d’Affymetrix. RESULTATS: Les cèl·lules A549 i H1299 cultivades en hEML-CM van perdre la seva morfologia epitelial, van adquirir un fenotip mesodèrmic i van disminuir les seves característiques funcionals malignes. L'expressió d'OSKM, NKX2-1 i SFTP va disminuir, mentre que la de DNMT3A/3B, VIM, α-SMA i MYH va augmentar. L'anàlisi transcriptòmic va mostrar que les cèl·lules condicionades estaven més a prop dels mioblasts i del fibroblast de pulmó humà que de les cèl·lules pulmonars epitelials normals; el que va permetre identificar gran quantitat de gens diferencialment expressats entre les cèl·lules control i les condicionades. CONCLUSIONS: Pel que se sap, aquest és el primer estudi en el que s’ha observat que els estímuls del mesènquima pulmonar embrionari poden modular el fenotip maligne de les cèl·lules canceroses de pulmó, controlar-ne la capacitat de creixement i activar la seva diferenciació en miofibroblasts. Aquestes troballes podrien conduir a noves estratègies per al tractament del càncer de pulmó.
Datos clínicos, lesionales y radiológicos; correlación radio-quirúrgica en las otitis medias crónicas, colesteatomatosas y no colesteatomatosas
(Universitat de Barcelona, 1989) Girons Bonells, Josefina; Maños Gonzalbo, Manuel; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] El estudio radiológico un examen de rutina en mediante tomografía se ha convertido el diagnostico preoperatorio de en las otitis medias supuradas crónicas. Desde los albores de la otorradiología han sido continuos los progresos en este campo, siendo muchos los radiólogos que han buscado proyecciones adecuadas que permitieran un mejor estudio del complejo aparato auditivo. Tenemos que citar como investigadores clave a STENVERS 1928, CHAUSSE 1943 y POSCHL 1943. El trabajo de otro médico francés , especialista en otorrinolaringología , nos permite contar hoy con una proyección muy adecuada para el estudio de las otitis medias crónicas, GUILLEN 1953 modifica la proyección de CHAUSSE III , consiguiendo con ello una mejor visualización del contenido de la caja o sea de la cadena osicular, así como de los elementos referimos al canal semicircular horizontal, canal facial y cóclea . La utilización de la tomografía multidireccional en trayectoria compleja en proyección de GUILLEN ha venido siendo por 30 a. el mejor método diagnostico radiológico con que contábamos para el diagnóstico de las otitis medias crónicas. En la actualidad nuevos métodos computarizados irrumpen en el campo diagnostico con gran calidad de imagen. La finalidad de este trabajo ha sido el conocer el grado de fiabilidad de la tomografía multidireccional en el diagnóstico de las otitis crónicas, tanto en el diagnóstico de naturaleza del proceso como en el diagnóstico del grado de lesión que dicha patología inflamatoria ha ocasionado en las diversas estructuras óseas que componen el aparato auditivo. Se han considerado en el trabajo diversas variables en los casos de otitis crónicas, tales como edad de los pacientes el tiempo de evolución del proceso, lateralidad de la patología otítica, estudio audiométrico pre y postoperatorio; intentando extraer de las variables anteriores unos resultados que nos aclaren la historia natural de las otitis crónicas estableciendo dos grupos de trabajo: 1- Casos afectos de colesteatoma. 2- Casos con patología de índole no colesteatomatosa.
Biosustitutos para el tratamiento de la patología de la córnea y la superficie ocular: epidemiología, aplicaciones clínicas y controles microbiológicos
(Universitat de Barcelona, 2021-06-30) Sabater Cruz, Noelia; Casaroli Marano, Ricardo Pedro; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] INTRODUCCIÓN: La patología de la superficie ocular puede requerir de biosustitución mediante el implante de diferentes tipos de tejido. Se han descrito diversos biosustitutos de la superficie ocular. Las indicaciones, técnicas quirúrgicas, formulaciones y controles de calidad han sufrido modificaciones y cambios en los últimos años. HIPÓTESIS: Existe un cambio de tendencias en las indicaciones y formulaciones y/o técnicas quirúrgicas para el manejo y tratamiento de la patología de la córnea y superficie ocular. Asimismo, se considera que el control de la calidad de estos biosustitutos es de suma importancia para evitar efectos adversos y complicaciones para el receptor. Además, la investigación y desarrollo constantes de los biosustitutos de origen humano, ha permitido recientemente disponer de nuevos formatos y formulaciones para la aplicación clínica en el tratamiento de diferentes patologías de la superficie ocular OBJETIVO: Conocer las indicaciones de biosustitutos de origen humano - córnea, esclera, membrana amniótica - para el tratamiento de las patologías de la córnea y superficie ocular en Catalunya. Evaluar el uso de los cultivos microbiológicos de anillos esclerocorneales y medios de conservación corneal como control perioperatorio del tejido donante en el mundo real. Evaluar los resultados clínicos de los biosustitutos autólogos, como la conjuntiva, y evaluar los resultados clínicos de los recientes formatos de la membrana amniótica disponibles en Cataluña – liofilizada y extracto de membrana amniótica – desde un punto de vista de validación y estudio en la práctica clínica. RESULTADOS: Las indicaciones más frecuentes en Catalunya para queratoplastia entre los años 2011-18 son queratopatía bullosa, distrofia endotelial de Fuchs y retrasplante. La queratoplastia penetrante es aún la técnica más prevalente a pesar de que se ha encontrado una tendencia creciente estadísticamente significativa de las queratoplastias endoteliales y especialmente para la Descemet Membrane Endothelial Keratoplasty, en estrecha relación con la disponibilidad de tejido precortado. Las principales indicaciones del implante de tejido escleral en Catalunya entre los años 2011-18 son la cirugía del glaucoma y la reconstrucción palpebral. Y para la utilización de la membrana amniótica en Catalunya entre los años 2011-18 son las úlceras corneales y la reconstrucción conjuntival. Con relación a los controles microbiológicos de las córneas utilizadas para queratoplastia, las técnicas de preservación de tejido mediante las aproximaciones en hipotermia muestran una mayor tasa de contaminación de los tejidos, estadísticamente significativa, que las aproximaciones en cultivos organotípicos. El estudio de la adherencia al tratamiento postoperatorio tras cirugía de pterigión con autoinjerto conjuntival muestra que la adherencia está relacionada de manera estadísticamente significativa con el protocolo de tratamiento. La membrana amniótica es un biosustituto que ha demostrado tener efectos beneficiosos tanto en la presentación liofilizada - como coadyuvante para la reconstrucción de la superficie ocular en la cirugía del pterigión -, como en forma de colirio de extracto - para el cierre epitelial y en la disminución de la sintomatología asociada al ojo seco tanto es un entorno controlado como en un estudio de vida real. Conclusión: Las técnicas de queratoplastia lamelares aún no son las predominantes en nuestro medio, a pesar de que ha habido un cambio de tendencias importante y en relación con la disponibilidad de tejido precortado. Las principales indicaciones del implante de tejido escleral son la cirugía del glaucoma y la reconstrucción palpebral; y las principales indicaciones de la utilización de la membrana amniótica son las úlceras corneales y la reconstrucción conjuntival. Las técnicas de preservación de tejido corneal mediante las aproximaciones en hipotermia muestran una mayor tasa de contaminación. Los pacientes tras cirugía de pterigión con autoinjerto conjuntival presentan diferente tasa de adherencia al tratamiento postoperatorio según el protocolo postoperatorio indicado. La membrana amniótica es un biosustituto que ha demostrado tener efectos beneficiosos tanto en la presentación liofilizada - como coadyuvante para la reconstrucción de la superficie ocular en la cirugía del pterigión -, como en forma de colirio de extracto - para el cierre epitelial y en la disminución de la sintomatología asociada al ojo seco.
Donants d'òrgans a cor parat: recirculació normotèrmica i refredament corporal amb derivació cardiopulmonar com a mètode d'obtenció d'òrgans. Estudi clínic i experimental
(Universitat de Barcelona, 2000-06-20) Valero, Ricard; García-Valdecasas Salgado, Juan Carlos; Manyalich, Martí; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] Els donants a cor parat (OCP) són aquells que es troben en procés d'aturada cardiorespiratòria irrecuperable, amb un temps d'isquèmia calenta suficientment reduït que permeti l'extracció d'òrgans i teixits aptes per a trasplantament. Entenem per temps d'isquèmia calenta el temps transcorregut des del moment de l'aturada cardiocirculatòria fins a Ia perfusió de l'òrgan. El procediment d'obtenció d'òrgans OCP s'inicia un cop diagnosticada Ia mort per aturada cardiorespiratòria, moment en el qual es considera el cadàver com a donant potencial. Aleshores es valora el temps d 'isquèmia calenta i es du a terme Ia cateterització de l'artèria i vena femoral per poder iniciar Ia preservació dels òrgans. En el cas concret dels ronyons, originalment la perfusió s'assolia mitjançant la injecció de líquid fred a travès de l'artèria femoral (perfusió in situ), amb l'objectiu de disminuir-ne ràpidament Ia temperatura i limitar el metabolisme cel·lular i el dany provocat per Ia isquèmia calenta. Posteriorment s'han anat dissenyant tècniques per a Ia perfusió dels òrgans de DCP amb sistemes de derivació cardiopulmonar. S'ha assajat favorablement un procediment consistent en el refredament corporal amb circulació extracorpòria, que entre d'altres avantatges permet una hipotèrmia més suau i progressiva, amb una pressió de perfusió més elevada, cosa que és important per poder valorar la viabilitat de l'ús dels òrgans obtinguts per a trasplantaments. Per altra banda, el problema més important per Ia utilització dels òrgans de DCP és una major incidència de retard del funcionament i de fallada primària de l'empelt. En el cas del trasplantment renal, la disfunció inicial pot ser substituïda per Ia diàlisi fins que l'òrgan o bé recupera Ia funció o bé es practica un altre trasplantament. Per contra, el trasplantarnent hepàtic ha d'assegurar de manera immediata Ia funcionalitat de l'òrgan, perquè no es disposa de cap teràpia substitutiva. Es per això que els estudis que s'estan realitzant actualment van adreçats a valorar Ia viabilitat del fetge abans del trasplantament i a millorar-ne Ia funció mitjançant Ia modificació de les tècniques d'obtenció i preservació dels empelts fins al trasplantament.
Desenvolupament d'una aplicació electrònica de diari miccional. Validació i estudi comparatiu respecte al diari miccional convencional en paper
(Universitat de Barcelona, 2019-03-22) Mateu Arrom, Laura; Peri Cusí, Lluís; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina
[cat] En aquesta tesi en primer lloc s’ha dut a terme el desenvolupament d’una aplicació de diari miccional per a smart-phon (eDM3d), seguint l’estructura del diari miccional de tres dies validat en espanyol i amb un disseny intuïtiu per facilitar el compliment per part dels pacients. Els resultats del diari miccional electrònic són transmesos de forma automàtica a un servidor web que és capaç de calcular els valors mitjans i màxims del diari miccional. D’aquest diari miccional electrònic se n’ha valorat la factibilitat en primer lloc en un grup reduït de pacients. Posteriorment s’ha demostrat la factibilitat, fiabilitat, bona correlació amb el diari miccional en paper i validesa convergent d’aquesta aplicació electrònica de diari miccional en un grup de pacients amb síndrome de bufeta hiperactiva o nictúria que disposaven de smart-phone. La majoria dels pacients han manifestat que elegirien el diari miccional electrònic eDM3d front al diari miccional convencional en paper si haguessin de repetir un diari miccional.
El tratamiento del glaucoma refractario con los distintos implantes de drenaje: modelo experimental
(Universitat de Barcelona, 1995-11-12) Duch Tuesta, Susana; Quintana, Manuel (Quintana Casany); Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] OBJETIVO: Este trabajo de investigación pretende estudiar el funcionamiento y la capacidad drenante, en el ojo del animal de experimentacion, de los tres diseños básicos de implantes de drenaje, el tubo simple de silicona, el implante de molteno, y el disco valvulado de Krupin. MATERIAL Y MÉTODO: 36 conejos pigmentados portadores en sus ojos derechos de 12 tubos simples de silicona, 12 implantes de molteno pediatrico,y 12 discos valvulados de Krupin fueron sometidos al estudio del flujo de salida en ambos ojos, mediante un micromedidor de flujo en un circuito de perfusión a presiones crecientes, desde 10 a 45 mm de Hg, con incrementos de 5 mm de Hg, en los dias postoperatorios 3,7,10,15,21 y 27. El ojo izquierdo no intervenido se consideró caso control. Se registró la PIO antes y después del estudio, a fin de contrastar el incremento del flujo de salida con el descenso de la PIO. Se utilizó la prueba de Wilcoxon para datos apareados y la prueba de Mann-Whitney para la comparación de los flujos de salida; el análisis de la varianza para medida repetidas sirvió para el estudio de las curvas de flujo. RESULTADOS: Todos los ojos portadores de implante presentan flujos de salida significativamente superiores a los ojos control durante la primera semana postoperatoria (P<0.05); a partir de ese momento solo los ojos portadores de implantes tubulares adaptados a una placa (molteno o Krupin) mantienen estas diferencias (P<0.05). La mediana de los valores de la facilidad de salida en el ojo control es de 0.2 L/min/mmHg. Los ojos portadores de implante de drenaje presentan valores de "C" de 0.4 L/min/mmHg. Durante la primera semana postoperatoria a partir del 10 DIA, los ojos portadores de un tubo simple disminuyen la facilidad de salida a 0.2 L/min/mmHg., mientras que los ojos portadores de implante de molteno y disco de Krupin la mantienen en 0.4 L/min/mmHg.
Nous mecanismes en la fisiopatologia de l’endometriosi profunda
(Universitat de Barcelona, 2019-07-01) Munrós Feliu, Jordina; Martínez Zamora, María Ángeles; Tàssies Penella, María Dolores; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] L’endometriosi és una patologia ginecològica benigna, la fisiopatologia de la qual és en part desconeguda, que afecta fins a un 10% de les dones en edat reproductiva. Aquesta malaltia representa una gran càrrega econòmica i social, ja que les pacients pateixen, al llarg de la seva vida fèrtil, múltiples cirurgies i hospitalitzacions, baixes laborals i problemes reproductius. S’ha descrit la implicació de factors proinflamatoris, neoangiogènics i procoagulants a la seva persistència i progressió, pel que avui en dia l’endometriosi és considerada una malaltia inflamatòria crònica. L’endometriosi profunda representa el fenotip més agressiu de la malaltia, amb una major severitat de l’afectació cínica i un maneig terapèutic més complex. Per tot això, s’ha postulat que l’endometriosi profunda podria presentar mecanismes fisiopatològics específics que condicionarien un ambient inflamatori superior als altres fenotips de la malaltia i en podrien fer d’ella una entitat diferenciada. En els últims anys, hi ha cada vegada més evidència sobre la implicació de les micropartícules circulants (cMP), el factor tissular i les trampes extracel·lulars de neutròfils o neutrophil extracellular traps (NETs) en funcions relacionades amb l’hemostàsia, la immunitat, la inflamació i l’angiogènesi, i se n’han observat nivells elevats en malalties inflamatòries i trastorns protrombòtics. A més, múltiples estudis descriuen la generació de cMP en procediments quirúrgics degut al dany cel·lular generat i la seva possible relació amb complicacions postquirúrgiques secundàries a mecanismes inflamatoris i protrombòtics; en el cas del tractament quirúrgic de l’endometriosi ovàrica la seva elevació podria estar relacionada amb l’afectació de la reserva ovàrica i la generació d’adherències postquirúrgiques. Tenint en compte tot això, l’objectiu d’aquesta tesi doctoral és l’estudi de les cMP, el factor tissular i els NETs com a nous mecanismes fisiopatològics de l’endometriosi i, en concret, de l’endometriosi profunda, així com també la investigació de la implicació de les cMP com a marcadors de dany tissular secundari al tractament quirúrgic de l’endometriosi. La present tesi doctorat consta de quatre articles publicats a la literatura científica, els resultats globals dels quals han demostrat que les pacients amb endometriosi presenten nivells plasmàtics de cMP i NETs superiors a les pacients sense endometriosi, i que aquests nivells més elevats semblen atribuir-se al subgrup de pacients amb endometriosi profunda. Entre les pacients afectades d’endometriosi profunda, els nivells de cMP han demostrat ser superiors en aquelles amb una major quantitat de teixit endometrial ectòpic. Aquestes troballes reafirmen el concepte de l’endometriosi com una malaltia inflamatòria sistèmica i amplien el coneixement sobre la seva fisiopatologia. Tant les cMP com els NETs podrien, a més, contribuir a l’estat d’hipercoagulabilitat ja descrit en aquestes pacients, per la seva implicació en fenòmens proinflamatoris i protrombòtics. Els nivells superiors de cMP i NETs en el subgrup de pacients amb endometriosi profunda estaria en concordança amb teories recents que descriuen l’endometriosi profunda com una entitat diferenciada amb mecanismes fisiopatològics específics que justificarien la seva major agressivitat i severitat. Per tot això, es podrien considerar les cMP i els NETs com a dos nous mecanismes fisiopatològics de l’endometriosi profunda. Finalment, s’ha detectat un increment transitori superior de cMP posteriorment al tractament quirúrgic laparoscòpic de l’endometriosi ovàrica unilateral mitjançant la tècnica excisional (quistectomia mitjançant stripping) en comparació amb la vaporització mitjançant làser CO2, fet que podria estar en relació amb una major generació d’adherències postquirúrgiques i un major dany del teixit ovàric sa restant. Aquest fet aporta un major coneixement sobre els efectes secundaris de les diferents tècniques quirúrgiques disponibles en l’actualitat per al tractament de l’endometriosi ovàrica i ens permet, per tant, optimitzar el maneig quirúrgic de les pacients amb endometriosi
Utilidad del ganglio centinela en el cáncer papilar de tiroides
(Universitat de Barcelona, 2019-04-11) Delgado Oliver, Eduardo; Vidal Pérez, Oscar; Vidal i Sicart, Sergi; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] INTRODUCCIÓN: El manejo quirúrgico óptimo del cáncer papilar de tiroides (CPT) para los tumores T1-T2 sin evidencia pre o intraoperatoria de metástasis ganglionares (cN0) sigue siendo controvertido, ya que aproximadamente el 40% de los pacientes tienen afectación ganglionar (pN1), si se realiza una linfadenectomía profiláctica (LP). El objetivo de este estudio es investigar la aplicabilidad de la técnica del ganglio centinela (GC) por medio de imágenes preoperatorias de linfogammagrafía y SPECT/TC junto con técnicas de imagen intraoperatorias, en pacientes con estadios iniciales de CPT a los que se les realiza un vaciamiento del compartimiento central del cuello (CCC). MÉTODOS: Proponemos un estudio prospectivo en pacientes con alta sospecha de CPT (Bethesda V ó VI) en estadio temprano (cT1 y cT2, cN0) en nuestro centro. Se han incluido 30 pacientes, aplicando la técnica del GC mejorada recientemente, gracias a las reconstrucciones tridimensionales a partir del SPECT/TC preoperatorio e imágenes planares, tras la inyección intratumoral de un radiotrazador (nanocolloid 99mTc). Durante la cirugía, la fusión óptica de gammasonda y gammacámara, nos ha permitido localizar y extirpar los GC del CCC. Posteriormente, hemos completado la linfadenectomía profiláctica del CCC en todos los casos, según el protocolo habitual de nuestro centro. RESULTADOS: Se ha localizando el GC en el 96, 7% de los casos. Once pacientes (36,7%) han presentado metástasis ganglionares (pN1) y hubo un FN. No hemos constatado complicaciones asociadas al procedimiento. Hemos obtenido una sensibilidad de la técnica del 91% y un VPN del 95%, lo que permitiría evitar la LP en el 63,3% de los casos, siendo estos resultados mejores a los publicados hasta la fecha. CONCLUSIONES: Nuestros resultados respaldan que la técnica del GC en el CPT mediante SPECT/TC junto con técnicas de imagen intraoperatoria es aplicable en pacientes con CPT en estadios precoces (cT1- 2, cN0), lo que evitaría LP innecesarias.
Impacte de les alteracions anatòmiques intranasals sobre els símptomes, la resposta al tractament mèdic i la qualitat de vida en nens i adolescents amb rinitis al·lèrgica persistent
(Universitat de Barcelona, 2018-11-22) Valls Mateus, Meritxell; Mullol i Miret, Joaquim; Mariño-Sánchez, Franklin Santiago; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] En la pràctica clínica habitual no és infreqüent trobar pacients pediàtrics amb rinitis al·lèrgica persistent (PER) que són derivats al servei d’ Otorrinolaringologia per manca de resposta al tractament mèdic. Per aquest motiu, es va decidir estudiar els factors de risc associats a la manca de resposta al tractament mèdic en nens i adolescents amb PER moderada i greu, especialment les alteracions anatòmiques intranasals. Segons la resposta al tractament mèdic es van avaluar i comparar dos grups de pacients, els responedors (R) i els no responedors (NR). Els pacients pediàtrics amb PER van ser estudiats prospectivament després de rebre tractament amb corticoides intranasals (fluticasona o mometasona) durant almenys 2 mesos consecutius. La gravetat de la PER va ser estratificada amb la classificació ARIA-m. Segons l'edat, els pacients es van estratificar en nens (6-11 anys) i adolescents (12-17 anys). Els símptomes nasals es van avaluar mitjançant una EVA (0-10 cm) i l’EVA total dels símptomes nasals es va utilitzar per definir la resposta (EVA ≤5 cm) o la resistència (EVA >5 cm) al tractament mèdic. Les alteraciones anatòmiques nasals van ser evaluades mitjançant un endoscopi flexible de 2,4 milímetres i van ser classificades en obstructives o no obstructives. El grup NR va presentar una major prevalença de dismòrfia septal obstructiva (45,3% vs. 11,4%; p=0,0002) i d’hiperplàsia de cornets obstructiva (64,0% vs. 0%; p=0,00001) que el grup R. L’exploració mitjançant endoscòpia nasal demostra que gairebé el 90% dels pacients pediàtrics amb PER que no responen al tractament mèdic tenen algun dels 7 tipus de dismòrfia septal (DS). Les DS anteriors unilaterals i bilaterals estan fortament associades amb una mala resposta al tractament mèdic, una major gravetat de la rinitis i una puntuació superior en EVA d’obstrucció nasal. A més, prevalença de PER greu va ser major en el grup NR que en el grup R i el bon control de l'asma es va associar amb una probabilitat de millora de la PER amb el tractament mèdic. La qualitat de vida (QdV) es va evaluar mitjançant qüestionaris específics per RA, el PRQLQ per als nens i el AdolQRLQ per adolescents. Els pacients NR van presentar una major afectació de la QdV que els responedors tant en adolescents com en nens. Així mateix, la presència d'una dismòrfia septal obstructiva, d'una hiperplàsia de cornets obstructiva i de totes dues alhora es va associar amb una pitjor qualitat de vida en els adolescents. Respecte a les comorbilitats, la presència de conjuntivitis va afectar negativament la QdV dels nens i dels adolescents. Addicionalment, vam trobar una forta correlació entre els símptomes mesurats amb l’EVA i la puntuació global de QdV dels dos grups d’edat. Per últim, la presència d’hipòsmia es va associar amb un major risc de patir PER greu i de resistència al tractament mèdic. D'altra banda, el bon control de la RA es va associar inversament amb la hipòsmia. L’EVA d'olfacte va ser pitjor en els NR o en aquells pacients amb hiperplàsia de cornets obstructiva i amb PER greu. Com a conclusió final, considerem que cal incloure l'endoscòpia nasal, l’escala visual analògica de símptomes nasals, sobretot la pèrdua de l’olfacte, i la classificació de gravetat ARIA modificada tant en la pràctica clínica diària com en els futurs protocols d’estudi clínic de la rinitis al·lèrgica en pediatria així com en les guies nacionals i internacionals. Són eines senzilles, ràpides de fer i molt valuoses per al maneig dels pacients pediàtrics amb rinitis al·lèrgica ja que permeten donar un millor diagnòstic, avaluar la millor opció terapèutica (mèdica i/o quirúrgica) i, en conseqüència, millorar la seva qualitat de vida.
Resultats del tractament de la infecció crònica de maluc utilitzant l’espaiador de polimetilmetacrilat prefabricat amb antibiòtic (Spacer-G®)
(Universitat de Barcelona, 2018-07-19) Garcia Oltra, Ester; Bori i Tuneu, Guillem; García Ramiro, Sebastián; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[cat] L’estratègia quirúrgica d’una cirurgia en dos temps és un dels procediments més emprats en el tractament de la infecció crònica del maluc. S’han descrit diferents tipus d’espaiadors provisionals en la literatura (estàtics, mòbils, fets a mà, emmotllats, metall-polietilè i prefabricats). L’ús d’un espaiador de polimetilmetacrilat prefabricat impregnat amb antibiòtic és un dels tractaments més utilitzats amb unes taxes elevades de curació de la infecció. Aquesta tesi està dedicada a l’estudi d’aquest espaiador prefabricat de polimetilmetacrilat impregnat amb antibiòtic en l’estratègia quirúrgica del recanvi en dos temps (recanvi en 2-temps). El primer objectiu ha estat avaluar la taxa de curació de la infecció crònica del maluc utilitzant aquest tipus d’espaiador en l’estratègia quirúrgica dels 2-temps. Els resultats han demostrat que la taxa de curació de la infecció utilitzant aquest tipus d’espaiador és similar a les de la literatura existent. D’aquesta manera se suggereix que aquest tipus d’espaiador és útil en aquesta estratègia quirúrgica, donat que obté resultats similars en termes d’erradicació de la infecció als de la literatura existent. El segon objectiu ha estat analitzar la complicació mecànica més freqüent d’aquest tipus d’espaiador, la luxació. S’ha estudiat si existeix algun factor etiològic relacionat amb aquesta complicació i el pronòstic clínic dels pacients que la pateixen. De manera específica, s’ha estudiat si el valor postquirúrgic de l’offset femoral lateral (OFL) i l’offset femoral vertical modificat (OFVM) del maluc intervingut és significativament diferent al del costat contralateral, i si és així, si augmenta el risc de luxació. Els resultats han demostrat que la situació clínica final dels pacients que van presentar una luxació de l’espaiador és pitjor respecte als que no la van presentar de forma estadísticament significativa. En referència als factors etiològics analitzats, únicament l’existència d’una tija cimentada en la pròtesi prèvia va presentar significació estadística associada a la luxació. Per altra banda, l’OFL del maluc intervingut és, estadísticament, significativament inferior al del costat contralateral, mentre que no s’ha demostrat una diferència significativa en els valors de l’OFVM. No obstant això, els valors de l’OFL i l’OFVM no s’han associat com a factor de risc de luxació de l’espaiador. Una altra complicació descrita amb l’ús d’espaiadors prefabricats és la producció d’erosió òssia a nivell acetabular. Per tant, el tercer objectiu ha estat determinar si aquesta erosió es produeix i el temps que tarda a produir-se. Els resultats mostren que l’ús d’espaiadors de polimetilmetacrilat amb antibiòtic per tractar la infecció crònica de maluc durant menys d’un any no s’associa amb l’aparició d’erosió radiològica a nivell acetabular, sempre que els pacients mantinguin la deambulació amb càrrega parcial.
La perfusión normotérmica “ex-situ” como continuación de la “recirculación normotérmica” en la obtención de injertos hepáticos procedentes de donantes a corazón parado
(Universitat de Barcelona, 2010-12-03) Calatayud Mizrahi, David; García-Valdecasas Salgado, Juan Carlos; Fondevila Campo, Constantino; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[spa] En el contexto del donante a corazón parado: 1. La recirculación normotérmica ha demostrado ser útil 2. Los órganos así obtenidos presentan una buena función tras el trasplante 3. La eficiencia de este método es limitada, ya que se utiliza una mínima fracción de los que se evalúan inicialmente Nuestra hipótesis plantea que la perfusión sanguínea “ex-situ”, como método de preservación que se añade a una metodología habitual, es potencialmente una técnica factible para proveer órganos tras una lesión por isquemia caliente y un periodo más o menos largo de preservación. Para validar esta técnica de preservación mediante la máquina de perfusión para salvaguardar órganos de DCP es necesaria la demostración de la función y recuperación tras el trasplante. Utilizamos este modelo animal con el fin de poder confirmar la validez de este sistema de perfusión como método de preservación e iniciar de forma pionera la utilización de dicho sistema en el donante a corazón parado en humanos, lo que mejoraría de forma importante la necesidad actual de injertos hepáticos. Nuestros objetivo es Demostrar la utilidad de una máquina de perfusión normotérmica “ex–situ”, como continuación de la recirculación normotérmica en la obtención de injertos hepáticos procedentes de donantes a corazón parado, mediante: 1. La recuperación de la función del injerto 2. La evaluación de la viabilidad Para ello, comparamos la metodología habitual mediante recirculación normotérmica y almacenamiento en frío, con otros grupos en donde se utilizará preservación fría y preservación mediante perfusión normotérmica tras un periodo de recirculación normotérmica.
Advanced multimodal neuromonitoring: applicability for the pathophysiological study of intracranial pressure plateau waves
(Universitat de Barcelona, 2017-12-14) de Riva Solla, Nicolás Gonzalo; Valero, Ricard; Fàbregas Julià, Neus; Universitat de Barcelona. Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques
[eng] INTRODUCTION Multimodal neuromonitoring increases the knowledge of the physiopathology underlying the pathological slow vasogenic waves known as ‘plateau waves’ of intracranial pressure (ICP). The transcranial Doppler (TCD) pulsatility index (PI) describes changes in the morphology of the blood flow velocity (FV) waveform and is classically consider a descriptor of the distal cerebrovascular resistance (CVR). Critical closing pressure (CCP) or zero-flow pressure denotes a threshold of arterial blood pressure (ABP) at which small cerebral vessels collapse and cerebral blood flow (CBF) ceases increasing the ischemic risk. The difference between CCP and ICP is explained by the tone of the small cerebral vessels, so-called wall tension (WT). Although it has inspired theoretical interest, its clinical applicability is limited for methodological reasons. HYPOTHESIS 1) PI is a complex function determined by the interaction of multiple haemodynamic variables, and is not solely determined by distal CVR; 2) CCP and WT estimated with a cerebrovascular impedance model, could accurately define the pathophysiological changes during plateau waves. AIMS 1) to clarify the relationship between PI and CVR; to define which factors truly influence PI; 2) to calculate CCP and arterial WT with a novel multiparametric mathematical model in order to examine the proposed vasodilatory pathophysiology of plateau waves; to evaluate its possible clinical appliance. SUBJECTS AND METHODS Recordings from patients with severe head-injury undergoing monitoring of ABP, ICP, cerebral perfusion pressure (CPP), and TCD assessed CBF velocities (FV) were analysed. The Gosling PI was compared between baseline and ICP plateau waves (n = 20 patients) or short-term (30–60 min) hypocapnia (n = 31). In addition, a modeling study was conducted with the ‘‘spectral’’ PI (calculated using fundamental harmonic of FV) resulting in a theoretical formula expressing the dependence of PI on balance of cerebrovascular impedances. Multimodality neuromonitoring integrated with bio-informatics analysis (ICM+™ Software, www.neurosurg.cam.ac.uk/icmplus). Both studies are based in a multiparametric method new model of cerebrovascular impedance; first a retrospective study of 2 opposing physiological conditions comparing basal PI to: a) plateau waves (n= 20 patients, 38 plateau waves); and b) moderate hyperventilation (n=31); next CCP was calculated in the plateau waves group (n= 20). According to Burton’s model, wall tension was estimated as: WT = CCP-ICP. RESULTS 1) PI increased significantly (p< 0.001) while CVR decreased (p< 0.001) during plateau waves. During hypocapnia both PI and CVR increased (p< 0.001). The modeling formula explained more than 65 % of the variability of Gosling PI and 90% of the variability of the ‘spectral’ PI (R=0.81 and R=0.95, respectively); 2) During the vasodilatory loop of the plateau waves, there is a rise in CCP and reduction in WT (both significant, p < 0.001). Change in CCP was correlated to ICP changes (R=0.80, p<0.001). Cerebral arterial WT decrement (a 34.3%) confirms its vasodilatatory origin. However, the effect of rising ICP is more pronounced than the corresponding vasodilatatory response decreasing WT. All results were significant with both traditional and multi-parameter methods of calculation. The “safety collapsing margin” (ABP-CCP) decreased significantly (p < 0.001) from baseline ICP to plateau levels, indicating that the probability for brain vessels to collapse. CONCLUSIONS 1) TCD- PI is usually misinterpreted as a descriptor of distal CVR. The presented mathematical model describes PI as a product of the interplay between CPP, the fundamental harmonic of ABP, CVR, compliance of the cerebral arterial bed and the heart rate; 2) During plateau waves, CCP increases significantly while active vasomotor tone, represented by WT, decreases due to vasodilation. A new mathematical model to estimate CCP based on the impedance methodology disallows non-physiologic negative values and provides a more physiological interpretation.

Examinar

Enviaments recents